13
Al matí, quan encara era fosc, Rebecca i Bernd van tornar a fer l’amor.
Feia tres mesos que vivien junts, a la vella mansió de Berlín-Mitte. Era una casa gran, i era una sort, perquè la compartien amb els pares d’ella, Werner i Carla, a més del seu germà Walli i la seva germana Lili, i l’àvia Maud.
Durant un temps, l’amor els havia consolat del que havien perdut. Tots dos estaven sense feina, i la policia secreta els impedia trobar-ne, malgrat la greu escassesa de mestres que hi havia a l’Alemanya Oriental.
Però tots dos estaven sent investigats per parasitisme social, el delicte de no tenir feina en un país comunista. Tard o d’hora els condemnarien i els empresonarien. Bernd aniria a un camp de treball, on el més probable era que morís.
Així que fugirien.
Aquell era el seu últim dia sencer al Berlín Oriental.
—Estic massa nerviosa —va dir Rebecca quan Bernd va ficar la mà delicadament sota la camisa de dormir de Rebecca.
—Potser no tindrem una altra oportunitat —va dir ell.
Ella el va abraçar molt fort. Sabia que tenia raó. Podien morir tots dos intentant fugir.
O pitjor, un podia morir i l’altre no.
Bernd va agafar un preservatiu. Havien decidit que es casarien quan arribessin al món lliure; fins aleshores evitarien l’embaràs. Si els seus plans es torçaven, Rebecca no volia tenir un fill a l’Alemanya Oriental.
Malgrat totes les pors, Rebecca es va deixar arrossegar pel desig i va reaccionar intensament a les carícies de Bernd. La passió era un descobriment recent per a ella. Amb Hans havia gaudit mitjanament del sexe, en general, i amb dos amants anteriors també, però mai no s’havia sentit inundada de desig, tan completament posseïda, que durant un moment s’oblidava de tota la resta. Pensar que aquella podia ser l’última vegada intensificava encara més el plaer que sentia.
—Ets una tigressa —va dir Bernd quan van acabar.
—Abans no era així —va dir Rebecca rient—. Ets tu.
—Som nosaltres —va dir ell—. Som perfectes.
—Cada dia fuig gent —va dir Rebecca quan va recuperar l’alè.
—Ningú no sap quanta.
Els fugitius travessaven canals i rius nedant, s’enfilaven per tanques de filferro espinós, s’amagaven en cotxes i camions. Els alemanys occidentals, que podien entrar al Berlín Oriental, portaven passaports falsos de l’Alemanya Occidental per als seus familiars. Els soldats aliats podien anar i venir, així que un alemany oriental es va comprar un uniforme de l’exèrcit dels Estats Units en una botiga de vestuari de teatre i va travessar un control sense que ningú li demanés res.
—I moltes persones moren —va dir Rebecca.
Els guàrdies de la frontera no tenien pietat ni vergonya. Tiraven a matar. De vegades deixaven que els ferits es dessagnessin en terra de ningú per donar una lliçó als altres. La mort era el càstig per intentar abandonar el paradís comunista.
Rebecca i Bernd pensaven fugir per la Bernauerstrasse.
Una de les macabres ironies del Mur era que en alguns carrers els edificis eren al Berlín Oriental, però la vorera era a l’Occidental. Els residents del cantó oriental de Bernauerstrasse van obrir la porta del carrer el diumenge 13 d’agost de 1961 i es van trobar una tanca de filat que els impedia sortir. D’entrada, molts van saltar des de les finestres superiors a la llibertat i alguns es van fer mal, d’altres van saltar sobre una manta sostinguda per bombers del Berlín Occidental. Però en aquell moment tots aquells edificis havien estat evacuats i n’havien segellat portes i finestres.
Rebecca i Bernd tenien un pla diferent.
Es van vestir i van baixar a esmorzar amb la família, segurament l’últim àpat que farien plegats en molt de temps. Va ser una tensa repetició de l’esmorzar del 13 d’agost de l’any anterior. En aquella ocasió la família estava trista i neguitosa: Rebecca tenia pensat marxar, però no arriscant la seva vida. Aquesta vegada tots tenien por.
Rebecca va intentar animar l’ambient.
—Potser algun dia també vosaltres travessareu la frontera —va dir.
—Saps que no ho farem —va dir Carla—. Tu te n’has d’anar. Aquí no hi tens cap futur. Però nosaltres ens quedem.
