13

Castell de Sineu, 16 de novembre de 1285

Sota la llum feble d’una llàntia, el desdentat va pressionar amb fermesa l’extrem del cairell amb unes tenalles.^[006] El ferit, semiinconscient, el rostre embotornat i d’una pal·lidesa mortuòria, gemegava un plany profund i interminable, com el dels esperitats. Li havien embolicat el cap amb cintes de drap i lligat els extrems a un dels rústecs pilars de l’habitació, plena a vessar d’una petita multitud encuriosida. Sabastida i l’alcaid observaven al peu del llit. El desdentat va lligar els mànecs de les tenalles un contra l’altre per fer pressió a les dents que mossegaven el tros de fletxa sobresortint del ferit. L’altre company que havia sortit il·lès de la topada al camí d’A-riany l’ajudava. Va lligar les tenalles a la corda de la ballesta armada. Va endur-se-la fins a tensar el més possible tota la línia i, amb un sogall, va assegurar l’arma a l’altre pilar. Ara, la ballesta se sostenia a l’aire ben tibant per tots dos extrems: en un, el pam de fletxa que sobresortia del ferit, amb el cap fixat al pilar. De l’altre, l’estrep de l’arma lligada a la segona columna. La idea era que en alliberar la nou, la força de la corda en destensar-se arrossegaria les tenalles i aquestes estirarien la sageta clavada a l’os.

—Creieu que funcionarà? —va preguntar, escèptic, Sabastida.

—No podrem treure-la d’altra forma, senyor —li va contestar el desdentegat—. Cal un cop molt fort i sec. Ho vaig veure fer en una ocasió i va funcionar.

Va ordenar que es preparessin. El públic es va moure cap enrere. Sis mans subjectaven el coll i el cap del ferit.

Van deixar anar la nou. La corda es destensà amb tanta violència que va arrossegar les tenalles i el tros de fletxa, almenys una part. Va ser tot just un segon, però tots van veure que alguna cosa no havia funcionat. La punta de metall s’havia ancorat dins l’os, havia tibat tota la mandíbula cap a un costat, i l’havia desencaixat completament de la resta de la cara. Un crit d’horror davant el rostre grotesc i terriblement deformat del ferit va precedir l’udol del pacient.

Sabastida es va girar, fastiguejat, i va sortir de l’habitació seguit de l’alcaid.

—Deveu comprendre que, amb el que ha passat aquí dins, em quedo sol amb quatre homes. Més ben dit, tres i un coix. Necessito alguns dels vostres soldats per continuar la persecució.

L’alcaid coneixia la supèrbia dels barcelonins. «Es creuen els reis de la Corona, senyors amb dret a fer i desfer. Només són una colla de mercaders». Ho havia deixat clar als homes amb els dos ferits que havien precedit Sabastida. L’hi havia repetit en persona quan va arribar al costat del sergent. No podia prescindir de tropes davant la incertesa general. Ara bé, aquell document semblava veritable i el segell del príncep li pesava en l’ànim. L’últim que desitjava eren problemes amb el nou poder, i tot indicava que seria Pere o el seu alter ego, Alfons, qui aviat manaria a Mallorca. Per això havia permès que alguns dels soldats de la guarnició els acompanyessin a detenir uns quants jueus i que els portessin al castell per interrogar-los.

L’alcaid va agafar un llum i va indicar al conseller unes escales de cargol que descendien en la foscor.

—Sou un home tossut, Sabastida. No us prestaré homes als quals ni tan sols puc explicar on van.

—És una missió secreta. El mateix príncep va exigir discreció.

Els crits del ferit es van anar apagant a mesura que baixaven. Altres laments prenien el relleu. Reverberaven sobre les pedres florides i relliscoses. El tuf malsà d’humitat se’ls va ficar pel nas, per la gola. Sabastida va tossir. L’escala s’estrenyia.

—Què han esbrinat els vostres homes dels mercenaris?

—Res de nou —va contestar l’alcaid, atent a on posava el peu—. Ja us ho he dit. Soldats al servei del rei de Sicília. Van sol·licitar alberg al castell. Els el vaig negar. Un d’ells va dir que anava a visitar la seva família, a Sencelles.

