41

Jasper Murray va passar dos anys a l’exèrcit: un any d’instrucció als Estats Units i un de combat al Vietnam. El van llicenciar al gener del 1968 sense que l’haguessin ferit ni una sola vegada. Se sentia afortunat.

Daisy Williams li va pagar el bitllet perquè anés a Londres a veure la seva família. Ara la seva germana era directora editorial de Rowley Publishing. S’havia casat amb Hank Remington, que va demostrar ser més durador que la majoria d’estrelles del pop. La casa del carrer Great Peter estava estranyament silenciosa: tots els joves se n’havien anat i només hi vivien Lloyd i Daisy. Lloyd era ministre del govern laborista i, per tant, passava poc temps a casa. Ethel va morir aquell gener i el seu funeral es va celebrar poques hores abans que Jasper arribés de Nova York.

L’ofici es va celebrar al Calvary Gospel Hall d’Aldgate, la barraqueta on s’havia casat amb Bernie Leckwith feia cinquanta anys, quan Billy, el seu germà, i tants altres nois combatien a les trinxeres enfangades i gèlides de la Primera Guerra Mundial.

La capelleta podia acollir un centenar de persones, i vint o trenta més de dretes al fons, però se’n van presentar un miler per acomiadar-se d’Eth Leckwith.

El pastor va traslladar l’ofici a l’exterior i la policia va tancar el carrer al trànsit. Els oradors es van enfilar en cadires per dirigir-se al públic. Els dos fills d’Ethel, Lloyd Williams i Millie Avery, tots dos amb els cinquanta anys fets, eren a la primera fila amb els néts d’Ethel i un grapat de besnéts.

Evie Williams va llegir la paràbola del bon samarità de l’Evangeli segons sant Lluc. Dave i Walli van portar les guitarres i van cantar «I Miss Ya, Alicia». Hi va assistir la meitat del govern, i també el comte Fitzherbert. Dos autobusos van portar un centenar de veus gal·leses des d’Aberowen per afegir-se al cant dels himnes.

Però la majoria dels assistents eren ciutadans londinencs agraïts a Ethel. Van aguantar el fred del gener, els homes amb els capells a la mà, les dones fent callar els nens, els vells tremolant amb els abrics barats, i quan el pastor va pregar pel descans etern d’Ethel, tots van dir «Amén».

George Jakes tenia un pla senzill per al 1968: Bobby Kennedy seria president i posaria fi a la guerra.

No tots els ajudants de Bobby hi estaven a favor. Dennis Wilson creia que Bobby s’havia de quedar com a senador de Nova York.

—La gent dirà que ja tenim un president demòcrata i que Bobby hauria de donar suport a Lyndon Johnson i no rivalitzar amb ell —va dir—. És inaudit.

Era el 30 de gener de 1968 i eren al National Press Club de Washington, esperant que arribés Bobby per esmorzar amb quinze periodistes.

—No és veritat —va dir George—. Truman es va haver d’oposar a Strom Thurmond i a Henry Wallace.

—D’això fa vint anys. A més, Bobby no pot guanyar la nominació demòcrata.

—Crec que serà més popular que Johnson.

—La popularitat no hi té res a veure —va opinar Wilson—. La major part dels delegats de la convenció estan controlats pels polítics influents i amb poder dels partits: líders sindicals, governadors d’estat i alcaldes. Homes com Daley. —L’alcalde de Chicago, Richard Daley, era un polític de la vella escola de la pitjor mena, despietat i corrupte—. I si Johnson domina alguna cosa és la lluita interna.

George va brandar el cap, fastiguejat. Estava ficat en política per desafiar aquestes estructures antigues de poder, no per rendir-s’hi. Com Bobby, en el fons del fons.

—Bobby arrossegarà tanta gent per tot el país que els polítics influents amb poder no el podran ignorar.

—No n’has parlat amb ell? —Wilson fingia incredulitat—. No li has sentit dir que, si es presenta contra un titular demòcrata, la gent el trobarà egoista i ambiciós?

—Hi ha més gent que creu que és l’hereu natural del seu germà.

—Quan va parlar al Brooklyn College, els estudiants portaven una pancarta que deia: «Falcó, Colom o Gallina?».

Aquesta broma havia fet mal a Bobby i havia deprimit George. Però aquesta vegada George va intentar agafar-se-la pel cantó bo.

—Això vol dir que volen que es presenti! —va dir—. Saben que és l’únic candidat que pot unir vells i joves, negres i blancs, rics i pobres, i pot fer que tots treballin junts per posar fi a la guerra i donar als negres la justícia que es mereixen.

La boca de Wilson es va torçar despectivament, però no va tenir temps de mofar-se de l’idealisme de George perquè va entrar Bobby i tots van seure per esmorzar.

Els sentiments de George envers Lyndon Johnson s’havien invertit. Johnson havia començat molt bé, aprovant la llei dels drets civils el 1964 i la llei del dret de vot el 1965, i també havia planificant la guerra contra la pobresa. Però Johnson, com havia observat Greg, el pare de George, no entenia la política exterior. L’únic que sabia Johnson era que no volia ser el president que havia perdut el Vietnam contra els comunistes. Per això estava immergit en una guerra bruta i mentia al poble americà dient-li que l’estava guanyant.

Les paraules també havien canviat. Quan George era petit, «negre» era un terme vulgar, «de color» era una paraula més fina i «afroamericà» era la paraula educada que utilitzava el liberal New York Times, sempre entre cometes, com «jueu». Ara «afroamericà» es considerava condescendent, i «de color», evasiu, i tothom parlava de persones negres, comunitat negra, orgull negre i fins i tot de poder negre. El negre és bell, deien. George no tenia tan clar que les paraules canviessin res.

No va menjar gaire: tenia massa feina prenent notes de les preguntes i respostes de Bobby per redactar després un informe per a la premsa.

—Com se sent rebent tanta pressió per presentar-se com a candidat a president? —va preguntar un periodista.

George va aixecar el cap i va veure que Bobby feia un somriure breu i trist.

—Malament, malament —va dir.

George es va posar tens. De vegades Bobby era massa sincer per al seu gust.

—Què pensa de la campanya del senador McCarthy? —va preguntar el periodista.

No es referia al famós senador Joe McCarthy que havia perseguit comunistes als anys cinquanta, sinó a un personatge totalment diferent, el senador liberal Eugene McCarthy, que a més de polític era poeta. Feia dos mesos Gene McCarthy havia anunciat la seva intenció d’optar a la nominació demòcrata presentant-se contra Johnson com a candidat contrari a la guerra. La premsa ja l’havia descartat, convençuda que perdria.

—Crec que la campanya d’en McCarthy ajudarà Johnson —va contestar Bobby.

Encara no li agradava referir-se a Lyndon Johnson com a president. Skip Dickerson, l’amic de George que treballava per a Johnson, se’n fumia.

—I què? Es presentarà o no?

Bobby tenia moltes maneres de no contestar aquesta pregunta, tot un repertori de respostes evasives, però aquell dia no en va fer servir cap.

—No —va dir senzillament.

George va deixar caure el llapis. D’on sortia allò, si es podia saber?

—No m’imagino cap circumstància en la qual em podria presentar —va afegir Bobby.

«Aleshores, què hi fotem aquí?», tenia ganes de dir George.

Va veure que Dennis Wilson reia per sota el nas.

Va estar a punt d’aixecar-se i marxar. Però era massa educat. Es va quedar assegut i va continuar prenent notes fins que es va acabar l’esmorzar.

Un cop al despatx de Bobby a Capitol Hill, va redactar l’informe de premsa, treballant com un autòmat. Va canviar la citació de Bobby per «En cas previsible, m’hi presentaria», però això no canviava gairebé res.

Aquella tarda van plegar tres empleats de l’equip de Bobby. No havien anat a Washington per treballar per a un perdedor.

George estava tan enfurismat que també volia plegar, però va callar. Volia pensar. I volia parlar-ne amb Verena.

Era a la ciutat i, com sempre, s’estava al seu pis. Ara tenia un armari per a ella al dormitori, on guardava la roba d’abric que a Atlanta no feia servir.

Aquell vespre estava tan trasbalsada que semblava a punt de plorar.

—Només el tenim a ell! —va dir—. Saps quantes baixes hi va haver al Vietnam l’any passat?

—És clar que ho sé —va dir George—. Vuitanta mil. Ho vaig posar en un dels discursos de Bobby però no va llegir aquella part.

—Vuitanta mil homes morts, ferits o desapareguts —va dir Verena—. És horrorós…, i ara això continuarà.

—Aquest any segur que hi haurà més baixes.

