36

Cada vegada que sonava «Love Is It» a Radio Luxembourg, Karolin plorava.

Lili, que ja tenia setze anys, sabia com se sentia Karolin. Era com tornar a tenir Walli a casa, cantant i tocant a l’habitació del costat, amb la diferència que no hi podien entrar ni estar amb ell, ni dir-li que sonava de meravella.

Si Alice estigués desperta l’asseurien al costat de la ràdio i un cop més li dirien: «És el teu pare!». Ella no entendria res, però sabria que era una cosa apassionant. De vegades Karolin li cantava la cançó mentre Lili l’acompanyava amb la guitarra i les veus.

La missió de Lili a la vida era ajudar Karolin i Alice a emigrar a Occident i que es reunissin amb Walli.

Karolin vivia a casa de la família Franck, a Berlín-Mitte. Els seus pares no hi volien tenir cap relació, amb ella: els havia deshonrat donant a llum una filla il·legítima. La crua realitat era que l’Stasi havia dit al pare de Karolin que perdria la feina com a supervisor de l’estació d’autobusos per culpa de la relació de la filla amb Walli. Per això l’havien fet fora de casa i havia anat a viure amb la família de Walli.

Lili estava contenta de tenir Karolin a casa. Era com la germana gran que ocupava el lloc que havia deixat Rebecca, i tenia una filla adorable. Cada dia, quan Lili arribava de l’escola es quedava amb la nena un parell d’hores, així Karolin podia descansar.

Aquell dia Alice feia un any, i Lili havia fet un pastís. Alice seia a la trona i picava festivament el bol amb una cullera de fusta mentre Lili remenava els ingredients d’un pa de pessic per a la menuda.

Karolin era al pis de dalt, escoltant Radio Luxembourg.

L’aniversari d’Alice coincidia amb el de l’assassinat de Kennedy. La ràdio de l’Alemanya Occidental i els programes de televisió emetien programes especials sobre el president dels Estats Units i l’impacte de la seva mort. Les emissores de l’Alemanya Oriental, en canvi, no en feien esment.

Feia ben bé un any que Lyndon Johnson havia assumit la presidència interinament, però tot just feia tres setmanes que havia obtingut una victòria aclaparadora a les urnes i havia derrotat l’ultraconservador republicà Goldwater. Lili ho havia celebrat. Si bé Hitler havia mort abans que nasqués ella, coneixia molt bé la història del seu país i li feien por els polítics que justificaven l’odi racial.

Johnson no era un personatge tan atractiu com Kennedy, però semblava decidit a defensar el Berlín Occidental, i això era el que realment importava a la majoria dels alemanys a banda i banda del Mur.

Quan Lili treia el pastís del forn va arribar la seva mare de la feina. Carla havia pogut conservar el seu lloc de treball com a cap d’infermeria en un gran hospital, per bé que se li coneixia un passat socialdemòcrata. En una ocasió va córrer el rumor que l’acomiadarien i les infermeres van amenaçar de fer vaga. El director de l’hospital es va veure obligat a garantir-los que Carla continuaria sent la seva cap per evitar el conflicte.

Al pare de Lili el van obligar a acceptar una feina, si bé encara intentava gestionar el negoci del Berlín Occidental des de la distància. Havia de treballar d’enginyer en una fàbrica de titularitat estatal al Berlín Est que produïa televisors de qualitat molt inferior a la dels aparells de l’Alemanya Occidental. Al començament havia fet alguns suggeriments per millorar el producte, però els van considerar una crítica als superiors, de manera que ho va deixar córrer. Aquell vespre, tan bon punt va arribar a casa de la feina, va entrar a la cuina i tots plegats van cantar «Hoch soll sie leben», la tradicional cançó d’aniversari alemanya que desitjava «una llarga vida» a la nena.

En acabat van seure tots a la taula de la cuina i van parlar de la possibilitat que Alice algun dia arribés a conèixer el seu pare.

Karolin havia sol·licitat una autorització per emigrar. Cada any era més complicat fugir: si Karolin hagués estat sola hauria intentat creuar a l’altre costat; però no estava disposada a arriscar la vida d’Alice. Cada any s’autoritzava la sortida del país d’algunes persones. Era difícil saber quins criteris seguien a l’hora de resoldre les sol·licituds, però semblava que la majoria dels que obtenien el permís per marxar eren persones improductives en situació de dependència, infants i gent gran.

Karolin i Alice eren improductives en situació de dependència, però els havien denegat la sol·licitud.

Com sempre, no els havien donat cap explicació.

Naturalment, l’administració no deia si es podia presentar un recurs. Un cop més, el buit informatiu s’omplia amb rumors. Segons deia la gent, es podia elevar una petició al líder del país, Walter Ulbricht.

El dirigent no feia cara de ser el salvador: desnerit, barba leniniana i servilment ortodox en tot. Corrien veus que s’alegrava del cop d’Estat de força que havien donat a Moscou perquè considerava Khruixtxov insuficientment doctrinari. A pesar de tot, Karolin li havia escrit una carta personal en què li exposava la necessitat d’emigrar per casar-se amb el pare de la seva filla.

—Diuen que creu en la moral de la família tradicional —va dir Karolin—. Si és així, hauria d’ajudar una dona que simplement vol que la seva filla tingui un pare.

La població de l’Alemanya Oriental dedicava mitja vida a endevinar què planificava, volia o pensava el govern. El règim era imprevisible. Tant podia autoritzar que s’escoltessin alguns discos de rock-and-roll en clubs socials de joves, com prohibir-los tots de cop. Durant una època eren tolerants amb la roba, i de la nit al dia arrestaven nois que anaven amb texans. La Constitució del país garantia el dret a viatjar, però eren ben pocs els que obtenien el permís per visitar els parents a l’Alemanya Occidental.

