32

Els nois no duien uniforme a l’escola de Dave, però es reien dels que anaven massa mudats. A ell se’l van ben rifar el dia que hi va comparèixer amb americana, camisa blanca amb les puntes del coll allargades, corbata de caixmir estampada, pantalons blaus baixos de cintura i cinturó de plàstic blanc. Però, Dave no va fer gens de cas de les brometes. Tenia una missió.

El grup de Lenny feia anys que es mantenia als marges del món de l’espectacle i, tal com anaven les coses, es podien passar deu anys més tocant rock-and-roll en clubs i pubs. L’any 1964 Dave volia fer un pas endavant. Per aconseguir-ho no hi havia cap més camí que gravar un disc.

Quan va sortir de l’escola, va agafar el metro fins a Totthenham Court Road i d’allà se’n va anar a peu a un local de Denmark Street. A la planta baixa de l’edifici hi havia una botiga de guitarres, i al costat, una porta que duia al despatx de dalt, amb un rètol que deia CLASSIC RECORDS.

Dave havia parlat amb Lenny de firmar un contracte de gravació, però aquest l’havia desanimat. «Ja ho vaig intentar», li va dir. «No et deixen ni passar de la porta. És un món molt tancat».

Això no tenia cap sentit. Hi havia d’haver la manera d’entrar-hi, si no, ningú no hauria gravat mai discos. Però Dave ja sabia que no era qüestió d’anar-li clavant la pallissa amb la lògica a Lenny, per això va decidir moure’s per compte seu.

Va començar estudiant els noms de les companyies discogràfiques de les llistes d’èxit. Era un exercici complicat, perquè hi havia molts segells però tots pertanyien a un nombre reduït de companyies. La guia telefònica el va ajudar a organitzar-se; va triar Classic com a objectiu.

Hi va trucar i els va dir: «Som l’oficina d’objectes perduts de la companyia de ferrocarrils britànics. Tenim una cinta en una capsa que diu: “Número u en artistes i gravació, Classic Records”. On l’hauríem d’enviar?». La noia que li va contestar li va donar un nom i una adreça, a Denmark Street.

Al final de l’escala, va trobar una recepcionista, probablement aquella amb qui havia parlat per telèfon. Va procurar fer la sensació de seguretat, va pronunciar el nom que la noia li havia donat.

—Vinc a veure Eric Chapman —va dir.

—Qui li dic que el vol veure?

—Dave Williams. Digui-li que m’envia Byron Chersterfield.

Era una mentida, però Dave no hi podia perdre res.

La recepcionista va desaparèixer per una porta. Dave va donar un cop d’ull al vestíbul; estava decorat amb discos d’or i de plata emmarcats. En una fotografia de Percy Marquand, el Bing Crosby negre, hi deia: «A Eric, gràcies per tot». Dave es va fixar que tots els discos tenien com a mínim cinc anys. A Eric li calia saba nova.

Estava nerviós. No estava acostumat a dir mentides. Es va dir a si mateix que no havia de mostrar-se tímid. No estava pas transgredint la llei. Si el descobrien, tot el que li podia passar era que li diguessin que ja n’hi havia prou, de fer perdre el temps a la gent. Valia la pena arriscar-se.

Va sortir la secretària, i un home de mitja edat es va plantar al llindar de la porta. Anava amb un càrdigan verd, una camisa blanca i una corbata sense cap gràcia. Tenia els cabells grisos i esclarissats. Es va recalcar al muntant de la porta i es va mirar bé Dave.

—De manera que t’ha enviat en Byron, oi? —li va dir al cap d’un moment.

Ho va dir en un to escèptic: evidentment, no s’ho havia cregut. Dave va evitar de repetir la mentida, engaltant-n’hi una altra.

—Byron em va dir: «EMI té els Beatles, Decca, els Rolling Stones, a Classic li calen els Plum Nellie».

Byron no havia dit res d’això. S’ho havia empescat Dave llegint revistes musicals.

—Plum què?

Dave va passar una foto del grup a Chapman.

—Vam fer unes actuacions a The Dive d’Hamburg, com els Beatles, i hem tocat al Jump Club de Londres, com els Stones.

Estava sorprès que encara no l’hagués fet fora i es preguntava si la sort li duraria gaire més.

—De què coneixes en Byron?

—És el nostre mànager. —Una altra mentida.

—Quina mena de música?

—Rock-and-roll, però amb moltes harmonies vocals.

—Com tots els grups de pop actuals.

—Però nosaltres som millors.

Es va fer un llarg silenci. Dave estava content pel sol fet de parlar amb Chapman. Lenny li havia dit: «No et deixen ni passar de la porta». Dave havia constatat que no era veritat.

—Ets un mentider dels grossos —va dir Chapman al cap d’un moment.

Dave va obrir la boca per protestar, però Chapman va aixecar la mà per fer-lo callar.

—No em fumis més boles. Ni en Byron és el teu mànager, ni t’ha enviat aquí. Pot ser que el coneguis, però el que no et pot haver dit és que Classic Records necessita els Plum Nellie.

Dave no va contestar. L’havien ben enxampat. Allò era humiliant. Havia intentat ensarronar una companyia discogràfica i havia fracassat.

—Com has dit que et deies? —li va preguntar Chapman.

—Dave Williams.

—I què vols de mi, Dave?

—Un contracte discogràfic.

—No fotis!

—Una audició. Li prometo que no se’n penedirà.

—Et confiaré un secret, Dave. Quan tenia divuit anys, vaig aconseguir la primera feina en un estudi de gravació dient que era electricista amb títol. Era mentida. L’únic títol que tenia era el de setè grau de piano.

A Dave, el cor li va fer un salt, esperançat.

—M’agrada aquesta barra que tens —va continuar Chapman. I amb un aspecte més tristoi va afegir—: Si pogués tornar a començar, no em faria res tornar a buscar-me la vida d’aquesta manera.

Dave contenia la respiració.

—Us muntarem una audició.

—Gràcies!

—Passa per l’estudi de gravació un dia d’aquests passat Nadal. —Va fer un gest amb el dit a la recepcionista—. Cherry et donarà dia i hora. —Se’n va tornar al seu despatx i va tancar la porta.

Dave no se sabia avenir de la sort que havia tingut. L’havien pescat amb aquelles mentides tan ridícules però havia aconseguit una audició!

Cherry li va donar una cita provisional i ell li va dir que li telefonaria per confirmar-ho quan hagués parlat amb la resta del grup. Després se’n va anar cap a casa com si flotés.

Tan bon punt va arribar a Greta Peter Street va agafar el telèfon de l’entrada i va trucar a Lenny.

—He aconseguit una audició a Classic Records! —li va dir, triomfant.

Lenny es va mostrar tan entusiasmat com Dave s’esperava.

—I qui t’ho ha dit, això? —Estava picat perquè Dave li havia passat al davant.

Dave es negava a baixar del globus.

—Què hi podem perdre?

—Com t’ho has fet.

—M’he inventat una bola per entrar-hi. He vist l’Eric Chapman i m’ha dit que sí.

—Pura xamba —va respondre Lenny—. De vegades passa.

—Sí —va respondre Dave, però pensava: «No n’hauria tingut, de xamba, si m’hagués quedat a casa escalfant la cadira».

—De fet, Classic no és un segell de pop —li va dir Lenny.

—Per això ens necessiten. —A Dave se li acabava la paciència—. Què té de mal, això, Lenny?

