43

El dia que el divorci de Dimka va ser oficial, hi havia una reunió dels principals ajudants del Kremlin per debatre la crisi a Txecoslovàquia.

Dimka estava ansiós. Es delia per casar-se amb Natàlia, i l’obstacle que ho impedia havia desaparegut. Es moria de ganes de donar-li la notícia, però quan va arribar a la Sala Nina Onilova ja hi havia uns quants ajudants i es va haver d’esperar.

En entrar-hi Natàlia, amb els cabells rinxolats emmarcant-li la cara d’aquella manera que ell trobava tan captivadora, li va somriure encantat. Ella no sabia per què estava tan content, però li va correspondre amb un gran somriure.

Dimka estava gairebé igual de content pel que passava a Txecoslovàquia. El nou dirigent a Praga, Alexander Dubcek, havia resultat un reformador que pensava com Dimka. Per primera vegada d’ençà que Dimka treballava al Kremlin, un país satèl·lit anunciava que la seva versió de comunisme no seguiria exactament el model soviètic. El 5 d’abril, Dubcek havia anunciat un Programa d’Acció que preveia la llibertat d’expressió, el dret a viatjar a Occident i la fi dels arrestos arbitraris, i més independència per al sector industrial.

Si funcionava a Txecoslovàquia, també podia funcionar a la Unió Soviètica.

Dimka sempre havia pensat que calia reformar el comunisme, i no estava d’acord amb la seva germana i els altres dissidents, que creien que s’havia d’abolir.

Va començar la reunió, i Ievgueni Filípov va presentar un informe del KGB que deia que elements burgesos intentaven soscavar la revolució txecoslovaca.

Dimka va sospirar, cansat. Era típic del Kremlin de Bréjnev. Quan la gent es resistia a la seva autoritat, no es preguntaven mai si tenien raons legítimes per fer-ho, sinó que sempre buscaven —o s’inventaven— motius malignes.

La reacció de Dimka va ser sorneguera.

—No crec que quedin gaires elements burgesos a Txecoslovàquia, després de vint anys de comunisme —va dir.

Com a prova, Filípov va treure dos fulls de paper. Un era una carta de Simon Wiesenthal, director del Centre de Documentació Jueva de Viena, lloant la tasca dels col·legues sionistes de Praga. L’altre era un pamflet imprès a Txecoslovàquia cridant Ucraïna a separar-se de la Unió Soviètica.

A l’altra banda de la taula, Natàlia Smotrova es va mostrar desdenyosa.

—Es veu tant que aquests documents són falsos que fa riure! No és ni remotament plausible que Simon Wiesenthal estigui organitzant una contrarevolució a Praga. Això és el millor que sap fer el KGB?

—En Dubcek ha resultat una serp a l’aguait! —va dir Filípov, enfurismat.

Tenia una mica de raó. Quan l’anterior dirigent txecoslovac va perdre popularitat, Bréjnev va proposar Dubcek per substituir-lo perquè semblava inofensiu i complidor. El seu radicalisme havia sorprès desagradablement els conservadors del Kremlin.

—Dubcek ha permès que els diaris ataquin els dirigents comunistes! —va continuar Filípov amb indignació.

Filípov no trepitjava terra ferma en aquell tema. El predecessor de Dubcek, Novotný, era un estafador.

—Amb les noves llibertats els diaris van publicar que Novotný utilitzava llicències d’importació del govern per comprar cotxes Jaguar que després venia als col·legues del partit i en treia grans beneficis —va dir Dimka, fingint incredulitat—. No em diràs que vols protegir aquesta mena de personatges, camarada Filípov?

—Vull que els països comunistes es governin amb disciplina i rigor —va contestar Filípov—. Els diaris subversius aviat exigiran l’anomenada democràcia a l’estil occidental, en què els partits polítics que representen faccions burgeses rivals creen la il·lusió que el poble escull els polítics al poder però en realitat s’uneixen per reprimir la classe treballadora.

—Cap de nosaltres no ho vol, això —va intervenir Natàlia—. Però sí que volem que Txecoslovàquia sigui un país culturalment avançat i atractiu per als turistes occidentals. Si apliquem mà dura i el turisme baixa, la Unió Soviètica encara haurà de pagar més diners per sostenir l’economia txeca.

—Aquest és el punt de vista del Ministeri d’Afers Estrangers? —va preguntar Filípov, burleta.

—El Ministeri d’Afers Exteriors vol que es negociï amb Dubcek per garantir que el país continua sent comunista, no una intervenció crua que ens enemisti tant amb els països capitalistes com amb els comunistes.

A la fi els arguments econòmics van prevaldre per majoria a la taula. Els ajudants van recomanar al Politburó que a la pròxima reunió de Dresden, a l’Alemanya Oriental, els altres membres del Pacte de Varsòvia qüestionessin Dubcek. Dimka estava exultant: el perill d’una purga de la línia dura s’havia evitat, si més no de moment. La il·lusió per l’experiment txec de comunisme reformat seguia viva.

Acabada la reunió, ja fora de la sala, Dimka va anar a parlar amb Natàlia.

—Tinc el divorci. Ja no estic casat amb Nina: és oficial.

La resposta de la noia va ser apagada.

—Que bé —va dir, però semblava anguniejada.

