41

En un racó de la sala, el coix dormia malament, arrasat per la febre. El sergent menjava, com sempre que en tenia l’oportunitat. Sabastida va tornar a acariciar l’embolcall sobre la falda, es va abandonar per un instant a la màgia del foc al davant i va tancar els ulls. Va fer un llarg glop. Va deixar que el vi li entapissés lentament la gola i va imaginar que ja era a Barcelona, lluny de l’illa que odiava tant. L’Aixa dormisquejava als seus peus. La somnolència no trigaria a envair-lo a ell, també. Havien estat llargues hores de recerca, un temps estrany i sense repòs, carregat amb l’angoixa de perdre el mapa, potser per sempre.

En tornar del talaiot amb el tresor d’Al-Musaafir sota el braç, el coix havia suposat que tornarien a Sineu, el poble més proper, perquè li tractessin la ferida al castell. Però Sabastida i el sergent tenien pressa per arribar a la ciutat de Mallorca i trobar-se amb Alfons. Els esperava la seguretat, l’afalac i la recompensa. El coix insistia amb el to desafiant que tenyia totes les seves paraules des que el seu estat s’havia agreujat. Sabastida l’hauria matat llavors. S’havia convertit en un fre per a la marxa del grup. S’estava tornant imprevisible i n’hi devia una per la humiliació soferta feia poc. Va recordar el seu riure estúpid mentre l’apuntava amb la ballesta. L’havia anomenat corb negre de mal averany. Va saber que el sergent també volia eliminar-lo quan es va apropar al ferit amb la destra tocant el coltell. El vell era un cabró sense escrúpols. Sabastida havia comprovat la seva fredor, una indiferència de carnisser, quan va tallar el dit a l’Aixa.

No hauria dubtat a obrir-li la gola, a l’esguerrat, si aquest no s’hagués deixat convèncer que pagava la pena el dia de viatge. La host del rei disposava dels millors cirurgians, li deia el seu superior. Ells podrien salvar-li la cama, de ben segur. Al pobre diable se li havia il·luminat la mirada. Acceptava el pla si ell muntava l’ase. Sabastida va estar-hi d’acord. No sabien el que podien trobar-se pel camí i, tot i ferit, seguia sent un soldat capaç de disparar. El sergent va deixar anar la mà de l’empunyadura i la ganivetada es va posposar. Es van posar en marxa cap a ponent, fins que el sol velat per la nuvolada es va escolar per l’horitzó.

Abans que caigués la nit, l’última refulgència del dia va perfilar les parets emblanquinades de l’alqueria de Santa Eugènia, la Benibazari musulmana abans de la conquesta cristiana, una torre de defensa al voltant de la qual s’aixecaven, dispersos entre arbres fruiters, edificis descurats i rabassuts. Van sol·licitar posada. El majordom els va explicar que el seu amo havia partit cap a ciutat de Mallorca per retre homenatge al nou rei, Alfons. Va ser una grata notícia per a Sabastida. Un príncep li havia encomanat la missió feia una setmana. Ara, s’havia convertit en rei. El sergent, al seu costat, seguia l’expressió satisfeta del Corb, en la qual endevinava també la seva pròpia sort. El segell principesc i alguns marcs barcelonins els van franquejar l’entrada.

El majordom els va instal·lar en una sala buida i gelada de la planta baixa. Va ordenar als servents que portessin llenya i van preparar un foc. Les dones es van encarregar de rentar i nuar de nou el torniquet al voltant de la cama entumida del ballester, que no deixava de llançar gemecs rabiosos. Sabastida va ocupar l’única cadira de l’austera sala i es va encarregar personalment de l’Aixa. La va curar amb delicadesa, atent a no fer-li més mal, cercant de capturar la mirada d’ulls negres de la jueva, sempre esquiva. Li va embenar el monyó amb lli net. Amb un drap va acariciar-li el tall del panxell per retirar-li la sang seca, les pedretes i brins que se li havien anat enganxant. Una intimitat perversa acostava el cos del botxí i de la víctima. Ell va sentir a la pell el lleu frec del seu alè. En la seva expressió derrotada, els seus trets li van semblar encara més bells.

Després, els criats van deixar una plata amb pa i botifarra i una gerra de vi. El majordom es va retirar amb la resta del servei i els quatre es van quedar sols, per fi. Van decidir descansar unes hores i partir abans de l’alba.

El foc ballava amb estranyes formes ataronjades a través de les parpelles tancades de Sabastida. Va imaginar la reacció del rei Alfons quan veiés el mapa. Va tornar a acariciar l’embolcall.

Per darrere, la mà pesant del sergent es va posar sobre la seva espatlla. El contacte el va treure de l’ensopiment amb un lleuger sobresalt que el va irritar.