—I la feina del pare?
—De moment vaig fent —va dir Werner. Ja no podia anar a la fàbrica que tenia perquè era al Berlín Occidental. Intentava dirigir-la a distància, però era gairebé impossible. No hi havia servei telefònic entre els dos Berlín, o sigui que ho havia de fer tot per correu, i sempre hi havia la possibilitat que els censors endarrerissin les cartes.
Per a Rebecca era un martiri. La seva família era el més important del món, però no tenia més remei que deixar-la.
—Mireu, no hi ha mur que duri per sempre —va dir—. Un dia Berlín es reunificarà i llavors podrem tornar a estar junts.
Van trucar a la porta i Lili va saltar de la taula.
—Espero que sigui el carter amb els comptes de la fàbrica —va dir Werner.
—Penso travessar el Mur tan aviat com pugui —va dir Walli—. No em penso passar la vida a l’Est, amb uns comunistes carques que em diuen la música que he de tocar.
—Quan siguis gran prendràs la decisió que voldràs —va dir Carla.
Lili va tornar a la cuina amb cara d’espantada.
—No és el carter. És en Hans —va dir.
Rebecca es va esglaiar. No era possible que el marit amb qui ja no vivia estigués al cas dels seus plans de fugida.
—Ha vingut sol? —va preguntar Werner.
—Em sembla que sí.
—Recordes com ens vam desfer de Joachim Koch? —va preguntar l’àvia Maud a Carla.
Carla va mirar els fills. Òbviament no tenien per què saber com s’havien desfet de Joachim Koch.
Werner va anar a l’armari de la cuina i va obrir el calaix de baix. Estava ple de cassoles. Va treure el calaix i el va deixar a terra. Va ficar la mà al forat i en va treure una pistola amb una empunyadura marró i una capseta de munició.
—Déu meu —va exclamar Bernd.
Rebecca no entenia gaire d’armes, però li va semblar que era una Walther P38. Werner la devia conservar de la guerra.
«Què se’n devia fer de Joachim Koch?», va pensar Rebecca. «L’havien mort?».
«La mare? I l’àvia?».
—Si en Hans Hoffmann et treu de casa no et tornarem a veure —va dir Werner a Rebecca. I va començar a carregar l’arma.
—Potser no ha vingut a arrestar la Rebecca —va suggerir Carla.
—Tens raó —va dir Werner. I a Rebecca—: Parla amb ell. Esbrina què vol. Si cal, crida.
Rebecca es va aixecar. Bernd va fer el mateix.
—Tu no —el va aturar Werner—. Si et veu, es pot enfadar.
—Però…
—El pare té raó. Estigues a punt per si crido —va dir Rebecca.
—Entesos.
Rebecca va respirar fondo, es va calmar i va sortir al rebedor.
Hans s’esperava amb un vestit blau gris nou i una corbata de ratlles que Rebecca li havia regalat pel seu últim aniversari.
—Porto els papers del divorci —va dir.
—Devies esperar-los amb impaciència —va dir Rebecca amb un cop de cap.
—En podem parlar?
—Queda alguna cosa per dir?
—Potser sí.
Rebecca va obrir la porta del menjador, que es feia servir de tant en tant per a sopars formals o bé per fer els deures. Van entrar-hi i van seure. Rebecca no va tancar la porta.
—Estàs segura que ho vols fer? —va preguntar Hans.
Rebecca es va espantar. Es referia a fugir? Ho sabia.
—Fer què? —va dir amb un esforç.
—Divorciar-te —va fer ell.
—Per què no? —va preguntar Rebecca, estranyada—. També és el que tu vols.
—Sí?
—Hans, què intentes dir-me?
—Que no cal que ens divorciem. Podem tornar a començar. Aquesta vegada no hi haurà enganys. Ara que saps que sóc oficial de l’Stasi, no caldrà dir mentides.
Era com un somni absurd en què passaven les coses més inversemblants.
—Però, per què? —va preguntar Rebecca.
Hans es va inclinar per sobre de la taula.
—No ho saps? No ho endevines?
—No, no ho sé! —va dir Rebecca, tot i que començava a tenir una sospita esparverant.
—T’estimo —va dir Hans.
—Per l’amor de Déu! —va cridar Rebecca—. Com pots dir una cosa així? Després del que has fet!