Feia un any que Dimka vivia separat de Nina i el petit Grigor. Tenia un piset petit, on ell i Natàlia esgarrapaven algunes hores per estar junts un parell de vegades per setmana. Era insatisfactori per a tots dos.

—Em vull casar amb tu —va dir.

—Jo també.

—Parlaràs amb en Nik?

—Sí.

—Aquesta nit?

—Aviat.

—Què et fa por?

—No tinc por per mi —va dir ella—. No m’importa el que em pugui fer a mi. —Dimka va fer una ganyota recordant el llavi partit de Natàlia—. Pateixo per tu —va continuar—. Recorda l’home del magnetòfon.

Dimka se’n recordava. El venedor del mercat negre que havia estafat Natàlia havia rebut una bona pallissa que l’havia enviat a l’hospital. La deducció de Natàlia era que a Dimka li podia passar el mateix si demanava el divorci a Nik.

Dimka no s’ho creia.

—No sóc un criminal de pa sucat amb oli. Sóc la mà dreta del president del Consell de Ministres. En Nik no em pot fer mal. —N’estava segur al noranta-nou per cent.

—No ho sé —va dir Natàlia, moixa—. En Nik també té contactes a les altes esferes.

—Encara tens relacions sexuals amb ell? —va preguntar Dimka, amb veu més apagada.

—No gaire sovint. Té dues noies més.

—T’agrada?

—No!

—I a ell li agrada?

—No gaire.

—Aleshores quin problema hi ha?

—El seu orgull. S’enfadarà si sap que prefereixo un altre home.

—La seva ira no em fa por.

—A mi sí. Però hi parlaré. T’ho prometo.

—Gràcies —va dir Dimka—. T’estimo —va afegir a cau d’orella.

—Jo també t’estimo.

Dimka va tornar al seu despatx i va resumir la reunió dels ajudants per al seu cap, Aleksei Kossiguin.

—Jo tampoc me’l crec, el KGB —va dir Kossiguin—. Andrópov vol eliminar les reformes de Dubcek i s’inventa proves per sostenir la seva posició. —Iuri Andrópov era el nou cap del KGB i un fanàtic de la línia dura. Kossiguin va continuar—: Però necessito informació fiable de Txecoslovàquia. Si no em puc refiar del KGB, a qui puc recórrer?

—Hi podríem enviar la meva germana —va suggerir Dimka—. És periodista de la TASS. A la crisi dels míssils de Cuba va fer arribar a Khruixtxov informació molt valuosa de l’Havana a través del telègraf de l’Exèrcit Roig. Ara pot tornar-ho a fer des de Praga.

—Bona idea —va dir Kossiguin—. Encarrega-te’n, sisplau.

Dimka no va veure Natàlia l’endemà, però al cap de dos dies ella li va trucar just quan sortia del despatx a les set.

—Que has parlat amb en Nik? —va preguntar Dimka.

—Encara no. —Abans que Dimka pogués expressar la seva decepció, va continuar—: Però ha passat una altra cosa, Filípov l’ha vingut a veure.

—Filípov? —Dimka estava estupefacte—. Què pot voler un funcionari del Ministeri de Defensa del teu marit?

—Fer-nos una mala passada. Crec que ha parlat a en Nik de tu i de mi.

—Per què ho hauria de fer? Sé que sempre topem a les reunions, però…

—Hi ha una cosa que no t’havia dit. Filípov se’m va insinuar.

—Que desgraciat! Quan?

—Fa dos mesos, al Riverside Bar. Eres fora, amb Kossiguin.

—És increïble. Es pensava que te n’aniries al llit amb ell només perquè jo era fora?

—Si fa no fa. Va ser molt incòmode per a mi. Li vaig dir que no me n’aniria al llit amb ell encara que fos l’últim home de Moscou. Potser hauria d’haver estat més diplomàtica.

—Creus que ha parlat amb en Nik per venjar-se?

—N’estic convençuda.

—Què t’ha dit en Nik?

—Res. Per això pateixo. Tant de bo em tornés a partir el llavi.

—No diguis això.

—Tinc por per tu.

—Per mi no pateixis.

—Vés amb compte.

—Hi aniré.

—No tornis a casa caminant, agafa el cotxe.

—Sempre l’agafo.

Es van acomiadar i van penjar. Dimka es va posar l’abric gruixut i la gorra de pell i va sortir de l’edifici. El seu Moskvitx 408 era a l’aparcament del Kremlin, allà se sentia segur. Va tornar a casa, amb el dubte de si Nik seria capaç d’envestir el seu cotxe, però no va passar res.

Va arribar a casa i va aparcar al carrer, a una travessia de distància. Aquell era el moment de més vulnerabilitat. Havia d’anar caminant del cotxe a la porta de casa a la llum dels fanals. Si el volien apallissar, aquell era el lloc ideal.

No es veia ningú, però podien estar amagats.

Dimka s’imaginava que no seria el mateix Nik el que l’agrediria. Enviaria un dels seus pinxos. Vés a saber quants. Havia de defensar-se, Dimka? Contra dos homes tenia alguna possibilitat: no era un figaflor. Si eren tres o més, tant se valia que s’arraulís a terra i entomés la pallissa.