—En Bobby ha perdut l’oportunitat de fer alguna cosa gran. Però per què? Per què ho ha fet?

—Estic massa enfadat per parlar-ne amb ell, però crec que desconfia sincerament dels motius que l’empenyien a fer-ho. Es pregunta si ho faria pel bé del país o per satisfer el seu ego. Aquests dubtes el turmenten.

—Martin també es pregunta si els avalots dels barris marginals són culpa seva —va dir Verena.

—Però en King es guarda aquests dubtes. És el que ha de fer un líder.

—Creus que Bobby havia previst fer aquesta declaració?

—No, va ser un impuls, n’estic segur. És una de les coses que feien difícil treballar amb ell.

—I què faràs ara, tu?

—Plegar, probablement. Encara m’ho estic pensant.

S’estaven canviant per sortir a sopar mentre esperaven que comencessin les notícies a la televisió. Tot nuant-se una corbata ampla amb ratlles grosses, George mirava pel mirall com Verena es posava la roba interior. El seu cos havia canviat d’ençà que l’havia vist nua per primera vegada, feia cinc anys. Estava a punt de fer-ne vint-i-nou, i ja no tenia l’encant d’un poltre de cames llargues. En canvi havia guanyat en posat i gràcia. George pensava que el seu físic madur encara era més atractiu. S’havia deixat créixer els cabells arrissats en un estil anomenat «natural», que d’alguna manera feia destacar l’encant dels seus ulls verds.

Es va asseure per pintar-se els ulls davant del mirall on George s’afaitava.

—Si plegues, podries venir a Atlanta i treballar per Martin —va proposar.

—No —va dir George—. King fa una campanya monotemàtica. Els manifestants protesten, però els polítics canvien el món.

—Què faràs, doncs?

—Presentar-me al Congrés, suposo.

Verena va deixar el rímel i es va girar per mirar-lo.

—Alça! —va fer—. Això sí que no m’ho esperava.

—Vaig venir a Washington a lluitar pels drets civils, però la injustícia que pateixen els negres no és solament una qüestió de drets —va dir George. Feia temps que s’ho rumiava—. També els afecten els problemes d’allotjament i l’atur i la guerra del Vietnam, on moren joves negres cada dia. En darrer terme als negres els afecten fins i tot els esdeveniments a Moscou i Pequín. Un home com King inspira la gent, però per tenir influència de debò cal ser un polític tot terreny.

—Suposo que necessitem totes dues coses —va dir Verena, i va continuar pintant-se els ulls.

George es va posar el vestit més bo que tenia, això sempre el feia sentir millor. Més tard es prendria un martini, potser dos. Feia set anys que la seva vida estava inextricablement unida a la de Robert Kennedy. Potser era hora de canviar.

—No penses de vegades que la nostra relació és ben peculiar? —va preguntar.

—I tant! —Verena va riure—. Vivim separats i ens veiem cada mes o cada dos mesos per tenir relacions sexuals apassionades. I això des de fa anys!

—Un home casat podria trobar-se amb la seva amant en viatges de negocis —va comentar George—. I seria normal.

—No et pensis, que la idea m’agrada —va dir ella—. Carn amb patates a casa, i una mica de caviar a fora.

—M’alegro de ser el caviar, doncs.

—Mmm, que gustós —va fer Verena llepant-se els llavis.

George va somriure. Aquell vespre va decidir que no pensaria més en Bobby.

Van començar les notícies a la televisió i George va apujar-ne el volum. Esperava que la declaració de Bobby fos la primera notícia, però havien passat coses més importants. Durant les vacances del nou any, que els vietnamites anomenaven Tet, el Vietcong havia llançat una ofensiva massiva. Havien atacat cinc de les sis ciutats més grans, trenta-sis capitals de província i seixanta ciutats petites. L’assalt havia agafat per sorpresa els militars nord-americans per l’envergadura: ningú no s’imaginava que la guerrilla tingués capacitat per portar a terme una operació a gran escala.

El Pentàgon afirmava que les forces del Vietcong havien estat rebutjades, però George no s’ho creia.

El presentador va dir que l’endemà s’esperaven més atacs importants.

—Això podria afavorir la campanya de Gene McCarthy —va comentar George a Verena.

Beep Dewar va convèncer Walli Franck de fer un discurs polític.

Al començament s’hi va negar. Era guitarrista, i li feia por quedar com un imbècil, com si un senador es posés a cantar cançons pop en públic. Però venia d’una família polititzada i la seva educació no li permetia ser apàtic. Recordava com els seus pares desdenyaven els alemanys occidentals que no protestaven contra el Mur de Berlín i el govern repressiu de l’Alemanya Oriental. Eren tan culpables com els comunistes, deia la seva mare. Per això Walli creia que si no aprofitava aquella ocasió per dir unes paraules en favor de la pau, seria tan criticable com Lyndon Johnson.

A més, trobava que Beep era irresistible.

Per tant, va dir que sí.

La noia el va passar a buscar amb el Dodge Charger vermell de Dave i el va portar a la seu de la campanya de Gene McCarthy a San Francisco, on Walli va parlar a un petit exèrcit de joves entusiastes que s’havien passat el dia trucant a portes.

Estava nerviós quan es va posar davant del públic. Havia preparat unes primeres paraules. Va parlar lentament, però de manera informal.

—Hi ha gent que m’ha consellat que no em fiqui en política, perquè no sóc nord-americà —va dir en un to informal. Després va arronsar les espatlles i va continuar—: Però aquesta mateixa gent creu que està bé que els nord-americans vagin al Vietnam i matin gent, i per això penso que també està bé que un alemany vingui a San Francisco i parli…

El va sorprendre sentir rialles i aplaudiments. Potser tot aniria bé.

D’ençà de l’Ofensiva del Tet, el jovent havia anat en massa a donar suport a la campanya de McCarthy. Anaven tots ben vestits. Els nois s’havien afaitat i no portaven els cabells gaire llargs. Les noies portaven rebeques i sabates de cordons. S’havien mudat per convèncer els votants que McCarthy era el president que calia, no sols per als hippies, sinó també per al nord-americà mitjà. El seu eslògan era: «Net i polit per Gene».

Walli va fer una pausa per deixar-los en suspens i després es va tocar els rulls rossos que li arribaven a l’espatlla.

—Perdó pels meus cabells —va dir.

Tothom va tornar a riure i a aplaudir. Walli va entendre que allò era com una actuació. Si eres una estrella, t’estimaven per ser més o menys normal. Als concerts dels Plum Nellie, el públic embogia literalment per qualsevol cosa que Walli o Dave diguessin pel micròfon. I un acudit esdevenia deu vegades més divertit quan l’explicava un famós.

—No sóc polític, i no puc fer un discurs polític…, però suposo que vosaltres ja esteu tips de sentir-ne, de discursos polítics.

—Ja ho pots ben dir! —va cridar un dels nois, i tothom va tornar a riure.

—Però tinc una mica d’experiència. Abans vivia en un país comunista. Un dia la policia em va enxampar cantant una cançó de Chuck Berry que es deia «Back in the USA», i em va destrossar la guitarra.

El públic va callar.

—Era la primera guitarra que vaig tenir. En aquella època era l’única que tenia. Em van trencar la guitarra i em van trencar el cor. O sigui que, de comunisme, hi entenc. Segurament més que Lyndon Johnson. Detesto el comunisme. —Va alçar una mica la veu—. I, tot i això, estic en contra de la guerra.

El van tornar a aclamar.

—Sabeu que hi ha persones que creuen que Jesús tornarà a la Terra algun dia. No sé si és veritat o no. —Els nois es van neguitejar una mica, com si no sabessin com s’ho havien de prendre. Walli va dir—: Si ve als Estats Units, segurament el titllaran de comunista.

Va mirar Beep, que reia com els altres. Portava un jersei i una faldilla curta però decent, i els cabells li arribaven a les espatlles. De tota manera, continuava sent sexi: això no ho podia amagar.

—Segurament l’FBI arrestaria Jesús per activitats antiamericanes —va continuar Walli—. Però a ell no el sorprendria: tornaria a passar per un cosa semblant al que va viure la primera vegada que va venir a la Terra.

Walli només s’havia preparat les primeres frases i ara improvisava sobre la marxa, però els nois estaven captivats. Tot i això, va decidir deixar-ho quan encara els tenia a la butxaca.

Havia preparat el final.

—Només he vingut per dir-vos una cosa: Gràcies. Gràcies en nom dels milions de persones d’arreu del món que volen que s’acabi aquesta guerra perversa. Us agraïm la feina ingrata que feu. Continueu així, espero que guanyeu. Bona nit.