—Ho dic de debò —va insistir ell—. Al començament sí que fingia. Però de seguida vaig veure que eres una dona meravellosa. Em volia casar amb tu, no ho vaig fer per obligació. Ets preciosa, i llesta i una gran professora. Admiro la teva dedicació. No he conegut mai una dona com tu. Torna amb mi, Rebecca, t’ho prego.
—No! —va cridar ella.
—Pensa-t’ho. Un dia. Una setmana.
—No!
Rebecca cridava amb tota la seva veu, però ell es comportava com si ella el rebutgés per coqueteria.
—Ja en parlarem —va dir amb un somriure.
—No! —va cridar—. Mai, mai, mai! —I va sortir corrents del menjador.
Eren tots a la porta de la cuina, amb cara d’espantats.
—Què? Què ha passat? —va dir Bernd.
—No es vol divorciar —va dir Rebecca gemegant—. Diu que m’estima. Vol tornar a començar, donar-nos una altra oportunitat!
—L’escanyaré, et juro que l’escanyaré! —va exclamar Bernd.
Però no va caldre subjectar Bernd. En aquell moment van sentir que la porta del carrer es tancava.
—Se n’ha anat —va dir Rebecca—. Gràcies a Déu.
Bernd la va abraçar i ella va amagar la cara a la seva espatlla.
—Uf —va fer Carla amb la veu tremolosa—, això sí que no m’ho esperava.
Werner va descarregar la pistola.
—Això no s’ha acabat —va dir l’àvia Maud—. En Hans tornarà. Els oficials de l’Stasi no creuen que una persona corrent tingui dret a dir-los que no.
—I tenen raó —va dir Werner—. Rebecca, us n’heu d’anar avui mateix.
Es va separar de Bernd.
—No, avui no.
—Ara —va dir el seu pare—. Corres un gran perill.
—Té raó —va dir Bernd—. En Hans pot tornar amb reforços. Hem de fer ara el que teníem pensat per a demà al matí.
—Entesos. —Rebecca va claudicar.
Bernd i Rebecca van pujar a l’habitació. Bernd es va posar els pantalons i l’americana de pana negra amb una camisa blanca i una corbata negra, com si anés a un funeral. Rebecca també es va vestir de negre. Tots dos es van posar sabatilles negres de gimnàstica. De sota el llit Bernd va agafar un rotlle de corda d’estendre que havia comprat la setmana anterior. Se la va enrotllar al cos en bandolera, i es va posar una jaqueta de pell a sobre per amagar-la. Rebecca es va posar un abric negre curt sobre el jersei negre de coll alt i els pantalons negres.
Van tardar només uns minuts a preparar-se.
La família els esperava al rebedor. Rebecca els va abraçar i besar a tots. Lili plorava.
—No et moris —va dir sanglotant.
Bernd i Rebecca es van posar guants de pell i van sortir.
Es van acomiadar amb la mà de la família una vegada més i se’n van anar.
Walli els va seguir de lluny.
Volia saber com els anava. No havien explicat el seu pla a ningú, ni tan sols a la família. La mare deia que l’única manera de mantenir un secret era no explicar-lo a ningú. Ella i el pare van ser ferms en això, fins al punt que Walli sospitava que tenia a veure amb les misterioses experiències de la guerra que no explicaven mai.
Walli va dir a la família que anava a tocar la guitarra a la seva habitació. Ara tenia un instrument elèctric. Si no sentien soroll, els seus pares es pensarien que tocava sense endollar-lo.
Es va escapolir per la porta del darrere.
Rebecca i Bernd caminaven agafats de bracet, a bon pas, però no tan de pressa que poguessin cridar l’atenció. Eren dos quarts de nou i la boira matinal es començava a dissipar. Walli podia seguir fàcilment les dues figures i veia perfectament el bony de la corda d’estendre que destacava a l’espatlla de Bernd. Cap dels dos no va mirar enrere, i les vambes de Walli no feien gens de soroll. Es va adonar que ells no portaven vambes i no entenia per què.
Walli estava excitat i espantat. Quin matí. Una mica més i cau de cul quan el pare havia estirat el calaix i havia tret una pistola. El seu pare estava disposat a matar Hans Hoffmann! Potser el pare no era tan figaflor, al capdavall.
Walli patia per la seva estimada germana. La podien matar en els minuts següents. Però alhora estava emocionat. Si ella aconseguia fugir, ell també ho faria.
