3

Com en altres ocasions, el savi havia somiat en les paraules, rodones en la seva perfecció, de so indesxifrable però clar sota les regles del tràngol oníric. S’encadenaven entre si amb una lògica diàfana. Sorgien, de vegades, en forma d’estranyes branques d’un gran tronc, enllaçaven amb d’altres i formaven conceptes poderosos que brollaven de la seva ment, tocada per una lucidesa nova i colpidora. L’esforç intel·lectual desapareixia. Trobava en aquella altra realitat els sons exactes que explicaven la seva veritat. El verb que derrotava l’error. L’obra a la qual havia consagrat la seva vida. Devia ser el llenguatge dels àngels. Amb quines paraules parlava Déu a l’ànima de l’home imperfecte si no era amb el miserable codi imposat per la nostra limitació natural? Com se li parla a un gos si no és amb els pobres signes que pot desxifrar la criatura? Com més fosca serà la seva comprensió del món! Com entendre’t, oh, Senyor? Entendre… La paraula ja és un parany. Com viure’t? Com transmetre el teu missatge de llum i de vida amb aquest fang? En el somni les paraules sorgien diàfanes i pures. I, tot i així, no podia assegurar que pertanyessin a cap de les llengües que coneixia. Estaven construïdes amb una altra substància que només l’ànima era capaç d’aprehendre i potser només durant el son, aquesta escletxa que la divinitat oferia als mortals per entreveure l’excelsitud. El llenguatge dels àngels. El llenguatge de Déu. Si la temible vigília interrompia el seu èxtasi, les veia esvair-se davant els seus ulls, amb una lentitud cruel i sensual que l’impulsava a seguir el seu rastre fins a un llindar on difuminaven el seu sentit, sempre irremeiablement perdudes quan encara les sentia seves en el vèrtex d’un paladeig gairebé físic.

Durant uns instants, va retenir una aroma, un record difús de veus molt remotes. Va quedar a l’aire la força i la precisió de la paraula impronunciable per sempre. En la calma de la matinada, el savi es va sentir afrontat per la remor de la quotidianitat. Plovia. Algun servent rentava la vaixella. Després de l’efímer contacte amb el sublim, l’esmorteït xocar d’olles i escudelles va obrir un abisme als seus peus. Als ulls de Déu era només un gos condemnat a un coneixement en tenebres. En la solitud de la cambra, els sorolls del món es van convertir de sobte en un insuportable pes de l’aire i de l’espai sobre tot el seu ésser.

Es va aixecar del llit i va sortir al passadís fosc. Va avançar a les palpentes. L’espai li era conegut. Era encara casa seva, però feia temps que l’havia abandonat pel retir monacal. La seva estada seria breu; només havia de posar en ordre algun tema legal i recollir dos llibres que havien quedat en un bagul. Al monestir serien més útils. Va seguir pel passadís fregant amb la mà la paret emblanquinada. Una vegada, havia viscut una altra existència. Hi va haver una dona i unes filles. Hi va haver una hisenda i robes de colors vius. Hi va haver amants… L’aire carregat amb les olors de sempre li va recordar tot el que havia deixat enrere. El petit forat a l’estómac es despertava. Tornava a bategar amb un dolor sord, il·localitzable. Des del passat, la seva esposa seguia mirant-lo com si no el conegués, amarant-lo amb silencis que eren sonores acusacions de covardia, de bogeria. Abandonar així dona i dues filles… Va desitjar ser ja a la humil cel·la del monestir, envoltat dels seus estimats llibres. Ells mai li retreien res.

Va arribar fins a una altra porta. A l’habitació hi descansava el captaire, el misteriós home que havia alterat la monotonia de la casa. Un criat l’havia trobat aquell matí postrat en els marges del camí, molt a prop de l’alqueria. S’embolicava els peus en uns parracs bruts que deixaven entreveure terribles nafres. Un sarment al costat de la seva mà inerta li servia d’inútil gaiato. Semblava mort. El servent va anar a avisar el savi, lliurat a la lectura al costat del foc.

Quan van tornar plegats al lloc de la troballa, van saber que aquell desconegut seguia viu. Aixecava els braços amb agònica lentitud. El savi es va acostar al seu rostre ennegrit pel sol i la brutícia. Els ulls entreoberts revelaven unes pupil·les esmorteïdes. La boca es despenjava, laxa. Tot anticipava la mort, però els seus llavis escamosos van tremolar. Va arrossegar les lletres en un balbucejar que semblava llatí. Després, va pronunciar la paraula de forma clara, per desgràcia molt més tangible que en els somnis del savi:

—Sa’iduni! —El savi ho va entendre. «Sa’iduni!». Li estava demanant ajuda en àrab.

