29

La marea humana es va escampar vociferant pel temple a través de la petita porta. En Francesco i el grup de camperols tornaven, arrossegaven alguns ferits, esgrimien falçs i trills, preparaven les seves fones per repel·lir l’atac imminent, llançaven juraments i la fúria es convertia en còlera davant el cadàver de la Beatriu. Els dos gossos, contagiats de l’electricitat de l’ambient, llançaven poderosos lladrucs. El sard va comprovar que l’Aixa no hi era.

El xoc amb Sabastida i els seus dos homes havia estat curt: cops d’espasa, fintes i moltes estocades cegues. En Francesco havia volgut buscar el forat per seguir els passos de la filla d’Al-Musaafir, però el Corb li va endevinar la intenció i li blocava obstinat el pas. La tropa del castell va arribar aviat. Sabastida va desaparèixer amb els seus dos homes a la caça de la jove i, a desgrat seu, el sard i els camperols van optar per la retirada cap a l’església. En la persecució, un dels paisans havia caigut enfilat per una llançada. Van sentir els seus crits de terror quan el remataven. Els dards n’havien ferit dos més.

—Vénen cap aquí! —va exclamar en Francesco, esbufegant. Violents cops a la porta barrada anunciaven l’arribada de l’enemic. Va donar una ullada al cos inert de la Beatriu i va dir al seu germà que ho sentia. Potser podia haver esperat uns segons més en silenci perquè el seu condol sonés una mica més sincer, però no hi havia temps.

—S’acosten —va insistir—. Ara en són més.

La realitat s’imposava de nou. En Joan va mirar al seu voltant. Emergia del dolor a la confusa arquitectura en la foscor, a les veus, els grunyits i les ombres d’aquí cap allà, estranyes i absurdes, com en un malson. No va veure l’Aixa.

El sard ho va entendre.

—Ella s’ha escapat. Crec que porta el mapa.

A l’exterior, la llum de les torxes reflectia l’acer de llances i espases, retallava les siluetes dels homes cuirassats. L’alcaid, enfundat en el seu llorigó d’escates, dirigia l’assalt espasa en mà, mentre el rector el seguia mut, superat pels esdeveniments. Els soldats s’apinyaven contra la porta, empenyien i colpejaven el sòlid enfustat reforçat amb llistons de ferro clavetejats, llançaven a l’aire fred de la nit violentes bafarades i terribles amenaces si no els deixaven entrar. Impossible forçar-la. Algú va proposar calar-hi foc. Massa perillós. Les flames es podrien estendre a les cases del poble.

—Aneu a buscar destrals! L’esbotzarem! —va ordenar l’alcaid. Estava furiós amb el conseller del dimoni. Ell i el seu encàrrec especial estaven darrere de tots els incidents dels últims dies. Algunes pedres li van brunzir molt a prop del cap i van anar a enfonsar-se al terra fangós. Alguns foners els atacaven des de la torre del campanar.

Fra Jaume i en Joan comprovaven la situació als seus peus. Estaven envoltats. Les dues úniques sortides els exposaven a la tropa congregada a l’esplanada. En Joan va observar que el tipus de negre i els seus dos homes no hi eren. Sens dubte, anaven darrere de l’Aixa, i ell desitjava tant rescatar-la com obrir en canal els responsables del segrest i de la mort de la seva germana.

—Hem d’escapar-nos d’aquí, senyor. La noia està en perill.

Fra Jaume va observar el seu company, estranyament serè. Es va abocar a l’ampit i va sol·licitar parlamentar als de sota. Els cops a la porta van cessar. Mil gossos propers i llunyans bordaven. Des de darrere de finestres i murs, els habitants de Sineu seguien la insòlita batalla. L’alcaid es va acostar amb una torxa a la mà. Feia tres nits, havia intercanviat paraules amb els mateixos homes, però en posicions diferents. Llavors, segur al castell del qual era custodi en nom del rei, va sentir que els esdeveniments estaven sota el seu control, va decidir no arriscar-se i els va negar aixopluc. Ara, ells eren a la part alta, ocupaven l’església. Homes armats campaven pel poble.

—Qui dimonis sou? Què voleu?

—Ja ho sabeu. Estem de pas —va respondre fra Jaume—. Volem fer justícia, detenir els assassins de tres homes i una dona innocents, recuperar el que han robat i retornar-ho al seu legítim propietari.

—Molt crescuts veniu de Sicília, senyors mercenaris. Aquí la justícia l’administro jo.

—Aleshores, feu presoner el conseller i els seus ballesters. Campen per la terra segrestant i assassinant innocents.

L’alcaid va recordar el segell i el document que tantes vegades li havia mostrat Sabastida. La rodella de lacre l’obligava a ser caut. Eren temps difícils a tot arreu. Mudaven reis. Queien regnes sencers. En la seva posició, els caps rodolaven amb facilitat.

—No puc. És un agent del príncep Alfons amb una missió per acomplir.

—No li dóna cap dret a cometre crims.

El cap de la fortalesa es va mirar divertit la pitrera escamada abans de contestar.