Walli encara estava decidit a fugir. Després d’haver desafiat el seu pare anant al club Minnesänger i contravenint les seves ordres, no el van castigar: el seu pare va dir que la destrucció de la guitarra ja era un càstig suficient. Fos com fos estava sotmès a dos tirans, Werner Franck i el secretari general, Walter Ulbrich, i estava decidit a deslliurar-se de tots dos tan aviat com pogués.
Rebecca i Bernd van arribar a un carrer que anava a parar directament al Mur. A l’altre extrem hi havia dos guàrdies de frontera a la vista, picant de peus per fer-se passar el fred. Penjats de les espatlles duien un subfusell soviètics PPSh-41 amb carregador de tambor. Walli no veia cap possibilitat que algú saltés la tanca de filferro espinós amb aquells dos guàrdies vigilant.
Però Rebecca i Bernd es van desviar i van entrar en un cementiri.
Walli no els podia seguir pels camins entre les tombes: se’l veuria d’una hora lluny en aquell espai obert. Va caminar ràpidament en angle recte respecte del camí que seguien ells fins que va arribar al darrere d’una capella que hi havia al bell mig del cementiri. Va espiar per la cantonada de la capella. Era clar que no l’havien vist.
Va veure que anaven cap a l’angle nord-occidental del cementiri.
Hi havia una tanca de filat i, just al darrere, el pati posterior d’una casa.
Rebecca i Bernd es van enfilar a la tanca.
Llavors Walli va entendre per què portaven aquelles sabatilles.
I per què devia ser la corda d’estendre?
Les cases de Bernauerstrasse estaven abandonades, però els carrers laterals encara estaven habitats amb normalitat. Rebecca i Bernd, tensos i temorosos, van travessar furtivament el pati d’una casa adossada d’un d’aquests carrers laterals, a cinc portes del final del carrer que el Mur bloquejava. Van saltar una altra tanca i després una altra; cada vegada s’acostaven més al Mur. Rebecca tenia trenta anys i era àgil. Bernd era més gran, en tenia quaranta, però estava en forma: havia entrenat l’equip de futbol de l’escola. Van arribar a la part de darrere de la tercera casa comptant des del final.
Ja hi havien estat una vegada al cementiri, també vestits de negre per fer-se passar per visitants, però la seva intenció era estudiar aquelles cases. No en tenien una visió perfecta i no es podien arriscar a mirar amb prismàtics, però estaven força segurs que a la tercera casa trobarien la manera d’enfilar-se a la teulada.
I una teulada portava a l’altra i finalment arribarien als edificis buits de Bernauerstrasse.
Com més s’hi acostaven, més aprensiva se sentia Rebecca.
Havien planificat l’ascensió pujant per un dipòsit baix de carbó, després un cobert amb la teulada plana i finalment un gablet amb un ampit de finestra que sobresortia de la façana. Però les alçàries no es veien tan considerables des del cementiri, en canvi, de la vora, l’ascensió semblava formidable.
No podien entrar a la casa. Els ocupants podien donar l’alarma: si no ho feien, més endavant rebrien un càstig sever.
Les teulades estaven humides a causa de la boira i segur que relliscarien, però almenys no plovia.
—Preparada? —va preguntar Bernd.
No ho estava. Estava aterrida.
—Sí, què carai —va dir.
—Ets una tigressa —va dir Bernd.
El dipòsit de carbó els arribava al pit. S’hi van enfilar. Amb les sabatilles toves gairebé no feien soroll.
Des d’allà, Bernd va repenjar els colzes sobre la vora de la teulada plana del cobert i es va impulsar cap amunt. Estirat de bocaterrosa, va allargar els braços per alçar Rebecca. Ja eren tots dos drets sobre la teulada. Rebecca se sentia espantosament vulnerable, però quan va mirar al voltant no va veure res més que una figura llunyana i negra al cementiri.
El tram següent feia molt de respecte. Bernd va posar un genoll a l’ampit de la finestra, que era força estret. Sortosament les cortines estaven corregudes, de manera que si hi havia algú a l’habitació no veuria res, sempre que no sentís soroll i anés a investigar. Amb dificultat Bernd va repenjar l’altre genoll a l’ampit. Subjectant-se a l’espatlla de Rebecca per no caure, va aconseguir posar-se dret. Amb els peus assegurats, malgrat que fos sobre una superfície estreta, va ajudar Rebecca a pujar-hi.
Ella es va agenollar a l’ampit i va procurar no mirar avall.