L’àvia Maud es va afegir a la conversa.

—Mai no sabràs quins plans té un tirà —va dir Maud—. La incertesa és una de les seves armes. Jo he viscut sota el règim nazi i també amb el comunisme. Tots dos règims són igual d’exasperants.

Tot d’una algú va picar a la porta. Lili la va anar a obrir i es va esglaiar en veure, plantat allà, al llindar, el seu excunyat, Hans Hoffmann.

Lili va deixar just un pam de porta oberta.

—Què vols, Hans?

Era un home de cos poderós, i fàcilment hauria pogut apartar Lili, que li barrava el pas, però no ho va fer.

—Obre, Lili —va ordenar amb veu impacient—. Vinc amb la policia, no em pots deixar a la porta.

El cor de Lili bategava amb força, però no es va bellugar d’on era i va cridar per damunt l’espatlla:

—Mare! Hans Hoffmann és aquí!

Carla va córrer al seu costat.

—Dius que és en Hans?

—Sí —va dir Lili.

Carla va ocupar el lloc de Lili.

—Aquí no t’hi volem, Hans —va dir. Parlava desafiadorament, però es mantenia serena, tot i que Lili sentia la respiració accelerada i neguitosa de la seva mare.

—Ah sí? —va respondre Hans amb sang freda—. De tota manera, he de parlar amb Karolin Koontz.

Lili va fer un esgarip de por. Per què Karolin?

Carla va fer la pregunta.

—Per què?

—Ha escrit una carta al camarada secretari general, Walter Ulbricht.

—I això és un crim?

—Al contrari. Ell és el líder del poble. Tothom li pot escriure. I està content de rebre notícies seves.

—Aleshores per què has vingut aquí a intimidar i a espantar Karolin?

—Explicaré els meus motius a fräulein Koontz. No creus que és millor que em convidis a passar?

—Potser ens ve a dir alguna cosa sobre la sol·licitud d’emigració —va xiuxiuejar Carla a Lili—. Millor que ho esbrinem. —I va obrir la porta de bat a bat.

Hans va entrar al vestíbul. Li faltava poc per fer quaranta anys. Home de cos corpulent i un xic encorbat, duia un abric encreuat blau marí —d’una qualitat difícil de trobar a les botigues de l’Alemanya Oriental— que li conferia un aspecte encara més voluminós i amenaçador. Lili es va allunyar d’ell en un acte reflex.

Hoffmann coneixia la casa pam a pam i actuava com si encara hi visqués. Es va treure l’abric i el va deixar al penjador del vestíbul; tot seguit, i sense que el convidessin a passar, va entrar a la cuina.

Lili i Carla el seguien.

Werner estava de peu dret. Lili es preguntava temorosa si el seu pare havia agafat la pistola de l’amagatall, darrere del calaix de les cassoles. Potser Carla havia entretingut Hans al llindar de la porta perquè Werner tingués temps d’agafar l’arma. Lili intentava reprimir la tremolor de les mans.

Werner no va ocultar la seva hostilitat.

—Em sorprèn veure’t en aquesta casa —va dir a Hans—. Després del que vas fer, t’hauria de caure la cara de vergonya de presentar-te aquí.

Karolin observava la situació perplexa i neguitosa, i Lili es va adonar que la noia no sabia qui era Hans.

—És de l’Stasi —li va explicar Lili a cau d’orella—. Es va casar amb la meva germana i va viure un any aquí amb nosaltres, espiant-nos.

Karolin va fer un breu esgarip i es va tapar la boca amb la mà.

—És aquest? —va murmurar—. En Walli me’n va parlar. Com va poder fer una cosa com aquesta?

Hans va sentir el xiuxiueig de les noies.

—Tu deus ser la Karolin —va dir—. Vas escriure una carta al camarada secretari general.

Karolin semblava espantada però no menys desafiadora.

—Vull casar-me amb el pare de la meva filla. M’hi deixareu o no?

Hans es va fixar en Alice, asseguda al capdamunt de la trona.

—Quina coseta més bonica —va dir—. És nen o nena?

Lili es va estremir i va tenir una esgarrifança només de veure que Hans es fixava en Alice.

—Nena —va dir Karolin, displicent.

—I com es diu?

—Alice.

—Alice. Sí, em sembla que ho esmentaves a la carta.

Aquesta pretensió de ser amable amb la petita Alice encara feia més feredat que qualsevol amenaça.

Hans va agafar una cadira i va seure a la taula de la cuina.

—Així, doncs, Karolin, resulta que vols marxar del país.

—Em pensava que se n’alegrarien. El govern està en contra de la meva música.

—Però per què has de tocar cançons degenerades del pop americà?

—El rock-and-roll el van inventar els negres americans. És la música de la gent oprimida. És revolucionària. Per això no puc entendre l’odi del camarada Ulbricht pel rock-and-roll.

Quan un argument li guanyava la batalla, Hans simplement l’ignorava.

—Però Alemanya compta amb una gran riquesa de música tradicional —va dir.

—M’encanten les cançons tradicionals alemanyes. Segur que en conec més que vostè. Però la música és internacional.

—Com el socialisme, camarada —va apuntar mordaçment l’àvia Maud.

Hans no en va fer cabal.

—I els meus pares em van fer fora de casa —va dir Karolin.

—Perquè tens un estil de vida immoral.

—La van fer fora perquè tu, Hans, vas amenaçar el seu pare! —va dir Lili enfurismada.

—I ara! —va fer ell amb displicència—. Però què vols que facin uns pares respectables quan es troben amb una filla antisocial i promíscua?

—Mai no he estat promíscua —va respondre Karolin amb els ulls negats.

—Però tens una filla il·legítima.

Maud hi va tornar a intervenir.

