24

El savi gairebé no calia que guiés el cavall de tornada a casa. Se sabia el camí de memòria. L’alqueria es retallava al fons, elevada sobre un suau turó. Van superar el mur que circumdava la casona senyorial i van avançar per la senda, entre arbres fruiters. Els cirerers i les pruneres de frare verd començaven a cobrir-se de blanc. Les pereres ja donaven fruit. Li va arribar la flaire dolçassa de les peres caigudes, podrint-se. Al-Sahir va sorgir enmig del camí. Es recolzava amb la destra al bastó que portava quan el van trobar. Un criat el sostenia per l’altre costat.

—Ha dit que havia de marxar —es va excusar el criat—. Li he repetit que no pot anar-se’n així. És tossut com un mul, senyor.

Al-Sahir va continuar caminant. Va fer un parell de passes maldestres amb el taló, evitant carregar el pes sobre els seus dits, embolicats en gases. El seu balanceig era còmic i heroic alhora.

El savi es va interposar en el seu rumb.

—Deixa’m passar, sayyid. T’agraeixo la teva ajuda, però he de seguir el meu camí. No puc perdre més temps.

—Amb aquests peus no arribaràs mai. Tornaràs a obrir-te les ferides. —La pluja començava a caure, fina i de costat—. Et trobaran els soldats. Hi ha hagut una invasió. El rei d’Aragó assetja Mallorca. Les seves tropes ronden la terra.

Al-Sahir va fer una altra passa. Va clavar la mirada en el camí, més enllà del cavall al davant, com si no existís.

—Deixeu que marxi, senyor —va dir el servent a cavall—. És un llunàtic.

Era un mul i un llunàtic. S’entestava a seguir malgrat les condicions. El savi va pensar en les virtuts contingudes en el món animal. La tossuderia del mul és un exemple de saviesa per a l’home. A la fi, són les pròpies facultats les que cal superar. Els animals superiors triomfen sobre els inferiors. La facultat racional pròpia de l’ésser humà ha de prevaler sobre els sentits. «L’home es venç a si mateix amb allò que és de si mateix». Se sentia, fins a cert punt, identificat amb aquell home de passat fosc. Tots dos estaven posseïts per un mandat. Els impulsava la voluntat, una de les potències de l’ànima. Es va commoure davant la universalitat de la gràcia divina, que acull tots els pobles sigui quina sigui la religió que professin. Al-Sahir era un infidel, però en el seu pit hi niava la virtut. En el seu interior seguia viva la capacitat de la conversió, la possibilitat de la salvació i la vida eterna.

Al-Sahir va passar pel seu costat. El savi li va posar la mà a l’espatlla.

—T’acompanyaré. —La pluja es feia més intensa. Va pensar en la Summa Halensis, del franciscà Alexandre de Hales,^[015] i en el Tahafut al-Falasifa, la incoherència dels filòsofs d’Al-Ghazalí,^[016] el llibre amb el qual havia après la llengua àrab. Els guardava com a joies. A l’alqueria no li eren de cap utilitat. Viatjaria amb els dos exemplars i l’enigmàtic Al-Sahir fins a Sóller. Intentaria desvelar el seu secret i acabaria el periple al monestir, la seva veritable casa—. Tornem. Cal preparar el viatge.