Epíleg
Al principi, com en totes les grans creacions humanes, representar el món degué ser un anhel, un somni llargament conreat. Dibuixar les formes de la Terra va ser al mateix temps un repte que va enfrontar l’home amb els seus límits conceptuals i la seva capacitat creativa. És, encara avui, sobretot, un reflex de si mateix.
Dos fets són certs i incontrovertibles en aquest relat en relació amb la cartografia. El primer, esmentat a la novel·la, és que Abu Abd Allah Muhammad al-Idrisi, cartògraf, geògraf i viatger d’origen hispanomusulmà, va dirigir a mitjan segle XII la confecció d’un mapa del món conegut del seu temps, el Kitab Nuzhat al Mushtaq. Va ser elaborat sota el mecenatge del rei Roger II de Sicília a partir de mètodes sorprenentment científics i sistemàtics, tot i que l’autor sosté alguns extrems en l’autoritat i les obres dels venerats antics, Claudi Ptolemeu i Paul Orosio. Al-Idrisi el va rebatejar amb el nom de Kitab Ruyar o Llibre de Roger, en homenatge al seu protector reial. En el seu mapa, els punts cardinals estan invertits. La costa africana es representa al nord, tal com es desplegava el món davant el capità d’un navili en el sentit de la marxa quan enfilava cap a les costes de Tunísia, Algèria o Egipte. La precisió d’Al-Idrisi és notable: així, la posició relativa dels llacs que formen el Nil no varia ostensiblement respecte a la que van establir Stanley i Baker set-cents anys més tard. El segon fet corroborat per les fonts i que no apareix en el relat ens porta al segle XIV, noranta anys després de les aventures narrades. El 1375, Cresques el jueu, «Cresques lo juhueu», com afirma el document de la cancelleria catalana, i el seu fill Ibrahim Cresques, mestre de mapes i brúixoles i notable il·lustrador, van elaborar l’anomenat Atles català. Sabem que l’any 1381 era dipositat als arxius reials de Barcelona i que va ser exhumat per ordre de l’infant Joan, duc de Girona, amb la intenció de regalar-lo al rei de França, Carles VI. El mapamundi és un desplegament de precisió i minuciositat. Va acompanyat d’un text sobre cosmografia i d’un altre en el qual s’il·lustren i s’expliquen dos calendaris, un de solar i un altre de lunar. Incorpora per primera vegada la rosa dels vents, amb els punts cardinals, les trenta-dues direccions i el nom dels vuit vents principals. Introdueix una xarxa de rumbs i la noció dels paral·lels, que s’estrenyen a mesura que s’acosten als pols, cosa que anticipa la projecció cilíndrica en alguns segles.
Tots dos afirmen l’esfericitat de la Terra. Tots dos es guarden a la Biblioteca Nacional de França. Entre un i altre s’interpola, equidistant cronològicament, el mapa de Mahmud Yamut al-Musaafir. Dec a la casualitat la possible existència de tal personatge. Va ser al hall de l’hotel Taj Mahal de Bombai, en una reclusió forçada per les pluges monsòniques, on vaig tenir l’ocasió de trobar-me amb el professor Freiesleben, vell conegut de conferències i col·lega durant la meva estada com a lector a la Humboldt Universität. Va observar que jo portava el seu llibre Urkunden der früheren Kartographie.[025] No dubto que va sentir el lleuger pessigolleig de la vanitat i l’agraïment, tan comú en el nostre reduït cercle, en el petit món de biblioteques, arxius i conferències en què la presència de deu oients es considera un èxit d’assistència. Ens vam fer servir uns gintònics. La pluja colpejava furiosa la galeria de vidre. Al lluny, la monumental porta de l’Índia, desdibuixada pel diluvi, suggeria un llenç de Monet. La xerrada va començar insubstancial. Vam recordar els temps de docència a Berlín, les tertúlies i la cervesa a l’Aufsturz. Crec que veure el seu llibre a les meves mans el va obligar a expressar l’afalac per un dels meus últims articles, mogut per la seva correcció germànica, sens dubte activada per un irrefrenable ressort moral d’arrel kantiana. Vam parlar del Mapa dels camins de Yu, la raó d’una exegesi que jo havia presentat en unes jornades de geografia comparada a la Université de Toulouse IV. Vam jugar als futurs possibles i vam ponderar amb plaer la versemblança que la dinastia Song del sud podria ja haver