26

A Walli li havia costat marxar de Berlín. Era on vivia Karolin i ell volia estar amb ella. Però no servia de res si estaven separats pel Mur. Encara que només fossin a un parell de quilòmetres de distància no hi havia cap possibilitat de veure-la. No es podia arriscar a tornar a travessar la frontera; l’última vegada no l’havien mort per pura xamba. Tot i això, li va costar molt anar-se’n a Hamburg.

Walli es va convèncer que entenia per què Karolin havia decidit quedar-se amb la seva família per tenir el fill. Qui la podia ajudar millor quan donés a llum, la seva mare o un guitarrista de disset anys? Però la lògica de la seva decisió no el va consolar gaire.

Pensava en ella a la nit, quan se n’anava a dormir, i tan bon punt es despertava al matí. Quan veia una noia bonica pel carrer s’entristia pensant en Karolin. Patia per si es trobava bé. Es marejava i se sentia incòmoda a causa de l’embaràs o bé estava radiant? I els seus pares, com s’ho havien pres? Estaven enfadats amb ella o els feia il·lusió la perspectiva de tenir un nét?

Es cartejaven i tots dos escrivien sempre: «T’estimo». Però els feia por parlar més de les seves emocions, sabent que tot el que escrivien seria escodrinyat per un agent de la policia secreta a l’oficina de la censura, potser algú que coneixien, com Hans Hoffman. Era com declarar els seus sentiments davant d’un públic desdenyós.

Es trobaven en costats oposats del Mur, però de fet, era com si fossin a milers de quilòmetres de distància.

Així, doncs, Walli se’n va anar a Hamburg i es va instal·lar a l’espaiós pis de la seva germana.

Rebecca no li estava a sobre. I en totes les cartes, els seus pares insistien que tornés a estudiar o anés a la universitat. Absurdament li suggeríem que estudiés per ser electricista o advocat, o mestre, com Rebecca i Bernd. Però Rebecca no deia res. Si es passava el dia tancat a l’habitació tocant la guitarra, no hi posava cap pega, només li demanava que rentés la tassa del cafè i no la deixés bruta a l’aigüera. Si mai li parlava del seu futur, el comentari de Rebecca era: «Quina pressa tens? Tens disset anys. Fes el que vulguis, ja sorgirà alguna cosa». I Bernd era tan tolerant com ella. Walli adorava Rebecca i cada dia li queia més bé Bernd.

Encara no s’havia acostumat a l’Alemanya Occidental. La gent tenia cotxes més grans, roba més nova i cases més boniques. Als diaris, i fins i tot a la televisió, es criticava obertament el govern. A vegades quan llegia atacs contra l’envellit canceller Adenauer, Walli es descobria mirant enrere amb sensació de culpa, temorós que algú el pogués veure amb material subversiu a les mans, i havia de recordar-se que vivia a l’Oest, i que a l’Oest hi havia llibertat d’expressió.

Li va saber greu marxar de Berlín, però va descobrir encantat que Hamburg era el moll de l’os de l’escena musical alemanya. Era una ciutat portuària, on hi havia molts espectacles per distreure mariners d’arreu del món. Un carrer anomenat Reeperbahn era el centre del districte vermell, ple de bars, locals de striptease, clubs semisecrets d’homosexuals i moltes sales de concerts.

Walli només desitjava dues coses en la vida: viure amb Karolin i ser músic professional.

Poc després d’arribar a Hamburg, un dia que caminava per Reeperbahn amb la guitarra penjada a l’espatlla, es va decidir a entrar en un bar per preguntar si necessitaven un guitarrista per entretenir els clients. Creia que era bon músic. Sabia cantar, sabia tocar i sabia guanyar-se el públic. Només necessitava una oportunitat.

Va provar sort en diversos locals, fins que després d’una dotzena de negatives el van acceptar en una cerveseria anomenada El Paso. La decoració imitava l’Oest americà; hi havia una calavera de bou amb llargues banyes sobre la porta i pòsters de pel·lícules de vaquers a les parets. L’amo portava un barret Stetson, però es deia Dieter i parlava un alemany estàndard.

—Saps tocar música americana? —va preguntar.