—Em sembla que vas una mica perdut en biologia, Hans. Només es necessita un home per engendrar un fill, sigui legítim o no. La promiscuïtat no hi té res a veure.

Hans semblava ofès, però un cop més va evitar caure en la provocació.

—L’home amb qui et vols casar —va insistir a Karolin—, el busquen per homicidi. Va matar un vigilant fronterer i va fugir a Occident.

—Jo l’estimo.

—De manera que tu, Karolin, implores al secretari general que et concedeixi el privilegi d’emigrar.

—No és un privilegi —va etzibar-li Carla—, és un dret. La gent lliure ha de poder anar on vulgui.

Aquesta vegada Hans va perdre els estreps.

—Vosaltres us penseu que podeu fer el que us plagui! No us adoneu que formeu part d’una societat que s’ha de comportar com si fos un sol home. Fins i tot un peix marí sap que ha de nedar dins d’un banc de peixos!

—Nosaltres no som peixos.

Hans no li va fer cas i es va adreçar a Karolin.

—Ets una dona immoral i la família t’ha rebutjat pel teu comportament escandalós. T’has anat a refugiar en una família de tendències antisocials conegudes. I ara et vols casar amb un assassí.

—No és un assassí —va mussitar Karolin.

—Quan la gent escriu a Ulbricht, les cartes passen per l’Stasi, que les avalua —va explicar Hans—. La teva, Karolin, la van lliurar a un agent subaltern. Jove i inexpert, va sentir llàstima d’una mare soltera i va recomanar que se’t concedís el permís. —«Bones notícies», va pensar Lili, però estava convençuda que hi hauria un gir inesperat. I no s’equivocava. Hans va continuar—: Sortosament, el seu superior em va fer arribar l’informe, ja que es va recordar que en el passat havia tingut relacions amb aquesta… —va mirar al voltant amb cara de fàstic—, amb aquesta colla d’indisciplinats, inconformistes i agitadors.

Lili sabia quin seria el pas següent. Feia esgarrifar. Hans havia anat a comunicar-los la denegació de la sol·licitud de Karolin personalment per refregar-los per la cara que ell n’havia estat el responsable.

—Rebràs una resposta formal —va dir—, tothom la rep. Però ja t’avanço que no se’t concedirà el permís per emigrar.

—I puc visitar Walli? —va suplicar Karolin—. Tan sols uns dies? L’Alice ni l’ha vist, el seu pare!

—No —va respondre Hans amb un somriure afectat—. La gent que sol·licita emigrar, mai no té permís per anar de vacances a l’estranger. —Per uns instants la ràbia es va fer evident—. Que em prens per estúpid? —va acabar dient.

—D’aquí a un any ho tornaré a sol·licitar —va dir Karolin.

Hans es va aixecar, tenia un somriure de superioritat triomfant als llavis.

—I l’any que ve la resposta serà la mateixa, i l’altre, i sempre. —Hans va llançar una llambregada a tots els presents—. Cap de vosaltres no obtindrà un permís per marxar. Mai. Us ho ben juro.

Dit això, va desaparèixer.

Dave Williams va trucar a Classic Records.

—Com anem, Cherry. Sóc en Dave —va dir—. Em pots passar amb l’Eric?

—Ha sortit un moment —va respondre.

—És la tercera vegada que li truco! —va exclamar Dave, molest i indignat.

—Mala sort.

—Em podria tornar la trucada.

—Ja l’hi diré.

Dave va penjar.

No era una qüestió de mala sort. Alguna cosa no rutllava.

Els Plum Nellie havien viscut un 1964 espectacular. «Love Is It» s’havia situat en el lloc número u de la llista de grans èxits musicals, i el grup —sense Lenny— havia fet una gira per Anglaterra amb un grup d’estrelles del pop entre les quals hi havia el llegendari Chuck Berry. Dave i Walli havien anat a viure en un pis de dues habitacions al districte teatral de la ciutat.

Però ja no tenien tantes actuacions i això era decebedor.

Els Plum Nellie havien tret un segon disc. Classic havia llançat per Nadal a corre-cuita Shake, Rattle and Roll, amb «Hoochie Coochie Man» a la cara B. Eric no havia demanat el parer del grup i Dave s’hauria estimat més gravar una nova cançó.

El líder del grup no es va equivocar. Shake, Rattle and Roll havia estat un fracàs. Era el mes de gener del 1965 i Dave sentia pànic només de pensar en l’any que li esperava. A la nit tenia malsons, somiava que queia —d’una teulada, d’un avió, d’una escala de mà— i es despertava amb la sensació que la vida estava a punt d’acabar-se-li. La mateixa sensació de vertigen que tenia quan pensava en el futur.

S’havia autoconvençut que seria músic. Havia marxat de casa els pares i havia deixat l’escola. Tenia setze anys, era prou gran per casar-se i pagar impostos. Es pensava que tenia una carrera professional. I de cop i voltat tot s’ensorrava. No sabia què fer. L’única cosa que se li donava bé era la música. Tornar a viure a casa els pares seria humiliant, no ho podria afrontar. Si es tractés d’un conte clàssic, el jove heroi ho deixaria tot i «es faria a la mar». A Dave li agradava la idea de desaparèixer i tornar al cap de cinc anys, bronzejat i barbut, i explicar llegendes de llocs remots. Però en el fons del seu cor sabia que no suportaria la disciplina de l’exèrcit. Seria pitjor que l’institut.

Ni tan sols tenia nòvia. Quan va marxar de l’institut va posar fi a l’idil·li amb Linda Robertson. Ella deia que s’ho esperava, per bé que es va desfer en plors. Quan va cobrar els diners per l’actuació dels Plum Nellie a It’s Fab!, Eric li va aconseguir el número de telèfon de Mickie McFee i li va demanar per sortir plegats, a sopar o al cinema. Després de rumiar-s’ho una estona, ella li va etzibar: «No. Ets molt bufó, però no em puc passejar amb un noi de setze anys. Ja tinc mala reputació, però no vull fer el ridícul». Dave es va sentir molt dolgut.