Va baixar del cotxe i el va tancar.

Va caminar per la vorera. Sortirien en tromba per la part de darrere d’una furgoneta que hi havia aparcada? De la cantonada de l’edifici següent? Estarien a l’aguait al seu portal?, es preguntava.

Va arribar al bloc de pisos on vivia i hi va entrar. Serien al vestíbul?

Va haver d’esperar l’ascensor una bona estona.

Quan va arribar i les portes es van tancar es va preguntar si serien al seu pis.

Va obrir la porta. Estava silenciós i tranquil. Va mirar a l’habitació, a la sala, a la cuina i al lavabo.

No hi havia ningú.

Va tancar la porta amb pany i clau.

Dimka va passar dues setmanes amb por de ser agredit en qualsevol moment. Un dia va decidir deixar de prendre precaucions. Potser a Nik tant se li’n donava si la seva dona tenia o no una aventura, o potser era massa prudent per enemistar-se amb algú que treballava al Kremlin. Amb el pas dels dies, Dimka es va començar a sentir segur.

Encara l’amoïnaven les ganes de fer mal de Ievgueni Filípov. Com podia estranyar-li que Natàlia el rebutgés? Era anodí i conservador, més aviat lleig, i anava mal vestit: què es pensava que tenia per temptar una dona atractiva que ja tenia un amant a més de marit? Però era evident que els sentiments de Filípov estaven profundament ferits. En qualsevol cas, la seva revenja no semblava haver funcionat.

Però el que ocupava principalment els pensaments de Dimka era el moviment de reforma txec que s’anomenava Primavera de Praga. Havia causat la divisió més profunda al Kremlin d’ençà de la crisi dels míssils. El cap de Dimka, el president soviètic Aleksei Kossiguin, era el líder dels optimistes, que esperaven que els txecs trobessin una sortida al pantà d’ineficàcia i malbaratament típic de l’economia comunista. Sufocant el seu entusiasme per raons pràctiques, van proposar que es vigilés atentament Dubcek, però que s’evités al màxim la confrontació. Tanmateix, conservadors com el cap de Filípov, el ministre de Defensa Andrei Gretxko, i Andrópov, el cap del KGB, estaven irritats amb Praga. Els feia por que les idees radicals minessin la seva autoritat, s’encomanessin a altres països i subvertissin l’aliança militar del Pacte de Varsòvia. Volien enviar els tancs, enderrocar Dubcek, i instal·lar un règim comunista rígid i servilment lleial a Moscou.

L’autèntic cap, Leonid Bréjnev, s’ho mirava des de la barrera, com feia sovint, esperant que s’arribés al consens.

Malgrat que eren uns dels homes més poderosos del món, els alts càrrecs del Kremlin temien desviar-se de la línia marcada. El marxisme-leninisme responia totes les preguntes, per tant, la decisió final seria infal·liblement correcta. En conseqüència, qui defensés un resultat diferent seria culpable d’allunyar-se del pensament ortodox. De vegades, Dimka dubtava que el Vaticà fos pitjor que allò.

Ningú no volia ser el primer d’expressar una opinió oficialment, i per això, prèviament a les reunions del Politburó, els ajudants dels mandataris discutien exhaustivament les qüestions més controvertides.

—No es tracta només de les idees revisionistes de Dubcek sobre la llibertat de premsa —va dir una tarda Ievgueni Filípov a Dimka a l’ample passadís de davant de la Sala del Presídium—. És eslovac i vol cedir més drets a la minoria oprimida a la qual pertany. Imagina’t si aquesta idea s’escampa per llocs com Ucraïna i Bielorússia.

Com sempre, Filípov anava amb deu anys de retard. Quan ja gairebé tothom portava els cabells més llargs, ell continuava amb un tall militar. Dimka va intentar oblidar momentàniament que era un malparit mal intencionat.

—Són perills remots —va argumentar Dimka—. No hi ha una amenaça immediata per a la Unió Soviètica i, per descomptat, res no justifica una intervenció armada improvisada.

—Dubcek ha soscavat el KGB. Ha expulsat uns quants agents de Praga i ha autoritzat una investigació de la mort de l’antic ministre d’Afers Estrangers Jan Masaryk.

—Té dret el KGB a assassinar ministres de governs amics? —va preguntar Dimka—. És aquest el missatge que vols enviar a Hongria i a l’Alemanya de l’Est? Llavors el KGB seria pitjor que la CIA. Almenys els nord-americans només maten persones de països enemics, com Cuba.

Filípov es va posar petulant.

—Què en traurem de permetre aquestes insensateses a Praga?

—Si envaïm Txecoslovàquia, hi haurà una congelació diplomàtica. Ho saps perfectament.

—I què?

—Perjudicarà la nostra relació amb Occident. Estem intentant reduir la tensió amb els Estats Units, per no haver de gastar tant en pressupost militar. Aquest esforç se n’aniria en orris. Una invasió fins i tot podria contribuir a portar Richard Nixon a la presidència, i un cop al poder, podria augmentar el pressupost de defensa nord-americà. Pensa en el que això representaria! —Filípov va intentar interrompre’l, però Dimka no va deixar que el tallés—. La invasió tampoc no agradaria al Tercer Món. Estem enfortint els lligams amb els països no alineats per plantar cara a la Xina, que ens vol substituir com a líder del comunisme global. Per això estem preparant una Conferència Comunista Mundial que tindrà lloc el proper mes de novembre. Aquesta conferència podria convertir-se en un fracàs humiliant si envaïm Txecoslovàquia.