Es va apartar del micròfon. Beep va anar al seu costat, el va agafar de bracet i van sortir junts per la porta del darrere, encara se sentien els crits i els aplaudiments.

—Renoi, que bé que ho has fet! —va exclamar Beep tan bon punt van arribar al cotxe de Dave—. T’hauries de presentar a president!

Walli va somriure i va arronsar les espatlles.

—A la gent li agrada veure que una estrella del pop és un ésser humà. Només és això.

—Però has parlat sincerament i amb molt d’enginy!

—Gràcies.

—Potser has heretat aquest do de la teva mare. Em vas dir que es dedicava a la política, oi?

—De fet, no. A l’Alemanya Oriental no es fa política normal. Abans del comunisme, era regidora. Escolta, se’m notava l’accent?

—Només un pèl.

—Em feia por. —El seu accent era un tema sensible. La gent l’associava amb els nazis de les pel·lícules bèl·liques. Walli intentava parlar com els nord-americans, però no se’n sortia del tot.

—La veritat és que és encantador —va dir Beep—. M’agradaria que Dave t’hagués sentit.

—On és, si es pot saber?

—A Londres, crec. Em pensava que ho sabies.

Walli va arronsar les espatlles.

—Sé que ha anat a algun lloc per alguna cosa de feina. Apareixerà quan ens calgui compondre cançons, o fer una pel·lícula, o tornar a la carretera. Em pensava que us casaríeu.

—I ens casarem. Però no ens hem pogut planejar res perquè sempre està ocupat, i com que als meus pares els sembla bé que dormim junts quan és aquí, no tenim cap pressa per anar-nos-en de casa.

—Que bé. —Van arribar a Haight-Ashbury i Beep va parar el cotxe davant la casa de Walli—. Vols prendre un cafè?

Walli no sabia per què ho havia dit: li havia sortit i prou.

—I tant. —Beep va apagar el motor roncador.

La casa estava buida. Tammy i Lisa havien ajudat Walli a superar el seu dolor pel trencament de Karolin i el noi sempre els estaria agraït, però tots tres havien viscut una vida de fantasia que va durar mentre elles van ser de vacances. Quan l’estiu va donar pas a la tardor les noies se’n van tornar a casa i a la universitat, com la majoria dels hippies d’aquell 1967.

Mentre va durar, va ser idíl·lic.

Walli va posar el nou àlbum dels Beatles, Magical Mystery Tour, va fer cafè i es va cargolar un porro. Es van asseure sobre un coixí gegant, Walli amb les cames encreuades i Beep amb els peus sota el cos, i es van passar el peta. Walli es va deixar endur per aquell estat d’ànim plàcid que tant li agradava.

—Odio els Beatles —va dir al cap d’una estona—. Són bons de collons!

Beep va riure.

—Fan lletres rares —va dir Walli.

—Oi que sí?

—Què significa això de «Quatre de peix i pastissos de dits»? A mi em sona a canibalisme.

—Això m’ho va explicar en Dave —va dir Beep—. A Anglaterra tenen restaurants de marisc que venen peix arrebossat i patates fregides. En diuen fish and chips. I «quatre de peix» vol dir el que t’entri de peix per quatre penics.

—I els «pastissos de dits»?

—Bé, això és quan un noi fica el dit dins de…, d’això, de la vagina d’una noia.

—I quina relació té?

—Vol dir que si li compres fish and chips a una noia et deixarà que li fiquis el dit.

—Recordes quan això era un sacrilegi? —va recordar Walli amb nostàlgia.

—Ara tot és diferent, afortunadament —va reconèixer Beep—. Les normes d’abans ja no serveixen. L’amor és lliure.

—Ara tens sexe oral a la primera cita.

—Què t’agrada més? —va mussitar Beep—. Fer-lo o que te’l facin?

—Quina pregunta més difícil! —Walli no estava segur que hagués de parlar d’aquelles coses amb la promesa del seu millor amic—. Però crec que millor que me’l facin. —No va poder resistir la temptació d’afegir—. I a tu?

—Prefereixo fer-lo —va dir ella.

—Per què?

Beep va dubtar. De sobte semblava sentir-se culpable: potser ella tampoc no ho tenia clar que hagués de xerrar així amb ell, per molt que parlés de l’amor lliure com els hippies. Va fer una bona xuclada al porro i va deixar anar el fum. Se li va relaxar l’expressió de la cara i va dir:

—La majoria dels nois ho fan tan malament que mai no és tan excitant com hauria de ser.

Walli li va agafar el porro.

—Si poguessis dir als nois dels Estats Units el que necessiten saber sobre el sexe oral, què els diries?

Beep va riure.

—Home, d’entrada, que no comencin llepant.

—Ah, no? —Walli estava sorprès—. Em pensava que es tractava precisament de llepar.

—No, home no! Primer has de ser subtil. Només petons!

Llavors Walli va saber que estava perdut.

Va mirar les cames de Beep. Tenia els genolls molt junts. Una postura defensiva?, un senyal d’excitació?

O totes dues coses?

—No m’ho havia dit mai cap noia —va dir, i li va tornar el porro.

Sentia una onada irresistible d’excitació sexual. També ella la sentia o només jugava amb ell?

Beep va xuclar la punta del porro i el va deixar al cendrer.

—La majoria de les noies són massa tímides per dir el que volen —va raonar—. La veritat és que fins i tot un petó pot ser massa de bon començament. De fet… —El va mirar directament, i en aquell moment Walli va saber que ella també estava perduda. En veu més baixa va dir—: De fet, la pots fer vibrar només bufant.

—Mare meva.

—Millor encara —va dir— és respirar-hi a sobre, a través del cotó de les calcetes.

Es va moure una mica i va separar els genolls i ell va veure que sota la faldilla curta portava unes calcetes blanques.

—És increïble —va dir Walli amb veu ronca.

—Ho vols provar? —va preguntar Beep.

—Sí —va dir Walli—. I tant.

Quan Jasper Murray va tornar a Nova York va anar a veure la senyora Salzman. Ella li va aconseguir una entrevista amb Herb Gould per a una feina d’investigador al programa de notícies This Day.

Llavors estava en situació d’oferir una altra cosa. Feia dos anys era un sol·licitant, un periodista universitari desesperat per aconseguir una feina, algú a qui ningú no devia res. Ara era un veterà que havia arriscat la vida pels Estats Units. Era més gran i més savi i, sobretot, els homes que no havien combatut estaven en deute amb ell. Va aconseguir la feina.

Era estrany. Havia oblidat què era el fred. La roba, el vestit i la camisa blanca cordada fins a dalt i la corbata li feien nosa. Les sabates Oxford per anar a treballar eren tan lleugeres que li feia la sensació d’anar descalç. Quan anava caminant a l’oficina escodrinyava la vorera buscant-hi mines amagades.

D’altra banda, estava molt enfeinat. El món civil no tenia els llargs i desesperants períodes d’inactivitat que caracteritzaven la vida a l’exèrcit: esperar ordres, esperar transport, esperar l’enemic. Des del primer dia, Jasper feia trucades, repassava expedients, buscava informació a les biblioteques i feia entrevistes preparatòries.

A l’oficina de This Day Jasper es va trobar una sorpresa desagradable. Sam Cakebread, el seu antic rival al diari universitari, treballava per al programa. No havia perdut temps combatent a la guerra i, per tant, ja era periodista. Era irritant, però Jasper sovint havia de fer recerca per als reportatges que Sam presentava davant de la càmera.

Jasper treballava en moda, successos, música, literatura i empresa. Va investigar per a un reportatge sobre Congelació —el best-seller que havia publicat la seva germana, i l’autor del qual s’amagava darrere un pseudònim—, en què s’especulava sobre quin dels coneguts dissidents soviètics podia haver-lo escrit basant-se en l’estil i les experiències al camp de concentració, i va concloure que segurament ningú no n’havia sentit a parlar.

Després van decidir fer un programa sobre la increïble operació del Vietcong que havia estat batejada com a Ofensiva del Tet.

Jasper encara estava furiós pel que havia vist al Vietnam. La ira li cremava dins de les entranyes com en una caldera humida, però no havia oblidat res, i menys que res la seva resolució de denunciar públicament els homes que havien mentit a la població nord-americana.

Quan el combat va començar a minvar, durant la segona setmana de febrer, Herb Gould va dir a Sam Cakebread que preparés un informe resumit, avaluant com l’ofensiva havia canviat el curs de la guerra. Sam va presentar unes conclusions preliminars en una reunió editorial a la qual assistia l’equip sencer, investigadors inclosos.

Sam va dir que l’Ofensiva del Tet havia fracassat per als vietnamites del nord per tres motius.