En aquell moment Walli seia al costat de Dave, amb la guitarra a les mans com sempre. Tocava amb un tub metàl·lic al dit del cor de la mà esquerra mentre cantava: «Woke up this morning, believe I’ll dust my broom».

Dave va arrufar les celles.

—Això sona a Elmore James! —va dir al cap d’un minut.

—Aquest so es diu guitarra de coll d’ampolla —va explicar Walli—. Solien fer-ho amb el coll d’una ampolla de vidre trencada, però ara fan aquests tubs metàl·lics.

—Sona genial.

—Per què continues trucant a l’Eric?

—Vull saber quantes còpies vam vendre de Shake, Rattle and Roll, què passa amb el llançament americà de «Love is It» i si hi ha possibilitats de fer una gira i les dates. I no hi ha manera que el nostre mànager vulgui parlar amb mi!

—Engega’l a pastar fang —va dir Walli—. És un set a l’esquerra.

Walli tenia un anglès gairebé perfecte.

—Vols dir un zero —va corregir-lo Dave—. Diem un zero a l’esquerra i no un set.

—Gràcies.

—Com vols que el despatxi si no es posa al telèfon? —va fer Dave en to pessimista.

—Vés a la seva oficina.

—Caram, ets més espavilat del que semblava —va dir Dave mirant Walli. Ja començava a sentir-se millor—. Això és el que faré ara mateix.

Tan bon punt va posar un peu al carrer, el desànim el va abandonar. Els carrers de Londres tenien un no-sé-què que sempre l’animava. Era en una de les grans ciutats del món: allà hi podia passar de tot.

El carrer Denmark quedava a un quilòmetre i mig a tot estirar. Dave s’hi va plantar en quinze minuts. Va pujar les escales que duien a l’oficina de Classic Records.

—L’Eric no hi és —va dir Cherry.

—N’estàs segura? —va rebatre Dave. Armat de valor, va obrir la porta del despatx d’Eric.

El mànager era allà, darrere la taula. L’acabaven d’enxampar mentint i feia cara d’estaquirot, però de seguida va canviar d’expressió.

—Què vols? —va dir, aquesta vegada amb cara de pomes agres.

Dave no li va contestar immediatament. El seu pare de vegades li deia: «El fet que algú et faci una pregunta, no vol dir que l’hagis de respondre. Això m’ho ha ensenyat la política». De manera que el noi es va limitar a entrar al despatx i a tancar la porta.

Va pensar que si es quedava allà plantat donaria a entendre que esperava que Eric li ensenyés la porta en qualsevol moment. De manera que va seure a la cadira que el mànager tenia davant la taula i va encreuar les cames.

—Per què m’evites? —li va preguntar.

—He tingut molta feina. Què vols, pet bufat?

—Tot —va fer Dave incisivament—. Què passa amb Shake, Rattle and Roll? Què tens previst que fem aquest any? Quines notícies tens d’Amèrica?

—Res, res i res —va dir Eric—. Satisfet?

—Com vols que estigui satisfet?

—Mira. —Eric es va posar la mà a la butxaca i en va treure un feix de bitllets—. Aquí hi ha vint lliures. Això és el que heu aconseguit amb Shake, Rattle and Roll. —Va deixar quatre bitllets de cinc lliures damunt la taula—. Ara ja estàs content?

—M’agradaria veure les xifres.

—Les xifres? —Eric va esclafir a riure—. Però qui et penses que ets?

—Jo sóc el teu client, i tu, el meu mànager.

—Mànager? Si aquí no hi ha res a manejar, cap de suro. Vau ser un grup d’un sol únic èxit musical i prou. En aquest negoci, d’èxits com aquests en tenim a carretades. Vau tenir un cop de sort, Hank Remington us va donar una cançó, però en realitat mai no has tingut talent. S’ha acabat, oblida-te’n, torna a l’escola.

—No puc tornar a l’escola.

—Com que no? Quants anys tens, setze, disset?

—Suspenia tots i cadascun dels exàmens que feia.

—Aleshores busca feina.

—Els Plum Nellie seran un dels grups de més èxit del món, i jo seré músic tota la vida.

—Sí, fill meu, continua somiant.

—És el que faré. —Dave es va posar dempeus. Estava a punt de marxar quan va pensar en un inconvenient. Havia signat un contracte amb Eric. Si el grup al final se’n sortia, Eric podia reclamar-ne un percentatge—. Eric, aleshores ja no ets el nostre mànager? És això el que em volies dir?

—Al·leluia! Per fi ho has captat!

—Aleshores m’enduré el contracte.

—Com? Per què? —Tot d’una Eric el mirava amb desconfiança.

—El contracte que vam signar, el dia que vam gravar «Love Is It». No el vols per a res, oi?

—I per què vols que te’l torni? —va preguntar Eric, dubitatiu.

—M’acabes de dir que no tinc talent. És clar que si penses que el grup pot tenir un gran futur…

—No em facis riure. —Eric va agafar el telèfon—: Cherry, nena, agafa el contracte dels Plum Nellie de l’arxiu i torna’l a en Dave quan surti. —Va penjar l’aparell.

Dave va agafar els diners de damunt la taula.

—Un dels dos ha fet el préssec, Eric —va dir—. Em pregunto quin dels dos?

Walli adorava Londres. Hi havia música pertot: clubs de folk, de beat, teatres, sales de concert, òperes. Les nits que els Plum Nellie no tocaven, Walli sortia a escoltar música, de vegades amb Dave, de vegades sol. De tant en tant anava a un recital de música clàssica a escoltar nous acords.