—O sigui que tu deixaries que Dubcek fes el que li vingués de gust? —va dir Filípov amb desdeny.

—Al contrari. —Dimka va expressar la proposta que defensava el seu cap—. En Kossiguin anirà a Praga i negociarà un compromís, una solució no militar.

Llavors Filípov va ensenyar les seves cartes.

—El Ministeri de Defensa donarà suport a aquest pla al Politburó, amb la condició que comencem immediatament els preparatius per a una invasió en cas que la negociació fracassi.

—D’acord —va dir Dimka, que estava segur que els militars farien aquests preparatius de tota manera.

Arribats a aquest acord se’n van anar en direccions contràries. Dimka va entrar al seu despatx just quan la seva secretària, Vera Plétner, despenjava el telèfon, i va veure que la cara se li tornava blanca com el paper que tenia a la màquina d’escriure.

—Què ha passat? —va preguntar Dimka.

La dona li va passar l’aparell.

—La teva exdona —va dir.

Reprimint un gemec, Dimka va agafar el telèfon i va parlar.

—Què hi ha, Nina?

—Vine de seguida! —va cridar—. En Grixa no hi és!

A Dimka se li va aturar el cor. Grigor, que anomenaven Grixa, no tenia ni cinc anys i encara no anava a l’escola.

—Com vols dir que no hi és?

—No el trobo, ha desaparegut. L’he buscat pertot arreu!

Dimka va sentir un dolor opressiu al pit. Va fer un esforç per mantenir la calma.

—Quan i on l’has vist per última vegada?

—Ha pujat a veure ta mare. L’hi he deixat anar sol, com sempre, només són tres pisos amb ascensor.

—Quan ha estat?

—No fa ni una hora… Has de venir!

—Ara vinc. Truca a la policia.

—Vine de pressa!

—Però truca a la policia, entesos?

—Entesos.

Dimka va penjar el telèfon i va marxar. Va sortir corrent de l’edifici. No s’havia aturat a agafar l’abric, però amb prou feines va notar l’aire fred de Moscou. Va pujar al Moskvitx, va posar la primera i va sortir del recinte. Per més que premés l’accelerador a fons, el cotxet no corria.

Nina continuava disposant del pis on havien viscut junts a la Casa del Govern, a menys de quilòmetre i mig del Kremlin. Dimka va aparcar en doble fila i va entrar a tot córrer.

Hi havia un porter del KGB al vestíbul.

—Bona tarda, Dmitri Ílitx —va dir l’home, educadament.

—Has vist el meu fill, en Grixa? —va preguntar Dimka.

—Avui no.

—Ha desaparegut. És possible que hagi sortit?

—D’ençà que he tornat de dinar, a la una, no.

—Han entrat desconeguts avui a la casa?

—Uns quants, com sempre, en tinc una llista…

—Me la miraré després. Si veus en Grixa, truca de seguida al pis.

—Sí, no hi pateixis.

—La policia arribarà de seguida.

—Te’ls enviaré immediatament.

Dimka va esperar l’ascensor. Estava xop de suor, i tan nerviós que es va equivocar de pis en pitjar el botó i va haver d’esperar que l’ascensor es parés al pis de sota. Quan va arribar a la seva planta, Nina era al replà amb Ània, la mare de Dimka.

Ània s’eixugava les mans compulsivament amb el davantal de flors.

—No ha arribat a casa meva —va dir—. No entenc què li ha pogut passar.

—Es pot haver perdut? —va preguntar Dimka.

—Hi ha anat vint vegades —va dir Nina—. Coneix el camí, però sí, alguna cosa el pot haver distret i pot haver acabat en un altre lloc. Té cinc anys.

—El porter està segur que no ha sortit de l’edifici. Per tant hem d’escorcollar-ho tot. Trucarem a totes les portes. No, un moment, gairebé tots els residents tenen telèfon. Baixaré i els trucaré amb el telèfon del porter.

—Pot ser que no sigui en un pis —va dir Ània.

—Vosaltres dues escorcolleu els passadissos, les escales i el quartet de la neteja.

—D’acord —va dir Ània—. Pujarem amb ascensor i anirem baixant des de dalt de tot.

Van pujar a l’ascensor i Dimka va baixar l’escala corrent. Va explicar al porter el que passava i va començar a telefonar als pisos. No estava segur de quants n’hi havia a la finca: cent, potser?

—S’ha perdut un nen petit? L’ha vist? —deia cada vegada que algú contestava.

Tan bon punt sentia «no», penjava i marcava el número del pis següent. Es va apuntar els pisos on no agafaven el telèfon o no en tenien.

Havia fet quatre plantes sense cap indici d’esperança quan va arribar la policia, un sergent gras i un agent jove. Estaven irritantment tranquils.

—Donarem un cop d’ull —va dir el sergent—. Coneixem la casa.

—Es necessitaran més de dos homes per escorcollar-ho tot com cal! —va exclamar Dimka.