—You betcha —va dir Walli en anglès.

—Torna a dos quarts de vuit. Et faré una prova.

—Quant em pagaràs? —va dir Walli.

Encara cobrava una assignació d’Enok Andersen, el comptable de la fàbrica del seu pare, però es delia per demostrar que podia ser independent econòmicament i tindria força moral per rebutjar el consell dels seus pares d’estudiar una carrera.

Però Dieter es va fer l’ofès, com si Walli hagués dit una cosa de mala educació.

—Tu toca mitja hora —va dir desdenyosament—, si m’agrada, ja parlarem de diners.

Walli no tenia experiència, però no era ruc i estava segur que aquelles evasives significaven que cobraria molt poc. Tanmateix, era l’única oferta que havia tingut en dues hores i la va acceptar.

Va anar a casa i es va passar la tarda elaborant un recull de mitja hora de cançons americanes. Va decidir que començaria amb «If I Had a Hammer»; al públic de l’Europe Hotel li havia agradat. Faria «This Land is Your Land» i «Mess of Blues». Va assajar diverses vegades totes les cançons, encara que no li calgués.

Quan Rebecca i Bernd van tornar a casa en plegar de la feina, els ho va dir i la seva germana es va oferir per acompanyar-lo.

—No t’he vist mai tocar en públic —va dir—. Només t’he sentit fent soroll a casa i mai no acabes cap cançó.

Era tot un detall, l’oferiment de Rebecca, sobretot perquè aquella nit tan ella com Bernd estaven molt emocionats per una altra cosa: el president Kennedy visitava Alemanya.

Els pares de Walli i Rebecca creien que només la fermesa dels nord-americans havia impedit que la Unió Soviètica s’apoderés del Berlín Occidental i l’incorporés a l’Alemanya Oriental. Per a ells, Kennedy era un heroi. A Walli, per la seva banda, li queia bé qualsevol individu que posés pals a les rodes al tirànic govern de l’Alemanya Oriental.

Walli va parar taula mentre Rebecca preparava el sopar.

—La mare sempre ens deia que si volíem alguna cosa ens havíem d’afiliar a un partit i fer campanya per aconseguir-ho —va dir—. En Bernd i jo volem que l’Alemanya Occidental i l’Oriental es reunifiquin, perquè nosaltres i milers d’alemanys més puguem tornar amb les nostres famílies. Per això ens hem afiliat al Partit Democràtic Lliure.

Walli també ho volia, de tot cor, però no s’imaginava que fos possible.

—Què creus que farà Kennedy? —va preguntar.

—Pot dir que hem d’aprendre a viure amb l’existència l’Alemanya Oriental, si més no de moment. És veritat, però no és el que volem sentir. Espero que fiqui el dit a l’ull als comunistes, si vols que et sigui sincer.

Després de sopar van veure les notícies. La imatge tenia tons de gris clar, a la pantalla del seu televisor Franck d’última generació, no verd borrós com als aparells antics.

Aquell dia Kennedy havia estat al Berlín Occidental.

Havia fet un discurs als graons de l’Ajuntament de Schöneberg. Davant de l’edifici hi havia una plaça immensa plena a vessar d’espectadors. Segons el presentador, hi havia quatre-centes cinquanta mil persones.

El president nord-americà tan jove i ben plantat va parlar a l’aire lliure, amb una bandera enorme dels Estats Units al darrere, i la brisa li esvalotava els cabells espessos. Va començar fort.

—Els que diuen que el comunisme és la tendència que prevaldrà en el futur… —va dir—. Que vinguin a Berlín!

El públic va rugir entusiasmat. Les aclamacions van ser encara més fortes encara quan va repetir-ho en alemany.

—Lass’ sie nach Berlin kommen!

Walli va veure que Rebecca i Bernd estaven encantats.

—No parla de normalització ni de ser realistes i acceptar l’statu quo —va dir Rebecca, tota contenta.

Kennedy va ser bel·ligerant.

—La llibertat té moltes dificultats i la democràcia no és perfecta —va admetre.

—Es refereix als negres —va comentar Bernd.