Els anglesos eren ben estranys. Quan deia que era alemany, sempre començaven a parlar de la Segona Guerra Mundial. Es pensaven que havien guanyat la guerra i s’ofenien si feia notar que de fet van ser els soviètics els qui van fer capitular els alemanys. De vegades deia que era polonès, simplement per evitar la mateixa conversa avorrida de sempre.

Amb tot, la meitat dels habitants de Londres no eren anglesos sinó irlandesos, escocesos, gal·lesos, caribenys, indis i xinesos. Tots els traficants de droga procedien de les illes: els maltesos venien amfetamines; els camells de Hong Kong, heroïna, i els jamaicans, marihuana. A Walli li agradava anar als clubs caribenys, perquè tocaven música amb un ritme diferent. Les noies l’abordaven, però ell sempre els deia que ja estava compromès.

Un dia, mentre Dave era fora, va sonar el telèfon.

—Que hi és en Walter Franck? —va fer una veu.

Una mica més i Walli respon que el seu avi feia més de vint anys que era mort.

—Jo em dic Walli —va dir després de vacil·lar.

La veu va canviar a l’alemany.

—Sóc l’Enok Andersen i truco des del Berlín Occidental.

Andersen era el comptable danès que gestionava la fàbrica del pare de Walli. El recordava perfectament: calb, ulleres i un bolígraf a la butxaca de pit de la jaqueta.

—Que passa res?

—La seva família està bé, però li he de donar males notícies. A la Karolin i a l’Alice els han denegat el permís per emigrar.

Walli es va sentir com si li clavessin un cop de puny, i va seure feixugament.

—Per què? —va dir—. Per quin motiu?

—El govern de l’Alemanya Oriental no dóna els motius de les decisions que pren. De tota manera, un home de l’Stasi va visitar la casa: Hans Hoffmann, vostè ja el coneix.

—Un esbirro.

—Els va dir que cap d’ells no obtindria mai de la vida un permís per emigrar o viatjar a Occident.

—Mai? —va fer Walli posant-se la mà a la cara.

—Això és el que va dir. El seu pare em va demanar que l’hi comuniqués. Ho lamento molt.

—Gràcies.

—Vol enviar algun missatge a la seva família? Encara passo al Berlín Est un cop per setmana.

—Digui’ls que els estimo molt a tots, sisplau. —Walli s’havia quedat sense paraules.

—Entesos.

Walli va empassar-se la saliva.

—I digui’ls que els tornaré a veure algun dia. N’estic convençut —va afegir.

—Els ho diré. Adéu.

—Adéu. —Walli va penjar el telèfon, desolat.

Al cap d’un minut va agafar la guitarra i va tocar un acord menor. La música el consolava. Era abstracta, només notes i les seves combinacions. No hi havia espies, ni traïdors, ni policies, ni murs. Va cantar: «I Miss Ya, Alicia…».

Dave s’alegrava de veure un cop més la seva germana. Es van trobar a la porta d’International Stars, l’oficina de l’agència de la noia. Evie duia un bombí porpra al cap.

—És molt avorrit estar a casa sense tu.

—Ningú no es discuteix amb el pare? —va fer Dave dibuixant un gran somriure.

—Des que el Partit Laborista va guanyar les eleccions, va atrafegat. Ara està en el Consell de Ministres.

—I tu?

—Estic rodant una nova pel·lícula.

—Felicitats!

—Tu, en canvi, has despatxat el mànager.

—L’Eric creia que els Plum Nellie eren un grup d’un únic èxit musical. Però no hem claudicat. Passa que hem d’aconseguir més concerts. Ara mateix a l’agenda només en tenim lligats alguns al Jump Club, i amb això no en tenim ni per pagar el lloguer.

—No et puc prometre que International Stars t’agafi —va dir Evie—. Només es van comprometre a parlar amb tu.

—Ja ho sé.

«Els agents no donen una cita a algú per enviar-lo a passeig», va pensar Dave. I era clar que l’agència volia quedar bé amb Evie Williams, l’actriu més jove i atractiva de Londres. De manera que tenia esperances.

Van entrar a l’agència. Era diferent de l’oficina d’Eric Chapman. La recepcionista no mastegava xiclet. No hi havia trofeus a les parets del vestíbul, tan sols unes quantes aquarel·les triades amb bon gust. Era un lloc amb classe, per bé que poc rock-and-roller.

No es van haver d’esperar. La recepcionista els va acompanyar al despatx de Mark Batchelor, un home alt, d’una vintena d’anys, amb camisa blanca de coll modern i una corbata de punt. La seva secretària va portar una safata amb cafè.

—Estem encantats amb l’Evie i ens agradaria ajudar el seu germà —va dir Batchelor un cop fets els compliments de rigor—. Però no tinc clar que ho puguem fer. Shake, Rattle and Roll ha fet molt mal als Plum Nellie.

—No et diré que no, però a què et refereixes exactament?

—Si t’haig de ser franc…

—És clar —va dir Dave, pensant que aquella conversa no tenia res a veure amb la que havia mantingut amb Eric Chaphman.

—Sembleu un grup mediocre que ha tingut la sort d’haver-li caigut a les mans una cançó de Hank Remington. És la cançó el que va semblar genial a la gent, no vosaltres. Vivim en un món petit (poques companyies de discos, un grapat de promotors de concerts, dos programes de televisió) i tothom pensa el mateix. No us puc vendre a cap d’ells.

Dave es va empassar la saliva. No s’esperava que Batchelor fos tan sincer. Va intentar dissimular la seva desil·lusió.

—Sí que vam tenir sort de comptar amb una cançó de Hank Remington —va admetre—. Però no som un grup mediocre. Tenim una secció rítmica de primera categoria i un primer guitarrista virtuós, i donem una bona imatge.