confeccionat una representació exhaustiva d’Euràsia a mitjans del segle XII, si l’esdevenir històric no l’hagués confrontat amb les invasions mongoles, la clau per comprendre el declivi xinès en la navegació per l’oceà Índic. Vam parlar de l’enigmàtic Benjamí de Tudela i fins a quin punt el seu relat del viatge a l’Índia està reflectit en l’obra de l’escola cartogràfica mallorquina. Hi va haver una pausa. A les copes, la condensació ja llagrimejava les parets de vidre. Llavors, el vaig fer partícip de la meva estranyesa davant la falta de continuïtat documental entre el Kitab Ruyar i el mapa dels Cresques. Existia un sonor i llarg silenci de més de dos-cents anys, un buit encara més sorprenent tenint en compte el nervi científic d’Al-Idrisi i el desplegament d’erudició i l’atractiu estètic, gairebé contemporani, de l’atles il·lustrat català del segle XIV. Freiesleben va treure la seva pipa, lentament. Vaig tenir la impressió que no m’havia sentit. A l’exterior, el monsó seguia batent contra l’hotel. L’aigua imitava als finestrals els rius fugaços i descendents de les copes. Vaig veure la brillantor còmplice en la pupil·la clara del meu col·lega mentre carregava la pipa. El vaig seguir en el ritual. Un lleu núvol i l’aroma del tabac van omplir l’espai entre tots dos. Va somriure. El plaer davant la imminència d’un secret revelat es va eternitzar en el volteig d’un glaçó de gel, en el gust picant del fum a la llengua. Potser aquest instant evanescent era la felicitat. Es va evaporar només de pensar-lo.
Freiesleben em va confessar que el seu viatge a Bombai obeïa a una estranya trucada rebuda feia mesos. A través d’internet un antiquari del Chor Basar havia contactat amb ell. Va informar-lo que recentment havia adquirit una sèrie de peces de mobiliari de cert valor, gandules i un xifonier de l’època del Raj britànic. A l’interior d’una d’aquestes peces hi va descobrir uns lligalls que van dormir en un racó de la seva caòtica i atapeïda botiga fins que va veure el missatge de Freiesleben al TIAS, The Internet Antique Shop, en el qual es declarava interessat per qualsevol document antic, en especial si era cartogràfic. Mentre m’explicava la història, vaig pensar que el meu col·lega era com un nàufrag, un Robinson Crusoe llançant el seu missatge enigmàtic dins una ampolla a l’immens oceà de la xarxa global.
L’antiquari li va fer una descripció succinta dels lligalls i n’hi va enviar algunes fotos de qualitat millorable. L’aspecte general era prometedor. Es tractava d’uns documents en llengua farsi, probablement del segle XVII. Freiesleben es va deixar portar pel seu olfacte i va concloure que pagava la pena el llarg viatge fins a l’Índia. Li vaig preguntar si ja els havia tingut a les mans. Em va mirar a través de la copa mentre esgotava el gintònic i em va convidar a pujar a la seva habitació.
Els fràgils folis, disposats ordenadament damunt del llit, portaven el segell de persistents humitats, de segles d’incúria. Freiesleben ja els havia protegit entre làmines de plàstic i paper vegetal. Vaig observar, efectivament, que es tractava de fragments no religiosos escrits en farsi i en cal·ligrafia nasta’liq. Vaig recordar l’elegància de traç del persa Mir Emad Hassani, el gran cal·lígraf d’aquest estil d’escriptura. Vaig coincidir amb el meu col·lega en la datació: segle XVII. Jo m’inclinava, per la pulcritud de les línies, a situar-lo a finals de la centúria. Ell no ho va negar.
Freiesleben ja els havia traduït. Em va dir amb orgull que desentranyar el significat del text li havia costat dues nits sense dormir. Va reconèixer que es tractava de fragments de comptabilitat, sentències morals i breus contes a l’estil del Panchatantra, el Calila i Dimna d’Alfons X. Res d’això era nou, va dir Freiesleben amb un ràpid moviment displicent de la destra, molt alemany. Probablement va pertànyer a un comerciant persa a l’Índia. Els relats eren coneguts contes antics, ja universals, mil vegades narrats. Jo havia tingut el plaer de sostenir a les mans un excel·lent exemplar del Panchatantra en la versió llatina del pare Poussines, Specimen sapientiae Indorum veterum, de 1666.