Bernd es va agafar a la vora inclinada de la teulada de dos aiguavessos: el pas següent. Des d’allà, no es podia enfilar tot sol a la teulada: no hi havia res on agafar-se fora de la vora d’una teula. Ja n’havien parlat, d’aquest problema. Encara agenollada, Rebecca va respirar fondo. Bernd va posar un peu sobre l’espatlla dreta de la noia. Agafat al caire de la teulada per no caure, va deixar anar tot el seu pes sobre ella, que se’n va ressentir, però va aguantar la tensió. Un moment després, tenia el peu esquerre de Bernd sobre l’espatlla esquerra. En aquella posició podia aguantar-li el pes un moment.
Al cap d’un segon, Bernd va passar la cama per sobre la vora de les teules i va rodolar sobre la teulada.
Per obtenir més adherència va estendre el cos pels costats al màxim i es va estirar cap per avall. Amb una mà enguantada va agafar el coll de l’abric de Rebecca i ella se li va aferrar a l’avantbraç.
De sobte algú va descórrer les cortines i Rebecca va veure la cara d’una dona a pocs centímetres de la seva.
La dona va cridar.
Fent un esforç, Bernd va alçar Rebecca fins que ella va poder passar la cama per la vora de la teulada, i després la va estirar cap a ell perquè se sentís segura.
Però tots dos van perdre el control i van començar a relliscar.
Rebecca va estirar els braços i va prémer els palmells de les mans enguantades sobre les teules, intentant aturar la baixada. Bernd va fer el mateix. Però continuaven lliscant, lentament però sense parar, fins que les sabatilles de Rebecca van tocar una canal de ferro. No semblava resistent, però va aguantar i tots dos es van aturar.
—Qui ha cridat? —va preguntar Bernd de seguida.
—Una dona de la casa, que m’ha vist. Però no crec que se l’hagi sentit des del carrer.
—Però podria donar l’alarma.
—No hi podem fer res. Continuem.
Van avançar de costat per la teulada inclinada. Les cases eren velles i algunes teules estaven trencades. Rebecca intentava no posar el pes sobre la canal que tocaven els seus peus. Avançaven amb una lentitud desesperant.
Es va imaginar la dona de la finestra parlant amb el seu marit: «Si no fem res ens acusaran de complicitat. Podríem dir que dormíem i no vam sentir res, però segurament ens arrestarien de tota manera. I encara que truquem a la policia ens podrien arrestar per sospitosos. Quan les coses es torcen arresten a tothom que veuen. Val més que no fem res. Tornaré a córrer les cortines».
La gent normal evitava tenir contacte amb la policia, però la dona de la finestra podia no ser normal. Si ella o el seu marit estaven afiliats al Partit, i tenien una feina descansada i privilegis, gaudirien d’un cert grau d’immunitat enfront de l’assetjament policial, i en aquest cas no hi havia cap dubte que donarien l’alarma.
Però van passar els segons i Rebecca no va sentir cap soroll, cap enrenou. Potser ella i Bernd se n’havien sortit.
Van arribar a l’aresta de la teulada. Amb un peu a cada banda, Bernd va poder anar pujant fins que va agafar-se amb les mans al carener. Estava ben agafat però encara corria el risc que els dits dins del guants foscos cridessin l’atenció dels policies que feien guàrdia al carrer.
Va girar la cantonada i va avançar arrossegant-se, cada segon una mica més a prop de Bernauerstrasse i la llibertat.
Rebecca el va seguir. Va mirar enrere per comprovar si algú els podia veure a un dels dos. Amb la roba negra no destacaven sobre les teules grises, però tampoc no eren invisibles. Els observava algú? Veia els patis del darrere de les cases i el cementiri. La figura fosca que havia vist feia un minut corria de la capella cap al reixat del cementiri. Una por feixuga li va refredar l’estómac. Els havia vist i corria a avisar la policia?
Va tenir un moment de pànic, però de cop es va adonar que la figura li sonava.
—En Walli?
Quina una en portava de cap? Òbviament els havia seguit. Però amb quin objectiu? I ara, per què corria tant?
No podia fer res més que amoïnar-se.
Van arribar a la part de darrere de la finca de pisos de Bernauerstrasse.
Les finestres estaven segellades amb taulons. Bernd i Rebecca havien sospesat si trencar-ne una per entrar, i després trencar-ne una altra per sortir per la part de davant, però van decidir que farien massa soroll, tardarien massa i seria massa difícil. Creien que seria més fàcil passar per dalt.