—Si cal, demanarem reforços —va dir el sergent.

Dimka no volia perdre el temps discutint amb ells. Va continuar telefonant, però començava a pensar que Nina i Ània tenien més possibilitats de trobar Grixa. Si el nen hagués trucat a un pis equivocat, a hores d’ara el seu ocupant hauria telefonat al porter. Grixa podia estar pujant i baixant escales, perdut. Dimka tenia ganes de plorar només de pensar en la por que devia estar passant el petit.

Quan feia deu minuts que telefonava, els dos policies van pujar de l’escala del soterrani amb Grixa caminant al mig, agafat de la mà del sergent.

Dimka va deixar anar el telèfon i va córrer cap a ell.

—No podia obrir la porta i m’he posat a plorar! —va dir Grixa.

Dimka el va agafar a coll i el va abraçar, maldant per no plorar d’alleujament.

—Què ha passat, Grixa? —va preguntar al cap d’una estona.

—Els policies m’han trobat —va explicar el nen.

Ània i Nina van aparèixer a l’escala i s’hi van acostar corrent, exultants d’alegria. Nina va arrencar Grixa dels braços de Dimka i el va aixafar contra el seu pit.

Dimka va mirar el sergent.

—On l’heu trobat?

L’home semblava complagut amb si mateix.

—Al soterrani, en un traster. La porta no estava tancada amb clau, però ell no arribava a la maneta. Està espantat, no sembla que s’hagi fet mal.

—Digues-m’ho Grixa, per què has baixat al soterrani? —va preguntar Dimka.

—L’home m’ha dit que hi havia un cadell, però no l’he trobat!

—L’home?

—Sí.

—Un home que coneixies?

Grixa va brandar el cap.

El sergent va posar-se la gorra per marxar.

—Tot va bé si acaba bé —va dir.

—Un moment. —Dimka el va aturar—. Ja has sentit el nen. Un home l’ha fet baixar al soterrani parlant-li d’un cadell.

—Sí, ja m’ho ha explicat. Però no s’ha comès cap delicte, que jo sàpiga.

—Han segrestat el nen!

—És difícil de saber exactament què ha passat, sobretot quan la informació ve d’un nen tan petit.

—No n’és gens, de difícil. Un home ha engalipat el nen perquè baixés al soterrani i l’ha abandonat allà.

—Per què hauria de fer una cosa així?

—Mira, t’agraeixo que l’hagis trobat, però no et sembla que t’ho prens massa a la lleugera?

—Cada dia se’n perden, de nens.

Dimka va començar a desconfiar d’ell.

—Com sabies on havies de mirar?

—M’ho he imaginat. Ja he dit que coneixia l’edifici.

Dimka va decidir no dir el que pensava, encara estava en un estat emocional massa fràgil. Es va girar d’esquena al sergent i va tornar a parlar amb Grixa.

—T’ha dit com es deia l’home?

—Sí —va dir Grixa—. Nik.

L’endemà, Dimka va demanar l’expedient del KGB de Nik Smótrov.

Estava enfurismat. Volia agafar una pistola i matar Nik. S’havia de repetir contínuament que havia de mantenir la calma.

No li devia haver costat gaire, a Nik, passar per davant del porter. Podia haver simulat que feia un lliurament, entrar darrere d’uns residents perquè semblés que formava part del grup o senzillament ensenyar un carnet del Partit Comunista. Dimka trobava una mica més difícil d’entendre com sabia Nik que Grixa aniria d’un pis a l’altre tot sol, però després de rumiar-s’ho va decidir que Nik probablement havia explorat l’edifici dies abans. Podia haver parlat amb algun veí, descobert l’horari del nen i aprofitat la millor oportunitat. Segurament també havia pagat els policies. El seu objectiu era donar un ensurt de mort a Dimka.

Se n’havia sortit.

Però se’n penediria.

En teoria, Aleksei Kossiguin, pel fet de ser president del Consell de Ministres, podia veure tots els expedients que volgués. A la pràctica, Iuri Andrópov decidia què podia veure Kossiguin i què no. Tanmateix, Dimka tenia el pressentiment que les activitats de Nik, per delictives que fossin, no tenien una dimensió política, i per tant no hi havia motiu perquè no li deixessin veure el seu expedient. I així va ser, tal com es pensava, va arribar a la seva taula aquella mateixa tarda.

Era gruixut.

Com Dimka ja sospitava, Nik era un comerciant que traficava en el mercat negre; era un oportunista com tants altres. Comprava i venia tot el que li queia a les mans: camises estampades, perfums cars, guitarres elèctriques, roba interior femenina, whisky escocès, qualsevol article de luxe importat il·legalment i difícil d’obtenir a la Unió Soviètica. Dimka va llegir els informes amb atenció, buscant-hi alguna cosa que pogués utilitzar per destruir Nik.

El KGB s’alimentava de rumors i Dimka necessitava una cosa sòlida. Podia anar a la policia, informar-los del que deia l’expedient del KGB i exigir una investigació. Però estava segur que Nik havia subornat la policia, altrament no hauria pogut sortir impune dels delictes que cometia des de feia tant de temps. I els seus protectors, naturalment, voldrien que els suborns els continuessin arribant. Per tant, procurarien que la investigació no anés enlloc.