—Aleshores heu de demostrar a la gent que no sou un grup que ha triomfat per una única cançó.

—Tens raó. Però sense contracte de gravació ni concerts importants no sé com ho podem fer.

—Necessiteu una altra gran cançó. No us en pot passar una altra en Hank Remington?

Dave va fer que no amb el cap.

—En Hank no compon cançons per als altres. «Love Is It» va ser una excepció, una balada que The Kords no van voler gravar.

—Potser podria escriure una altra balada. —Batchelor va obrir les mans com dient «qui sap»—. Jo no sóc creatiu, per això em dedico a fer de representant, però en sé prou per adonar-me que Hank és un prodigi.

—Bé… —Dave va mirar Evie—. Potser l’hi podria preguntar.

—El no ja el tens —va fer Batchelor alegrement.

—No em fa res —va dir Evie arronsant les espatlles.

—D’acord, doncs —va respondre Dave.

Batchelor es va aixecar i li va allargar la mà per fer una encaixada.

—Bona sort —va dir.

—Podem anar a veure en Hank ara mateix? —va preguntar Dave a Evie tan bon punt van sortir de l’edifici.

—Haig d’anar a comprar —va respondre Evie—. Li he dit que ja ens veuríem a la nit.

—És molt important, Evie. La meva vida s’esfondra.

—D’acord —va dir ella—. Tinc el cotxe a la cantonada.

Van anar cap a Chelsea en el Sunbeam Alpine d’Evie. Dave es mossegava el llavi inferior. Batchelor li havia fet el favor de ser descarnadament honest, però no creia en el talent dels Plum Nellie, només en el de Hank Remington. Tot i això, si en Dave pogués aconseguir encara que només fos una altra bona cançó de Hank, el grup tornaria a entrar a la roda.

Què li diria?

«Ei, Hank, tens més balades?». Massa informal.

«Hank, em trobo en un destret». Massa desesperat.

«La nostra discogràfica la va espifiar llançant Shake, Rattle and Roll. Però podríem salvar la situació, si ens dónes un petit cop de mà». Cap d’aquestes entrades no agradaven a Dave, sobretot perquè odiava demanar coses als altres.

Però ho faria.

Hank tenia un pis a la vora del riu. Evie el va portar a una gran casa i van pujar amb un ascensor que grinyolava. Evie passava pràcticament totes les nits allí. Va obrir la porta del pis amb la seva clau.

—Hank! —va cridar—. Sóc jo.

Dave va entrar darrere d’ella. Hi havia un passadís amb un quadre modern tot esquitxat. Van passar per davant d’una cuina relluent i van treure el nas a la sala d’estar, presidida per un gran piano. No hi havia ningú.

—Deu haver sortit —va dir Dave, desanimat.

—Potser està fent una capcinada —va observar Evie.

Es va obrir una altra porta i d’una habitació, que no podia ser cap altra que el dormitori, va sorgir Hank apujant-se els texans. Va tancar la porta darrere seu.

—Hola, bonica —va dir—. Estava al llit. Hola, Dave, què hi fas, aquí?

—He vingut amb l’Evie perquè et vull demanar un favor molt gran —va dir Dave.

—Sí, és clar —va fer Hank, mirant Evie—. T’esperava més tard.

—En Dave estava impacient.

—Necessitem una altra cançó —va dir el noi.

—Ara no és un bon moment, Dave —va respondre Hank. El noi esperava que Hank li donés alguna explicació, però no ho va fer.

—Hank, que passa res? —va preguntar Evie.

—Sí, de fet sí —va respondre Hank.

Dave no se’n sabia avenir. Ningú no responia mai «sí» a aquesta pregunta.

La intuïció femenina d’Evie anava molt més enllà que la de Dave.

—Que hi ha algú a l’habitació?

—Ho sento, bonica —va dir Hank—. No sabia que tornaries.

Just aleshores la porta de l’habitació es va obrir i en va sortir Anna Murray.

Dave va obrir un pam de boca. La germana de Jasper s’havia ficat al llit amb el nòvio d’Evie!

Anna vestia d’oficina de cap a peus: vestit jaqueta, mitges i fins i tot talons, però tenia els cabells embullats i els botons de la jaqueta mal cordats. No va dir ni piu i va evitar creuar cap mirada. Va entrar a la sala d’estar i en va sortir amb una cartera. Es va dirigir a la porta de l’entrada, va agafar un abric del penjador i va marxar sense badar boca.

—Ha passat per aquí per parlar de la meva autobiografia, i una cosa ha portat a l’altra… —es va excusar Hank.

—Hank, com ho has pogut fer? —va fer Evie entre plors.

—No ho tenia previst —va dir ell—. Simplement ha passat.

—Em pensava que m’estimaves.

—I t’estimava. I t’estimo. Passa que…

—Que què?

Hank va mirar Dave per trobar-hi suport.

—Que de vegades hi ha temptacions que un home no pot resistir.

Dave va pensar en Mickie McFee i va assentir.

—En Dave encara és un noi —va dir Evie enfurismada—. Em pensava que tu eres un home, Hank.

—Ja n’hi ha prou —va dir Hank, de sobte amb un posat agressiu—. Compte amb el que dius!

—Que vagi amb compte amb el que dic? —va fer Evie, incrèdula—. T’acabo d’enxampar al llit amb una altra noia i em dius que vagi amb compte amb el que dic?

—No faig broma —va dir en un to amenaçador—. No vagis massa lluny.

De sobte, Dave es va espantar. Hank feia cara de voler amollar un cop de puny a Evie. Així actuaven els irlandesos de classe obrera? I què havia de fer Dave? Protegir la germana de la seva parella? Dave s’havia d’encarar amb el geni musical més gran de tots després d’Elvis Presley?