La carena de la teulada on eren estava al mateix nivell que les canals de l’edifici contigu, que era més alt, de manera que podien passar fàcilment d’una teulada a l’altra.
A partir d’allà estarien a la vista dels guàrdies amb els subfusells del carrer lateral de sota.
En aquell moment és quan eren més vulnerables.
Bernd es va arrossegar teulada amunt cap al carener, s’hi va encavallar i des d’allà va passar a la teulada més alta de la finca del costat. Va continuar pujant.
Rebecca el va seguir. Ara respirava amb dificultat. Tenia els genolls matxucats i li feien mal les espatlles d’haver aguantat el pes de Bernd.
Quan estava encavallada sobre la teulada més baixa va mirar avall. Estava perillosament a prop dels policies del carrer, que encenien cigarrets. Si un mirava cap amunt, estarien perduts. Tant ella com Bernd serien blancs fàcils per als subfusells que duien.
Però eren a només unes passes de la llibertat.
Es va mentalitzar i es va recargolar per passar a l’altra teulada. Sota el seu peu esquerre es va moure alguna cosa. La sabatilla li va relliscar i va caure. Encara estava encavallada al carener i l’impacte li va fer mal a l’engonal. Va fer un crit sufocat, es va inclinar vertiginosament cap a un costat durant un instant aterridor i va recuperar l’equilibri.
Malauradament la causa de la seva ensopegada, una teula fluixa, va relliscar de la coberta, va rebotar a la canal, va caure al carrer i es va partir sorollosament.
Els policies van sentir el soroll i van mirar els fragments a la vorera.
Rebecca es va quedar quieta.
Els policies van mirar el carrer amunt i avall. En qualsevol segon, a un d’ells se li acudiria que la teula havia caigut del terrat i aixecaria el cap. Però abans que això passés, un dels guàrdies va entomar una pedra voladora. Un segon després, Rebecca va sentir la veu del seu germà.
—Tots els policies són uns cabrons! —va cridar.
Walli va recollir una altra pedra i la va llançar al policia. Aquesta no el va encertar.
Provocar els policies de l’Alemanya Oriental era una estupidesa i un suïcidi, i ell ho sabia. El més probable era que l’arrestessin, l’apallissessin i l’empresonessin. Però ho havia de fer.
Veia que Rebecca i Bernd estaven perillosament a la vista. Els policies els detectarien en qualsevol moment i no dubtaven mai a disparar contra els fugitius. Estaven a poca distància, uns quinze metres. Els dos fugitius quedarien cosits a bales de subfusell en pocs segons.
O podia distreure els policies.
No eren gaire més grans que Walli, que tenia setze anys. Ells semblaven tenir-ne uns vint. Miraven al voltant desorientats, amb els cigarrets acabats d’encendre als llavis, incapaços d’entendre per què s’havia partit una teula i els havien llançat dues pedres.
—Porcs de merda! —va cridar Walli—. Cagarros! Les vostres mares són unes putes!
Aleshores el van veure. Era a cent metres, visible malgrat la boira. Tan bon punt el van tenir a la vista es van abraonar cap a ell.
Walli va retrocedir.
Els policies es van posar a córrer.
Walli es va girar i va sortir disparat.
Al reixat del cementiri va mirar enrere. Un dels homes s’havia aturat, segurament pensant que no podien abandonar la vigilància del Mur tots dos alhora per perseguir algú que només els havia llançat pedres. Encara no havien tingut temps de raonar per què faria ningú una cosa tan agosarada.
El segon policia es va agenollar i va apuntar l’arma.
Walli va entrar al cementiri.
Bernd va passar la corda d’estendre al voltant d’una xemeneia de totxo, la va estrènyer fort i hi va fer un nus de seguretat.
Rebecca estava estirada plana sobre el carener de la teulada, mirant avall i panteixant. Veia un policia corrent pel carrer a l’encalç de Walli, i el noi que entrava al cementiri. El segon policia tornava al lloc de vigilància, però sortosament continuava mirant enrere, pendent del seu company. Rebecca no sabia si sentir-se agraïda o horroritzada pel que havia fet el seu germà: arriscar la seva vida per distreure l’atenció de la policia en un moment crucial.