—Primer, a les tropes comunistes se’ls va donar una ordre general: «Avanceu fins a la victòria final». Ho sabem pels documents que portaven a sobre alguns dels soldats enemics capturats. Segon, si bé el combat encara continua a Hue i Khe Sanh, el Vietcong ha estat incapaç de retenir ni una sola ciutat. I, tercer, han perdut més de vint mil homes, i tot plegat per a res.

Herb Gould va mirar al seu voltant esperant els comentaris.

Jasper era molt nou al grup, però no es va poder estar de parlar.

—Tinc una pregunta per a en Sam —va dir.

—Endavant, Jasper —va dir Herb.

—En quin coi de món vius?

Hi va haver un moment de silenci tens a causa de la grolleria.

—Hi ha molta gent que es mostra escèptica sobre aquesta qüestió, Jasper —va dir finalment Herb, amb calma—, però ens pots explicar per què…, potser sense ofendre?

—En Sam només ens ha donat la versió del president Johnson sobre el Tet. Des de quan aquest programa és una agència de propaganda per a la Casa Blanca? No hauríem de posar en dubte el punt de vista del govern?

Herb no va dir que no.

—Com ho faries?

—Primer, els documents trobats als soldats capturats no es poden prendre al peu de la lletra. Les ordres escrites que els donen no són una guia fiable dels objectius estratègics de l’enemic. Aquí en tinc una traducció: «Posa en actiu el teu heroisme revolucionari al màxim superant totes les penalitats i dificultats». Això no és una estratègia, això és una arenga.

—Quin era el seu objectiu, doncs? —va demanar Herb.

—Demostrar el seu poder i l’àrea fins a on arribaven per desmoralitzar el règim del Vietnam del Sud, les nostres tropes i la població nord-americana. I ho van aconseguir.

—Però no van prendre cap ciutat —es va defensar Sam.

—No necessiten fer-se forts a les ciutats, ja hi són, a les ciutats. Com et penses que van arribar a l’ambaixada nord-americana de Saigon? No s’hi van llançar amb paracaigudes, van venir de la cantonada! Segurament vivien a una travessia de distància. No capturen les ciutats perquè ja les tenen.

—I del tercer punt d’en Sam, què me’n dius? —va continuar Herb—. De les baixes.

—Cap de les xifres del Pentàgon sobre el nombre de baixes de l’enemic no és fiable —va dir Jasper.

—Seria un gran pas per al nostre programa dir a la població americana que el govern menteix sobre això.

—Tothom, des d’en Lyndon Johnson fins a l’últim soldat que patrulla per la selva, menteix sobre això, perquè tots necessiten xifres de morts elevades per justificar el que fan. Però jo ho sé perquè hi he estat. Al Vietnam, qualsevol mort compta com a baixa de l’enemic. Llances una granada en un refugi antiaeri, mates tots els que són dins, dos homes, quatre dones, un vell i un nadó, i tens vuit membres del Vietcong morts a l’informe oficial.

—Com pots estar segur que això és veritat? —va preguntar Herb, dubtós.

—Pregunta-ho a qualsevol veterà —va dir Jasper.

—Costa de creure.

Jasper tenia raó i Herb ho sabia, però el director no estava segur de voler emprendre un camí tan bel·ligerant. Tanmateix, Jasper va pensar que el podia convèncer.

—Mira… —va començar Jasper—, ara fa quatre anys que vam enviar la primera remesa de soldats d’infanteria al Vietnam del Sud. Durant tot aquest temps, el Pentàgon ha estat informant d’una victòria darrere l’altra, i This Day ha repetit les seves afirmacions al poble nord-americà. Si hem tingut quatre anys de victòries, com és que l’enemic pot penetrar fins al centre de la capital i encerclar l’ambaixada dels Estats Units? Obre els ulls, sisplau.

Herb no n’estava convençut.

—Però Jasper, si tu tens raó i en Sam s’equivoca, quin reportatge farem?

—És fàcil —va dir Jasper—. El reportatge és on queda la credibilitat de l’administració després de l’Ofensiva del Tet. El novembre passat, el vicepresident Humphrey ens va dir que estàvem guanyant. Al desembre, el general Palmer va dir que el Vietcong estava derrotat. Al gener, el secretari de Defensa McNamara ens va dir que els nord-vietnamites estaven perdent la voluntat de guanyar. El mateix general Westmoreland va explicar als periodistes que els comunistes eren incapaços de muntar una ofensiva important. Aleshores, un matí, el Vietcong va atacar gairebé totes les ciutats importants del país al Vietnam del Sud.

—No hem qüestionat mai l’honestedat del president —va intervenir Sam—. No ho ha fet mai cap programa de televisió.

—Ja ha arribat l’hora de qüestionar-la —va dir Jasper—. Menteix, el president? Mig país s’ho pregunta.

Tots els presents van mirar Herb. Era decisió seva. Va estar callat un moment.

—D’acord —va dir finalment—. Aquest serà el títol del reportatge. «Menteix, el president?». Fem-ho.

Dave Williams va agafar un vol a primera hora a Nova York per anar a San Francisco i va esmorzar pancakes americans amb cansalada a primera classe.

La vida el tractava bé. Els Plum Nellie tenien èxit i no hauria de tornar a fer un examen en tota la seva vida. Estimava Beep i s’hi casaria tan bon punt tingués temps.

Era l’únic del grup que encara no s’havia comprat una casa, però esperava fer-ho aquell dia. Això sí, seria alguna cosa més que una casa. La seva idea era comprar una casa al camp, amb terreny, i construir un estudi de so. Hi podria viure tot el grup mentre enregistraven un àlbum, que tal com anaven les coses necessitava mesos. Dave sovint recordava amb un somriure que havien gravat el primer àlbum en un dia.

Dave estava engrescat: no s’havia comprat mai una casa. Li feia molta il·lusió veure Beep, però primer volia acabar la feina per poder estar amb ella sense entrebancs. Mortimer Schulman, el seu assessor financer, el va rebre a l’aeroport. Dave havia contractat Morty perquè li portés les finances personals a part de les del grup. Morty era un home de mitjana edat que duia roba informal, a l’estil californià: americana blau marí i camisa blava oberta. A Dave, que només tenia vint anys, sovint els advocats i els comptables el tractaven amb condescendència i intentaven donar-li instruccions en comptes d’informació. Morty, en canvi, el tractava com el que era, el seu cap, i li presentava diferents alternatives sense oblidar que només Dave podia prendre les decisions.

Van pujar al Cadillac de Morty, van travessar el pont de la Badia i van fer cap al nord, passant per la ciutat universitària de Berkeley, on estudiava Beep.

—He rebut una proposta per a tu —va dir Morty, mentre conduïa—. No és feina meva, però suposo que s’han pensat que jo devia ser el teu agent.

—Quina proposta?

—Un productor de televisió que es diu Charlie Lacklow vol parlar amb tu per oferir-te un programa propi.

Dave es va quedar parat. No s’ho hauria imaginat mai.

—Quina mena de programa?

—Com el Danny Kaye Show o el Dean Martin Show, una cosa així.

—No fotis!

Era sensacional. De vegades a Dave li semblava que l’èxit li queia al damunt com la pluja: cançons que eren número u, àlbums de platí, gires amb totes les entrades venudes, pel·lícules d’èxit…, i ara això.

Cada setmana hi havia una dotzena o més de programes de varietats a la televisió nord-americana, la majoria encapçalats per una estrella de cine o un humorista. El presentador portava un convidat i xerraven un minut, després el convidat cantava el seu últim èxit o feia un número còmic. El grup havia anat de convidat a molts d’aquests programes, però Dave no veia com encaixaven en aquell format com a presentadors.

—O sigui que faríem el Els Plum Nellie Show?

—No, Dave Williams and Friends. No volen el grup, només a tu.

Dave no ho va veure clar.

—Em fa gràcia, però…

—És una gran oportunitat, si vols saber el que penso. Els grups de pop acostumen a tenir una vida curta, i aquesta és la teva oportunitat de reconvertir-te en un artista apte per a tota la família, i és un paper que pots fer fins als setanta.

Això el va fer tocar de peus a terra. Dave havia pensat què faria quan els Plum Nellie no tinguessin èxit. Els passava a la major part de grups pop, si bé hi havia excepcions: Elvis encara era famós. Dave es volia casar amb Beep i tenir fills, una perspectiva que l’aclaparava una mica. Podia arribar un moment que necessités guanyar-se la vida d’una altra manera. Creia que podia ser productor musical i mànager d’artistes: havia fet bé tots dos papers per als Plum Nellie.

Però era massa aviat. Al cap i a la fi el grup tenia molt d’èxit de moment, i encara feien molts diners.