—Què vols, ara?

—Li fa pudor la cama —li va anunciar el vell amb la boca plena de botifarra i pa.

—Què vols que hi faci? No sóc cirurgià. Dóna-li vi. L’atordirà.

El sergent va seguir mastegant una estona. La seva presència tan propera i els espetecs de la seva boca molestaven el Corb. El vell ho sabia.

—Quan ens poden donar per aquest mapa?

Sabastida es va regirar per dins. «¿Ens?».

—El mapa mai ha estat en venda —va respondre, adust—. És un servei a la Corona. Si el rei és generós, es dignarà a concedir-nos una mercè. Això és tot.

El sergent va serrar les dents. «Mal llamp et parteixi, fill de puta!».

—Aleshores espero que parleu bé d’un servidor, senyor.

—No pateixis. Vés amb el teu ballester i procura que no gemegui tant o no podrem dormir.

El sergent va ignorar l’ordre. Va tornar a mossegar la botifarra.

—Per què és tan valuós aquest mapa?

Sabastida va respirar fondo. Per què era tan valuós? Va estar a punt de contestar-li com si el seu interlocutor fos Abu-Lihya. Hauria desitjat tenir el vell borni al costat en aquell moment i xerrar amb ell. Li podria explicar les seves aventures, els secrets de tants viatges. Per molt enemics que haguessin estat, compartien la mateixa passió. Pel mapa, tots dos havien posat en perill les seves vides. Durant els dissortats dies que feia que era a l’illa, havia estat l’únic amb el qual havia pogut mantenir una conversa d’altura. Per desgràcia, el sergent que tenia a l’esquena havia decidit apunyalar-lo a l’església de Sineu. No tenia ganes de parlar amb un ignorant.

—Mostra camins, rutes. Coses de mariners.

El Corb va passar una estona extraviat en el joc de les flames fins que es va adonar que el vell havia tornat al seu racó. Tots dormien. Va emplenar la copa i es va centrar en l’embolcall a la falda. La nova intimitat li brindava l’ocasió que havia estat anhelant des que va aconseguir el mapa. Va començar a obrir la funda amb cura. El pergamí de sota era suau i flexible. Hi va passar els palpissos dels dits, el va acariciar amb la sensualitat de l’amant que recorre la pell de l’altre. Ni un rastre de floridura, ni una resta de corrupció després de gairebé vint anys sota terra. Va somriure en pensar en l’argúcia del diable: «Vade retro: hic habitat Satana». El va anar desplegant, lentament, reconfortat per saber-se segur darrere dels murs que el protegien, lluny de les estretors de la tomba on l’havia vist per primera vegada. Tornava la pluja. Colpejava els batents de la finestra. Es va sentir poderós, gairebé feliç. Un desig sobtat i impúdic el va impulsar a acariciar els llargs cabells de l’Aixa, als seus peus. Gaudia de l’instant a mesura que s’estenia el mapa. Amb cada desdoblament, Al-Musaafir es feia present al seu costat. El món s’obria a la seva mirada absorta, s’engrandia cada vegada més, mostrant la seva vastitud, les grans masses d’aigua envoltant la terra, els continents, quallats d’imatges i línies. A la fi, va haver d’estendre’l sobre el terra, com si fos un fràgil nounat, el primogènit d’un rei, i el va observar, reverent. Va obviar les costes d’Espanya i d’Itàlia, sense secrets, solcades des de feia segles, i la seva mirada va seguir cap a llevant. Més enllà de Rum, el nom en àrab de l’Imperi bizantí, s’estenia Àsia, les terres conquerides per uns nous i temibles amos, els mongols. Després del Tigris i l’Eufrates hi havia Pèrsia. Poderoses muntanyes la separaven de Catai. Es va adonar que l’Aixa no dormia. Va enfonsar la mà als cabells sedosos de la jove.

—Delecta’t. És l’obra del teu pare. Va ser un gran home.

Al llarg de la costa d’Aràbia i de l’Imperi mongol, es detallaven amb precisió el nom de les ciutats, el perfil de badies i ports on recalar, rutes terrestres, belles il·lustracions de caravanes. Cap a orient, la terra girava cap al sud, en una enorme península triangular: l’Índia. «Galajunkja…». Es va esforçar per llegir, en l’àrab rudimentari après en els seus viatges, paraules elegantment llaçades al costat dels dibuixos que donaven forma al concepte.

—Filfil… pebre —xiuxiuejava tremolós, esglaiat per la riquesa que s’amagava darrere de les icones—. Querfà… canyella. «Aragó necessitarà una gran flota, però si les rutes són nostres, l’or plourà sobre la pàtria».

—Quin gran regal, Al-Musaafir!