—No, si està bé, ja veurem si en traiem alguna cosa.

—Ara el que hem de decidir és què toquem a l’audició. La secretària m’ha dit que hem de gravar dues peces.

—Doncs podríem fer «Shake, Rattle and Roll», evidentment.

A Dave, li va caure l’ànima als peus.

—Per què?

—És el nostre millor tema. Sempre resulta.

—No trobes que és una mica passat de moda?

—És un clàssic.

Dave sabia que això no ho podia discutir amb Lenny, si més no en aquell moment. Lenny ja s’havia hagut d’empassar l’orgull un cop. Se’l podia empènyer, però no tant. De tota manera, com que podien tocar dues peces, potser la segona podria ser més representativa del grup.

—Què et sembla, un blues? —va preguntar Dave, desesperat—. Com a contrast. Per mostrar la varietat.

—Sí. «Hoochie Coochie Man».

Això ja estava més bé, ja s’assemblava més al que feien els Rolling Stones.

—D’acord —va respondre Dave.

Va anar a la sala d’estar. Hi va trobar Walli amb una guitarra a la falda. Havia viscut amb la família Williams d’ençà que havia vingut d’Hamburg amb el grup. Ell i Dave sovint s’estaven allà tocant i cantant quan arribaven de l’escola i fins a l’hora de sopar.

Dave li va donar la notícia. Walli es va posar content, però el va amoïnar la tria que havia fet Lenny.

—Dues cançons que van ser un èxit als cinquanta —va dir. El seu anglès millorava a marxes forçades.

—És el grup d’en Lenny —va dir Dave, amb posat de no poder-hi fer res—. Si creus que el pots fer canviar de parer, prova-ho, sisplau.

Walli va arronsar les espatlles. Dave trobava que era un gran músic però un pèl passiu. Evie deia que tothom ho era, de passiu, en comparació amb la família Williams.

Estaven rumiant sobre el gust de Lenny quan va entrar Evie amb Hank Remington. «Woman’s Trial» era un èxit, malgrat la catastròfica estrena el dia de l’assassinat del president Kennedy. Hank gravava un nou àlbum amb The Kords. Passaven les tardes junts i després se n’anaven a les feines respectives.

Hank portava uns pantalons de cintura baixa de vellut arrugat i una camisa de pics. Es va quedar allí amb Dave i Walli mentre Evie anava a dalt a canviar-se. Com sempre, els distreia i els divertia amb històries sobre les gires de The Kords.

Va agafar la guitarra de Walli i va puntejar uns acords, absent.

—Voleu sentir un tema nou? —va dir.

I tant que el volien sentir.

Era un balada sentimental anomenada «Love Is It». Els va atraure a l’acte. Era una deliciosa melodia amb un ritme que s’arrossegava lleument. Li van dir que la repetís i ho va fer.

—Quin era aquest acord al començament del pont?

—Do menor agut. —Hank l’hi va ensenyar i després li va passar la guitarra.

Walli va tocar i Hank la va cantar per tercera vegada. Dave va improvisar una harmonia.

—Molt bé —va fer Hank—. Llàstima que nosaltres no la gravarem.

—Com? —Dave no s’ho creia—. Si és preciosa!

—A The Kords troben que és sensiblera. Som un grup de rock, diuen; no volem fer de Peter, Paul and Mary.

—Jo trobo que és un número u —va dir Dave.

La seva mare va treure el cap per la porta.

—Walli —va dir—. Tens una trucada…, d’Alemanya.

Devia ser la seva germana, Rebecca, des d’Hamburg, va pensar Dave. La família de Walli, que era al Berlín Oriental, no li podia telefonar: el règim no permetia fer trucades a Occident.

Evie va tornar mentre Walli era fora. S’havia recollit els cabells i anava amb texans i una samarreta, a punt per a maquillar-se i disfressar-se. Hank la deixaria al teatre, camí de l’estudi de gravació.

Dave estava abstret, pensant en «Love Is It», una cançó fantàstica que The Kords no volien en el seu repertori.

Va entrar Walli i Daisy darrere d’ell.

—Era la Rebecca —va dir.

—M’agrada la Rebecca —va contestar Dave, recordant les llonzes de porc i les patates fregides.

—Acaba de rebre una carta, amb molt de retard, de la Karolin, del Berlín Oriental. —Walli va fer una pausa. Se’l veia emocionat. A la fi va aconseguir dir—: La Karolin ha tingut una criatura. Una nena.

Tothom va saltar del seient per felicitar-lo. Daisy i Evie li van fer un petó.

—I quan ha estat això? —va preguntar Daisy.

—El vint-i-dos de novembre. És fàcil de recordar: el dia que van matar Kennedy.

—Quant va pesar? —va continuar Daisy.

—Pesar? —va fer Walli, com si li hagués fet una pregunta incomprensible.

Daisy es va posar a riure.

—És una cosa que la gent sempre explica dels nadons.

—No li he preguntat quant pesava.

—És igual. Com es diu?

—La Karolin proposa Alice.

—Molt bonic —va dir Daisy.

—La Karolin m’enviarà una foto de la meva filla —va dir Walli, mig atordit—. Però haurà de ser a través de la Rebecca, perquè les cartes que van a Anglaterra queden encara més temps retingudes per la censura.

—Quina il·lusió que em farà de veure-la! —va exclamar Daisy.

Hank feia dringar les claus del cotxe, impacient. Devia trobar avorrit allò de parlar d’un nadó. O, va pensar Dave, potser no li agradava que la criatura li tragués protagonisme.

—Ui, fixa’t quina hora és! —va fer Evie—. Adéu-siau, gent! I enhorabona altre cop, Walli.

—Hank, de debò que The Kords no gravarà «Love Is It»?

—No, no. Quan els agafa una mania, ja n’arriben a ser, de tossuts!

—Si és així…, en Walli i jo podríem agafar-la per als Plum Nellie? Tenim una edició al gener a Classic Records.

—És clar que sí —va respondre ell amb un gest d’indiferència—. Per què no?

Lloyd Williams va cridar Dave al seu estudi el dissabte al matí.

El jove estava a punt de sortir. Anava amb un jersei ratllat blanc i blau, amb texans i una caçadora de cuiro.

—Per què? —va preguntar, agressiu—. Si ja no em dónes la paga.

Amb el que guanyava tocant amb els Plum Nellie no n’hi havia per a gairebé res, però si més no es podia pagar el metro, les begudes i de tant en tant es podia comprar una camisa o unes botes.

—Ara resulta que els diners són l’únic tema que tens per parlar amb el teu pare?

Dave va arronsar les espatlles i el va seguir. A l’estudi hi havia un escriptori antic i un seient de pell. Uns troncs es consumien a la llar de foc. A la paret hi havia una fotografia de Lloyd a Cambridge, als anys trenta. Aquella estança era una mena de santuari dedicat a tot el que estava passat de moda. Fins i tot semblava que feia olor d’antiquat.

—Ahir, al Reform Club, vaig trobar en Will Furbelow —li va explicar Lloyd.

Will Furbelow era el director de l’escola de Dave. Un home calb al qual havien posat el malnom de «Terrat Buit».

—Diu que suspendràs tots els exàmens.

—Mai no ha estat un fan meu.

—Si suspens, hauràs de deixar l’escola. Se t’hauran acabat els estudis.

—Quina sort.

Lloyd no estava disposat a exaltar-se.

