10

A l’agost, la policia secreta va citar Rebecca per segona vegada a comissaria.

Es preguntava atemorida què volia aquesta vegada l’Stasi. De moment ja li havien arruïnat la vida. L’havien ensarronat amb un matrimoni que era una farsa, i ara no trobava feina; quedava clar que ells ordenaven a les escoles que no la contractessin. Què més li podien fer? No podien tancar-la a la garjola només per haver estat la seva víctima.

Però podien fer tot el que els plagués.

Va agafar l’autobús i va travessar la ciutat de Berlín en un dia calorós. L’edifici del nou quarter general era tan lleig com l’organització que representava, un bloc de ciment rectilini per a persones amb idees quadrades. Un cop més la van escortar a l’ascensor i al llarg dels passadissos de color groc malaltís, però aquesta vegada la van portar a un altre despatx. Allí l’esperava el seu marit, Hans. En veure’l, una ràbia encara més poderosa es va imposar a la por. Si bé ell tenia el poder de fer-li mal, estava massa furiosa per doblegar-se davant seu.

Hans duia un vestit gris blavós nou que no li havia vist mai posat. Tenia un gran despatx amb dues finestres i un mobiliari modern nou de trinca: tenia un càrrec més alt del que s’imaginava.

—Esperava veure el sergent Scholz —va observar, mentre intentava recuperar la calma.

—Les tasques de seguretat no feien per a ell —va dir Hans mirant a una altra banda.

Rebecca sabia que Hans amagava alguna cosa. Potser havien acomiadat a Scholz, o potser l’havien relegat a policia de trànsit.

—Suposo que va cometre un error interrogant-me aquí en comptes de fer-ho a la comissaria local.

—No t’hauria d’haver interrogat ni un segon. Seu aquí —va dir assenyalant una cadira que hi havia davant d’aquell imponent, per bé que lleig, escriptori.

La cadira estava feta de tubs metal·litzats i d’un plàstic taronja rígid. «Dissenyada perquè les seves víctimes encara se sentin més incòmodes», va suposar Rebecca. Sufocada la fúria, havia recobrat més forces per desobeir-lo. En comptes de seure, va anar cap a la finestra i va observar l’aparcament.

—Has perdut el temps, oi? —va dir—. Et vas ficar en tot aquest embolic per vigilar la meva família, i no has trobat ni tan sols un espia ni un dissident. —Es va girar per mirar-lo—. Els teus superiors deuen estar molt enfadats amb tu.

—Al contrari —va dir—. Per a l’Stasi, aquesta és una de les operacions més reeixides que mai ha dirigit.

Rebecca no entenia com era possible.

—No et deus haver assabentat de res gaire interessant.

—El meu equip ha elaborat un gràfic amb tots els socialdemòcrates de l’Alemanya Oriental i els nexes entre ells —va dir amb orgull—. I la informació clau es va obtenir a casa teva. Els teus pares coneixen tots els reaccionaris més importants, i molts anaven a visitar-los.

Rebecca va arrufar les celles. Era cert que la majoria de la gent que els visitava a casa eren antics socialdemòcrates, però això era normal.

—Si només són amics —va dir.

Hans va esclafir a riure amb sornegueria.

—Només amics! —va repetir en to burleta—. Au, vinga, sé que penses que som poc intel·ligents. Tu mateixa ho vas dir, diverses vegades, quan jo vivia amb tu. Però no som curts del tot.

Rebecca va caure aleshores que Hans i tota la policia secreta es veien obligats a creure —o si més no a fer veure que creien— en conspiracions absurdes contra el govern. Altrament, la seva feina era una pèrdua de temps. De manera que Hans havia construït una xarxa imaginària de socialdemòcrates basada en la casa de la família Franck, i tots plegats conspiraven per enderrocar el govern comunista.

Si almenys fos veritat.

—Evidentment, en cap moment no estava previst que m’hagués de casar amb tu. L’únic que vam planificar va ser un flirteig, era tot el que necessitava per poder introduir-me a casa teva.

—La meva proposició de casament et devia representar un problema.