Va mirar cap a l’altre cantó, cap al món lliure. A Bernauerstrasse, a l’extrem més allunyat del carrer, un home i una dona l’observaven i enraonaven amb vehemència.
Subjectant la corda, Bernd es va asseure i va lliscar de cul pel vessant occidental de la coberta inclinada. A continuació es va passar la corda dues vegades al voltant del pit i per sota les aixelles, deixant-ne una cua llarga de quinze metres, si fa no fa. Així es podia inclinar per sobre la vora, sostingut per la corda lligada a la xemeneia.
Va tornar amb Rebecca i es va encavallar al carener.
—Seu ben dreta —va dir.
Li va lligar la punta solta de la corda d’estendre al voltant i hi va fer un nus. Va subjectar amb força la corda amb les mans enguantades.
Rebecca va fer una última mirada al Berlín Oriental. Va veure Walli escalant àgilment la tanca de l’extrem més allunyat del cementiri. La seva figura va travessar un carrer i va desaparèixer per un carrer lateral. El policia es va rendir i va tornar enrere.
Llavors l’home va mirar amunt, cap a la teulada de la finca de pisos i va obrir la boca estupefacte.
Rebecca no tenia cap dubte que els havia vist. Ella i Bernd estaven encimbellats a la teulada, nítids amb la línia de l’horitzó darrere seu.
El policia va cridar i els va assenyalar; després es va posar a córrer.
Rebecca va deixar-se caure del carener i va lliscar a poc a poc pel vessant de la teulada fins que les sabatilles li van tocar la canal de la façana.
Va sentir una ràfega de foc de subfusell.
Bernd es va posar dret al seu costat, aguantant-se amb la corda lligada a la xemeneia.
Rebecca va sentir que se situava per resistir el seu pes.
«Som-hi», va pensar.
Va rodolar sobre la canal i es va deixar caure al buit.
La corda li va tibar dolorosament sobre el tors i als pits. Va quedar penjant un moment, i llavors Bernd va deixar anar corda i ella va començar a descendir a batzegades.
Ho havien assajat a casa dels seus pares. Bernd l’havia deixat caure de la finestra més alta fins al pati del darrere. Es destrossaria les mans, va dir, però ho podia fer, si tenia uns bons guants. Igualment, ella sabia que havia de parar sempre que pogués i repenjar el pes en un sortint d’una finestra per deixar-lo descansar.
Va sentir crits de suport i es va imaginar que s’havia congregat un grup de persones a Bernauerstrasse, al cantó occidental del Mur.
Per sota veia la vorera i el filat que resseguia la façana de l’edifici. Ja era al Berlín Occidental? La policia fronterera dispararia contra qualsevol mentre fos al cantó oriental, però tenien instruccions estrictes de no disparar en territori occidental perquè els soviètics no volien incidents diplomàtics. Ella, però, estava penjada just a sobre del filat, ni en un país ni en l’altre.
Va sentir una altra ràfega de foc de subfusell. On eren els policies, i a qui disparaven? Es va imaginar que intentarien pujar a la teulada i disparar contra ella i Bernd abans no fos massa tard. Si seguien la mateixa laboriosa ruta que les seves preses, no arribarien a temps. Però segurament es podien estalviar temps entrant a l’edifici i pujant senzillament l’escala.
Gairebé hi era. Els peus li van tocar el filat espinós. Es va impulsar per separar-se de l’edifici, però no aconseguia passar les cames del tot a l’altra banda del filat. Sentia que les espines li estripaven els pantalons i li esgarrapaven la pell dolorosament. Llavors es va congregar una munió de gent que la va ajudar, la va sostenir i la va desenganxar del filat desfent-li la corda del pit. Finalment, la van deixar a terra.
Tan bon punt es va aixecar, va mirar amunt. Bernd era al caire de la teulada, deixant anar la corda que tenia enrotllada al pit. Rebecca va recular per poder-lo veure més bé. Els policies encara no havien arribat a la teulada.
Bernd subjectava amb força la corda amb totes dues mans i es va apartar de l’edifici. Va baixar fent ràpel a poc a poc per la paret, afluixant la corda a mesura que baixava. Era extremament difícil, perquè aguantava tot el pes agafant-se a la corda. Havia assajat a casa, baixant per la paret del darrere a les nits, quan no el podien veure, però aquell edifici era més alt.
La gentada del carrer l’animava.
Llavors va aparèixer un policia a la teulada.
Bernd va baixar més de pressa, arriscant-se a perdre l’agafada de la corda amb les presses.