—Se’t tancaran totes les portes per a qualsevol professió, des de comptable fins a zoòleg. Et quedarà la possibilitat d’aprendre un ofici, i ja hauries de començar a rumiar quin: paleta, cuiner, mecànic…

Dave es preguntava si el seu pare havia perdut el nord.

—Paleta? —va dir—. Tu m’has vist, a mi, treballant de paleta? Sóc en Dave.

—Es la mena d’oficis que fan els qui no aproven els exàmens. T’ho pots ben creure. També podries ser dependent o treballar en una fàbrica.

—Em sembla impossible que em diguis aquestes coses.

—Ja sabia que t’ho agafaries així, tancant els ulls a la realitat.

Dave pensava que qui tancava els ulls era el seu pare.

—Ja m’adono que ja estàs a punt d’arribar a l’edat en què no puc comptar que m’obeeixis.

Dave va quedar parat. Això era nou. No va respondre.

—Però vull que sàpigues a on ens porta això. Quan deixis l’escola, hauràs de treballar.

—Ja treballo prou. Toco tres o quatre nits per setmana, i en Walli i jo hem començat a compondre cançons.

—Vull dir que t’hauràs de mantenir pel teu compte. Malgrat que la teva mare hagi rebut una herència, fa temps que vam decidir que no estàvem disposats a aguantar la ganduleria dels fills.

—Jo no sóc un gandul.

—Tu et penses que el que fas és treballar, però podria ser que la gent no ho veiés d’aquesta manera. En aquest cas, si vols continuar vivint aquí, hauràs de pagar la teva part.

—Vols dir lloguer?

—Si en vols dir així, sí.

—En Jasper no n’ha pagat mai i fa anys que viu aquí!

—Ell encara estudia. I aprova els exàmens.

—I d’en Walli, què me’n dius?

—És un cas especial, pels orígens; però tard o d’hora també haurà de contribuir.

Dave anava rumiant les implicacions de tot plegat.

—O sigui que si no em faig paleta o dependent i no trec prou diners amb el grup per pagar-te un lloguer…

—Doncs t’hauràs de buscar un altre lloc on viure.

—Em faràs fora.

Lloyd hi va fer un posat d’afligit.

—Tota la vida t’hem donat el bo i millor: una casa preciosa, una escola molt bona, el millor menjar, joguines, llibres, classes de piano, vacances a esquiar. Tot això estava bé quan eres petit, però ara ja ets gairebé adult i t’has d’enfrontar a la realitat.

—La meva realitat, no la teva.

—Menysprees la feina que fa la gent normal i corrent. Tu ets diferent, ets un rebel. Molt bé. Doncs els rebels paguen un preu. Tard o d’hora ho hauràs d’aprendre. Vet aquí.

Dave es va quedar un moment pensatiu. Després es va aixecar.

—Entesos —va dir—. Ja ho he entès.

I se’n va anar cap a la porta.

Mentre sortia va girar el cap i va veure que el seu pare se’l mirava amb una expressió estranya.

Va tenir aquella mirada al cap mentre sortia de casa donant un cop de porta. Què era allò? Què significava?

Hi continuava pensant mentre comprava el bitllet del metro. Quan baixava l’escala metàl·lica va veure l’anunci d’una obra de teatre anomenada La casa dels cors trencats. Aquí ho tenim, va pensar. Això explicava l’expressió del seu pare.

Tenia el cor trencat.

Va arribar per correu una petita fotografia en color d’Alice, i Walli se la va estudiar amb deler. S’hi veia un nadó com qualsevol altre: carona rosada, ulls blaus, vius, cabells castanys fins, i el coll amb tot de taques. El cos de la criatureta estava ben embolicat en una manta blau cel. Walli va sentir que l’envaïa una sensació d’amor i una peremptòria necessitat de protegir aquell ésser indefens que ell mateix havia fet.

Es va preguntar si la veuria mai.

Juntament amb la fotografia hi havia una nota de Karolin. Deia que estimava Walli, que l’enyorava i que sol·licitaria al govern de l’Alemanya Oriental permís per emigrar a Occident.

A la fotografia, Karolin tenia Alice en braços i mirava a la càmera. S’havia engreixat i tenia la cara més arrodonida. Portava els cabells pentinats enrere, no com abans, que li queien al front com unes cortines. Ja no tenia l’aire d’aquelles noies tan boniques del club de música folk Minnesänger. Ara era mare, cosa que la feia més desitjable als ulls de Walli.

Va ensenyar la foto a Daisy, la mare de Dave.

—Però quina criatura més bonica! —va exclamar.

Walli va somriure, tot i que opinava que els nounats no ho eren, de bonics, ni tan sols el seu.

—Em sembla que té els teus ulls, Walli —va continuar Daisy.

Els ulls de Walli tenien un cert toc oriental. Ell s’imaginava que devia haver tingut un avantpassat llunyà xinès. No hauria sabut dir si els de la seva filla eren semblants.

Daisy va continuar amb més efusions.

—I aquesta és la Karolin. —Daisy no l’havia vist mai: Walli no en tenia cap foto—. Quina noia més guapa!

—Espera’t quan la vegis mudada —va dir Walli, tot cofoi—. La gent s’atura a mirar-la.

—Espero poder-la veure algun dia.

Una ombra va entelar la felicitat de Walli, com si un núvol hagués amagat el sol.

—I jo —va dir ell.

Walli seguia les notícies del Berlín Oriental, llegia els diaris alemanys a la biblioteca pública i sovint feia preguntes a Lloyd Williams, que, com a polític que era, s’havia especialitzat en política exterior. Walli sabia que cada cop era més difícil sortir de l’Alemanya Oriental: el Mur era cada vegada més gran i més temible, hi havia més guàrdies i més torres. Karolin mai no intentaria fugir, sobretot ara que tenia la nena. Però alguna altra manera de sortir-ne hi havia d’haver. El govern de l’Alemanya Oriental mai no diria si hi havia cap possibilitat d’emigració legal; en realitat ni tan sols no deien quin departament es cuidava de la sol·licitud. Però, per l’ambaixada britànica a Bonn, Lloyd s’havia assabentat que donaven el permís a unes deu mil persones l’any. Potser Karolin seria una d’aquestes.

—Algun dia, segur —va dir Daisy amb més amabilitat que convenciment.

Walli va ensenyar la foto a Evie i a Hank Remington, que seien a la sala d’estar, llegint un guió. The Kords tenien ganes de fer una pel·lícula, i Hank volia que hi treballés Evie. Van deixar els papers sobre la taula per dir meravelles de la criatura.

—Avui tenim una audició a Classic Records —va dir Walli a Hank—. He quedat amb en Dave en plegar de l’escola.

—Ei, que hi hagi sort —va dir Hank—. Tocareu «Love Is It»?

—Suposo que sí. En Lenny insisteix amb «Shake, Ratted and Roll».

Hank va remenar el cap fent onejar aquella llarga cabellera panotxa, un gest que feia xisclar de plaer milions d’adolescents.

—Massa passada de moda.

—Ja ho sé.

A la casa de Great Peter Street constantment hi havia gent que hi entrava i en sortia; en aquell moment, va comparèixer Jasper amb una dona que Walli no havia vist mai.

—Aquesta és Anna, la meva germana —li va presentar.

Anna era una preciositat d’ulls foscos i cap a vint-i-cinc anys. Jasper també era molt ben plantat: «Una família de gent guapa», va pensar Walli. Anna tenia un cos generós, arrodonit, que no estava de moda en aquells moments, que el que triomfava eren les models tipus fusta de planxar, com ara Jean Shrimpton, «la Gamba».