—No puc —va dir a Morty—, es desfaria el grup i no m’hi puc arriscar ara que ens va tan bé.

—Li dic a Charlie Lacklow que no t’interessa, doncs?

—Sí. I que gràcies.

Van travessar un altre pont i es van endinsar en un paisatge de turons amb arbres fruiters als vessants baixos, on hi havia pruners i ametllers coberts d’escuma de flors roses i blanques.

—Som a la vall del riu Napa —va explicar Morty.

Es va desviar per una pista polsegosa que pujava serpentejant. Al cap d’un quilòmetre i mig va travessar una tanca oberta i va parar davant d’una casa que era com un ranxo.

—Aquesta es la primera de la meva llista, la més propera a San Francisco —va dir Morty—. No sé si és l’estil que tenies pensat.

Van baixar del cotxe. Era una casa de fusta, caòtica i molt gran. Semblava que haguessin afegit dos o tres construccions a l’habitatge principal en èpoques diferents.

—Uau —va fer Dave—. A la Beep li encantarà.

Els camps cultivats s’estenien més enllà dels terrenys que envoltaven la finca.

—Què hi cultiven? —va preguntar Dave.

—Raïm.

—No vull fer de pagès.

—En series l’amo. Dotze hectàrees estan arrendades.

Van entrar a la casa, que estava escassament moblada: només hi havia taules i cadires que no feien joc, i no hi havia llits.

—Hi viu algú? —va preguntar Dave.

—No. A la tardor, durant unes setmanes, hi dormen els veremadors.

—I si m’hi instal·lo jo…

—El pagès trobarà un altre allotjament per als temporers.

Dave va donar un cop d’ull a la casa. Estava desballestada i plena de deixalles, però era preciosa. La fusta semblava sòlida. La casa principal tenia els sostres alts i una escala elegant.

—Em moro de ganes d’ensenyar-la a la Beep —va dir.

El dormitori de matrimoni tenia una vista espectacular de la vall. Es va veure llevant-se al matí amb Beep i contemplant-la junts, fent cafè i esmorzant tots dos, amb dos o tres nens descalços corrent pel voltant. Era perfecta.

Hi havia espai per a mitja dotzena d’habitacions de convidats. La gran quadra separada, que era plena de maquinària agrícola, tenia la mida perfecta per a un estudi de so.

Dave la volia comprar immediatament, però es va dir a si mateix que era millor no entusiasmar-se abans del compte.

—Quant en demanen?

—Seixanta mil dòlars.

—És molt.

—Només les vinyes ja valen vuit-cents dòlars l’hectàrea, segons el preu de mercat —va dir Morty—. I les venen amb la casa.

—Cal fer-hi moltes reformes.

—Ja ho pots ben dir. Calefacció, instal·lació elèctrica, aïllament, cambres de bany… T’hi podries gastar seixanta mil dòlars només per reformar-la.

—Posem cent mil dòlars, sense comptar l’equip d’enregistrament.

—Són molts diners.

Dave va somriure.

—Sort que m’ho puc permetre.

—Sí que pots, sí.

Quan van sortir, una furgoneta aparcava davant la casa. L’home que en va baixar tenia les espatlles amples i la cara colrada. Semblava mexicà però parlava sense accent.

—Em dic Danny Medina, sóc el pagès —es va presentar.

Es va eixugar les mans amb els pantalons abans d’encaixar.

—Estic pensant a comprar la casa —va dir Dave.

—Me n’alegro. Estarà bé tenir veïns.

—On viu, senyor Medina?

—Tinc una caseta a l’altra punta de la vinya, sobre aquell sortint del turó; no es veu des d’aquí. És europeu, vostè?

—Sí, sóc anglès.

—Als europeus els acostuma a agradar el vi.

—En fa, de vi?

—Una mica. La major part del raïm el venem. Als americans no els agrada el vi, excepte si és d’origen italià, i aquest l’importen. Aquí agraden més els còctels o la cervesa. Però el vi que fem és bo.

—Blanc o negre.

—Negre. Li agradaria endur-se’n un parell d’ampolles per tastar-lo?

—I tant que sí.

Danny va anar a la caixa de la furgoneta i en va treure dues ampolles. Les va donar a Dave, que en va mirar l’etiqueta.

—Daisy Farm Red? —va dir.

—És el nom de la finca, no t’ho havia dit? —va dir Marty—. Daisy Farm.

—La meva mare es diu Daisy.

—Potser és un bon presagi. —El pagès va tornar a pujar al vehicle—. Sort.

—M’agrada aquest lloc —va comunicar Dave, quan Danny ja s’allunyava—. Comprem-la.

—Encara te n’he d’ensenyar cinc més! —va protestar Morty.

—Em moro de ganes de veure la meva promesa.

—Podria ser que una de les altres t’agradés més que aquesta.

Dave va gesticular cap a les vinyes.

—N’hi ha cap que tingui aquesta vista?

—No.

—Tornem a San Francisco.

—Tu manes.

De tornada, Dave es va començar a espantar amb el projecte en què s’havia embarcat.

—Em caldrà trobar un constructor —va rumiar.

—O un arquitecte —va dir Morty.

—No fotis? Només per fer reformes?

—Un arquitecte parlaria amb tu sobre el que vols, faria uns quants plànols i després oferiria la feina a diferents contractistes. En teoria, també supervisaria les obres, tot i que per experiència sé que acostumen a perdre l’interès en aquesta etapa.

—Entesos —va dir Dave—. En coneixes cap?

—Vols una empresa d’arquitectura de tota la vida o un arquitecte jove i enrotllat?

Dave s’ho va rumiar.

—Què et sembla un arquitecte jove i enrotllat que treballi per a una empresa de tota la vida?

Morty va riure.

—Ho consultaré.

Van tornar a San Francisco i, poc abans de migdia, Morty va deixar Dave davant la casa dels Dewar a Nob Hill.

Va obrir la mare de Dave.

—Benvingut! —va exclamar—. Arribes d’hora i m’alegro de veure’t, però la Beep no hi és.

Dave es va decebre però no el va sorprendre. Esperava passar el dia veient propietats amb Morty, i havia dit a Beep que no l’esperés fins a última hora de la tarda.

—Deu haver anat a la universitat —va dir Dave.

Beep feia segon a Berkeley. Els seus pares no sabien que no estudiava gaire i corria el perill de suspendre els exàmens i de ser expulsada, però Dave, sí.

Va anar a l’habitació que compartien i va deixar la maleta. Les pastilles anticonceptives de Beep eren sobre la tauleta. Era despistada i de vegades es descuidava de prendre-se-la, però això a Dave tant li feia. Si es quedava embarassada, es casarien a corre-cuita i llestos.

Va tornar a baix, va seure a la taula de la cuina amb Bella i li va explicar la troballa de Daisy Farm. Li va encomanar l’entusiasme i Bella frisava per veure-la.

—Vols dinar? —va oferir—. Estava a punt de fer sopa i un sandvitx.

—No, gràcies. M’he atipat bé a l’avió. —Dave estava neguitós—. Aniré a veure en Walli per explicar-li això de Daisy Farm.

—Tens el cotxe al garatge.

Dave va pujar al seu Dodge Charger vermell i va travessar San Francisco des del barri més benestant fins al més pobre.

Dave pensava que a Walli li encantaria la idea de tenir una casa als afores on poguessin viure junts i compondre música. Tindrien tot el temps del món per perfeccionar els enregistraments. Walli es delia per treballar amb un dels nous enregistradors de nou pistes —i la gent ja parlava de màquines encara més grans, de setze pistes—, però llavors la música era més complexa i es tardava més a gravar. Les hores d’estudi eren cares, i els músics tenien la pressió d’acabar al més aviat possible. Dave creia que havia trobat la solució.

Tot conduint li va venir una melodia al cap i es va posar a cantar.

—«Anirem tots a Daisy Farm». —Va somriure. «Daisy Farm Red» seria un bon títol. Podia ser una noia o un color o una classe de marihuana. Va cantar—: «Veurem tots Daisy Farm Red, on la fruita penja del cep». Va aparcar davant la casa de Walli a Haight-Ashbury. Com era costum, la porta no estava tancada amb clau. A la sala de baix no hi havia ningú, però estava plena de deixalles de la nit abans: capses de pizza, tasses brutes de cafè, cendrers plens i ampolles de cervesa buides.

Decebut, Dave va pensar que Walli encara no s’havia llevat. Es moria de ganes de parlar amb ell de Daisy Farm i va decidir despertar-lo.

Va pujar al pis de dalt. La casa estava en silenci. Era possible que Walli s’hagués llevat i hagués marxat sense endreçar-la. La porta de l’habitació estava tancada. Dave va trucar i la va obrir.