—El nostre projecte anava sobre rodes. La informació que jo obtenia era crucial. Cada persona que veia a casa teva ens conduïa a més socialdemòcrates. Si declinava la teva proposició s’hauria tancat l’aixeta.

—Quin coratge per part teva —va dir Rebecca—. Deus estar-ne orgullós.

Ell la va mirar fixament. Rebecca no sabia com interpretar-ho. Alguna cosa li ballava pel cap i ella no sabia quina. Se li va ocórrer que potser la volia tocar o besar. Només de pensar-hi li va venir una esgarrifança. Finalment ell va fer que no amb el cap com si dissipés el dubte.

—No som aquí per parlar del casament —va dir enutjat.

—Per què som aquí?

—Perquè has causat un incident a l’oficina de treball.

—Un incident? Li he preguntat a l’home que tenia al davant quant de temps feia que estava a l’atur. La dona que hi havia darrere el taulell s’ha aixecat i m’ha començat a escridassar. «Als països comunistes no hi ha atur!», cridava. He mirat la cua que tenia al davant i al darrere, i he rigut. D’això en dius incident?

—Has rigut com una histèrica i t’has negat a callar, i t’han expulsat de l’edifici.

—És veritat que no podia parar de riure. El que ha dit era tan absurd.

—No era absurd! —Hans grapejava un cigarret d’un paquet d’f6. Com tots els pinxos, es posava nerviós quan li plantaven cara—. La dona tenia raó —va dir—. A l’Alemanya Oriental no hi ha ningú sense feina. El comunisme ha resolt el problema de l’atur.

—No comencis, per favor —va dir Rebecca—. Que em tornaràs a fer riure una altra vegada, i aleshores també m’hauran d’expulsar d’aquest edifici.

—El sarcasme no et farà cap bé.

Rebecca es va fixar en una fotografia emmarcada a la paret on sortia Hans fent una encaixada amb Walter Ulbricht, el cap de l’Alemanya Oriental. Ulbricht tenia la closca pelada i es deixava créixer la barba i el bigoti a l’estil Van Dyke. La retirada a Lenin era una mica còmica.

—Què et va dir Ulbricht? —va preguntar Rebecca.

—Em va felicitar pel meu ascens a comissari.

—Una part més de la teva recompensa per enganyar cruelment la teva dona. Aleshores, digues, si no sóc una aturada, què sóc?

—Ets una sospitosa de paràsit social a qui s’està investigant.

—Això és indignant! No he parat de treballar des que em vaig llicenciar. Vuit anys sense ni un dia de baixa per malaltia. M’han ascendit i m’han assignat responsabilitats, incloent-hi la supervisió del nou professorat. Fins que un bon dia vaig descobrir que el meu marit era un espia de l’Stasi i al cap de poc em van despatxar. D’ençà d’aleshores he anat a sis entrevistes de feina. En tots els casos, l’escola estava desesperada perquè comencés al més aviat possible. No obstant això, en tots els centres m’han escrit després per dir-me que no em podien oferir la feina, i sense poder-me’n donar cap explicació. Saps per què?

—Perquè ningú no et vol.

—Tothom em vol. Sóc una bona mestra.

—Ideològicament ets poc fiable. Series una mala influència per als joves, que es deixen impressionar.

—Tinc unes referències excel·lents de l’última persona que em va contractar.

—D’en Bernd Held, vols dir. A ell també l’estan investigant per ser ideològicament poc fiable.

Rebecca va notar un calfred de pànic al fons del pit. Va intentar mantenir una cara inexpressiva. Seria terrible que un home tan bo i competent com Bernd tingués problemes per culpa seva. «L’haig d’avisar», va pensar.

Però va fracassar en l’intent d’ocultar els seus sentiments a Hans.

—Això t’ha trasbalsat, oi? —va dir ell—. Sempre vaig desconfiar d’ell. Tu el tenies en molta estima.

—Va voler embolicar-se amb mi —va dir Rebecca—. Però jo no estava disposada a decebre’t. Imagina’t.

—T’hauria descobert.

—En canvi, vaig ser jo qui et va descobrir.

—Jo feia la meva feina.