Jasper va presentar tothom. Hank es va aixecar per encaixar amb Anna.

—Tenia ganes de conèixer-te. M’ha dit en Jasper que ets editora —li va dir.

—Doncs sí.

—M’agradaria escriure la meva autobiografia.

Walli va pensar que Hank era una mica jove, a vint anys, per escriure una autobiografia; però Anna ho veia diferent.

—Una idea fantàstica —va manifestar ella—. Milions de persones la voldran llegir.

—De debò?

—I tant, i això que la biografia no és la meva especialitat. Jo em dedico a les traduccions de l’alemany i a la literatura de l’Europa de l’Est.

—Jo tenia un oncle polonès, potser això hi ajudaria…

Anna va fer una rialla sonora, i a Walli de seguida li va caure bé. A Hank també li va inspirar simpatia, de manera que tots es van asseure i es van posar a parlar del llibre. Walli volia ensenyar-los la fotografia, però va decidir que no era el moment. De tota manera se n’havia d’anar.

Va agafar les dues guitarres i va sortir de la casa.

Havia trobat un extraordinari contrast entre Hamburg i l’Alemanya Oriental, però Londres era desconcertantment diferent, una disbauxa anàrquica. Hi veies tota mena de vestimentes, des del bombí fins a la minifaldilla. Els nois amb cabells llargs eren una cosa tan corrent que ningú no en feia cas. Els comentaris sobre política no solament eren lliures, sinó també desorbitats. Walli havia quedat sorprès en veure a la tele un home que imitava el primer ministre Harold Macmillan, amb la mateixa veu, el bigotet platejat i les mateixes declaracions d’idiota; havia fet riure a cor què vols la família Williams.

Una altra cosa que havia deixat parat Walli era la varietat en el color de la pell de la gent fosca. A Alemanya hi havia una colla d’immigrants turcs de color de cafè, però a Londres hi havia milers de persones de les Antilles i del subcontinent indi. Treballaven en els hospitals, a les fàbriques, als autobusos i als trens. Walli s’havia fixat que les antillanes vestien amb molta elegància i eren molt atractives.

Es va trobar amb Dave a la porta de l’escola i tots dos van agafar el metro cap al nord de Londres.

Walli es va fixar que Dave estava nerviós. Sabia que era un bon músic. A la seva feina, al Jump Club, cada nit hi havia actuacions de guitarristes, però era estrany veure’n algun de més hàbil que ell. La majoria anaven tirant amb uns quants acords i un entusiasme desbordant. Quan sentia algú que era molt bo, deixava els gots que estava rentant per mirar el grup i estudiava la tècnica del guitarrista fins que l’amo li deia que anés per feina; després, quan arribava a casa, a la seva habitació, agafava la guitarra i imitava el que havia sentit fins que ho tocava a la perfecció.

Per desgràcia, el virtuosisme no convertia ningú en estrella del pop. Hi havia d’haver més coses: encant, atractiu físic, la roba adient, publicitat, un mànager llest i, sobretot, bona música.

I els Plum Nellie feien bona música. Walli i Dave havien interpretat «Love Is It» davant de la resta del grup i també l’havien inclòs en uns quants concerts en aquella atrafegada campanya nadalenca. Havia entrat bé, tot i que —com havia precisat Lenny— no era ballable.

El cas és que Lenny no la volia tocar el dia de l’audició.

—No s’adiu amb el nostre estil —havia dit. Ho veia igual que The Kords: massa bonica i sentimental per a un grup de rock.

Des de l’estació de metro, Walli i Dave van enfilar a peu cap a una gran casa vella que havien insonoritzat i convertit en uns estudis de gravació. Es van esperar al vestíbul. Els altres van arribar al cap d’uns minuts. Una recepcionista els va demanar de signar un paper que va dir que era «per a l’assegurança». A Walli li va semblar més aviat un contracte. Dave va arrufar el front quan ho va llegir, però tots ho van signar.

Al cap de poc, es va obrir una porta interior i en va sortir un jove ben plantat que caminava arrossegant una mica els peus. Anava amb pul·lòver, camisa i corbata i fumava un cigarret cargolat a mà.

—Bé —va dir, a tall de presentació, apartant-se els cabells dels ulls—. Ja quasi ho tenim tot a punt per a vosaltres. És la primera vegada que aneu a uns estudis de gravació?

Van admetre que sí.

—Doncs la nostra feina és aconseguir que el vostre grup doni el màxim de si, de manera que limiteu-vos a seguir les nostres orientacions, entesos? —Semblava que tenia la impressió que els feia un gran favor—. Entreu a l’estudi, feu les connexions i nosaltres ens ocuparem de tot.

—Com et dius? —li va preguntar Dave.

—Laurence Grant. —No va dir exactament què feia allí i Walli es va imaginar que ocupava un lloc de segona fila i es volia fer l’important.

Dave es va presentar ell mateix i va presentar el grup; Laurence va fer un gest d’impaciència. Tot seguit van entrar.

L’estudi era una sala gran amb poca llum. En un costat hi havia un piano de cua Steinway molt semblant al que tenia Walli a casa seva, al Berlín Oriental. Tenia una coberta embuatada i estava mig amagat darrere d’una mampara tapada amb mantes. Lenny s’hi va asseure i va tocar una sèrie d’acords d’un cap a l’altre del teclat. Tenia aquell to càlid característic dels Steinway. Lenny va quedar impressionat.

Hi havia una bateria a punt. Lew havia portat el seu tambor i es va disposar a fer el canvi.

—Algun problema amb la nostra bateria? —va preguntar Laurence.

—No, el que passa és que estic acostumat al meu tambor.

—El nostre és més adequat per a la gravació.

—Ah, està bé.

Lew va desar el seu tambor i va tornar a posar el de l’estudi al seu lloc.

A terra hi havia tres amplificadors amb els llums que indicaven que estaven connectats i a punt. Walli i Dave van endollar els dos Vox AC-30 i Buzz va agafar l’Ampeg del baix. Van preparar el piano.

—No veig la resta del grup. Puc moure aquesta mampara? —va preguntar Lenny.

—No —va dir Laurence.

—Per què serveix?

—És un bafle.

De l’expressió que va fer Lenny, Walli va deduir que no hi entenia res, però ho va deixar córrer.

Per una altra porta va entrar un home més gran que portava un càrdigan. Fumava. Va encaixar amb Dave i després es va presentar a la resta del grup.

—Sóc l’Eric Chapman, el productor d’aquesta audició —va dir.

«Aquest és l’home que té a les mans el nostre futur», va pensar Walli. «Si troba que som bons gravarem discos. Si no, no hi ha tribunal d’apel·lació. Què li deu agradar? No sembla pas un fanàtic del rock-and-roll, més aviat és un tipus Frank Sinatra».

—Pel que veig, és la primera vegada que aneu a un estudi de gravació —va dir Eric—. Tampoc no és res de l’altre món. D’entrada, val més no fer gaire cas de l’equip, intentar relaxar-se i tocar com si fóssiu en un concert normal i corrent. Si feu un error sense importància, tireu endavant. En Larry és el nostre escarràs, o sigui que li podeu demanar tot el que us faci falta: te, cafè, més cable, el que vulgueu.

Walli no havia sentit mai la paraula «escarràs», però ja va entendre a què es referia.