—«Anirem tots a Daisy Farm» —va cantar, en entrar, però es va aturar en sec.

Walli era al llit, mig assegut i evidentment sobresaltat.

Al seu costat, al matalàs, hi havia Beep.

En un primer moment Dave va quedar massa impactat per dir res.

—Ei, hola… —va dir Walli.

A Dave se li va fer un buit a l’estómac, com si estigués en un ascensor que baixava massa de pressa. Va tenir un moment de pànic en què es va sentir ingràvid. Beep era al llit amb Walli i a Dave la terra l’engolia.

—Què collons és això? —va dir estúpidament.

—Res, home…

L’estat de xoc es va transformar en fúria.

—Com t’atreveixes? Ets al llit amb la meva promesa! Com vols que no sigui res!

Beep es va asseure més dreta. Tenia els cabells embullats. Li va relliscar el llençol i els pits van quedar al descobert.

—Deixa que t’ho expliqui, Dave —va dir.

—Endavant, explica-m’ho —va dir Dave, plegat de braços.

Beep es va aixecar. Estava nua. Amb la força i l’impacte d’un cop de puny a la cara, la bellesa perfecta del seu cos va fer entendre a Dave que l’havia perduda. Tenia ganes de plorar.

—Per què no fem un cafè i… —va dir Beep.

—Cafè, no —va dir Dave, parlant amb aspresa per estalviar-se la humiliació de les llàgrimes—. Explica’t.

—Si vaig despullada!

—És clar, perquè t’has tirat el millor amic del teu promès. —Dave va intentar que les paraules irades emmascaressin el dolor que sentia—. Has dit que m’ho volies explicar. Encara m’espero.

Beep es va apartar els cabells dels ulls.

—Escolta, posar-se gelós està passat de moda.

—I això què vol dir?

—T’estimo i em vull casar amb tu, però també m’agrada en Walli, i m’agrada ficar-me al llit amb ell, i l’amor és lliure, oi? Per què hem de mentir, doncs?

—Ja està? —va dir Dave amb incredulitat—. Aquesta és la teva explicació?

—Calma’t, tio, em sembla que encara em dura el viatge —va dir Walli.

—Us vau prendre un àcid ahir? Per això sou al llit junts? —Dave va veure un resquill d’esperança. Si només ho havien fet una vegada…

—T’estima, tio. Només passa l’estona amb mi quan tu no hi ets.

L’esperança de Dave es va esclafar. No era l’única vegada. Feia temps que durava.

Walli es va aixecar i es va posar uns texans.

—Aquesta nit m’han crescut els peus —va dir—. Que estrany.

Dave va ignorar la xerrera al·lucinada de Walli.

—Cap dels dos no ha dit que li sàpiga greu!

—No ens en sap —va dir Walli—. Teníem ganes de cardar i ho vam fer. Això no canvia res. La fidelitat ja no es porta. Només necessitem amor, o no vas entendre aquella cançó? —Va mirar Dave amb intensitat—. Sabies que tenies una aura? Com una aureola. No m’hi havia fixat mai. És blava, crec.

Dave també havia pres LSD i sabia que no valia la pena intentar treure res de bo de Walli en aquell estat. Va mirar Beep, que semblava que no estigués tan col·locada.

—Et sap greu?

—No crec que el que hem fet estigui malament. He superat els prejudicis.

—O sigui que ho tornaries a fer?

—Dave, no trenquis amb mi.

—Què vols que trenqui? —va dir Dave amb vehemència—. No tenim una relació. Et tires el primer tio que trobes. Viu així, si vols, però això no és un matrimoni.

—Has de deixar enrere aquestes idees antigues.

—El que haig de fer és sortir d’aquesta casa. —La ràbia de Dave s’estava transformant en tristesa. Sabia que havia perdut Beep: l’havia perdut per les drogues i l’amor lliure, l’havia perdut per la cultura hippie que la seva música havia contribuït a crear—. El que he de fer és allunyar-me de tu. —Es va girar.

—No te’n vagis —va dir Beep—. Sisplau.

Dave va sortir.

Va baixar l’escala corrent i va sortir de la casa. Va pujar al cotxe i se’n va anar rugint. Va estar a punt d’atropellar un noi de cabells llargs que feia tentines pel carrer Ashbury, amb un somriure absent, totalment col·locat a mitja tarda. «A la merda els hippies», va pensar Dave, «i Walli i Beep més que tothom». No els volia tornar a veure mai més.

Es va adonar que els Plum Nellie estaven acabats. Ell i Walli eren l’essència del grup, i ara que s’havien barallat no hi havia grup. «Que sigui el que hagi de ser», va pensar Dave. Començaria la seva carrera en solitari avui mateix.

Va veure una cabina i va parar. Va obrir la guantera i va treure el rotllo de monedes de vint-i-cinc que tenia sempre a punt. Va marcar el número de l’oficina de Morty.

—Ei, Dave —va dir Morty—, ja he parlat amb la immobiliària. Els he ofert cinquanta mil dòlars i hem quedat en cinquanta-cinc. Què te’n sembla?

—És genial, Morty —va dir Dave. Necessitaria un estudi de so per a la seva feina en solitari—. Escolta, com es deia aquell productor de televisió?

—Charlie Lacklow. Però no m’havies dit que no volies provocar esquerdes al grup?

—Tot d’un plegat, m’ha deixat de preocupar tant —va dir Dave—. Queda amb ell.

Pel març el futur de George i dels Estats Units era descoratjador.

El dimarts 12, el dia de les primàries a New Hampshire, el primer enfrontament important entre aspirants demòcrates rivals, George era a Nova York amb Bobby Kennedy. A última hora, Bobby estava sopant amb vells amics al restaurant de moda, el «21» del carrer 52. Mentre Bobby era al menjador del pis de dalt, George i altres ajudants sopaven a baix.

George no s’havia resignat. Bobby semblava alliberat després d’anunciar que no es presentaria a president. Arran de l’Ofensiva del Tet, George va escriure un discurs que atacava obertament el president Johnson i, per primera vegada, Bobby no l’hi va censurar, sinó que va pronunciar totes i cada una de les seves frases brillants. «Mig milió de soldats americans amb set-cents mil aliats vietnamites, amb el suport d’immensos recursos i l’armament més modern, són incapaços de protegir ni una sola ciutat dels atacs d’un enemic que té una força d’uns dos-cents cinquanta mil homes!».

Precisament quan Bobby semblava haver recuperat l’energia, a George el va desil·lusionar del tot el president Johnson arran de la reacció que va tenir respecte a les conclusions de la Comissió Kerner, encarregada d’estudiar les causes de la inquietud racial durant el llarg i calorós estiu del 1967. L’informe de la comissió anava al gra: deia que la causa dels aldarulls era el racisme dels blancs. L’informe era contundentment crític amb el govern, els mitjans de comunicació i la policia, i exigia mesures radicals quant a allotjament, ocupació i segregació. Es va publicar com a llibre de butxaca i se’n van vendre dos milions d’exemplars. Però Johnson va rebutjar l’informe. L’home que havia defensat heroicament la llei dels drets civils el 1964 i la llei del dret de vot el 1965 —els pilars fonamentals d’avenços per als negres— havia abandonat la lluita per la causa.

Un cop va haver decidit no presentar-se, Bobby es va continuar mortificant, a la seva manera característica, per si havia fet bé. En parlava amb molts dels seus millors amics i amb els seus coneguts, amb els seus assessors més pròxims —com George— i també amb els periodistes. Van començar a circulars rumors que havia canviat de parer, però George no estava disposat a creure-s’ho fins que no ho sentís de llavis del mateix Bobby.

Les primàries eren conteses entre persones del mateix partit que aspiraven a ser el candidat presidencial del partit. Les primeres primàries demòcrates se celebraven a New Hampshire. Gene McCarthy era l’aspirant dels joves, però anava malament en les enquestes, molt lluny del president Johnson, que es volia presentar a la reelecció. McCarthy no tenia gaires diners. Deu mil joves voluntaris entusiastes havien arribat a New Hampshire per treballar en la seva campanya, però George i els altres ajudants de la taula del «21» estaven convençuts que el resultat de la nit seria una victòria per a Johnson per un ampli marge.

George esperava amb il·lusió i inquietud les eleccions presidencials del novembre. Pel bàndol republicà, el moderat George Romney havia abandonat la contesa, deixant el camp obert a l’impresentable conservador Richard Nixon. Per tant, les eleccions presidencials probablement es dirimirien entre Johnson i Nixon, tots dos favorables a la guerra.