—O sigui que fas tots els possibles perquè no trobi feina i després m’acuses de paràsit social. Què vols que faci, doncs, que me’n vagi a Occident?

—L’emigració sense permís és un delicte.

—Tot i això hi ha tanta gent que se’n va! He sentit a dir que el nombre dels que marxen s’ha disparat a quasi mil per dia. Mestres, metges, enginyers…, fins i tot agents de la policia. Ah! És clar… És això el que ha passat amb el sergent Scholz?!

—Això no és cosa teva —va fer Hans amb aire furtiu.

—La teva cara m’ho diu. Així que Scholz ha marxat a Occident. Com pot ser que tanta gent amb càrrecs de responsabilitat es torni criminal? Què creus? Perquè volen viure en un país on hi hagi eleccions lliures i totes aquestes coses?

—Les eleccions lliures ens van portar Hitler —va cridar Hans enfurismat—. És això el que volen?

—Potser no els agrada viure en un lloc on la policia secreta pot fer el que li plagui. Ja et pots imaginar el neguit que això genera.

—Només en genera en qui se sent culpable pels secrets que guarda!

—I quin és el meu secret, Hans? Au, va, l’has de saber.

—Ets un paràsit social.

—O sigui que primer impedeixes que trobi una feina i després m’amenaces d’engarjolar-me per no tenir-ne. M’imagino que m’enviaran a un camp de treball, no és així? Aleshores sí que tindré una feina, però no em pagaran. M’encanta el comunisme, és tan coherent! Però jo em pregunto: com és que hi ha tanta gent desesperada per fugir-ne?

—La teva mare em va repetir diverses vegades que ella mai no emigraria a Occident. Per a ella seria fugir.

Rebecca es preguntava fins a on volia arribar Hans.

—I…?

—Si comets el delicte d’emigrar il·legalment, no podràs tornar mai més.

Rebecca començava a veure per on anava i la va envair la desesperació.

—Mai més no tornaràs a veure la teva família —va sentenciar Hans en to triomfant.

Rebecca estava atordida. Va sortir de l’edifici i es va quedar plantada a la parada de l’autobús. Mirés com s’ho mirés, l’obligaven a triar entre la família o la llibertat.

Desmoralitzada, va agafar l’autobús per anar a l’escola on havia treballat. No estava preparada per a la clatellada de nostàlgia que va rebre en entrar-hi: el so de fons dels alumnes xerrant, l’olor de guix i de desinfectant, els taulers d’anuncis i les botes de futbol i cartells que deien NO CORREU. Va adonar-se aleshores de com n’havia estat, de feliç, exercint de mestra. Era una feina de gran importància i a més ho feia bé. La idea d’abandonar-la l’esgarrifava.

Bernd era al despatx del director, duia un vestit de pana negre. La tela estava desgastada però el color li esqueia. Va somriure d’alegria en veure-la obrir la porta.

—T’han fet director? —va preguntar tot i que ja podia imaginar la resposta.

—Això no passarà mai —va contestar—. Però faig la feina igualment, m’agrada molt. Mentrestant el nostre anterior cap, l’Anselm, fa de director d’una gran escola d’Hamburg i s’embutxaca el sou per partida doble. I tu? Vine, seu.

Rebecca va seure i li va parlar de les entrevistes de feina.

—És la revenja d’en Hans —va dir—. Mai no hauria d’haver llançat la seva maleïda maqueta de cerilles per la finestra.

—Potser no és això —va apuntar Bernd—. No és la primera vegada que ho veig. Paradoxalment, els humans odien les persones amb qui no s’han portat bé. Crec que és perquè les víctimes els recorden constantment que han tingut un comportament vergonyós.

Bernd era un home llest. Rebecca el trobava a faltar.

—Tinc por que en Hans t’odiï —va dir ella—. M’ha dit que t’estan investigant per ser poc fiable ideològicament perquè em vas escriure una recomanació.

—Oh, no. —Bernd es va fregar la cicatriu del front com sempre feia quan estava preocupat. Implicar-se amb l’Stasi mai no acabava bé.

—Em sap greu.

—Tranquil·la. Estic satisfet d’haver escrit aquelles referències i ho tornaria a fer. Algú ha de dir la veritat en aquest coi de país.