—Una cosa, Eric —va dir Dave—, el nostre bateria, en Lew, ha portat el seu tambor, perquè s’hi sent més còmode.

—Quina mena de tambor és?

—Un Ledwig Oyster Black Pearl —va respondre Lew.

—No hi ha d’haver cap problema —va dir Chapman—. Canvia’l tu mateix.

—I aquest bafle, l’hem de tenir aquí? —va dir Lenny.

—Això sí —va contestar Eric—. Fa que el micro del piano no capti més del compte el so de la bateria.

«O sigui que l’Eric sap de què va tot», va pensar Walli, «i en Larry només fa el merda».

—Si m’agrada el que feu, parlarem del pas següent —va dir Eric—. Si no, no aniré amb embuts i us diré clarament que no sou el que busco. Tothom hi està d’acord?

Tots van dir que sí.

—Doncs vinga, provem-ho.

Eric i Larry van passar una porta insonoritzada i van reaparèixer darrere d’una finestra interior. Eric es va posar els cascos, va parlar a través del micròfon i el grup el sentia pel petit altaveu de la paret.

—A punt?

Tots ho estaven.

—La cinta ja gira. Audició dels Plum Nellie, presa u. Vosaltres mateixos, xavals.

Lenny va començar a tocar bugui-bugui. Un so fabulós a l’Steinway. Després de quatre compassos, el grup hi va entrar com un rellotge. Tocaven aquell tema a cada concert: ho haurien fet dormint i tot. Lenny es va llançar amb les floritures vocals de Jerry Lee Lewis. Quan van haver acabat, Eric va posar la gravació sense fer ni un comentari.

Walli va pensar que sonava perfecte. Però què en devia opinar Eric?

—Això ha estat bé —va dir per l’intèrfon, quan van haver acabat—. I ara, teniu alguna cosa més moderna?

Van tocar «Hoochie Coochie Man». Un cop més, a Walli el piano li va semblar una meravella, amb el retruny dels acords menors.

Eric els va dir que tornessin a interpretar els dos temes, i així ho van fer. Després va sortir de la cabina de control. Es va asseure sobre un amplificador i va encendre un cigarret.

—Us he dit que us parlaria amb franquesa, i ho faré —va dir; a Walli li va semblar que els rebutjaria—. Toqueu bé, però esteu passats de moda. El món no necessita un altre Jerry Lee Lewis ni un altre Muddy Waters. Estava buscant la següent meravella i no ho sou. Em sap greu. —Va fer una llarga pipada i va deixar anar el fum—. Us podeu quedar la cinta i feu-ne el que vulgueu. Us agraeixo que hàgiu vingut. —Es va aixecar.

Es van mirar els uns als altres. Tenien la decepció escrita al rostre.

Eric va tornar a la cambra de control i Walli va veure, a través del vidre, com treia la cinta de la gravadora.

Walli es va aixecar disposat a posar la guitarra a la funda.

Dave va xiular davant del micròfon i el so es va amplificar: tot continuava connectat. Va puntejar un acord. Walli va dubtar. Què tenia al cap, Dave?

Dave va començar a cantar «Love Is It».

Walli s’hi va afegir immediatament i van cantar en harmonia. Lew hi va entrar amb un acompanyament suau de bateria i Buzz va fer una simple línia de walking. Finalment, s’hi va ajuntar Lenny amb el piano.

Van estar tocant dos minuts, després Larry ho va desconnectar tot i el grup va quedar en silenci.

S’havia acabat, havien fracassat. Walli estava més decebut del que s’hauria imaginat. Estava tan segur que el grup era bo… Com podia ser que Eric no ho veiés? Es va descordar la corretja de la guitarra.

—Què cony era això? —va dir Eric, que havia tornat a la sala.

—Una nova peça que hem après fa poc. T’ha agradat? —va preguntar Dave.

—És completament diferent —va respondre Eric—. Per què heu parat?

—Larry ha desconnectat.

—Torna a connectar, Larry, inútil! —va fer Eric. Després, es va adreçar altre cop a Dave—: D’on l’heu tret, aquest tema?

—Ens l’ha compost en Hank Remington —li va respondre Dave.

—De The Kords? —Semblava totalment escèptic—. I per què hauria de compondre res per a vosaltres?

—Perquè surt amb la meva germana —va respondre Dave, amb la mateixa ingenuïtat.

—Ah, ara ho entenc.

Abans de tornar-se’n a la cabina, Eric va parlar en veu baixa a Larry:

—Vés a trucar a en Paulo Conti —li va dir—. Viu aquí a tocar. Si és a casa digue-li que passi per aquí ara mateix.

Larry va sortir de l’estudi.

Eric va tornar a la cabina.

—Gravem —va dir per l’intèrfon—. De seguida que estiguem a punt.

Van tornar a tocar el tema.

—Una altra vegada —va ser tot el que va dir Eric.

Després de la segona vegada va tornar a sortir. Walli tenia por que no digués que al capdavall tampoc no valia tant la pena.

—Tornem-hi —va fer—. Aquest cop enregistrarem primer l’acompanyament i el so vocal després.

—Per què? —va preguntar Dave.

—Perquè toqueu més bé quan no heu de cantar i canteu més bé quan no heu de tocar.

Van gravar els instruments i després van cantar seguint la gravació amb els cascos. Tot seguit, Eric va sortir de la cabina per escoltar-los des d’on eren ells. També s’hi va afegir un jove ben vestit, que duia el pentinat dels Beatles: Paulo Conti, es va imaginar Walli. Per què era allà?

Van escoltar la peça combinada. Eric seia damunt d’un amplificador i fumava.

—M’agrada. És maca, la cançó —va dir Paulo en acabat, amb un accent molt londinenc.

Semblava molt segur de si mateix i autoritari, i això que devia tenir uns vint anys. Walli es preguntava quin dret tenia a opinar.

—Ara sí que tenim alguna cosa —va comentar Eric, després de fer una pipada al cigarret—. Però hi ha un problema. La part del piano no rutlla. No t’ofenguis, Lenny, però l’estil Jerry Lee Lewis és un pèl barroer. En Paulo és aquí per mostrar-te què vull dir amb això. Tornem a gravar amb Paulo al piano.

Walli es va mirar Lenny. Estava picat, se li veia, però se sabia controlar.

—Parlem amb franquesa, Eric —va dir sense moure’s del tamboret del piano—. És el meu grup. No me’n pots fer fora i posar-hi en Paulo.

—Si jo estigués al teu lloc, no m’hi amoïnaria gaire, Lenny —li va respondre Eric—. En Paulo toca amb la Royal National Orchestra i ha tret tres àlbums de sonates de Beethoven. No té cap intenció de formar part d’un grup de rock. Tant de bo ho volgués fer, conec una colla de grups que se’l quedarien a ulls clucs.

—Entesos —va respondre Lenny amb aire d’idiota però amb agressivitat—. Sempre que ens entenguem tots dos.

Van tornar a tocar la peça i Walli es va adonar a l’acte de què havia volgut dir Eric. Paulo tocava els trinats suaus amb la mà dreta i els acords simples amb l’esquerra, cosa que lligava molt més amb la cançó.

Van tornar a gravar amb Lenny, que va intentar tocar com Paulo, i ho va fer força bé, però en realitat li faltava el toc.

Van gravar dos cops més l’acompanyament, un cop amb Paulo i l’altre amb Lenny; després van enregistrar la part vocal tres vegades.