—Interessant, el comentari, venint de mercenaris. No sabia que a Sicília aneu de la mà amb els germans franciscans repartint almoines.

No li faltava raó, però aquell intercanvi de paraules no era un conclau de savis en el qual es podien discutir les subtilitats de la guerra justa. Passava el temps i la pista per trobar l’Aixa i els seus perseguidors s’afeblia.

—No som sants —va contestar en Joan—, ni ho pretenem. Contra vós no guardem cap greuge. Franquegeu-nos el pas i abandonarem el poble.

—No és tan fàcil. Heu assaltat l’església. Un dels vostres ha caigut en el xoc. Hi ha morts dins?

En Joan va treure mig cos en direcció a l’alcaid. La còlera el va estremir:

—Tres. La meva germana, innocent de tota culpa, entre ells.

—Doncs entregueu-vos. Hi haurà indagacions. Res heu de témer si sou innocents.

Si fra Jaume havia tingut la temptació de fer-li cas, es va esvair ara davant el seu company. La cicatriu que li creuava la galta era un recordatori permanent del que podia esperar de la justícia. «Hi haurà indagacions». Les paraules anticipaven el turment.

—Mai entraré en una cel·la com un xai —va confessar el jove al seu company—. Abans m’emportaré per davant qui calgui.

—Tampoc tenim temps si pretenem trobar l’Aixa i les rates que la segueixen.

L’alcaid va bramar un altre cop l’oferta perquè es lliuressin.

Fra Jaume va interrogar amb la mirada els foners, els habitants de Sencelles que havien deixat les seves llars per rescatar la desafortunada Beatriu. N’estaven pagant un alt preu. Un d’ells ja havia mort al carrer i tenien dos ferits, tot i que, de moment, podien caminar i defensar-se. Van demanar a l’alcaid un moment per consultar amb la resta i van baixar per les escales de cargol. A la nau, els morts jeien en un racó. En Fadric vetllava el cadàver de la seva dona. Va dir que ell no se n’anava sense ella, que volia enterrar-la a casa.

—Si et quedes aquí et ficaran en una masmorra, en el millor dels casos —va dir en Joan.

—No vull viure —va contestar convençut.

Alguns dels companys li van donar suport. També es quedaven.

—Com preteneu sortir d’aquí? —va preguntar un d’ells—. Us massacraran.

En Joan va negar amb el cap.

—A la defensiva estem perduts. Ells creuen que ens tenen. No esperen un atac. —Tot i que era jove, havia sentit ja la proximitat de la mort en més d’una ocasió. L’havia salvat l’astúcia per aturar la mà del botxí i ajornar el moment en què ja no hi ha marxa enrere, l’habilitat de transformar-se en gat quan l’enemic creu que ets només ratolí.

—Obrim la porta. Deixem que entrin a dins. El passadís és estret. En aquest espai hauran de passar de dos en dos. Perdran l’avantatge del nombre i en el cos a cos som superiors. Vós m’ho heu explicat, senyor. Els grecs contra els perses.

—Com a les Termòpiles —va completar fra Jaume—. Ets un bon alumne.

En Francesco va aixecar la seva ballesta.

—Jo en puc despatxar uns quants.

Si atreien una part de l’enemic al passadís, confiaven a posar-ne fora de combat quatre o cinc en la batussa. Després carregarien cap a l’exterior i buscarien la fugida. Des de dalt, els camperols que havien decidit quedar-se llançarien pedres per dividir la seva atenció.

Van tornar a pujar a la torre i van comptar quinze soldats enemics. La urgència de la mobilització els havia agafat desprevinguts: alguns vestien solament una gonella, la túnica de lli sense més protecció al damunt. No la necessitaven contra uns camperols mal armats. D’altres havien tingut temps de posar-se perpunts i cuirasses. Alguns no portaven casc ni capmall.

—Cames desprotegides, sense cuixots. —Fra Jaume parlava ara amb el to del professional abstret en la seva feina—. Escuts circulars. Atacarem per baix. Atents a la distància. Van armats amb llances.

—No m’agraden les atzagaies que porten. Nosaltres no tenim escuts ni tots portem protecció —va dir en Francesco assenyalant la cota de malla que li sobresortia a en Joan per sota de la túnica. Fra Jaume l’havia perdut el dia del primer xoc amb els segrestadors de l’Aixa i en Francesco vestia com un pelegrí.

L’antic cavaller de l’orde de Calatrava seguia atent a la tropa als peus de l’església. S’amuntegaven a la porta com braus furiosos.

—Francesco, tu despulla el ballester mort. Porta un bon perpunt. Ara és teu.

—I vós, senyor?

—No et preocupis, Joan. Se m’acaba d’acudir una idea.

Tots dos el van mirar intrigats.

—El dimoni guarda el mapa. La imatge segueix allà baix. La utilitzarem. La sorpresa guanya batalles.

L’alcaid els va preguntar per última vegada. La negativa a rendir-se es va deixar sentir clara en el plugim, i van tornar els cops de destral martellejant rítmicament la porta.