—En Hans també va descobrir que, d’alguna manera…, que jo…, t’atreia.

—I està gelós?

—Costa de creure, oi?

—En absolut. Fins i tot un espia s’enamoraria de tu.

—No siguis ximple.

—Has vingut per això? Per avisar-me? —va dir Bernd.

—I per dir-te… —Havia de ser prudent, fins i tot amb Bernd—. Per dir-te que probablement estarem un temps sense veure’ns.

—Ah. —Bernd va ser comprensiu i va assentir amb el cap.

La gent que planejava marxar a Occident poques vegades ho deia. Els podien arrestar simplement per planificar la marxa. I qui descobrís que algú tenia la intenció de fer-ho cometia un delicte si no n’informava la policia. Així que ningú llevat de la família més propera no volia tenir-ne coneixement.

—Bé, gràcies per ser amic meu —va dir Rebecca, i es va alçar.

Bernd va sortir de darrere la taula i li va agafar les mans.

—No, gràcies a tu. Que tinguis molta sort.

—I tu també.

Rebecca es va adonar que en el subconscient ja havia pres la decisió de marxar a Occident; i mentre es perdia en aquests pensaments, esbalaïda i angoixada, Bernd va acotar el cap i inesperadament la va besar.

Això no s’ho esperava. Li va fer un petó dolç. Va deixar reposar els llavis sobre els d’ella, però no va obrir la boca. Rebecca va tancar els ulls. Després d’un any de matrimoni fictici era bo saber que algú la desitjava de veritat, i fins i tot l’estimava. Va sentir l’impuls d’abraçar-lo, però el va reprimir. Seria una bogeria començar ara una relació condemnada al fracàs. Passada una estona es va separar de Bernd.

Estava a punt de plorar i no volia que la veiés. Va aconseguir dir un lacònic «fins aviat», es va girar i va marxar apressadament del despatx.

Rebecca va decidir que marxaria al cap de dos dies: diumenge de bon matí.

Tothom es va llevar per acomiadar-se’n.

Estava tan afligida que no es podia empassar l’esmorzar.

—Segurament aniré a Hamburg —va dir, fingint ànims—. Anselm Weber ara hi dirigeix una escola i segur que m’hi contractarà.

—A l’Alemanya Occidental pots trobar feina on vulguis —va dir la seva àvia Maud, vestida amb una bata de seda porpra.

—Però m’anirà bé conèixer almenys una persona a la ciutat —va admetre Rebecca, desolada.

—Diuen que a Hamburg hi ha una gran activitat musical. Vindré a trobar-te tan bon punt acabi l’escola.

—Si deixes l’escola t’hauràs de posar a treballar —va dir el pare a Walli en un to sarcàstic—. Seria tota una experiència per a tu.

—Aquest matí, baralles no —va demanar-los Rebecca.

—Així que posis un peu a l’altra banda, agafa un taxi —va dir el pare mentre li entregava un sobre amb diners—. Vés directament a Marienfelde. —Al sud de la ciutat, a tocar de l’aeroport de Tempelhof, hi havia Marienfelde, un centre de refugiats—. Inicia el procés d’emigració. Segur que t’hauràs d’esperar hores a la cua, potser dies. Quan ho tinguis tot arreglat, vine a la fàbrica. T’ajudaré a obrir un compte corrent en un banc de l’Alemanya Occidental i a fer aquesta mena de gestions.

—Ens veurem —va dir la seva mare entre llàgrimes—. Pots volar fins al Berlín Occidental sempre que vulguis i nosaltres podem caminar fins al pas fronterer per trobar-nos. Farem pícnics a la platja del Wannsee.

Rebecca, que feia tots els possibles per no plorar, va desar els diners en l’únic equipatge que duia: una reduïda bossa de mà. Si s’enduia res més s’arriscava que els vopos l’arrestessin a la frontera. Li hauria agradat allargar una mica l’estona però tenia por d’acabar ensorrant-se. De manera que els va fer un petó i una abraçada d’un a un: l’àvia Maud; el seu pare adoptiu, Werner; els seus germans adoptius, Lili i Walli, i l’últim de tots el va reservar per a Carla, la dona que li havia salvat la vida, la mare que no era la seva mare, i, precisament per això, la més preada.