Cap al final d’aquell àpat tan depriment un empleat que tenia el resultat de New Hampshire va telefonar a George.

Tothom s’havia equivocat. El resultat era absolutament inesperat. McCarthy havia obtingut un quaranta-dos per cent dels vots, sorprenentment a prop del quaranta-nou de Johnson.

George es va adonar que a Johnson se’l podia vèncer.

Va pujar corrents a donar la notícia a Bobby.

La reacció de Bobby va ser pessimista.

—És massa! —va dir—. Com puc demanar ara a McCarthy que plegui?

En aquell moment George va entendre que, finalment, Bobby es presentaria.

Walli i Beep van anar al míting de Bobby Kennedy per sabotejar-lo.

Tots dos estaven enfadats amb Bobby. S’havia passat mesos negant-se a presentar-se com a candidat presidencial. Creia que no podia guanyar i —pensaven ells— no tenia pebrots per intentar-ho. Mentrestant Gene McCarthy havia tret el cap i ho havia fet tan bé que tenia una possibilitat real de vèncer el president Johnson.

Fins en aquell moment. Perquè Bobby Kennedy havia presentat la seva candidatura i s’havia ficat pel mig per aprofitar tota la feina que havien fet els simpatitzants de McCarthy i apropiar-se de la victòria. Pensaven que era un oportunista cínic.

Walli el menyspreava. Beep estava que trinava. La reacció de Walli era més moderada perquè veia la realitat política rere la moral personal. Les bases de McCarthy eren majoritàriament estudiants i intel·lectuals. El seu gest magistral havia estat convertir els seus joves seguidors en un exèrcit de treballadors voluntaris per a la seva elecció; això li havia donat un impuls que ningú no s’esperava. Però serien suficients aquells voluntaris per dur-lo a la Casa Blanca? Des de petit que sentia parlar els seus pares d’eleccions, no les de l’Alemanya Oriental, que eren una farsa, sinó les de l’Alemanya Occidental, França i els Estats Units.

El suport que Bobby tenia era més ampli. Atreia els negres, que creien que els defensaria, i l’extensa classe treballadora catòlica: irlandesos, polonesos, italians i hispans. Walli detestava la poca consistència moral de Bobby, però havia de reconèixer —per molt rabiosa que es posés Beep— que tenia més possibilitats que Gene de vèncer el president Johnson.

Fos com fos, estaven d’acord que el que havien de fer aquella nit era xiular Bobby Kennedy.

Entre el públic hi havia moltes persones com ells: joves amb els cabells llargs i barbes, hippies descalces. Walli es preguntava quants hi havien anat per escarnir-lo. També hi havia negres de totes les edats: els joves portaven l’estil de pentinat que ara anomenaven «afro», i els seus pares, els vestits virolats de mudar que es posaven per anar a l’església. L’abast de la simpatia que despertava Bobby es manifestava en una minoria substancial de blancs de classe i edat mitjanes que duien pantalons de cotó i jerseis per aguantar la fredor de la primavera de San Francisco.

El mateix Walli portava els cabells recollits sota una gorra texana i ulleres de sol perquè no el reconeguessin.

L’escenari estava sorprenentment buit. Walli esperava que hi hagués banderes, banderins, pòsters i fotografies gegants del candidat, com havia vist en altres mítings de campanya per televisió. Bobby només tenia un escenari buit i un micròfon. En un altre candidat hauria estat un senyal que s’havia quedat sense diners, però tothom sabia que Bobby tenia accés il·limitat a la fortuna dels Kennedy. Què volia transmetre, doncs? Per a Walli era: «Sense artificis, aquest sóc jo». «No està malament», va pensar.

En aquell moment el faristol estava ocupat per un demòcrata local que escalfava el públic per rebre la gran estrella. A Walli tot allò li recordava un espectacle. El públic reia i aplaudia, i augmentava la impaciència perquè aparegués la persona que havia anat a veure. Era la mateixa raó per la qual actuava un grup teloner als concerts dels Plum Nellie.

Però els Plum Nellie ja no existien. A hores d’ara el grup hauria d’estar treballant en un nou àlbum per al Nadal, i Walli tenia algunes cançons que havien arribat a la fase en què volia tocar-les davant Dave i que aquest pogués canviar un verb o modificar un acord o dir: «Que bona, per què no la titulem: “Petó de l’ànima”».

Però Dave s’havia esfumat.

Havia enviat una nota freda i educada a la mare de Beep per donar-li les gràcies per haver-lo deixat viure a casa seva i demanar-li que li guardés la roba fins que la passés a buscar un dels seus ajudants. Per una trucada a Daisy, a Londres, Walli sabia que Dave estava reformant una casa a la vall de Napa i pensava construir-hi un estudi de so. I Jasper Murray havia telefonat a Walli per intentar confirmar el rumor que corria que Dave estava preparant un especial de televisió sense el grup.

Dave estava gelós, i la gelosia estava passada de moda segons les idees hippies. S’havia d’adonar que les persones no podien estar lligades, que havien de poder fer l’amor amb qui volguessin. Però per més que Walli s’ho cregués, no podia evitar sentir-se culpable. Ell i Dave eren bons amics, es queien bé i es tenien confiança; no s’havien separat des de l’època del Reeperbahn. A Walli li dolia haver fet mal al seu amic.

Tampoc no era que Beep fos la dona de la seva vida. Li agradava molt —era bonica i divertida i genial al llit, i eren una parella molt admirada—, però no era l’única noia al món. Segurament Walli no s’hi hauria ficat al llit si hagués sabut que això destruiria el grup. Però no havia pensat en les conseqüències, sinó que va viure el moment, com s’havia de fer. I era molt fàcil rendir-se a aquests impulsos despreocupats quan s’anava col·locat.

Beep encara estava afectada pel trencament amb Dave. Potser per això ella i Walli estaven bé junts: ella havia perdut Dave i ell havia perdut Karolin.

El cap de Walli divagava, però va tornar al present de cop quan van anunciar la intervenció de Bobby Kennedy.

Bobby era més menut del que Walli s’havia imaginat, i menys segur de si mateix. Es va dirigir al faristol amb un mig somriure i un gest gairebé tímid. Es va ficar una mà a la butxaca de l’americana i a Walli li va recordar el president Kennedy, que feia exactament aquell mateix gest.

Algunes persones del públic van alçar pancartes immediatament. Walli va llegir-hi: ENDAVANT, BOBBY!, i BOBBY AL PODER. Beep es va treure un rotllo de paper del camal dels pantalons i ella i Walli el van desplegar i el van aguantar enlairats. Només hi deia: TRAÏDOR.

Bobby va començar a parlar ajudant-se d’un petit feix de fitxes que es va treure de l’infern de l’americana.

—Permeteu-me que comenci amb una disculpa —va dir—. Vaig participar en la presa de moltes de les primeres decisions sobre el Vietnam, decisions que ens van posar en l’atzucac on som ara.

—Ja ho pots ben dir! —va cridar Beep, i la gent del voltant va riure.

Bobby va continuar parlant amb el seu accent distingit de Boston.

—Estic disposat a assumir la meva responsabilitat. Però un error del passat no és excusa per perpetuar-lo. La tragèdia és un mitjà perquè els vius creixem en saviesa. «Tots cometem errors», va dir l’antic grec Sòfocles. «Però un home bo cedeix quan sap que s’ha equivocat, i repara el mal que ha fet. L’únic pecat és l’orgull».

Això va agradar al públic, que va aplaudir. Mentre aplaudien, Bobby va mirar les seves notes, i això a Walli li va semblar un error d’escenificació. S’havia d’establir un intercanvi. El públic volia que el seu ídol el mirés i fos conscient de l’entusiasme que despuntava. Bobby semblava avergonyit. Walli va veure que aquells mítings polítics no li resultaven fàcils.

Bobby va continuar parlant del Vietnam, però malgrat l’èxit inicial de la confessió d’obertura, no se’n sortia gaire bé. Vacil·lava, quequejava i es repetia. Es mantenia tan immòbil que semblava de fusta, com si es negués a moure el cos o gesticular amb les mans.

Alguns opositors entre el públic el van esbroncar, però Walli i Beep no s’hi van afegir. No calia, Bobby s’estava suïcidant sense necessitat d’ajuda.

Durant un moment de silenci, un nen va plorar. De cua d’ull, Walli va veure una dona que s’aixecava i se n’anava cap a la sortida. Bobby es va interrompre a mitja frase.

—No se’n vagi, sisplau, senyora —va dir.

El públic va riure nerviós. La dona es va girar al passadís i va mirar Bobby a dalt de l’escenari.

—Estic acostumat als plors dels nens —va dir Bobby.

Tothom va riure: sabien que tenia deu fills.