—Ara —va dir a la fi Eric, satisfet— ens cal la cara B. Què teniu que s’hi assembli?

—Un minut —va dir Dave—. Això vol dir que hem superat l’audició?

—Evidentment —va respondre Eric—. Tu creus que em prenc tantes molèsties amb un grup que no m’agrada?

—De manera que… «Love Is It» dels Plum Nellie sortirà com a disc?

—Això espero, hosti! Si el meu cap el tira per terra, abandono.

Walli va quedar sorprès que hi hagués algú per damunt d’Eric. Fins aleshores li havia semblat que el cap era ell. Una decepció sense importància, però Walli la va tenir en compte.

—Tu creus que serà un èxit? —li va preguntar.

—Jo no faig prediccions…, fa massa temps que sóc en aquest negoci. Ara bé, si pensés que ha de fracassar no seria aquí parlant amb tu, ja me n’hauria anat al pub.

Dave es va mirar el grup fent una rialleta.

—Hem superat l’audició —va dir.

—Doncs sí —va respondre Eric, impacient—. I ara, què teniu per a la cara B?

Estàs preparat per rebre una bona notícia? —va preguntar Eric Chapman per telèfon a Dave Williams al cap d’un mes—. Us n’aneu a Birmingham.

De primer, Dave no va entendre què volia dir.

—Per què? —va preguntar. Birmingham era una ciutat industrial, situada a uns dos-cents quilòmetres de Londres—. Què hi passa, a Birmingham?

—Hi ha els estudis de televisió on fan It’s Fab!, idiota!

—Ah! —Tot d’una, a Dave li va faltar l’alè a causa de l’emoció. Eric li parlava d’un programa popular on sortien grups de pop que simulaven interpretar els seus propis discos—. Hi sortirem?

—I tant! «Love Is It» serà el punt candent de la setmana.

Feia cinc dies que havia sortit el disc. L’havien posat un cop al Light Programme de la BBC i uns quants més a Ràdio Luxemburg. Dave va quedar sorprès que Eric no estigués al corrent de quantes còpies se n’havien venut: la indústria discogràfica no destacava en això de seguir la pista de les vendes.

Eric havia tret a la llum la versió de Paulo al piano. Lenny feia veure que no s’hi havia fixat.

Eric tractava Dave com si fos el líder del grup, malgrat el que li havia dit Lenny.

—Teniu roba decent per posar-vos? —li va preguntar.

—Normalment anem amb camisa vermella i texans negres.

—La televisió és en blanc i negre, de manera que probablement quedarà bé. Que tothom es renti el cap, això sí.

—Quan hi anem?

—Demà passat.

—Me n’hauré d’anar de l’escola —va dir Dave, preocupat. Podia tenir problemes.

—L’hauràs de deixar, l’escola, Dave.

El jove es va empassar la saliva. Rumiava si allò era veritat.

—Quedem a l’estació d’Euston a les deu del matí —va concloure Eric—. Ja tinc els bitllets.

Dave va penjar el telèfon i se’l va quedar mirant. Sortiria a It’s Fab!

Començava a pensar que potser sí que es podria guanyar la vida cantant i tocant la guitarra. A mesura que la perspectiva li semblava més real, la por pel que li podria passar anava creixent. Quina humiliació si al final havia d’acceptar una feina qualsevol!

Va trucar de seguida a la resta del grup, però va decidir no dir-ho a la família fins més endavant. Hi havia el perill que el seu pare li impedís d’anar-hi.

Es va guardar a dins tot el vespre aquell secret tan emocionant. L’endemà, a l’hora de dinar va demanar de veure el director, el «Terrat Buit».

A Dave, el va intimidar el despatx del director. En els primers dies d’escola havia rebut algun cop de palmeta en aquella mateixa sala, per faltes de disciplina com ara córrer pel passadís.

Ell li va explicar la situació tot dient que no havia tingut temps de demanar al seu pare que li fes una nota.

—Jo diria que haurà d’escollir entre tenir una formació decent i convertir-se en un cantant de pop —li va dir Furbelow pronunciant les paraules «cantant de pop» amb una ganyota de fàstic. Hi posava una cara com si li haguessin dit que s’havia de cruspir una llauna de menjar fred de gos.

Dave tenia a la punta de la llengua dir-li: «De fet, a mi, el que m’agradaria seria fer de goril·la d’una prostituta», però el director tenia menys sentit de l’humor que cabells al cap.

—Vostè va dir al meu pare que suspendria els exàmens i em farien fora del col·legi.

—Si no millora de pressa i, per tant, no arriba a superar l’ensenyament secundari obligatori, no podrà cursar el batxillerat —va dir el director amb una precisió de perepunyetes—. Més raó per no perdre ni un dia d’escola per sortir en programes de televisió d’estar per casa.

Dave tenia ganes de discutir allò d’«estar per casa», però va decidir que era una causa perduda.

—Em pensava que consideraria que anar a uns estudis de televisió era una experiència educativa —li va respondre, raonable.

—No. Avui dia es parla massa d’això de les «experiències» educatives. L’educació s’imparteix en una aula.

Tot i la tossuda obstinació de Furbelow, Dave va continuar intentant raonar-hi.

—M’agradaria fer una carrera de música.

—Si ni tan sols no és membre de l’orquestra de l’escola!

—És que no fan servir cap instrument que s’hagi inventat en els últims cent anys.

—I ens n’alegrem.

A Dave cada cop li costava més de mantenir el control.

—Toco força bé la guitarra elèctrica.

—D’això, jo no en diria un instrument musical.

Sense fer cas del seny que li dictava el contrari, Dave va alçar la veu en to de desafiament.

—I què és, doncs?

Furbelow va alçar la barbeta amb aire de superioritat.

—Més aviat un mena d’estridor de negres.

Dave va quedar un moment en silenci. Després va perdre la calma.

—Això és pura ignorància! —va exclamar.

—No gosi parlar-me així.

—A més d’ignorant, és racista!

Furbelow es va aixecar.

—Surti d’aquí ara mateix.

—Vostè troba que està bé sortir amb aquests prejudicis grollers, tot plegat perquè està cremat de dirigir una escola de nens rics?

—Calli!

—Doncs, no —va respondre Dave, i va sortir del despatx.

Quan era al passadís se li va ocórrer que no podia pas entrar a classe.

De seguida va veure que tampoc no es podia quedar a l’escola.

Era una cosa que no havia planificat, però en un moment de bogeria va deixar l’escola.

«Tant m’és com em vagin les coses», va pensar mentre sortia de l’edifici.

Se’n va anar a un bar d’allà a prop i va demanar ous amb patates. S’hi havia jugat el tot pel tot. Després d’haver dit ignorant, cremat i racista al director, no el tornarien a admetre, s’hi posés com s’hi posés. Tenia por i alhora se sentia alliberat.

Però no es penedia pas del que havia fet. Tenia l’oportunitat de convertir-se en una estrella del pop, i l’escola pretenia que la deixés escapar!

Curiosament no tenia ni idea de què podia fer amb la llibertat que acabava de conquerir. Es va estar unes hores rondant pels carrers i a la fi se’n va tornar a la porta de l’escola a esperar Linda Robertson.

La va acompanyar a casa. Naturalment, tota la classe s’havia adonat de la seva absència, però els professors no havien dit res. Quan Dave va explicar a Linda el que havia passat, va quedar parada.

—I te’n vas a Birmingham passi el que passi?

