47

21 de novembre de 1285

Torna a ser dimecres. Les ombres comencen a omplir lentament Sineu. Camperols i artesans vinguts d’altres llocs transiten pels seus carrers encara foscos. Els bels i els grunyits i els escataineigs de les bèsties desperten les llars i anuncien, un cop més, que és dia de mercat. Diuen els més ancians que sempre n’hi havia hagut un, a Sineu. Que Jaume I, en concedir el dret de fira, només va ratificar una tradició que ja se celebrava des del temps dels moros, i que aquests, al seu torn, no van fer altra cosa que permetre el petit empori que existeix, potser, des de la nit dels temps. Els seus habitants, prudents i reticents al contacte amb estrangers, posseeixen la saviesa dels pobles molt vells, de la gent que viu a les ribes d’un mar perillós, d’unes aigües que sempre han ocultat més enllà de la línia de l’horitzó l’amenaça difusa, les veles desplegades de persones estranyes. Avui, oneja l’estendard amb la creu i les quatre barres a la part alta dels merlets del castell, però els molt grans recorden encara la mitja lluna. Els savis coneixen que aquesta terra va ser de domini bizantí i que en temps remots fins el disc solar i la lluna creixent de Cartago degueren senyorejar-hi als quatre vents. Una saviesa heretada els xiuxiueja que els ocupants estan sempre de pas i que més enllà de les banderes i les rúbriques i les formes de la fortalesa, sempre quedarà la gent del poble, els que arrenquen la riquesa de la terra a força de coratge i esforç.

Cadascú va aparellant el gènere sense gaire pressa, acostumats a un món en el qual el temps no és monstruosament trossejat fins a l’absurd com ho serà segles després. Molt aviat, l’esplanada davant l’església queda entapissada amb paradetes i estores. Homes de rostre solcat pel clima, coberts amb tosques mantes, comencen a intercanviar les primeres paraules entre si, anticipació de pausades i llargues negociacions per establir el preu i segellar-lo al final amb una encaixada de mans. La unitat familiar és l’empresa. Els petits ajuden la gent gran, van a buscar aigua, espanten les mosques. Les dones, més taciturnes que els homes, són diligents. Es cobreixen amb toques i turbants. Les joves encara conserven la brillantor en la mirada, la prova que esperen quelcom nou i plaent de la vida. A les mares i a les àvies fa temps que l’esguard se’ls va convertir en una mirada resignada i distant, com si els objectes i les persones fossin molt lluny o com si res les sorprengués ja.

El mercat també és una àgora de les últimes novetats i rumors reals o extraordinaris que recorren l’illa en aquests dies de mudança. Enmig de la gentada, un cercle de respectuosa atenció s’obre al voltant d’una nena descalça i de cabells embullats. Hi ha acudit amb els seus pares, pagesos de la propera vila de Petra, com de costum. Diuen que la nena té el poder de l’endevinació i que va predir la sobtada mort del rei Pere d’Aragó i l’entronització del seu fill, Alfons, abans que la notícia es fes pública.

En Francesco ha matinat. Deambula per la plaça, ben cobert amb la capa, una mica encongit pel fred matiner. Ho fa embadalit sense mirar enlloc en concret, potser planyent-se o penedint-se del seu plet amorós, de l’homicidi, del que, en qualsevol cas, ja no té remei perquè queda en el passat. El vagareig el porta fins a la rotllana que la petita ha generat. No és la primera vegada que la veu. La recorda al mig del camí enfangat, sota un cel gris, després d’una nit d’insomni. La nena l’observa detingudament. Al final, una barreja de por i de pena arruga massa el seu front infantil i el seu esguard transforma, gairebé transfigura, la petita, com si fos un vell o un savi o el mateix dimoni, però atrapat en les faccions d’algú que tot just ha començat a viure. La visió neguiteja en Francesco; una abominació. El sard se sent nu. Defuig els seus ulls insistents i li dóna l’esquena, tot i que sap que ella el segueix. Nota els seus ulls clavats en ell. Tot d’una, una veu ubiqua i clara li parla.

«Les teves hores estan comptades».

Un calfred el commou. «La vida és un misteri. Tiben d’ella fils més subtils que els de la lògica de la ballesta». Decideix no pensar més. «Massa dies mal dormits i pitjor menjats». Es tapa bé amb la manta i s’allunya d’aquell monstre amb cara de nen.

Des de dalt d’una de les torres de la fortalesa, fra Jaume, amb una gúbia a la mà, observava l’animació creixent a l’esplanada. A les portes de l’església, algú havia bolcat un monticle de sorra. Uns treballadors entraven paletes i galledes d’aigua. Segurament anaven a encegar l’accés al passadís subterrani, el melic del món, surra. La paraula va ressonar amb la veu agònica de Vidal Cresques, allargada, interminable.

—Què penseu? —li va preguntar en Joan, al seu costat.

—Segueixo donant voltes a tot això. —A la plaça, en Francesco passejava, capcot—. El sard ha matinat.

—Encara es dol per la dona que va deixar enrere.

—El fracàs per aconseguir el mapa l’ha deixat encara més enfonsat. Va fer d’aquest afany la seva causa. Crec que així oblidava el neguit que el rosega, almenys a estones. Al dolor li agrada instal·lar-se a l’ànima.

En Joan va comprendre el que volia dir el seu mestre. Darrerament, el plor l’assaltava sense avisar, violent i incontenible. Després, passava de sobte, com un cop d’aire. Ara, el record de la seva germana esperava amagat en un racó. Va canviar de tema i va tornar a l’eina en les mans de fra Jaume.

—Abu-Lihya no era ebenista. Per què havia de portar aquests instruments des de Sicília?