—A més a més —va afegir—, si se’n va, els diaris diran que vaig expulsar despietadament una dona i el seu fill de la sala.

El van ovacionar: molts joves detestaven la premsa per la informació esbiaixada que donava de les manifestacions.

La dona va somriure i va tornar a seure.

Bobby va mirar les notes. Per un moment havia donat la impressió de ser una persona normal. En aquell punt podia haver-se guanyat el públic, però el tornaria a perdre si continuava pronunciant el discurs que portava preparat. Walli va pensar que havia perdut l’oportunitat.

Semblava que Bobby hagués pensat el mateix, ja que llavors va mirar el públic.

—Tinc fred. Que teniu fred?

Tothom va rugir afirmativament.

—Aplaudiu —va dir—. Au, va, que us escalfareu. —Va començar a picar de mans i la gent el va imitar, rient.

Al cap d’un minut va parar.

—Ja estic millor —va dir—. I vosaltres?

I tothom va cridar que sí.

—Vull parlar de decència —va dir. Havia tornat al discurs, que duia preparat però ja no mirava les notes—. Hi ha persones que pensen que els cabells llargs són indecents, i els peus descalços i fer-se petons al parc. Us diré el que penso. —Va alçar la veu—. La pobresa és indecent! —La gent va tornar a cridar entusiasmada—. L’analfabetisme és indecent! —Van tornar a aplaudir—. I dic que aquí, a Califòrnia, el que és indecent és que un home treballi al camp amb les mans, doblegant l’esquena, i no tingui cap esperança de poder enviar el seu fill a la universitat.

A la sala ningú tenia cap dubte que Bobby creia en el que deia. Havia deixat de banda els apunts. S’havia tornat apassionat, gesticulava, picava el faristol amb el puny, i els oients van respondre a la força de la seva emoció, aclamant les seves frases. Walli mirava les cares i reconeixia les expressions que ell mateix veia quan era a l’escenari, nois i noies que el miraven fascinats, amb els ulls esbatanats, la boca oberta, la cara lluent d’adoració.

Ningú no havia mirat mai així Gene McCarthy.

En un moment determinat, Walli es va adonar que ell i Beep havien abaixat discretament la pancarta de TRAÏDOR, que era a terra.

Bobby parlava de pobresa.

—Al delta del Mississipí he vist canalla amb la panxa inflada i nafres a la cara a causa de la desnutrició. —Va aixecar la veu—. No crec que això sigui acceptable!

»Els indis que viuen a les seves miserables i pelades reserves tenen tan poca esperança per al futur que la principal causa de mortalitat entre els adolescents és el suïcidi. Crec que podem fer-ho millor!

»Les persones que viuen als guetos negres sentien grans promeses d’igualtat i justícia però s’amunteguen en les mateixes habitacions ronyoses infestades de rates i els seus fills van a escoles desballestades. Estic convençut que als Estats Units ho podem fer molt millor!

Walli va veure que estava pujant el to.

—Avui he vingut a demanar la vostra ajuda —va dir Bobby—. Si vosaltres també creieu que la pobresa és indecent, doneu-me el vostre suport.

El públic va cridar que l’hi donaria.

—Si també creieu que és inacceptable que al nostre país els nens morin de fam, treballeu per la meva campanya.

Hi va haver més crits de «Visca».

—Creieu com jo que als Estats Units ho podem fer millor?

El públic va rugir que sí.

—Doncs treballeu amb mi i els Estats Units ho faran millor!

Es va apartar del faristol i la gent es va tornar boja.

Walli va mirar Beep. Veia que se sentia com ell.

—Guanyarà, oi? —va dir Walli.

—Sí —va dir Beep—. Arribarà a la Casa Blanca.

Durant la gira, que va durar deu dies, Bobby es va passejar per tretze estats. Al final de l’últim dia, ell i el seu seguici van pujar a un avió a Phoenix per anar a Nova York. En aquells moments George Jakes estava convençut que Bobby seria president.

La reacció del públic havia estat abassegadora. Milers de persones s’amuntegaven als aeroports i s’apinyaven al carrer per veure passar el seu comboi de cotxes. Bobby sempre anava al seient de darrere d’un descapotable, i George i els altres assessors s’asseien al terra del cotxe i li subjectaven les cames perquè la gent no el pogués estirar i treure’l del vehicle d’una estrebada. Colles de nens corrien al costat del cotxe cridant «Bobby!». Sempre que el vehicle s’aturava, la gent s’abraonava sobre seu. Li arrencaven els botons de puny, les agulles de la corbata i els botons de l’americana.

A l’avió, Bobby va seure i va buidar les butxaques. Va caure una pluja de paper, com si fos confeti, i George en va recollir alguns bocins de terra. Eren notes, dotzenes de notes, pulcrament escrites, plegades amb compte i entaforades per força a les butxaques de Bobby. El convidaven a actes de graduació de les universitats o a visitar nens malalts en hospitals municipals, i li deien que resaven per ell i li encenien espelmes a les esglésies dels pobles.

Bobby es va treure l’americana i es va arromangar les mànigues de la camisa, com acostumava a fer. Llavors George li va veure els braços. Bobby tenia els braços peluts, però no es això el que va alarmar George. Tenia les mans inflades i una teranyina de rascades vermelles rabioses a la pell. Les hi feia la gent quan el tocava. No li volien fer mal, però l’adoraven de tal manera que li feien sang.

La gent havia trobat l’heroi que necessitava, però Bobby també s’havia trobat a si mateix. Per això George i els altres ajudants van batejar la gira «Per fi lliure». Bobby havia trobat un estil que era propi. Tenia una versió nova del carisma dels Kennedy. El seu germà era encantador però contingut, serè, discret, el que es demanava el 1963. Bobby era més obert. Quan tenia un bon dia, donava al públic la sensació que els estava ensenyant l’ànima nua, que confessava que era un ésser humà amb defectes que volia fer-ho bé encara que no sempre estigués segur d’aconseguir-ho. La frase de moda el 1968 era «Que tot es vegi». Bobby estava còmode amb aquest esperit i l’estimaven per això.

La meitat de les persones que anaven a l’avió cap a Nova York eren periodistes. Durant deu dies havien fotografiat i filmat les multituds extasiades, i enviat informes sobre com el Bobby Kennedy nou i renascut s’estava guanyant els cors dels votants. Els polítics influents i amb poder del Partit Demòcrata podien no estar d’acord amb el liberalisme juvenil de Bobby, però no podien ignorar el fenomen de la seva popularitat. Com podrien escollir l’insípid Lyndon Johnson per tornar-se a presentar quan el poble americà aclamava Bobby? I si presentaven un altre candidat favorable a la guerra —el vicepresident Humphrey, posem per cas, o el senador Muskie— prendria vots a Johnson sense que minvés el suport a Bobby. George no veia que Bobby pogués perdre la nominació.

I Bobby guanyaria al candidat republicà. Segurament seria «Tricky» Dick Nixon, una vella glòria que ja havia perdut una vegada davant d’un Kennedy.

El camí a la Casa Blanca semblava net d’obstacles.

Quan l’avió s’acostava a l’aeroport John F. Kennedy de Nova York, George rumiava què farien els opositors de Bobby per intentar aturar-lo. El president Johnson tenia programada una aparició a la televisió nacional aquell vespre, mentre l’avió volava. George tenia ganes de saber què havia dit Johnson. No se li acudia que res del que digués pogués canviar la situació.

—Li deu fer efecte —va dir un dels periodistes a Bobby— aterrar en un aeroport que porta el nom del seu germà.

Va ser un comentari malintencionat i intrusiu, del qual el periodista esperava una resposta irada que li donés un bon article. Però Bobby ja hi estava acostumat.

—Tant de bo encara es digués Idelwild —va dir només.

L’avió va avançar per la pista. Abans que apaguessin el senyal lluminós que indicava als passatgers que podien descordar-se el cinturó de seguretat, una figura coneguda va pujar a bord i va avançar pel passadís fins a trobar Bobby. Era el president del partit demòcrata de l’estat de Nova York.

—El president no es presentarà! —va cridar abans d’arribar al seu costat—. El president no es presentarà!

—Què diu? —va dir Bobby.

—El president no es presentarà!

—No pot ser.

George estava atònit. Lyndon Johnson, que odiava els Kennedy, s’havia adonat que no podia guanyar la nominació demòcrata, probablement per les mateixes raons que havia pensat George, però esperava que un altre demòcrata partidari de continuar la guerra vencés Bobby, de manera que havia decidit que l’única manera de sabotejar el camí de Bobby a la presidència era retirar-se ell de la contesa.

Totes les apostes eren sobre la taula.