Va entreobrir la porta. La feble flama d’una llàntia vetllava el repòs de l’estranger. Aquell vagabund de peus torturats per alguna mà més tenaç que l’aspror dels camins li va interessar. Era àrab. Almenys el parlava, i les poques paraules que va poder pronunciar abans de defallir denotaven un llenguatge depurat, contradictori amb les pobres i brutes robes que l’havien cobert. Des de feia temps aprendre bé l’àrab havia estat un dels seus objectius. El domini de l’idioma era clau per endinsar-se en l’ànima del poble que seguia Mahoma. Si calia convèncer-lo, era necessari embolcallar-se en les veus, en l’essència d’una llengua enigmàtica, en la qual les vocals eren tímides osques excèntriques en la veu i en el text, i cada so, un repte per a la seva oïda llatina. Va ordenar que duguessin el ferit fins a l’alqueria. El contacte amable d’altres éssers humans el va ensopir en un profund desmai. La febre l’aixafava i el feia tremolar. Li van rentar la cara. Darrere de la brutícia van sorgir unes faccions que feien incerta la seva edat. No eren els trets d’un ancià, sinó els de qui ha conegut les pèrdues de la vida. Mentre el despullaven dels seus parracs, li van trobar un genoví, la moneda d’or de Gènova, i un petit sac de cuir ple de terra. Després, li van curar els peus. El fang del camí li havia ocultat les ferides fins que l’aigua va anar revelant a poc a poc l’horror: alguns dits sense ungles, en carn viva, enfebrats i purulents. Potser era un esclau fugat, o un delinqüent evadit de la presó, havien dit els servents, ja prou nerviosos últimament pels esdeveniments que planaven sobre l’illa. El savi els va demanar calma. El pacient es quedava sota la seva protecció fins que esbrinés qui era i d’on venia.

Es va apropar al llit. Els peus coberts d’ungüent es curaven a l’aire fresc de la nit, lliures del frec dels llençols. A terra, al costat del gaiato i la bossa de cuir, la moneda d’or centellejava sota la pobra claredat. La va recollir i la va observar detingudament. A l’anvers, una inscripció envoltava la imatge d’una torre estilitzada: «Ianua», «porta» en llatí, Gènova. Al revers, la creu grega. Provava la moneda l’origen genovès d’aquell desconegut? No necessàriament. Per tota la Mediterrània circulaven multitud de peces, del mateix pes que el dirhem musulmà. Eren acceptades arreu. Passaven de mà en mà i viatjaven lluny. Els criats l’havien mirat amb cobdícia en descobrir-la, però a ell li havia interessat més el saquet de cuir. Va tornar a obrir-lo, ara sense l’atenció del servei, que havia frustrat una mica la seva patològica curiositat. Sabia que alguns l’anomenaven alquimista, era gairebé una acusació. Va recollir entre els dits una mica de la sorra fina i grisenca del seu interior i se la va acostar al nas. Un aire sobtat, pungent i acre li va entapissar l’olfacte. L’olor era estranya i nova per a ell. Es va sentir acusat davant la indiscreció pròpia, com el nen que descobreix quelcom insospitat i pren mal. Va comprovar que l’únic testimoni del seu registre, el propietari de tot allò, seguia adormit. Jeia immòbil. La seva quietud era gairebé mortuòria. Va haver de fixar l’atenció en l’espaiada i amb prou feines perceptible oscil·lació de la mà sobre el pit per confirmar que encara respirava. Els dits sobre el llenç blanc van fer ressaltar un detall que li havia passat inadvertit al matí. Li faltava l’extrem de l’índex de la mà dreta. El monyó rom, allisat pel temps, indicava que es tractava d’una vella ferida. «Qui et vol tan malament que et va escapçant a trossets des de fa anys?». El savi estava convençut que no havia formulat la pregunta en veu alta, però el malalt va obrir els ulls. La mirada tèrbola i llunyana era aliena a la presència de l’home abocat al seu costat. Ni tan sols el palmell sobre el front va centrar l’esguard en la realitat de la cambra. Movia els llavis. Intentava parlar. El savi es va acostar encara més.

—Sóller.

—Sóller… Sóller —va repetir, amb el rigor en el rostre i la veu xiuxiuejant pel tràngol profètic.