1

Agrigent, 10 d’agost de 1266

Mahmud Yamut al-Musaafir va obrir els pulmons i va respirar l’aire salí a la vora del penya-segat. Les seves parets calcàries, d’un blanc pur, descendien cap al mar com grandiosos graons esculpits per algun tità de l’antiguitat. Palpà el cilindre de cuir penjat de l’espatlla i va mirar cap enrere un cop més. Entre les roques va distingir els seus perseguidors. S’acostaven pesants, sota les seves cotes de malla. «Aquí s’acaba el teu camí, Mahmud Yamut al-Musaafir». El seu nom ja portava l’auguri de la mort: Yamut, el que morirà. Havia estat el tercer i únic supervivent de dos germans, que amb prou feines van veure la llum del món en néixer. La família no va tenir gaires esperances que a ell l’esperés una sort diferent, però va viure molts anys. Potser perquè el seu nom privat, Mahmud, tenia baraka, la sort d’Al·là, totes les benediccions siguin amb ell, i el Totpoderós va voler que gaudís pels seus germans morts de les meravelles de la creació. Ara, als seus seixanta-quatre anys, per fi, es complia la profecia. No moriria al llit sinó a mans dels soldats angevins, als quals ja sentia panteixar. «Misteriosos són els camins d’Al·là». Als seus peus, les onades batien furioses contra el rocam i es transformaven en columnes d’escuma, uns dits enormes que el cridaven a un últim viatge.

Va contemplar emocionat la immensitat del mar que tantes vegades havia solcat i del qual havia arribat a conèixer l’alè capriciós, els perfils que el retallaven, els pobles que s’hi abocaven. El seu nicab, el nom de portes enfora, l’hi havien posat molt aviat: Al-Musaafir, el viatger. Viatjar i conèixer el món havien estat les seves grans passions. En una ocasió, el seu mestre l’havia cridat a part: «Vine, Mahmud. Tu ets el millor dels meus alumnes, el més entusiasta». El va portar fins a un bagul i en va treure, amb gran cura, el tresor més ben guardat de l’escola. «Ara observa el seu veritable rostre, almenys una part. Tu el completaràs». Aquella imatge va fascinar Mahmud. A partir de llavors, es va consagrar completament a aquesta tasca, a retratar la seva faç fins als confins més remots.

Al seu davant, la línia de l’horitzó, infinita i subtilment arquejada, el va esglaiar. Va imaginar les illes que hi havia més enllà: gairebé davant, Pantel·leria. Malta cap a orient. La petita Lampedusa és l’última illa abans d’arribar a les costes d’Ifriqiya. Va dibuixar amb precisió el golf de Tunis. El gregal començava a bufar i la superfície del mar es va estremir de sobte en infinitat d’efímeres pintes d’escuma. Va pensar que el món era bell i que els seus enemics mai aconseguirien el seu preuat tresor, l’obra de la seva vida. Es va posar bé la túnica i es va agafar al cilindre de cuir amb totes les seves forces. «L’últim viatge». S’encomanà a la bondat d’Al·là, va somriure plàcidament al soldat francès a pocs metres i va saltar al buit.