—A tu què et sembla!

—Hauràs de deixar l’escola.

—Ja ho he fet.

—I què faràs?

—Si el disc és un èxit, podré llogar un pis amb en Walli.

—Ostres! I si no?

—Si no, tindré problemes.

Ella li va dir d’entrar. Els seus pares eren fora i podien anar a la seva habitació, com havien fet altres vegades. Es van besar i ella es va deixar tocar els pits; de tota manera, Dave va tenir la impressió que estava amoïnada.

—Què et passa? —li va preguntar.

—Seràs famós —va fer ella—. Ja ho sé.

—I no te n’alegres?

—Et perseguiran aquells bombons de noies i et deixaran arribar a on vulguis.

—Tant de bo!

Ella es va posar a plorar.

—Feia broma —va dir ell—. Perdona.

—I tu que eres aquell noi tan bufó amb qui m’agradava tant de parlar —li va explicar Linda—. Cap de les nenes no t’hauria fet mai ni un petó. Després vas muntar un grup i et vas convertir en el noi més guai de l’escola, i totes em van envejar. Ara et faràs famós i et perdré.

Dave va pensar que el que volia Linda era que li digués que li seria fidel passés el que passés i va estar a punt de jurar-li amor etern; però es va controlar. Li agradava, però encara no havia fet ni setze anys i veia que era massa jove per comprometre’s. És clar que tampoc no li volia ferir els sentiments.

—Esperem a veure què passa, no et sembla? —li va dir.

Va veure la decepció en l’expressió d’ella, però ho va arreglar de seguida:

—Bona idea —va respondre.

Es va eixugar les llàgrimes, van anar cap a la cuina a prendre un te amb galetes de xocolata i s’hi van estar fins que va arribar la seva mare.

Quan va tornar cap Great Peter Street no va trobar res que li semblés inusual, per tant va deduir que l’escola no havia trucat als seus pares. Es veia clar que el Terrat Buit s’estimava més fer una carta. Això li donava un dia de coll.

No va dir res als seus pares fins a l’endemà al matí. El seu pare se’n va anar a les vuit; aleshores va aprofitar per parlar amb la seva mare.

—No vaig a l’escola —li va dir.

Ella no va pas perdre els estreps.

—Mira de comprendre tot el que ha passat el teu pare —li va dir—. Era fill il·legítim, ja ho saps. Sa mare, abans de dedicar-se a la política, havia treballat en una fabricota en unes condicions pèssimes. El seu avi treballava de miner al carbó. Amb tot, el teu pare va anar a una de les millors universitats del món i a trenta anys ja era ministre del govern britànic.

—Però jo sóc diferent!

—És clar que ets diferent, però ell té la impressió que vols engegar a rodar tot el que han aconseguit ell, la seva mare i els seus avis.

—Jo haig de viure la meva vida.

—Ja ho sé.

—He deixat l’escola. M’he barallat amb el Terrat Buit. Segurament que en rebreu una carta avui.

—Vaja! Al teu pare li costarà molt de perdonar-t’ho.

—Ja ho sé. També me’n vaig de casa.

Ella es va posar a plorar.

—I on aniràs?

A Dave també li’n venien ganes, de plorar, però es va saber controlar.

—M’estaré uns dies a l’YMCA i després agafaré un pis amb en Walli.

—No t’enfadis amb el teu pare, sisplau. T’estima tant… —Li va posar una mà damunt del braç.

—No ho estic pas, d’enfadat —va dir Dave, encara que en realitat sí que ho estava—. El que no vull és que ell em freni.

—Déu meu! —va exclamar la mare—. Ets tan rebel com era jo, igual de cabut.

Dave va quedar sorprès. Sabia que en el primer matrimoni no havia estat feliç, però mai no s’hauria imaginat que la seva mare hagués estat rebel.

—Espero que no cometis errors tan grossos com els que vaig fer jo —va afegir.

Quan se n’anava, li va donar tots els diners que portava a la bossa.

Walli l’esperava al vestíbul. Se’n van anar amb les guitarres a l’espatlla. Un cop van ser al carrer, se li van esvanir tots els pesars i va començar a viure l’emoció, si bé amb un pèl d’inquietud. Sortiria a la televisió! Però s’ho havia jugat tot. Cada cop que pensava que havia deixat casa seva i l’escola mig es marejava.

Van agafar el metro fins a Euston. Dave havia d’assegurar-se que aquella aparició a la tele fos un èxit. Això era bàsic. «I si el disc no es venia i els Plum Nellie fracassaven, què?», pensava, temorós. Se n’hauria d’anar a rentar gots al Jump Club, com Walli.

Què podia fer perquè la gent comprés el disc?

No en tenia ni idea.

Eric Chapman els esperava a l’estació guarnit amb un vestit de ratlla diplomàtica. Buzz, Lew i Lenny també hi eren. Van pujar les guitarres al tren. La bateria i els amplificadors anaven a part, els portava a Birmingham Larry Grant, amb una camioneta; ningú no li havia volgut confiar les preuades guitarres.

—Gràcies pels bitllets —va dir Dave a Eric, quan ja havien pujat al tren.

—No cal que m’ho agraeixis. El cost se’t deduirà del catxet.

—O sigui…, que la televisió et pagarà a tu?

—Sí, i jo en deduiré el vint-i-cinc per cent més les despeses i et pagaré la resta.

—Per què? —va preguntar Dave.

—Perquè sóc el teu mànager, vet aquí.

—Ah, sí? No ho sabia.

—Doncs en vas signar el contracte.

—Jo?

—Sí. Altrament, no hauria fet la gravació. Tu em veus treballant per la beneficència?

—Ah…, aquell paper que vam signar abans de l’audició?

—Sí.

—Ella va dir que era per a l’assegurança.

—Entre d’altres coses.

Dave va tenir la impressió que l’havien ensarronat.

—El programa és dissabte. Eric —va dir Lenny—, què ho fa, que hi anem dijous?

—Quasi tot es grava amb antelació. Només s’hi fan una o dues actuacions en directe.

Dave va quedar sorprès. Veies el programa i tenies la impressió d’una festa atapeïda de joves que ballaven i se la passaven bé.

—Hi haurà públic? —va preguntar.

—Avui no. T’hauràs d’imaginar que cantes per a un miler de noietes i que se’ls mullen les calces amb la teva actuació.

—Això no costa gens. Jo, des dels tretze anys que actuo per a noies imaginàries —va dir Buzz, el del baix.

Era una broma, però Eric va dir:

—No, té raó. Tu mires la càmera i t’imagines la noia més bonica del món allà al davant traient-se els sostenidors. Et ben juro que amb res més no et sortirà el somriure que cal.

Dave es va adonar que ja somreia. Al capdavall potser funcionava aquella picardia d’Eric.

Van arribar als estudis a la una. No era un lloc gaire atractiu, sinó més aviat força depriment, amb aspecte de fàbrica. La sala on filmaven tenia una lluentor com de fireta, però a la resta tot estava deteriorat i brutejava. La gent corria atrafegada amunt i avall i ningú no feia cap cas als Plum Nelly. Dave tenia la impressió que tothom s’adonava que eren uns principiants.

Quan van arribar, a l’escenari hi havia un grup que es deia Billy and the Kids. El disc se sentia fort i ells el seguien cantant i tocant els instruments, però no tenien micròfons al davant, ni les guitarres connectades. Dave sabia pel seus amics que la major part de teleespectadors no s’adonava que a les actuacions era qüestió de mímica i es preguntava com podien ser tan burros.