L’expedient contenia molt de material sobre la vida personal de Nik. Tenia una amant i unes quantes amigues, amb una de les quals fumava marihuana. Dimka es va preguntar què en sabia Natàlia, de les amigues del seu marit. Nik es reunia amb els seus socis de negocis gairebé cada tarda al bar Madrid, proper al Mercat Central. Tenia una esposa bonica que…

Dimka es va quedar de pedra en llegir que la dona de Nik tenia una aventura des de feia temps amb Dmitri Ílitx «Dimka» Dvorkin, ajudant del president Kossiguin.

Veure el seu nom el va fer sentir molt malament. Semblava clar que no hi havia res privat.

Almenys no hi havia ni fotos ni gravacions.

Sí que hi havia una fotografia de Nik. Dimka no l’havia vist mai. Era un home atractiu amb un somriure encantador. A la foto portava una americana amb muscleres, última moda. Segons les notes feia metre vuitanta i tenia una constitució atlètica.

Dimka l’hauria estovat de valent.

Va foragitar les fantasies de revenja i va continuar llegint.

Aviat va trobar el que volia.

Nik comprava televisors a l’Exèrcit Roig.

Els militars soviètics tenien un pressupost colossal que ningú no gosava qüestionar per por a ser titllat de poc patriota. Part dels diners es gastaven en equipament d’alta tecnologia comprat a Occident. Concretament, cada any l’Exèrcit Roig comprava centenars de televisors cars. La seva marca preferida era Franck, del Berlín Occidental; aquells aparells tenien la imatge i el so de qualitat superior. Segons l’expedient, l’exèrcit no necessitava la majoria d’aquells televisors. Els encarregaven un petit grup d’oficials de grau mitjà, que sortien anomenats a l’expedient. A continuació, aquests oficials declaraven obsolets els televisors i els venien barats a Nik, que els tornava a vendre a un preu astronòmic al mercat negre i es repartien els beneficis.

La major part dels negocis de Nik eren de pa sucat amb oli, però amb aquella trama havia guanyat diners a cabassos durant anys.

No hi havia cap prova que tot allò fos veritat, però a Dimka li semblava plausible. El KGB en va informar l’exèrcit, però la investigació que aquest va dur a terme va concloure que no hi havia proves. Dimka s’imaginava que el més probable era que els investigadors haguessin rebut una part dels beneficis del negoci.

Va telefonar a Natàlia a l’oficina.

—Només una cosa —va dir—. Quina marca de televisor teniu a casa?

—Franck —va dir ella immediatament—. És genial. Si en vols un te’l puc aconseguir.

—No, gràcies.

—Per què m’ho preguntes?

—Ja t’ho explicaré. —Dimka va penjar.

Va mirar el rellotge. Eren les cinc. Va sortir del Kremlin i va conduir pel carrer anomenat Sadovaia Samotiotxnaia.

Havia de posar la por al cos a Nik. No seria fàcil, però ho havia de fer. Nik havia d’entendre que no podia amenaçar mai més la família de Dimka.

Va aparcar el Moskvitx, però no en va baixar de seguida. Va recordar l’estat d’ànim que tenia mentre va durar la crisi dels míssils de Cuba, quan havia de mantenir la missió en secret a tota costa. Havia destruït carreres i vides sense dubtar, calia que la missió no fracassés. Ara destrossaria la vida de Nik.

Va tancar el cotxe i es va encaminar al bar Madrid.

Va empènyer la porta i hi va entrar. Es va parar per observar el local; era modern i desolador, fred i ple de plàstic, insuficientment caldejat per una llar de foc elèctrica i amb fotografies de ballarines de flamenc a les parets. El grapat de clients que hi havia el van ullar amb interès. Semblaven petits delinqüents. Cap d’ells no s’assemblava a la fotografia de Nik a l’expedient.

Al fons de tot de la sala hi havia una barra i una porta al costat amb un rètol on deia PRIVAT.

Dimka va travessar el local com si en fos l’amo. Sense aturar-se va parlar amb l’home de darrere la barra.

—En Nik és a dins?

L’home va fer una cara com si estigués a punt de dir a Dimka que esperés un moment, però va tornar a mirar-lo bé i va canviar d’idea.

—Sí —va dir.

Dimka va obrir la porta.

En una petita rebotiga, quatre homes jugaven a cartes. Hi havia molts diners sobre la taula. En un cantó, assegudes en un sofà, dues noies amb vestits de còctel i molt maquillades fumaven cigarrets llargs americans i feien cara d’avorrides.

Dimka va reconèixer Nik immediatament. La cara era tan atractiva com insinuava la fotografia, però la càmera no n’havia copsat la fredor de l’expressió. Nik es va posar dret.

—Aquesta és una sala privada. Fot el camp d’aquí —va etzibar.

—He rebut un missatge teu —va dir Dimka.

Nik va deixar les cartes cap per avall a la taula i es va asseure.

—Qui collons ets?

—Està a punt de passar una cosa dolenta.

Dos dels jugadors de cartes es van posar drets i es van girar de cara a Dimka. Un d’ells va ficar la mà dins l’americana. Dimka va pensar que estava a punt de treure’n una arma. Però Nik va alçar una mà per aturar-lo i l’home va dubtar.