En acabat, amb els ulls negats de llàgrimes, va marxar de casa.

Era un matí d’estiu assolellat, amb un cel blau i clar. Rebecca s’esforçava a ser optimista: començava una nova vida, lluny de la depriment repressió d’un règim comunista. I, d’una manera o altra, tornaria a veure la seva família.

Va caminar a bon pas, enfilant els carrers de l’antic centre de la ciutat. Va passar per davant del laberíntic campus del Charité Hospital i va girar per Invalidenstrasse. A mà esquerra li quedava el pont de Sandkrug, que comunicava el canal navegable de Berlín-Spandau amb el Berlín Occidental.

Excepte que aquell dia no era així.

Rebecca no estava segura del que veia a primer cop d’ull: una corrua de cotxes aturats a tocar del pont. Passats els cotxes, una munió de gent mirava fixament alguna cosa. Potser hi havia hagut un accident al pont. Però a mà dreta, a la plaça de Vor dem Neuen Tor, hi havia vint o trenta soldats de l’Alemanya Oriental de braços plegats, i darrere d’ells, dos tancs soviètics.

La situació era desconcertant i esfereïdora.

Va obrir-se pas entre la gentada fins que va poder veure bé d’on venia el problema. Havien alçat un rudimentari filat de pues a l’entrada més pròxima del pont. Un policia s’encarregava de vigilar un petit forat de la tanca i feia cara de no tenir cap intenció de deixar-hi passar ningú.

Rebecca va tenir temptacions de preguntar què passava, però no volia cridar l’atenció. No estava gaire lluny de l’estació de Friederichstrasse, des d’allà podia agafar el tren suburbà i anar directament a Marienfelde.

Va girar en direcció sud, ara a pas més lleuger, i va fer una ruta en ziga-zaga per un seguit d’edificis universitaris fins a l’estació.

Aquí també hi passava alguna cosa estranya: un tropell de persones s’amuntegaven a l’entrada.

Al capdamunt de les escales, una renglera de policies armats barraven el pas. No deixaven entrar ningú a les andanes.

Rebecca va començar a tenir por. Potser era coincidència que els dos primers punts de pas escollits estiguessin bloquejats. O potser no.

Hi havia vuitanta-un punts per on la gent podia creuar del Berlín Oriental a l’Occidental. El més pròxim li quedava a la porta de Brandenburg, en què l’àmplia avinguda Unter den Linden traspassava el triomfant arc i s’endinsava al Tiergarten. Va caminar en direcció sud per Friederichstrasse. Tan bon punt va girar cap a l’oest per Unter den Linden va saber que estava en un gran destret. Aquí també hi havia tancs i soldats. Centenars de persones s’apinyaven davant la famosa porta. Quan va arribar al capdavant de la multitud, Rebecca va veure un altre filat de pues que s’estenia al llarg d’un reguitzell de cavallets de fusta custodiats per la policia de l’Alemanya Oriental.

Uns nois joves amb la mateixa fila que Walli —jaquetes de pell, pantalons arrapats, pentinats a l’estil Elvis— cridaven insults des d’una distància prudent. Al costat del Berlín Occidental, grups de nois d’aspecte semblant cridaven enfurismats i de tant en tant llançaven alguna pedra a la policia.

Observant de més a prop, Rebecca va veure que diversos agents —vopos, policia fronterera i la milícia de les fàbriques— perforaven la calçada i hi plantaven pilars de ciment per enfilar-hi el filferro espinós, un pilar darrere l’altre, amb l’objectiu d’aixecar una estructura més definitiva.

I va ser pensar «definitiva» i el món se li va ensorrar.

—És a tot arreu? —va preguntar a l’home que tenia al costat—. Aquesta tanca?

—A tot arreu —va sentenciar l’home—. Trepa de malparits.

El règim de l’Alemanya Oriental havia fet el que tothom deia que no es podia fer: aixecar un mur que travessava Berlín pel mig.

I Rebecca era al costat dolent.