Lenny es mirava amb aire de superioritat l’alegre actuació dels Billy and the Kids, però Dave estava impressionat. Somreien i gesticulaven davant d’un públic que no existia, i quan es va acabar la cançó, van saludar amb unes inclinacions i uns gestos que haurien fet jurar a qualsevol que en aquell mateix moment rebien un esclat d’aplaudiments. I després ho van repetir amb la mateixa energia i la mateixa il·lusió. Allò era professionalitat, va comprendre Dave.

El camerino dels Plum Nellie era gran, net, amb uns grans miralls envoltats de llums tipus Hollywood i una nevera plena de refrescos.

—Això és millor del que estem acostumats a trobar —va dir Lenny—. Fins i tot hi ha paper de vàter!

Dave es va posar la camisa vermella i se’n va tornar a mirar com filmaven. Llavors actuava Mickie McFee. Havia triomfat amb una sèrie durant els seixanta i en aquells moments ressorgia. Devia tenir com a mínim trenta anys, calculava Dave, però el jersei rosa i cenyit que duia li marcava els pits i li quedava molt sexi. Tenia una veu fantàstica. Interpretava una balada de soul titulada «It Hurts too Much» i semblava ben bé una negra. Dave rumiava com s’havia de sentir algú amb tanta seguretat en si mateix. Ell estava tan inquiet que li semblava que li corrien cucs per l’estómac.

Als càmeres i als tècnics els agradava Mickie —en general eren d’una generació anterior— i la van aplaudir quan va acabar.

Va baixar de l’escenari i va veure Dave.

—Hola, xaval —va saludar.

—Ho has fet súper! —va respondre ell, i se li va presentar.

Ella li va preguntar pel grup. Li explicava allò d’Hamburg quan un paio amb un jersei de rombes els va interrompre.

—Els Plum Nellie a l’escenari, sisplau —va anunciar amb una veu suau—. Perdona que et talli, Mickie, maca. —Es va tombar cap a Dave—: Sóc en Kelly Jones, el productor. —Va tornar a adreçar-se a Mickie—: Ja tindràs temps d’atacar-lo després.

—A veure si una noia no pot tirar la canya… —va protestar ella.

—Tu espera’t asseguda, xati.

Mickie va fer adéu amb la mà i se’n va anar.

Dave va pensar si hi havia res que signifiqués alguna cosa en aquell intercanvi de frases.

No tenia gaire temps per rumiar-ho. El grup va pujar a l’escenari i els van anar indicant a on s’havien de col·locar. Com de costum, Lenny es va aixecar el coll de la camisa com feia Elvis. Dave es va repetir que no s’havia de posar nerviós: era playback, de manera que ni tan sols havia de tocar bé! Tot d’una hi van ser, Walli simulava tocar la introducció quan va sonar el disc.

Dave es va mirar les fileres de seients buits i es va imaginar Mickie McFee passant-se pel cap el jersei rosa i deixant al descobert uns sostenidors negres. Va somriure feliç a la càmera i va cantar l’harmonia.

El tema durava dos minuts, però li va semblar que es liquidava en cinc segons.

Esperava que els demanessin de repetir. Es van quedar a l’escenari. Kelly Jones parlava molt seriós amb Eric. Al cap d’un minut, se’ls van acostar tots dos.

—Problemes tècnics, nois —va dir Eric.

Dave tenia por que ho haguessin fet malament i suspenguessin l’emissió.

—Quin problema tècnic? —va preguntar Lenny.

—Ets tu, Lenny, em sap greu —va dir Eric.

—Però què dius?

—Aquest programa va de jovent amb roba guai i pentinats de Beatles que deliren amb l’últim èxit. Perdona, Lenny, però tu ja no ets tan jove, i portes un pentinat de fa més de cinc anys —va dir Kelly, després de mirar-se Eric.

—Doncs ho sento molt —va respondre Lenny, molest.

—Volen que el grup surti sense tu, Lenny —va dir Eric.

—Ni pensar-hi! —va saltar Lenny—. És el meu grup.

Dave es moria de por. Ho havia sacrificat tot per aquella actuació!

—Ei, un moment, i si en Lenny es pentina els cabells endavant i s’abaixa el coll de la camisa?

—No ho penso fer —va saltar Lenny.

—Continuaria sent massa gran —va respondre Kelly.

—Me’n foto —va dir Lenny—. Som tots o cap. —Es va mirar els del grup—. Sí o no, nens?

Ningú no va dir res.

—Sí o no? —va repetir Lenny.

Dave estava esgarrifat, però va fer un esforç per parlar.

—Em sap greu, Lenny, però no podem deixar passar aquesta oportunitat.

—Malparits! —va exclamar Lenny, enfurismat—. No havia d’haver tolerat que canviéssiu el nom. The Guardsmen era un grup de rock fantàstic. Ara en tenim un de criatures que es diu els Plum Nellie.

—Doncs va —va fer Kelly, impacient—, cap a l’escenari sense en Lenny i repetiu l’actuació.

—El meu grup em fot fora? —va protestar Lenny.

—Només és per avui —va respondre Dave, amb sensació de ser un traïdor.

—No, no és per avui —va replicar Lenny—. Com puc explicar als amics que el meu grup surt a la tele i jo no hi sóc? I una merda! O tot o res. Si ara surto d’aquí, me’n vaig per sempre més.

Ningú no va obrir la boca.

—Doncs, vinga —va dir Lenny, i se’n va anar de l’estudi.

Tots van quedar avergonyits.

—Això ha estat salvatge —va comentar Buzz.

—Així és el món de l’espectacle —va respondre Eric.

—Som-hi! Una altra presa, sisplau —va demanar Kelly.

Dave tenia por de no poder moure’s amb desimboltura després d’aquella baralla tan traumàtica, però ell mateix va quedar sorprès de com li va sortir.

Van interpretar el tema dos cops i Kelly va dir que li havia agradat molt l’actuació. Els va agrair la comprensió i els va comunicar que esperava que tornessin aviat.

Quan el grup se’n va tornar al camerino, Dave es va quedar a l’estudi i va seure un moment a la banda del públic, que estava deserta. Estava emocionalment esgotat. Havia debutat a la televisió i acabava de trair el seu cosí. No podia evitar de recordar tots els consells útils que Lenny li havia donat.

«Sóc un pocavergonya i un desagraït», pensava.

Quan se n’anava a trobar els altres, va mirar per una porta oberta i va veure Mickie McFee al seu camerino, amb un got a la mà.

—T’agrada el vodka? —li va preguntar ella.

—No sé quin gust té —va respondre Dave.

—Ja ho veuràs. —Va tancar la porta d’un cop de peu, li va posar els braços al voltant del coll i el va besar amb la boca oberta.

Dave li va trobar un gust d’alcohol a la llengua que li va recordar una mica la ginebra. Li va tornar el petó amb entusiasme.

Ella es va desfer de l’abraçada, es va servir més vodka i li va oferir el got.

—No, beu-te’l tu —va dir ell—. M’estimo més de l’altra manera.

Mickie va buidar el got i el va tornar a besar.

—Carai, tu, ets un nino de debò —va dir ella al cap d’un minut.

Llavors es va apartar i, per a la sorpresa i el delit de Dave, es va fer passar pel cap aquell jersei rosa tan cenyit i el va llançar.

Duia uns sostenidors negres.