11

Els fugitius es van fondre primer en la negror. Després, van ser només el trepig de les cavalcadures en el matollar fins que van desaparèixer en la remor del plugim.

Sabastida estava sol plantat al mig de l’erm amb l’espasa a la mà. Es va sentir un imbècil, quan va palpar el document i el segell sota la capa.

«Ildefonsus Princeps Aragonum».

En el camí, un dels ballesters ferits udolava de dolor. El cavall de fra Jaume llançava esbufecs agònics. Va estar temptat de continuar sol la persecució i va fer algunes passes per forçar la voluntat. Però va reconèixer que era inútil aventurar-se en solitari i va tornar amb el grup.

Al marge del camí, els soldats envoltaven el company més greu, el de la ferida a la cara. L’impacte li havia desllorigat la mandíbula i el cairell, que li travessava l’os, se li havia clavat a la llengua. El desgraciat es marejava i tornava en si una vegada i una altra, esclafat pel dolor.

Sabastida va ignorar el ferit i es va encarar amb el sergent. La sang li brunzia al cap.

—T’he donat una ordre! Seguiu-los! —El suboficial seguia els moviments de l’espasa del Corb amb la vista. Estava ben afilada i al puny d’aquest idiota ballava amenaçadora, massa a prop seu—. Sou una colla de covards!

El sergent el va desafiar amb un somriure, gairebé la promesa d’una queixalada. El va repassar de dalt a baix amb els seus ulls plorosos. Sabastida hauria desitjat obrir-li la cara d’un tall. Es va conformar amb un insult.

—Ets massa vell! —li va deixar anar, escopint cada paraula.

—Us fareu mal amb l’espasa, senyor.

El rostre bast i greixós del sergent li va semblar més repugnant que mai. «Quan això surti bé, em donaré el plaer de fer penjar aquest porc». Sabastida va mirar al seu voltant. «Potser a tots».

—Dempeus! —va ordenar el conseller a l’escamot—. Cal anar al seu darrere abans que els perdem la pista! El ferit es queda. El poble no és lluny. Pot anar caminant i demanar ajuda al castell.

—No s’aguanta dret, senyor —va dir un dels soldats, que tornava a ficar-se el farciment del perpunt, foradat per una de les sagetes.

Un altre va assenyalar un company, assegut a terra. Una llàntia de sang li amarava la cuixa.

—També està ferit. No és greu, però necessita una cura.

Tots es van girar cap al sergent i aquest va recordar la puntada de peu a la sardina, el somriure reprimit dels seus homes.

—Pensa en el document i en qui el segella —el va advertir Sabastida.

El vell va desenfundar el ganivet i se li va acostar fins que el conseller va notar el seu alè pudent, de dents corcades.

—Si em torneu a esmentar el document en qüestió us obriré un altre forat al cul i us el ficaré ben endins, senyor.

Sabastida estava perdent el control de la situació. Havia rebut un mandat dels molt magnífics i honorables consellers, coberts amb les seves gramalles vermelles. Tot era per la seva estimada ciutat, a la qual els Sabastida havien servit des de sempre. Ell podia passar als annals i donar a Barcelona la primacia comercial i política, deixar enrere i humiliada l’odiada Gènova, parar els peus a Castella, massa encimbellada, rellevar Constantinoble… Barchinona caput terrae. Tenia tants plans! Agosarats, potser, segons el parer d’una part del govern. Tot i així, estava convençut que el futur que havia conjurat per a la pàtria havia seduït Alfons, el príncep hereu. Havia vist el seu rostre atent sota la llum tremolosa a la cambra secreta, on va tenir lloc la reunió. Havia sentit la complicitat en el seu gest, la comunió amb els grans, amb els que gesten la història. Va ser màgic.

Ara estava xop i enfangat al davant d’un ase que el desafiava i una colla de ganduls. Se li havia escapolit la noia, i amb ella la pista per arribar al llegat d’Al-Musaafir.

Va reprimir el plor de ràbia i es va empassar la frustració amb la saliva.

—Tu m’acompanyaràs —va ordenar al sergent en un altre to, més conciliador—. Necessitem saber cap a on es dirigeixen. Els teus homes poden marxar amb els ferits a Sineu. Doneu-vos a conèixer al castell. Que els curin. Vull que es detingui els oncles d’aquesta gossa, qualsevol familiar que tinguin, i que se’ls interrogui. Si cal, arresteu tot el call.

Sabastida va lliurar l’ordre reial a un dels ballesters.

—Mostreu-la al veritable alcaid. Demaneu-li homes i esbrineu qui eren els assaltants.

El sergent va fer un lleu gest amb el cap confirmant l’ordre. Abans de marxar, els ballesters van degollar el cavall de fra Jaume i li van treure els arreus. La sella era de bona qualitat. Estaven de sort: a les alforges van trobar-hi una cota de malles anellada amb el seu capmall. La van aixecar com un trofeu i la van passar de mà en mà perquè tots l’admiressin. Van començar a discutir qui se la quedava.

Al final va arribar a Sabastida. Era pesant, de bona factura. L’equip d’un home d’armes. Professional? El seu antic propietari sabia usar l’espasa. Qui eren? També buscaven el mateix que ell. Genovesos? En la seva família, l’havien criat des de molt petit en el prejudici i l’odi a la ciutat lígur, la gran rival de Barcelona. «Aquestes rates tenen orelles a tot arreu. El rei de Castella els protegeix. El comerç de Sevilla ja és pràcticament seu». Sabien el mateix que ell? Si era així, estava perdut.

Tot es complicava.

L’escamot, amb el botí i els ferits, s’allunyava a pas lent, de tornada a Sineu. Per un moment, Sabastida va desitjar ser un d’aquells sòmines, satisfets amb el nou guany.

Les flames ondulants i blavoses de la torxa espetarregaven en la quietud de la nit, ara que els laments del soldat i els esbufecs del cavall havien desaparegut.

Sabastida es va posar en marxa. No hi havia temps a perdre.

—Un moment. —El sergent el va agafar del braç. «Què vol ara el vell inútil?»—. Digueu-me per què m’he de jugar la vida.

—Perquè us ho mana el vostre rei. Perquè sou un soldat.

Sabastida va sentir com la mà del sergent el tenallava. Era vell, però estava fort. Li va tornar a somriure amb una falsa màscara, com suplicant una veritable resposta.

—Els homes han estat murmurant tot el viatge. Diuen que busqueu un conjur diabòlic, una arma que us faria terriblement poderós, que necessiteu un jueu per portar a terme la fetilleria. Digueu-me que no és així.

El conseller va endurir encara més les seves faccions de llebrer. Somreia? Des que van salpar amb la flota d’invasió feia una setmana, era la primera vegada que el sergent veia en el Corb aquesta expressió. «És més mangosta que corb. Més ben dit: corb amb cap de mangosta». Li va recordar una gàrgola.

Sabastida es va alliberar de l’agafada amb un cop d’espatlla.

—No tornis a posar-me la mà al damunt —el va advertir. Es va allisar la capa i va indicar la foscor al davant—. Som-hi! Ja hem perdut massa temps. T’ho explicaré pel camí.