—«Massa lluny»? —Va fer Evie enrabiada—. És massa lluny per a tu aquesta maleïda porta, eh? —Evie es va girar i va marxar.

Dave va mirar Hank.

—D’això…, respecte a la cançó…

Hank va fer que no amb el cap completament mut.

—Molt bé —va dir Dave—. Entesos. —No se li acudia la manera de continuar la conversa.

Hank li va aguantar la porta i Dave va sortir al replà.

Evie va plorar durant cinc minuts al cotxe, després es va eixugar les llàgrimes.

—T’acompanyaré a casa —va dir Evie, i van tornar al West End.

—Puja a casa —li va dir Dave— i et faig un cafè.

—Gràcies —va respondre ella.

Walli era al sofà tocant la guitarra.

—L’Evie està una mica disgustada —li va explicar Dave—. Han trencat amb en Hank. —I va anar a la cuina a encendre el bullidor d’aigua.

—En anglès, «una mica disgustada» vol dir que estàs «molt trista». Si només estiguessis «una mica trista», perquè per exemple m’he oblidat del teu aniversari, aleshores diries que estàs «profundament disgustada», oi?

—Caram, Walli, ets una persona de lògica.

—I creativa —va dir Walli—. Ja veuràs com t’animo. Para bé l’orella. —Walli va començar a tocar la guitarra, i després va cantar—: «I Miss Ya, Alicia».

Dave va tornar de la cuina per escoltar-lo. Walli va cantar una balada trista en re menor, amb un parell d’acords que Dave no identificava.

—És una cançó molt bonica —va dir Dave quan va acabar—. L’has escoltat a la ràdio? De qui és?

—Meva —va dir Walli—. L’he compost jo.

—Uau —va exclamar Dave—. Torna-la a tocar.

Aquesta vegada, Dave va improvisar una harmonia.

—Això sona de meravella —va opinar Evie—. No necessiteu el malparit d’en Hank.

—Hem de cantar aquesta cançó a en Mark Batchelor —va dir Dave, i va mirar l’hora. Eren dos quarts de sis. Va agafar el telèfon i va trucar a International Stars. Batchelor encara era al despatx—. Tenim una cançó —va dir Dave—. Podem venir ara a l’oficina a tocar-la?

—M’encantaria, però estava a punt de plegar.

—De tornada a casa no pots passar pel carrer Henrietta?

Batchelor va vacil·lar.

—Sí —va dir a l’últim—. Podria passar. Em queda a prop de l’estació.

—Quina copa prefereixes?

—Un gin-tònic, sisplau.

Al cap de vint minuts Batchelor seia al sofà amb una copa a la mà, i Dave i Walli tocaven la cançó amb dues guitarres i cantant en harmonia, amb Evie de fons afegint-hi els cors.

—Torneu-la a tocar —va fer Batchelor quan van acabar la cançó.

Després de la segona interpretació, tots tres se’l van mirar amb gran expectació. Hi va haver un silenci i finalment es va pronunciar:

—No em dedicaria a aquest negoci si no sabés identificar un èxit quan el sento. I aquest n’és un.

Dave i Walli van somriure d’orella a orella.

—Ho sabia —va dir Dave.

—El trobo fantàstic —va dir Batchelor—. Amb aquest tema ja us puc aconseguir un contracte de gravació.

Dave va deixar la guitarra, es va posar de peu dret, i va fer una encaixada amb Batchelor per segellar l’acord.

—Pacte fet —va dir.

Mark va fer un llarg glop de gin-tònic.

—L’ha escrit al mateix moment quan l’heu anat a veure, en Hank, o la tenia desada en algun calaix? —va preguntar.

Dave va fer un gran somriure. Després de l’encaixada, ja podia ser franc amb Batchelor.

—La cançó no és d’en Hank Remington —va admetre.

Batchelor va arquejar les celles.

—Has donat per fet que ho era i em sap greu no haver-t’ho desmentit —va dir Dave—. Però volia que estiguessis obert a escoltar.

—És una cançó bona i això és el que importa. Però d’on l’heu tret?

—L’ha escrit en Walli —va explicar Dave—. Aquesta tarda, mentre jo era al teu despatx.

—Fantàstic —va dir Batchelor. I es va dirigir a Walli—: I per a la cara B, què teniu?

—Hauries de sortir i prendre l’aire —aconsellava Lili Franck a Karolin.

El consell no era de Lili. De fet, era de la seva mare. Carla estava preocupada per la salut de Karolin. D’ençà de la visita de Hoffmann, havia perdut pes. Estava pàl·lida i no tenia esma per a res. Carla li va dir: «La Karolin només té vint anys. No es pot tancar aquí dins com una monja de clausura per tota la vida. No te la pots endur a algun lloc?».

En aquells moments eren a l’habitació de Karolin, tocant la guitarra i cantant a l’Alice, que seia al terra envoltada de joguines. De tant en tant, la menuda picava de mans animada, però la major part del temps les ignorava. La cançó que més li agradava era «Love Is It».

—No puc sortir —va dir Karolin—. M’haig d’ocupar de l’Alice.

Lili anava preparada per rebatre-li l’excusa.

—La meva mare la pot vigilar —va argumentar—. O fins i tot l’àvia Maud. L’Alice no dóna gaire feina a la nit. —La nena ja tenia catorze mesos i dormia tota la nit.

—No ho sé. No seria gaire correcte.

—Fa anys que no surts de nit. Anys!

—I què pensaria Walli?

—És evident que no pretén que t’amaguis i no gaudeixis de la vida, no trobes?

—No ho sé.

—Aquesta nit vaig al Saint Gertrud. Per què no véns amb mi? Hi ha música, ball i la xerrada habitual. No crec que a en Walli li fes res que m’hi acompanyessis.