Nik tenia els ulls fixos en Dimka.

—Què t’empatolles?

—Quan passi aquesta cosa dolenta, et preguntaràs qui l’ha causat.

—I tu m’ho diràs.

—T’ho dic ara. En Dmitri Ílitx Dvorkin. Ell és la causa dels teus problemes.

—No en tinc, de problemes, desgraciat.

—No en tenies, fins ahir. Llavors vas cometre un error…, desgraciat.

Els homes que Nik tenia al costat es van posar tensos, però ell va mantenir la calma.

—Ahir? —Va aclucar els ulls—. Ets el malparit que se l’està tirant?

—Quan et trobis tan emmerdat que no sàpigues què fer, recorda el meu nom.

—Ets en Dimka.

—Em tornaràs a veure —va dir Dimka, es va girar a poc a poc i va sortir de l’habitació.

Era el centre de totes les mirades, quan va travessar el bar. Ell tenia els ulls fixos davant seu, esperava una bala a l’esquena en qualsevol moment.

Va arribar a la porta i va sortir al carrer.

Va somriure. Creia que se n’havia sortit.

Ara havia de complir la seva amenaça.

Va conduir deu quilòmetres des del centre de la ciutat fins a l’aeroport de Khodinka i va entrar a l’aparcament de la Intel·ligència de l’Exèrcit Roig. El vell edifici era una mostra grotesca de l’arquitectura de l’era de Stalin: una torre de nou pisos envoltada per una anella exterior de dos pisos. El directori s’havia ampliat i ocupava un edifici proper més nou i de quinze pisos: les organitzacions d’intel·ligència no es reduïen mai.

Dimka va entrar a l’edifici vell amb l’expedient de Nik del KGB sota el braç i va demanar pel general Volódia Peixkov.

—Tens una cita concertada? —va preguntar un guàrdia.

Dimka va alçar la veu.

—No em facis perdre el temps, noi. Truca a la secretària del general i digues-li que sóc aquí.

La seva petició va generar un tràfec ansiós —poca gent s’hi acostava si no l’havien convocat— i finalment el van fer passar per un detector de metalls i el van acompanyar a un ascensor que va pujar a l’últim pis.

Era l’edifici més alt dels voltants i tenia una vista espectacular de les teulades de Moscou. Volódia va saludar Dimka i li va oferir te. Dimka sempre havia apreciat el seu oncle. Tenia més de cinquanta anys i els cabells argentats. Malgrat la mirada dura que desprenien els seus ulls blaus, era un reformador, cosa poc habitual entre els militars, que normalment eren conservadors. Però ell havia viscut als Estats Units.

—Què et passa pel cap? —va preguntar Volódia—. Sembles disposat a matar a algú.

—Tinc un problema —va dir Dimka—. M’he fet un enemic.

—No és estrany en els cercles en què treballes.

—No té res a veure amb la política. Nik Smótrov és un gàngster.

—Com t’ho has fet per emprenyar un personatge així?

—Em fico al llit amb la seva dona.

Volódia va fer cara de pomes agres.

—I ell t’ha amenaçat.

Segurament Volódia no havia estat mai infidel a Zoia, la seva dona, que era una científica i una bellesa, a més d’intel·ligent, i això significava que no empatitzaria gaire amb Dimka, però segur que hauria pensat d’una altra manera si hagués comès l’estupidesa de casar-se amb una dona com Nina.

—Nik va segrestar Grixa —va dir Dimka.

Volódia es va posar molt dret.

—Què? Quan?

—Ahir. El vam trobar de seguida. El va tancar al soterrani de la Casa del Govern, va ser una advertència.

—Has de deixar estar aquesta dona!

Dimka no li va fer cas.

—He vingut a veure’t per una raó concreta, oncle. Tu em podries ajudar i alhora fer un bon servei a l’exèrcit.

—Digues.

—Nik està ficat en un frau que costa milions de rubles a l’exèrcit cada any. —Dimka li va parlar dels televisors. Quan va acabar va deixar l’expedient sobre la taula—. Hi és tot, inclosos els noms dels oficials que organitzen l’entramat.

Volódia no va agafar l’expedient.

—No sóc policia. No puc arrestar Nik. I si suborna els policies no hi puc fer res.

—Però pots arrestar els oficials que hi participen.

—Sí, és clar. Seran als calabossos de l’exèrcit en vint-i-quatre hores.

—I pots posar fi al negoci.

—Ràpidament.

«I això destrossarà Nik», va pensar Dimka.

—Gràcies, oncle —va dir—. M’has ajudat molt.

Dimka era al seu pis fent les maletes per anar a Txecoslovàquia quan va arribar Nik.

El Politburó havia aprovat el pla de Kossiguin. Dimka se n’anava amb ell a Praga per negociar una solució no militar a la crisi. Trobarien una via per permetre que l’experiment de liberalització continués, i alhora tranquil·litzarien els intransigents i els convencerien que no hi havia cap amenaça fonamental per al sistema soviètic. Però el que Dimka esperava era que a la llarga el sistema soviètic canviés.

Al maig, el temps a Praga era suau i plujós. Dimka estava plegant la gavardina quan van tocar el timbre.