—Però mai no hem hagut de construir un mur perquè no se’ns en vagi la gent! —va exclamar Kennedy amb ironia.

—Ben dit! —va cridar Walli.

El sol de juny brillava sobre el cap del president.

—Tots els homes lliures, visquin on visquin, són ciutadans de Berlín —va dir—. I per això, com a home lliure que sóc, m’enorgulleixo d’aquestes paraules: Ich bin ein Berliner!

La gent va embogir. Kennedy es va apartar del micròfon i es va guardar les notes a la butxaca de l’americana.

Bernd somreia feliç.

—Crec que els soviètics entendran el missatge —va dir.

—Khruixtxov es posarà rabiós —va dir Rebecca.

—Com més rabiós, millor —va reblar Walli.

Ell i Rebecca estaven de bon humor quan baixaven per Reeperbahn amb la furgoneta que havien adaptat per a Bernd i la seva cadira de rodes. Al Paso no hi havia ningú a la tarda, quan Walli hi havia entrat i llavors només hi havia un grapat de clients. Dieter, amb el seu Stentson, havia estat poc cordial a la tarda i al vespre estava de mala lluna. Va fer veure que no recordava haver demanat a Walli que tornés i el noi va témer que retirés l’oferta de fer-li una prova, però llavors va assenyalar amb el dit un escenari diminut en un racó.

A més de Dieter hi havia una cambrera de mitjana edat, amb una bona pitrera, que portava una camisa de quadres i un fulard. Walli es va imaginar que era la dona de Dieter. Era clar que volien donar un ambient característic al bar, però cap dels dos no hi tenia traça i no atreien gaires clients, ni americans ni no americans.

Walli pretenia ser l’ingredient màgic que atragués les multituds.

Rebecca va demanar dues cerveses. Walli va endollar l’amplificador i va encendre el micròfon. Estava emocionat. Allò era el que li agradava, i el que sabia fer. Va mirar Dieter i la seva dona, no sabia quan volien que comencés, però cap dels dos no estava per ell, de manera que va tocar un acord i es va posar a cantar «If I Had a Hammer».

Els escassos clients que hi havia el van mirar encuriosits un moment i després van continuar enraonant. Rebecca va seguir el ritme picant de mans amb entusiasme, però ningú més no la va seguir. Fos com fos, Walli s’hi va posar amb ganes, tocant rítmicament i cantant amb força. Potser tardaria dues o tres cançons, però es guanyaria el públic, es va dir.

A mitja cançó el micròfon es va apagar. I l’amplificador també. El corrent de l’escenari havia fallat. Walli va acabar la cançó sense amplificador, pensant que era una mica menys humiliant que aturar-se a la meitat.

Va deixar la guitarra i va anar a la barra.

—Se n’ha anat el corrent de l’escenari —va dir a Dieter.

—Ja ho sé —va dir Dieter—. L’he desendollat.

Walli estava perplex.

—Per què?

—No vull sentir aquesta porqueria.

Era com si l’hagués bufetejat. Cada vegada que havia tocat en públic, el que cantava havia agradat. No li havien dit mai que la seva música fos una porqueria. A Walli se li va encongir l’estómac d’angoixa. No sabia ni què dir ni què fer.

—T’havia demanat música americana —va dir Dieter.

Era un disbarat.

—Aquesta cançó va ser número u als Estats Units! —va replicar Walli amb indignació.

—Aquest bar es diu «El Paso», per Marty Robbins, la cançó més maca que s’ha compost mai. Em pensava que cantaries coses així. «Tennessee Waltz» o «On Top of Old Smoky», cançons de Johnny Cash, Hank Williams, Jim Reeves.

Jim Reeves era el músic més avorrit del món.

—El que vols és música country —va protestar Walli.

Dieter no estava per rebre lliçons.

—Parlo de música americana —va dir, amb la seguretat de l’ignorant.

No valia la pena discutir amb aquell imbècil. Encara que Walli hagués sabut d’antuvi el que volia, no ho hauria tocat. No es dedicava a la música per tocar «On Top of Old Smoky».

Va tornar a l’escenari i va guardar la guitarra a la funda.

Rebecca estava atònita.

—Què ha passat? —va preguntar.