El líder de l’Alemanya Oriental, Walter Ulbricht, sabia que la gent jove necessitava divertir-se, però tenia un problema. Tot el que els agradava —música pop, moda, còmics, pel·lícules de Hollywood— o bé no estava a l’abast o bé estava prohibit. Els esports sí que estaven autoritzats, però normalment segregaven nois i noies.

Lili sabia que la majoria de la gent de la seva edat odiava el govern. Als adolescents el comunisme o el capitalisme no els importava gaire, en canvi es delien pels talls de cabells, la moda i la música pop. L’aversió puritana d’Ulbricht per tot el que els joves adoraven l’havia enemistat amb la generació de Lili. I, pitjor encara, havia fet créixer una fantasia, segurament gens realista, sobre la vida que menaven els seus coetanis a la banda occidental, amb tocadiscos a l’habitació, calaixos reblerts de roba de l’última moda i gelats cada dia.

Els grups parroquials sí que estaven autoritzats, en un intent poc convincent d’omplir aquell buit en la vida dels adolescents. Aquests grups de joves no eren ni de bon tros revolucionaris, tot i que no eren d’una rigidesa tan asfixiant com l’organització de joves del Partit Comunista, els Joves Pioners.

Karolin s’ho va pensar una estona.

—Potser tens raó —va dir al capdavall—. No puc viure tota la vida com una víctima. He tingut mala sort, però no haig de permetre que sigui la meva creu. L’Stasi es pensa que només sóc la xicota del noi que va matar un vigilant fronterer, però no haig d’acceptar el que diuen.

—Som-hi, doncs! —va exclamar Lili, entusiasmada.

—Escriuré a en Walli i l’hi explicaré tot fil per randa. Però avui surto amb tu.

—Vinga, doncs, va, anem a canviar-nos.

Lili va anar a la seva habitació i es va posar una faldilla curta; és clar que no era com la minifaldilla que duien les noies als programes de televisió occidentals que tothom veia a l’Alemanya Oriental, però li arribava per sobre el genoll. Després que Karolin acceptés de sortir, Lili es preguntava si aquest era el camí correcte. Era evident que Karolin necessitava tenir una vida pròpia i tenia tota la raó quan deia que no permetria que l’Stasi decidís la seva vida. Però què pensaria Walli quan ho descobrís? Tindria por que Karolin s’oblidés d’ell? Feia ben bé dos anys que Karolin no veia el seu germà. Walli ja tenia dinou anys i era una estrella del pop. Vés a saber què pensaria.

Karolin es va posar uns texans de Lili i en acabat es van maquillar plegades. La germana gran de Lili, Rebecca, els havia enviat un llapis d’ulls negre i una ombra d’ulls blava d’Hamburg; l’Stasi no se’ls havia apropiat de miracle.

Van anar a la cuina a acomiadar-se. Carla donava el sopar a Alice, que va dir adéu a la seva mare amb la maneta tan alegrement que Karolin fins i tot es va molestar una mica.

Van caminar fins a una església protestant que hi havia a quatre carrers de casa. L’àvia Maud era una assídua de l’església i Lili ja havia anat dues vegades a reunir-se amb el grup de joves que es trobava a la cripta. El dirigia un jove pastor nou, Odo Vossler, que duia els cabells com els Beatles. Era guapo, tot i que massa gran per a la Lili, vint-i-cinc anys com a mínim.

Odo disposava d’un piano, dues guitarres i un tocadiscos. Van començar amb un ball tradicional que no podia ser censurat pel govern. Lili feia parella amb Berthold, un noi que devia tenir la seva edat, uns setze anys. Era simpàtic però no atractiu. Lili tenia clissat Thorsten, una mica més gran que ella i amb l’aspecte de Paul McCartney.

Els passos de dansa eren vigorosos, amb moltes picades de mans i giravolts. Lili estava meravellada de veure com Karolin entrava de seguida en l’ambient del ball, feia grans rialles i somriures. L’expressió de la cara també li havia millorat.

Però els balls tradicionals eren simbòlics, simples anècdotes per poder respondre als interrogatoris hostils. Algú va posar «I Feel Fine» dels Beatles i tots van començar a ballar el twist.

Al cap d’una hora van parar per descansar i prendre un got de Vita Cola, la Coca-Cola de l’Alemanya Occidental. Lili va observar amb gran satisfacció que Karolin tenia les galtes vermelles i semblava feliç. Odo anava d’una banda a l’altra enraonant amb tothom. Els deia que si algú tenia problemes, ja fossin per temes de relacions personals o pel sexe, ell era allà per escoltar i donar consell.

—El problema que jo tinc és que el pare de la meva filla viu a la part occidental —li va explicar Karolin, i van començar a xerrar profusament fins que es va reprendre el ball.

A les deu, quan el tocadiscos ja s’havia apagat, Karolin va enxampar Lili agafant una de les guitarres i li va fer un gest perquè agafés l’altra. Feia temps que les dues tocaven i cantaven juntes a casa, però Lili mai no s’hauria imaginat que poguessin fer-ho en públic. Karolin va començar a tocar una cançó dels Everly Brothers, «Wake up, Little Susie». Les dues guitarres estaven ben compassades, i Karolin i Lili cantaven a l’uníson. Tots els presents es van posar a ballar a ritme de jive, i quan va acabar la cançó, en van demanar més.

Van tocar «I Want to Hold Your Hand», «If I Had a Hammer», i en acabat, una de lenta, «Love Is It». Els joves no volien que paressin de tocar, però Odo els va demanar que toquessin l’última i que marxessin cap a casa abans no arribés la policia. Ho va dir amb un somriure, però no feia broma.

Com a colofó van tocar «Back in the USA».