—Porteu una manta! —va cridar algú.
Rebecca sabia que ja no hi eren a temps.
El policia va apuntar el subfusell a Bernd, però va dubtar. No podia disparar a l’Alemanya Occidental. Podia errar el tret i ferir algú altre. Era la mena d’incidents que podien provocar una guerra.
L’home es va girar i va mirar la corda lligada a la xemeneia. La podia deslligar però Bernd arribaria abans a terra.
Tenia una navalla, el policia?
Semblava que no.
Llavors va tenir una inspiració. Va posar el canó de l’arma contra la corda tensa i va disparar una sola bala.
Rebecca va cridar.
La corda es va partir, i l’extrem va baixar volant sobre Bernauerstrasse.
Bernd va caure com una pedra.
La gent es va apartar.
Bernd va topar contra la vorera amb un cop sec esgarrifós.
I es va quedar quiet.
Tres dies després Bernd va obrir els ulls i va mirar Rebecca.
—Hola.
—Déu meu, gràcies —va dir Rebecca.
Estava a punt de tornar-se boja de preocupació. Els metges li havien dit que Bernd recuperaria el coneixement, però fins que no ho va veure no s’ho podia creure. Li havien fet diverses operacions, i tot aquell temps havia estat molt sedat. Aquella era la primera vegada que Rebecca li veia la lluïssor de la intel·ligència a la cara.
Intentant no plorar, es va inclinar sobre el llit d’hospital per fer-li un petó als llavis.
—Has tornat —va dir—. Que contenta que estic.
—Què ha passat? —va preguntar Bernd.
—Vas caure.
—La teulada. Me’n recordo —va dir ell, assentint—. Però…
—El policia va partir la corda.
Bernd es va mirar el cos.
—Estic enguixat?
Rebecca havia desitjat que recuperés el coneixement, però també havia temut aquell moment.
—De cintura en avall —va dir.
—No…, no puc moure les cames. No les sento. —Es va esverar—. M’han amputat les cames?
—No. —Rebecca va respirar fondo—. T’has trencat gairebé tots els ossos de les cames, però no les sents perquè tens la medul·la espinal parcialment seccionada.
Es va quedar capficat un moment.
—Es curarà? —va preguntar.
—Els metges diuen que els nervis es poden curar, ni que sigui lentament.
—Per tant…
—Per tant, pots recuperar algunes funcions de cintura en avall algun dia. Però quan surtis d’aquest hospital aniràs en cadira de rodes.
—Han dit quant de temps?
—Han dit… —Va haver de fer un esforç per no plorar—. T’has de preparar per a la possibilitat que sigui permanent.
Ell va girar la cara.
—Sóc un invàlid.
—Però som lliures. Ets al Berlín Occidental. Hem fugit.
—He fugit per anar a parar a una cadira de rodes.
—No ho pensis, això.
—Què punyeta faré?
—Ja hi he pensat. —Va parlar amb veu ferma i segura, més del que se’n sentia—. Et casaràs amb mi i tornaràs a ensenyar.
—No ho crec.
—He telefonat a l’Anselm Weber. Te’n recordes que ara és director d’una escola d’Hamburg? Té feina per a tots dos. Comencem al setembre.
—Un professor en cadira de rodes?
—Quina diferència hi ha? Encara podràs explicar física d’una manera que el més ruc de la classe l’entengui. Per fer això no necessites cames.
—No tens per què casar-te amb un invàlid.
—No —va dir ella—. Però em vull casar amb tu. I m’hi casaré.
El to d’ell es va agrejar.
—No et pots casar amb un home sense funcions de cintura en avall.
—Escolta’m —va dir Rebecca amb vehemència—. Fa tres mesos no sabia què era l’amor. T’acabo de trobar i no et penso perdre. Hem fugit, hem sobreviscut i viurem. Ens casarem, ensenyarem en una escola i ens estimarem.
—No ho sé.
—Només vull una cosa de tu —va dir Rebecca—. Que no perdis l’esperança. Afrontarem plegats les dificultats, i resoldrem plegats tots els problemes. Ho suportaré tot sempre que sigui amb tu. Promet-m’ho, Bernd Held. Promet-me que no et rendiràs mai. Mai.
Hi va haver un llarg silenci.
—Promet-m’ho —va repetir Rebecca.
Bernd va somriure.
—Ets una tigressa —va dir.