L’Aixa va observar, captivada, per primera vegada la gran obra del seu progenitor. Cada traç narrava alguna cosa de la seva vida, una vida que ella mai va conèixer, però se la imaginava al costat d’Abu-Lihya, solcant aquells mars plens d’inscripcions. Devia veure els peixos monstruosos que mostraven el llom entre les ones, pulcrament dibuixades en bells tons blaus? Va tenir a les mans les estranyes fruites il·lustrades pertot arreu? Gairebé no va reaccionar quan els dits de Sabastida van començar a traçar suaus cercles en el seu clatell, a dibuixar-li línies al voltant del coll, com si estigués reproduint sobre la seva pell els mateixos camins del pergamí.

Més enllà d’Ifriqiya, s’estenia el desert. Diverses rutes partien de ciutats com Fes, al regne dels Merinides, o Tilimsen, a les terres dels Ben Ziyan. S’endinsaven en les arenes, cap al sud, un món desconegut pels cristians s’omplia en el mapa d’Al-Musaafir de bells oasis i palmerars. Caravanes de camells delicadament dibuixats travessaven els extensos deserts en diverses direccions fins a arribar a la terra dels negres, Dar al-Sudan.

«L’or plourà sobre la pàtria. L’or africà».

Els seus dits es van entollar en el buit de les clavícules de l’Aixa abans de descendir, buscant els seus mugrons. Ella es va rebel·lar. Va agafar el braç del seu carceller amb la mà sana. Va intentar treure-se’l de sobre. Sabastida la va tenallar contra ell encara amb més força i se li va acostar a l’orella. Els seus fins llavis, gairebé canins, van recórrer la seva orella. Va començar a xiuxiuejar les imatges mentre li grapejava els pits.

—Malik… Vol dir rei en llengua àrab. —Una figura coronada de pell fosca asseguda en un tron sostenia una gran llavor d’or—. Veus? Representa el rei dels negres. Diuen que l’or és tan abundant a les seves terres com els còdols dels nostres rius.

La llegenda sota el rei revelava un gran secret. Una rampa d’emoció va recórrer tot el cos del conseller. La seva exhalació vinosa va embolcallar l’Aixa.

—Senyor totpoderós! Com és de gran la teva saviesa! Els negres posseeixen l’or, però els manca la sal. La busquen, àvids, com nosaltres els seus metalls preciosos.

S’hi va fixar atentament. Al Musaafir havia estat meticulós fins a l’últim detall. Una d’aquelles caravanes mostrava els camells carregats amb unes grans plaques quadrangulars que el text descrivia com malih, sal. Tegaza, al desert, a mig camí de la terra de l’or, era descrita com una mina de sal a cel obert. «Qui controli la ruta de la sal, controlarà l’or». Sabastida va imaginar guarnicions catalanes, castells com els que els croats havien erigit a Terra Santa puntejant els oasis, la costa africana. La seva mà va baixar pel ventre de l’Aixa fins a arribar al borrissol rinxolat, a la pell encara més càlida del pubis. El sergent observava amb els seus ulls aquosos de tortuga vella i cansada. Somreia, divertit davant l’evident erecció de Sabastida. Va recordar altres èpoques més heroiques per al seu entrecuix i es va preguntar si el Corb li deixaria compartir la presa.

—Observa aquí. —La veu de Sabastida s’espessia. Va assenyalar amb la mà lliure el gran arc que descrivia el riu Níger. En el revolt, es multiplicaven les icones. Homes negres encadenats. L’Aixa tancava les cuixes i el Corb insistia a trobar el pas amb els seus dits freds—. Abd, A’asha… esclaus i ivori provinents de terres encara més ignotes al sud.

—Respecta’m —va suplicar ella. Tremolava com les flames de la llar—. Fes-ho per la memòria del meu pare.

Sabastida es va aturar de sobte. Va deixar que els dits juguessin una mica sobre el seu ventre i va retirar la mà. Després, va atreure la cara de la jove cap a ell i va recórrer les seves faccions. Els grans ulls ametllats el barrinaven per primera vegada. El Corb podia sentir el menyspreu en l’esguard. Va resseguir-li els llavis amb l’índex, molt a prop, com si anés a precipitar-s’hi.

—No m’odiïs, bonica. Entendràs les meves raons. Aprendràs a estimar-me. Hi haurà temps. Barcelona és una ciutat a la vora del mar. Pel seu horitzó surt el sol. La platja és preciosa a l’alba.

—Vas prometre que m’alliberaries quan aconseguissis el mapa.

—I això faré. T’alliberaré. Tota aquesta illa és una estreta presó. La teva vida avorrida i absurda són les teves cadenes. Jo et mostraré un altre món, més lluminós, més ampli, el que el teu pare t’hauria d’haver ensenyat.