—Excepte aquest. —Freiesleben es va inclinar sobre un dels folis i me’l va mostrar. Va començar a citar. Crec que s’havia après de memòria la línia de paraules lanceolades que el seu índex seguia de dreta a esquerra. Vaig percebre certa tremolor d’emoció en la seva veu, que em va encomanar. El text deia així:
«El viatger Al-Musaafir, de la casa de Manfrid al-Malik,[026] va viatjar més enllà del mar de les boires. Va veure les ciutats, climes i regnes en què es divideix la Terra, les estrelles fixes i els planetes i els deserts de Déu el Misericordiós. Al·là, l’omniscient, li va mostrar coses impossibles de descriure. Una nit, un àngel de plata, l’aliment del qual és l’elogi i la justificació del Senyor, el va visitar en el seu somni: “Al-Muháimin,[027] el que preval en totes les coses, t’ordena que mostris el món en la seva forma certa, amb els seus límits i rius i muntanyes i abismes. Com que el seu nom és Al-Basir, el que veu, tu, Al-Musaafir, veuràs amb els ulls d’Al·là la grandesa de la seva obra i donaràs testimoni de totes les coses meravelloses que conté”. Va ser així com, amb l’ajuda de dos àngels, aquells que mai es cansen ni s’asseuen, va elaborar el més bell retaule que mai van veure els mortals. I vet aquí com el benèvol Manfrid al-Malik, el que va morir per l’espasa del frani,[028] l’amic del profeta, totes les benediccions siguin amb ell, es va delectar en la visió del món i va viatjar fins a llunyanes terres sense moure’s del seu tron. Déu és el generós, l’ocult».
Vaig haver de seure a la vora del llit abans que Freiesleben acabés de llegir. En l’estret cercle erudit en què ens movem el meu estimat col·lega i un servidor, aquell breu relat era l’equivalent en botànica al descobriment d’una nova espècie. Ens vam mantenir una bona estona en silenci per calibrar el sentit i la transcendència del que acabava de llegir. En l’expressió del meu col·lega hi pesava la mateixa gravetat emocionada. Aquí ho té, estimat professor, em va dir a la fi. El buit del segle XIII entre Al-Idrisi i l’atles català d’Ibrahim Cresques ja estava ocupat. Algú a qui la font anomena el Viatger, Al-Musaafir, va treballar per a la cort de Manfred, rei de Sicília. L’escola cartogràfica de Palerm no va desaparèixer, doncs, amb Al-Idrisi. Des de la lògica deductiva, sempre havíem negat aquest punt. Hi va haver una continuïtat. Va haver-hi un altre mapa, un retaule, afirmava el text. Gairebé a l’uníson vam recordar que l’art del gravat en fusta va arribar a Occident durant el segle XIII, probablement a través de mercaders àrabs. No era absurd suposar que els últims avenços tecnològics arribessin al cercle científic de la cort siciliana. L’illa va ser en aquella època un centre neuràlgic, una de les terminals, per dir-ho així, d’una extensa xarxa d’intercanvis de tota mena entre Àsia i Europa, un dels nusos d’un altre procés de globalització. Degué néixer la preocupació per preservar el coneixement heretat gestat amb tant d’esforç per cartògrafs, cosmògrafs i matemàtics. El valor d’aquestes troballes va despertar, també, terribles ambicions.
Davant aquells folis desplegats en una habitació de l’hotel Taj Mahal de Bombai, amb el monsó senyorejant la ciutat, va néixer aquesta història. La imaginació va conjurar els personatges. Van néixer Mahmud Yamut al-Musaafir; el seu fidel ajudant, Ben-Lihya, i l’ebenista, Al-Sahir. Va néixer l’Aixa. Vaig demanar llicència a Clio per retrobar els Cresques dues generacions abans del que consigna la història. Va sorgir Vidal Cresques i vaig convertir l’Ibrahim, el veritable Cresques del segle XIV, en deutor del mapa novel·lat per confeccionar el meravellós atles català que li hauria de donar fama universal. Fra Jaume de Toledo i Joan del Mas són vells amics prestats d’un altre relat, d’una història de roses i llops. El llunyà segle XIII es va fer present. Vaig desenterrar velles disputes. Calia ressuscitar l’odi africà de catalans i genovesos, la disputa entre els germans Pere d’Aragó i Jaume de Mallorca, la pugna per l’hegemonia mediterrània. El perfil de Sabastida prenia forma contra el blanc de l’ordinador. Les veus de reis i papes, el xoc dels acers, tornaven a sentir-se.