—No ho sé, Joan. Intento recordar totes i cadascuna de les paraules que va pronunciar mentre vam estar junts. Tu també les hi vas sentir. Et va cridar res l’atenció?

—Déu em perdoni, però al principi vaig creure que estàvem davant d’un vell llunàtic. Quan ens va mostrar la clau amb aquell rostre, les seves riallades de boig em van tornar previngut. Per desgràcia, vaig parlar poc amb ell.

Fra Jaume va assentir. L’única conversa que havien mantingut havia estat a la cabana, i la recordava ara esborrallada pel seu estat febril. Va acariciar el pelatge del seu abric d’astracan, regal del vell borni aquella nit en què els va dir on es trobava amagat el mapa. Mentre tots dormien, Abu-Lihya se li havia acostat per recordar-li el lloc: «El mapa és darrere les portes». Li va dir, també, que el diable era el trampós més gran del món i que era preferible destruir el mapa abans que caigués definitivament en mans de l’enemic. La Liora havia pronunciat paraules similars el dia anterior. Ara bé, aquesta voluntat casava malament amb l’obsessió d’Al-Musaafir i d’Abu-Lihya per preservar la seva obra, per evitar que fos efímera. «El coneixement és fràgil, el coneixement és fràgil…». Fra Jaume sabia que era a prop d’alguna veritat, però es movia en cercles i a cegues.

—Crec que hi ha un altre mapa ocult, una còpia —va dir a la fi.

En Joan també intentava evocar les poques paraules intercanviades amb Abu-Lihya. No li havia caigut bé al principi. L’alarif l’havia titllat de presumptuós i ignorant davant la resta perquè no havia entès la radical importància del mapa. Seguia pensant el mateix. Cremaria mil vegades el maleït pergamí si amb aquest acte pogués fer tornar la seva germana. Més tard, aquella nit en què l’Aixa i ell van jugar a perseguir-se amb la mirada entre les flames del foc, va ser testimoni d’un breu i aspre diàleg entre Abu-Lihya i en Francesco.

—Va parlar dels seus viatges —va recordar en Joan en veu alta—. Es va fixar en la ballesta del sard. Va identificar el seu origen xinès. Va dir que són un poble extraordinari. Va començar a explicar com d’avançats estan. No sé si Abu-Lihya sabia el que es deia del tot.

Fra Jaume el va interrogar amb la mirada, mentre balancejava la gúbia al palmell.

—Va dir coses estranyes, difícils de creure —va prosseguir en Joan—. Segons ell, aquella gent posseeix estris que llancen projectils sense necessitat d’una corda tibant. Utilitzen una barreja de sofre i alguna cosa més que no recordo. Coneixen l’art de l’estampació. No necessiten copistes, com els nostres monjos.

«Coneixen l’art de l’estampació…».

La ment de fra Jaume va deixar de vagar de cop. Va agusar l’enteniment fins a quedar en el vèrtex d’alguna cosa nova, encara difusa, gairebé comprensible. En Joan va voler parlar. El seu mestre li va fer un gest perquè guardés silenci, perquè el món s’aturés. Va quedar en suspens un instant.

Les paraules d’Abu-Lihya el van colpejar, ara, nítides, reveladores.

«La cadena del coneixement és fràgil i es pot oblidar amb molta facilitat. Al mestre l’angoixava la idea que tanta informació s’esvaís en el temps».

«Transmetre el saber heretat i el de la seva època a una humanitat futura sempre el va obsessionar. Palerm era un centre del coneixement, l’escola, una joia del saber. Es reunien allà geògrafs i matemàtics, arquitectes i ebenistes…».

—Ebenistes…

La gúbia a la seva mà adquiria sentit. Tot s’il·luminava.

«Virtuosos de la fusta. Els seus enrajolats, les formes geomètriques que elaboraven eren una altra manera de representar l’harmonia d’Al·là, el seu rostre a través del nombre. Projectaven maquetes amb nous dissenys de vaixells i altres coses».

—… i altres coses. —Fra Jaume va donar uns copets a la galta al seu jove company.

—Beatus homo qui invenit sapientam!^[023] —L’adust castellà li va somriure, triomfant.

—I altres coses? —va repetir en Joan, confós.

«El mapa és darrere les portes… Salveu l’Aixa… Destruïu el mapa».

Aquella nit a la cabana, Abu-Lihya no li havia recordat on es trobava el mapa. Li havia estat indicant un altre amagatall, un altre mapa. Una còpia? Darrere les portes. Dins les portes. Ell havia entès més enllà.

—Te n’adones, Joan? El diable és un gran mentider.

—Però Abu-Lihya va dir que el diable guardava el mapa.

—I així era, però no l’únic. Per això insistia que calia destruir-lo si queia en les mans inadequades. No era per esperit de sacrifici. No tenia sentit. Bona part de la seva vida havia girat entorn de la preservació del llegat del mestre. No, Joan. Hi ha un altre mapa.

La terrible nit a l’església de Sineu, la nit en què van morir la Beatriu i Abu-Lihya i els soldats de la fortalesa els assetjaven, fra Jaume havia baixat fins a les profunditats per recuperar el relleu de bronze del qual havia parlat el borni per utilitzar-lo com a escut. Per arribar-hi, va haver de travessar una porta de fusta sobre la qual s’havien tallat la cara d’un boc, el diable i els quatre signes, representació de les forces creadores: el foc, l’aigua, la terra i l’aire. L’havia passat de llarg, gairebé sense parar-hi atenció.

—És dins la porta!

A baix, a l’església, alguns homes carregaven cabassos plens de terra cap a l’interior. En Francesco, des de l’esplanada, s’havia aturat i seguia, curiós, l’excitació dels seus companys a la torre.

No hi havia temps per perdre. En Joan va seguir el seu mestre quan aquest va arrencar a córrer escales avall.