—A l’amo no li agrada el meu repertori.

—Però si no ha escoltat ni una cançó sencera!

—Creu que hi entén molt, de música.

—Pobre Walli.

Walli podia suportar la burla tanoca de Dieter, però l’empatia de Rebecca li va fer venir ganes de plorar.

—Què hi farem —va dir—. Tampoc no m’agradaria treballar per aquest imbècil.

—Li’n vaig a dir quatre de fresques —va dir Rebecca.

—No ho facis, sisplau —va pregar Walli—. No m’ajudarà que la meva germana gran l’esbronqui.

—Suposo que no —va admetre Rebecca.

—Som-hi. —Walli va recollir la guitarra i l’amplificador—. Tornem a casa.

Dave Williams i els Plum Nellie van arribar a Hamburg esperançats. Estaven en ratxa. S’havien fet famosos a Londres i ara pensaven enlluernar Alemanya.

El director de The Dive es deia herr Fluck, cosa que als Plum Nellie els semblava hilarant. Que a herr Fluck no li agradessin gens els Plum Nellie no va ser tan divertit. Pitjor encara, després de dues nits, Dave pensava que tenia raó. El grup no oferia als clients el que volien.

—Make dance! —deia herr Fluck en anglès—. Make dance!

L’interès principal dels clients del club, adolescents o de poc més de vint anys, era ballar. Els números de més èxit eren els que feien sortir les noies a la pista a ballar soles, així els nois podien posar-se al mig i aparellar-se.

Però, fonamentalment, al grup li faltava la capacitat de generar l’excitació que feia que tothom es bellugués. Dave estava consternat. Era la seva gran oportunitat i l’estaven espifiant. Si no milloraven, els enviarien a casa.

—Per primera vegada a la vida tinc èxit en alguna cosa —havia dit al seu escèptic pare, i a la fi l’havia deixat anar a Hamburg.

Hauria de tornar a casa i reconèixer que en això també havia fracassat?

No entenia quin era el problema, però Lenny sí.

—És en Geoff —va dir. Geoffrey era el primer guitarrista—. S’enyora.

—Per això toca malament?

—No. Per això beu i la beguda fa que toqui malament.

A partir de llavors Dave se situava al costat de la bateria i tocava la guitarra més fort i més rítmicament, cosa que no va fer canviar gaire el resultat. Es va adonar que, si un músic no tocava prou bé, arrossegava tot el grup.

El quart dia va anar a visitar Rebecca.

Li va fer molta il·lusió saber que no sols tenia un parent a Hamburg, sinó dos, i que el segon era un guitarrista de divuit anys. Dave havia estudiat alemany a l’escola i Walli havia après una mica d’anglès amb la seva àvia, Maud, però tots dos parlaven el llenguatge de la música i es van passar la tarda intercanviant acords i llengüetes de guitarra. Aquell vespre Dave es va endur Walli al The Dive i va proposar que el club contractés Walli per tocar als intervals, mentre els Plum Nellie descansaven. Walli va tocar un nou èxit americà anomenat «Blowin’ in the Wind», que va agradar al director, i li va donar feina.

Una setmana després, Rebecca i Bernd van convidar tot el grup a sopar. Walli va explicar-los que els nois treballaven fins tard i es llevaven al migdia, o sigui que els agradaria sopar a les sis, abans de pujar a l’escenari. A Rebecca li va semblar bé.

Quatre dels cinc membres del grup van acceptar la invitació: Geoff no hi va voler anar.

Rebecca havia fet un munt de costelles de porc amb una salsa gustosa, i hi havia grans safates de patates fregides, xampinyons i col. Dave es va imaginar que, a la manera d’una mare, Rebecca volia que els nois almenys fessin un àpat com cal a la setmana. Tenia motius per preocupar-se’n, ja que vivien bàsicament de cervesa i tabac.

Bernd, el seu marit, la va ajudar a cuinar i a servir el menjar; es bellugava amb sorprenent agilitat. A Dave el va commoure veure Rebecca tan contenta i tan enamorada de Bernd.

La colla va devorar els aliments amb entusiasme. Parlaven mig en anglès mig en alemany i l’ambient era cordial encara que no s’entenguessin del tot.