A casa seva no hi havia ni porter ni intèrfons. La porta del carrer sempre estava oberta i la gent pujava al pis sense avisar. No era tan luxós com la Casa del Govern, on vivia la seva exdona. De tant en tant, Dimka estava ressentit, però també s’alegrava que Grixa visqués a prop de la seva àvia.

Dimka va obrir la porta i es va quedar de pedra en veure el marit de la seva amant.

Nik era tres dits més alt que ell, i també era més gros, però Dimka no es va acovardir. Va recular una mica i va agafar el primer objecte pesant que va trobar, un cendrer de vidre.

—No cal —va dir Nik, però va entrar al pis i va tancar la porta.

—Fot el camp —va dir Dimka—. Val més que te’n vagis, abans que t’emmerdis més.

El seu to de veu era més decidit de com se sentia en realitat.

Nik el va mirar furiós, amb els ulls plens d’odi.

—M’ho has deixat clar —va dir—. No em tens por. Tens prou poder per destrossar la meva vida. Sóc jo qui he de tenir por de tu. Entesos, tinc por.

No ho semblava.

—Per què has vingut? —va preguntar Dimka.

—Aquella puta tant me fot. M’hi vaig casar perquè la meva mare estigués contenta, i ara ja és morta. Però a qualsevol home li fereix l’orgull que un altre es foti a remenar la seva olla. Tu ja m’entens.

—Vés al gra.

—M’has fotut enlaire el negoci. A l’exèrcit ningú parlarà amb mi, i no em vendran televisors. Homes que s’han construït datxes de quatre habitacions amb els diners que han guanyat gràcies a mi ara passen pel meu costat al carrer sense dirigir-me la paraula…, i això els que no són a la presó.

—No hauries d’haver amenaçat el meu fill.

—Ara ho sé. Em pensava que la meva dona s’obria de cames per un petit apparàtxik. No sabia que era un collons de senyor de la guerra. Et vaig subestimar.

—Doncs vés-te’n a casa a llepar-te les ferides.

—M’he de guanyar la vida.

—Prova de treballar.

—Brometes, no, sisplau. He trobat una altra font de televisors occidentals…, res a veure amb l’exèrcit!

—I a mi què m’importa?

—Puc reconstruir el negoci que has destruït.

—I què?

—Puc passar i seure?

—Ets imbècil o què?

La ràbia va tornar a llampegar als ulls de Nik i Dimka va témer haver anat massa lluny, però el llampec es va apagar.

—Mira, et proposo una cosa —va dir submisament—. Et donaré el deu per cent dels beneficis.

—Vols que faci negocis amb tu? En una trama delictiva? T’has tornat boig.

—Entesos, el vint per cent. I l’únic que has de fer és deixar-me en pau.

—Que no els vull, els teus diners, imbècil. Això és la Unió Soviètica. No pots comprar el que et dóna la gana, com als Estats Units. Les meves relacions valen molt més del que em podries pagar.

—Alguna cosa deus voler.

Fins en aquell moment Dimka havia discutit amb Nik per descol·locar-lo, però tot d’una va veure una oportunitat.

—Ah, sí —va dir—. Sí que vull una cosa.

—Digues.

—Divorcia’t de la teva dona.

—Què?

—Que vull que et divorciïs.

—Que em divorciï de la Natàlia?

—Divorcia’t de la teva dona —va repetir Dimka—. Què és el que no entens? No està prou clar?

—Només això, collons?

—Sí.

—Ja t’hi pots casar. No la tornaria a tocar igualment.

—Si te’n divorcies, et deixaré en pau. No sóc policia, i no dirigeixo cap croada contra la corrupció a la Unió Soviètica. Tinc coses més importants a fer.

—Fet —va dir Nik, tot obrint la porta—. Li diré que pugi.

Això va agafar Dimka desprevingut.

—És aquí, ella?

—Esperant al cotxe. Demà us enviaré les seves coses. No la vull veure mai més a casa meva.

Dimka va alçar la veu.

—No la tornis a tocar. Si li fas mal, s’acaba el tracte.

Nik es va girar a la porta i el va assenyalar amb un dit amenaçador.

—I tu no trenquis la teva promesa. Si intentes fotre’m, li tallaré els mugrons amb unes tisores de cuina.

Dimka se’l va creure. Va reprimir una esgarrifança.

—Surt de casa meva.

Nik va marxar i va deixar la porta oberta.

Dimka respirava amb dificultat, com si hagués corregut. Es va quedar quiet al petit rebedor del pis. Va sentir Nik que baixava les escales. Va deixar el cendrer a la tauleta del rebedor. Tenia les mans relliscoses a causa de la suor i gairebé li va caure.

El que acabava de passar semblava un somni. Nik havia estat realment al seu rebedor i havia acceptat divorciar-se? Dimka li havia ficat realment la por al cos?

Un minut després va sentir una altra mena de passes a l’escala: més lleugeres, més ràpides i pujaven. No va sortir a rebre-la, estava com clavat a terra.

Natàlia va aparèixer al llindar, el seu ampli somriure va il·luminar-ho tot. Se li va llançar al coll. Ell va amagar la cara en els seus cabells rinxolats.

—Ets aquí —va dir.

—Sí —va dir ella—. I no me n’aniré mai més.