El mapa possible era una síntesi del Kitab Ruyar i l’Atles català. D’Al-Idrisi i de l’escola de Palerm vaig recollir la inversió de punts cardinals, tota una declaració de principis dels Staufen de Sicília respecte a la geopolítica i a la seva concepció del món. La Sicília de l’època mirava d’esquena a Europa, subtil i inconscient manera de marcar prioritats. Vivia girada cap als regnes islàmics del nord d’Àfrica, cap a la riquesa comercial de ciutats com Tilimsen, el Caire o Tunis, d’on arribaven productes de luxe, molt demandats malgrat el seu alt preu a les llotges europees: esclaus, or, ivori, plomes d’estruç… Els seus monarques sempre van veure la política intransigent contra l’islam com un esquinçament propi. Es van distanciar del papat. Els va costar el tron. El mapa és com una ruta de GPS que orienta l’espai en el sentit de la marxa: si el sud és representat a la part superior del plànol, Occident queda a estribord i Orient a babord.
La riquesa iconogràfica, la claredat compositiva i cromàtica del mapa d’Ibrahim Cresques mai han deixat de fascinar un servidor. Vaig imaginar el llegat d’Al-Musaafir més ric que el del seu predecessor, Al-Idrisi, semblant ja en la seva disposició a l’Atles català d’uns cent anys més tard: ple de belles icones, solcat per línies que marquen les rutes i els paral·lels, desbordant informació de geografia política i econòmica. No era desgavellat suposar que arribessin a homes com Al-Musaafir avenços tècnics del llunyà Orient, com la xilografia, en un temps en què els comerciants àrabs dominaven les rutes de l’Índic. Així, em vaig atrevir a idear un altre mapa alternatiu, una còpia de seguretat, si se’m permet el neologisme. Les taules tallades garantirien la continuïtat del coneixement i, espero, la sorpresa del lector.
Va sorgir la trama. Les meves llargues estades a Mallorca m’havien familiaritzat amb el seu folklore i amb les seves llegendes. La de Sineu com a centre del món sempre em va semblar d’una força gairebé homèrica, sens dubte un transsumpte de l’ómfalos dèlfic.
Per sort per al novel·lista, les biografies dels grans homes presenten buits documentals. Ramon Llull ja és una personalitat eminent a la dècada de 1280. Entre 1283 i 1285 viu a Perpinyà, a la cort del rei de Mallorca. La seva biografia emmudeix fins al 1287, quan apareix, de nou, a Roma. No sabem res amb certesa de la seva vida durant aquests dos anys. És versemblant imaginar-lo a l’illa. Reposa dels seus viatges en una de les seves possessions, de camí al monestir de Miramar, prop de Valldemossa, on instrueix tretze monjos en la llengua àrab. Vaig buscar la seva trobada amb Al-Sahir per confrontar-los en un diàleg interreligiós i em vaig acostar a una de les experiències més interessants, i més desconegudes a Occident, de la religió islàmica: el sufisme. El seu intent de buscar Déu més enllà o potser entre les línies de l’ortodòxia és suggeridor.
Tot i que Ramon Llull va ser un home del seu temps, un vehement cristià convençut de l’error d’àrabs i jueus, es va esforçar a apropar-se a una vivència religiosa similar a la dels sufís a través de l’ascesi i la pregària, a través de la contemplació. No va menysprear descobrir en els textos islàmics i judaics les veritats eternes que connectessin amb els principis de la fe cristiana. Va trobar similituds i coincidències, i va despertar recels en la jerarquia del seu temps. Veig en els dos intents subtils arrels que des de ribes oposades volen trobar-se entre desconeixements i prejudicis mil·lenaris.
No hi ha proves de l’existència del mapa més enllà d’aquest breu relat en farsi. I tanmateix estic convençut que va existir. Alimento l’esperança que l’esdevenir històric, el paorós instrument de la providència, n’hagi preservat en algun lloc de la Terra tan sols un fragment. El meu amor incondicional a la musa de la història serà recompensat. Sé que ella no em privarà del plaer de contemplar un altre cop el magnífic atles d’Al-Musaafir, els ulls d’Al·là.