Després de menjar van donar les gràcies profusament a Rebecca i van tornar al Reeperbahn amb autobús.

El districte vermell d’Hamburg era com el Soho de Londres, però més obert, menys discret. Dave no sabia que a més de prostitutes també hi havia prostituts.

The Dive estava ubicat en un soterrani ronyós. En comparació, el Jump Club era de luxe. A The Dive els mobles estaven trencats, no hi havia ni calefacció ni ventilació i els lavabos eren al pati.

Quan van arribar, encara tips del sopar que els havia preparat Rebecca, es van trobar Geoff al bar, bevent cervesa.

El grup sortia a l’escenari a les vuit. Amb pauses, tocarien fins a les tres de la matinada. Cada nit tocaven totes les cançons que coneixien almenys una vegada, i les preferides, tres. Herr Fluck els feia treballar de valent.

Aquella nit van tocar pitjor que mai.

Durant la primera part Geoff va fer més nosa que servei, tocava notes equivocades i esguerrava els seus solos, i això va destarotar la resta. En lloc de concentrar-se a animar el públic, havien de fer esforços per dissimular les espifiades de Geoff. Al final de la primera part, Lenny estava furiós.

A la mitja part, Walli es va asseure en un tamboret, i va tocar la guitarra i va cantar cançons de Bob Dylan. Dave el mirava. Walli duia una harmònica barata en un suport metàl·lic agafat al coll, per poder bufar alhora que rascava les cordes, tal com feia Dylan. Dave pensava que Walli era un bon músic i prou espavilat per adonar-se que Dylan era el cantant més popular del moment. En general, la clientela del Dive preferia el rock però n’hi havia que escoltaven, i quan Walli va baixar de l’escenari va rebre aplaudiments entusiastes d’una taula de noies que hi havia en un racó.

Dave va acompanyar Walli al camerino i allà es va trobar amb una crisi monumental.

Geoff era a terra, borratxo i incapaç d’aguantar-se dret sense ajuda. Lenny, agenollat a sobre, el bufetejava fort de tant en tant. Això segurament ajudava Lenny a esbravar-se, però no feia tornar Geoff en si. Dave va anar a buscar un cafè a la barra i va obligar Geoff a beure’n una mica, però tampoc no va servir per res.

—Haurem de continuar sense el primer guitarrista, cagundena —va dir Lenny—, si tu no saps tocar els solos de Geoff, Dave.

—Puc fer el de Chuck Berry, però res més —va dir Dave.

—Doncs haurem de saltar-nos la resta. El més probable és que el públic ni se n’adoni.

Dave no estava segur que Lenny tingués raó. Els solos de guitarra formaven part de la dinàmica de la bona música de ball, creaven llums i ombres i impedien que les melodies pop repetitives es fessin pesades.

—Jo puc tocar en lloc de Geoff —va proposar Walli.

Lenny el va mirar amb sarcasme.

—No has tocat mai amb nosaltres.

—Us he sentit tocar tres nits seguides —va dir Walli—. Sé tocar totes les cançons.

Dave va mirar Walli i va veure als seus ulls un anhel commovedor. Era evident que es delia per aprofitar aquella oportunitat.

—No fotis! —va dir Lenny amb escepticisme.

—Puc. No és difícil.

—Ah, no? —Lenny estava una mica picat.

Dave desitjava donar una oportunitat a Walli.

—És més bon guitarrista que jo, Lenny.

—Això no vol dir res, collons.

—També és millor que en Geoff.

—Has tocat mai en un grup?

Walli va entendre el que li preguntava.

—En un duo. Amb una cantant.

—Aleshores no has tocat mai amb un bateria.

Era un punt crucial, i Dave ho sabia. Recordava com s’havia atabalat la primera vegada que va tocar amb els Guardsmen i va descobrir la fèrria disciplina imposada pel ritme de la bateria. Però se n’havia sortit; segur que Walli també se’n sortiria.

—Deixem que ho provi, Lenny —va implorar Dave—. Si no t’agrada com ho fa, el pots fer fora després de la primera cançó.

Herr Fluck va treure el cap a l’habitació.

—Raus! Raus! A tocar!

—Ja va, ja va, wir kommen —va contestar Lenny. Es va aixecar—. Agafa l’eina i cap a l’escenari, Walli.

Walli el va seguir.

El número d’obertura de la segona part era «Dizzy Miss Lizzy», en la qual la guitarra tocava la veu cantant.

—En vols una de més fàcil com a escalfament? —va dir Dave a Walli.

—No, gràcies, no cal —va dir Walli.

Dave esperava que la seguretat que mostrava estigués justificada.

—Tres, quatre, un —va comptar Lew, el bateria.

Walli el va seguir de seguida i va tocar el riff.

El grup va entrar un compàs després. Van tocar la introducció. Just abans que Lenny comencés a cantar, Dave el va mirar i el noi va assentir satisfet.

Walli va tocar la seva part a la guitarra com si no li costés gens.

Al final de la cançó, Dave va picar l’ullet a Walli.

Van acabar la segona part. Walli va tocar bé tots els números i fins i tot es va afegir de suport fent veus. La seva actuació va donar una empenta a l’energia del grup i van aconseguir treure les noies a la pista.

Va ser la millor actuació que havien fet d’ençà que havien arribat a Alemanya.

Quan marxaven, Lenny va passar un braç per les espatlles de Walli.

—Benvingut al grup —va dir.

Aquella nit Walli amb prou feines va poder dormir. Tocant amb els Plum Nellie, s’havia sentit músic i creia que el grup havia millorat. L’havia fet tan feliç que li va fer por que no durés. Lenny ho havia dit de debò allò de «benvingut al grup»?

L’endemà Walli va anar a la pensió barata del districte de Saint Pauli on s’allotjava el grup. Va arribar-hi al migdia, just quan es llevaven.

Es va quedar un parell d’hores amb Dave i Buzz, el baixista, repassant el repertori del grup, polint els inicis i els finals de les cançons. Semblava que donessin per fet que tornaria a tocar amb ells. Volia que l’hi confirmessin.

Lenny i Lew, el bateria, van aparèixer pels volts de les tres, i el primer va ser directe.

—Vols formar part del grup definitivament?

—Sí —va dir Walli.

—Doncs, fet —va dir Lenny—. Ets un membre del grup.

Walli no n’estava del tot convençut.

—I en Geoff, què?

—Parlaré amb ell quan es llevi.

Van anar a un cafè anomenat Harald’s on Grosse Freiheit i s’hi van estar una hora prenent cafè i fumant. En acabat van tornar i van despertar Geoff. Semblava malalt, cosa que no era sorprenent després de beure fins a arribar a perdre el coneixement. Es va asseure a la vora del llit mentre Lenny parlava amb ell i els altres escoltaven des del llindar.

—Ja no ets del grup —va dir Lenny—. Em sap greu però ahir ens vas deixar ben penjats. Estaves massa borratxo per aguantar-te dret i no diguem per tocar. En Walli et va substituir i he decidit fer-lo permanent.

—Només és un nano sense experiència —va aconseguir dir Geoff.

—No sols està sobri, sinó que és més bon guitarrista que tu —va dir Lenny.

—Necessito un cafè —va dir Geoff.

—Vés al Harald.

No van tornar a veure Geoff abans d’anar cap al club.

Quan eren prop de les vuit i es preparaven per pujar a l’escenari, va entrar Geoff, sobri i amb la guitarra a la mà.

Walli el va mirar amb consternació. Li havia fet l’efecte que Geoff acceptava que l’havien despatxat, però potser estava massa encaparrat per discutir.

Per la raó que fos, no havia fet les maletes i havia tocat el dos, i Walli es va neguitejar. Havia tingut tantes decepcions: la policia li va destrossar la guitarra i no va poder tornar al Minnesänger; Karolin va renunciar a l’actuació a l’Europe Hotel; el propietari d’El Paso li va desendollar els instruments a mitja cançó… Com podia estar segur que allò no acabaria en una altra decepció?

Els músics van deixar el que estaven fent i van mirar com Geoff pujava a l’escenari i obria la funda de la guitarra.

—Què fas, Geoff? —va preguntar Lenny en aquell punt.

—Us demostraré que sóc el millor guitarrista que heu sentit mai.

—Hòstia! T’he despatxat i s’ha acabat. Fot el camp cap a l’estació i agafa un tren que digui a Hook.

Geoff va canviar el to, que es va tornar implorant.

—Fa sis anys que toquem junts, Lenny. Han de comptar per a alguna cosa. M’ho has de tornar a deixar provar.

Semblava tan raonable que Walli, més aviat alarmat, va estar segur que Lenny també ho veuria així. Però Lenny va brandar el cap.

—Ets un bon guitarrista, però no ets un geni, i a sobre ets un cabronàs. D’ençà que vam arribar aquí has tocat tan malament que anit van estar a punt de despatxar-nos. Sort que en Walli ens va ajudar.

Geoff va mirar els altres.

—Què en pensen ells? —va preguntar.

—Qui t’ha dit que aquest grup sigui una democràcia? —va etzibar Lenny.

—Qui t’ha dit que no ho sigui? —Geoff va mirar Lew, el bateria, que s’estava ajustant el pedal al peu—. Què en penses?

Lew era cosí de Geoff.

—Dóna-li una altra oportunitat —va dir Lew.

Geoff va mirar el baixista.

—I tu, Buzz?

Buzz era un bon jan que s’avenia amb qui cridava més.

—Jo li donaria una altra oportunitat.

Geoff es va animar.

—Això vol dir que som tres contra un, Lenny.

—No —va intervenir Dave—. En una democràcia s’ha de saber comptar. Sou tres contra en Lenny, en Walli i jo, per tant estem empatats.

—No perdeu el temps fent votacions —va dir Lenny—. Aquest és el meu grup i jo prenc les decisions. En Geoff està despatxat. Emporta’t l’instrument, Geoff, o el llançaré al carrer.

En aquell moment Geoff va semblar que assumia que Lenny anava de debò. Va tornar a desar la guitarra a la funda i va tancar la tapa amb força.

—Us prometo una cosa, cabrons —va dir, aixecant-la—. Si jo me’n vaig, us n’anireu tots.

Walli no va entendre què volia dir. Potser només era una amenaça buida. En tot cas, no hi havia temps per pensar-hi. Un parell de minuts més i començaven a tocar.

Totes les pors de Walli es van esfumar. A la mitja part, va tornar sol a l’escenari i va tocar cançons de Bob Dylan. En va incloure una que havia compost ell, titulada «Karolin». Al públic li va agradar. Després va anar directament a l’escenari per obrir la segona part amb «Dizzy Miss Lizzy».

Mentre tocava «You Can’t Catch Me» va veure una parella de policies uniformats al fons parlant amb herr Fluck, l’amo, però no en va fer cabal.

Quan van baixar de l’escenari a mitjanit, herr Fluck els esperava al camerino.

—Quants anys tens? —va etzibar a Dave sense preàmbuls.

—Vint-i-un —va dir Dave.

—No em facis perdre el temps.

—I a tu què t’importa?

—A Alemanya els menors no poden treballar en bars.

—Tinc divuit anys.

—La policia diu que en tens quinze.

—I què sap la policia?

—Acaben de parlar amb el guitarrista que heu despatxat, en Geoff.

—Que malparit, ens ha denunciat —va dir Lenny.

—Dirigeixo un club nocturn —va dir herr Fluck—. Aquí vénen prostitutes, traficants, criminals de tota mena. M’he de passar la vida demostrant a la policia que faig tot el que puc per complir la llei. Diuen que us he d’enviar a casa, a tots. O sigui que adéu-siau.

—Quan ens n’hem d’anar? —va preguntar Lenny.

—Del club, ara mateix. D’Alemanya, demà.

—No hi ha dret! —va protestar Lenny.

—Quan ets l’amo d’un club, fas el que et diu la policia. —Va assenyalar Walli—. Ell no cal que se’n vagi del país, perquè és alemany.

—Quina merda —va dir Lenny—. He perdut dos guitarristes en un dia.

—No —va saltar Walli—. Vinc amb vosaltres.