Aquesta informació era valuosa. És probable que els fugits cerquessin refugi en un lloc conegut. Si no s’amagaven allà, Sabastida podia detenir els familiars, fer-los arribar la notícia d’alguna manera i forçar-los a lliurar-li la noia o el tresor, en el cas que ja el tinguessin en el seu poder. La idea el va angoixar. Va veure de nou la noia passant davant el seu nas dalt del cavall a galop tirat, abraçada a un d’aquells encaputxats, i va repetir el cop d’espasa que mai va donar. Es va maleir a si mateix per la seva lentitud, va maleir una altra vegada la poca traça dels ballesters, la seva covardia. Amb el vell del sergent esbufegant i ensopegant a cada pas, Sabastida va reconèixer que mai trobarien el rastre. Era més sensat tornar a Sineu i recollir informació en persona. Estava convençut que els ballesters que havien marxat amb els ferits estarien més preocupats d’omplir la panxa i dormir que de complir les seves ordres, però estaven furiosos i amb ganes de venjança pel tràngol i els trets rebuts. Es van acontentar a assaltar la casa de Vidal Cresques. Van treure la Liora al carrer. La van colpejar, la van cobrir d’insults i l’arrossegaren pel fang fins al castell. Quan Sabastida va arribar, els soldats eren ja al voltant del foc. Explicaven a l’alcaid l’aventura com si s’haguessin enfrontat amb les tropes del Miramamolí.^[007] Una bóta de vi passava de mà en mà. Ja s’havien jugat la cota de malles a les cartes. El ballester de dents oscades la guardava entre les cames. Li va somriure com si Sabastida fos un igual i li va oferir vi. Al conseller el va molestar profundament la ganyota ennegrida, la camaraderia al límit del respecte, amagada sota mirades enverinades. Va ignorar el vi i els va ordenar que es posessin en marxa. Com sempre, ho van fer desganats.

Un lament molt proper els va indicar que arribaven a les cel·les. L’alcaid va empènyer una porta. L’espai era gairebé un nínxol estret i allargat. El tuf de suor agra els va detenir a la polleguera, davant el poltre. La Liora jeia sobre una taula, pràcticament nua, les mans lligades amb cadenes per sobre del cap. El botxí havia fet bé la feina: un pal de fusta retorçava la soga de cànem, que s’havia anat clavant a la cuixa de la dona a cada gir.

A l’alcaid no li va agradar l’escena. Els jueus eren propietat del monarca. Per llei, estaven sota la seva protecció especial a canvi d’un impost, la questia. Va interrogar el botxí amb una lleugera elevació de cap.

—Diu incongruències. Penso que s’ha tornat boja. Resa al dimoni en la seva llengua. —El botxí li va cobrir la cara amb un tros del vestit esquinçat i va escopir a terra, ple de palla bruta—. Potser m’ha fet mal d’ull, senyor.

—No me la maltractis gaire —va contestar l’alcaid—. L’últim que desitjo és un plet amb la justícia reial.

El vell sergent va aparèixer en aquell moment per la porta. Va demanar a Sabastida que s’acostés:

—Porto novetats —li va dir a cau d’orella. Sabastida va notar el seu alè carregat de càlids i recòndits miasmes. Va allunyar el cap com si el baf el cremés—. He preguntat a la taverna on va morir el jueu. El seu amo m’ha confessat que el vell va esmentar un nom abans d’anar-se’n al clot.

El sergent estava satisfet per la troballa. La promesa de repartir el botí l’havia fet tornar diligent per primera vegada en molts anys. Va paladejar per un instant la impaciència del seu jove i presumptuós superior. Sabastida va instar-lo que continués amb un parpelleig nerviós.

—Un dels hostes, un pagès de Petra, va ser testimoni de tota l’escena. Va sentir un nom, Abu-Lihya. Diu que pot tractar-se d’un paleta, de l’alarif,^[008] que així és com el coneix tothom al poble.

Abu-Lihya… Pronunciat per Vidal, podia ser la clau per arribar al tresor. L’eufòria va estarrufar la pell del conseller.

—Pregunta a la vella si el coneix.

El sergent es va acostar a la Liora. La va alliberar del drap que li cobria la cara i va ordenar a un costat els flocs de cabells enganxats al front per la suor. Ho va fer delicadament, amb una tendresa que va inquietar Sabastida. La Liora va mirar els ulls d’aquell home, plens d’una compassió aquosa i falsa. Va saber que li faria mal.

—Escolta’m, àvia. Ets gran com jo. —Va contemplar el seu cos arrugat el temps suficient perquè ella se sentís bruta—. Ja fa temps que lliurem les nostres guerres. Ara és temps de deixar els joves que trisquin amb les seves, no et sembla? Explica’ns-ho tot. Qui és Abu-Lihya? Podràs tornar a casa i plorar el teu home.

Ella semblava absent, els seus ulls velats clavats al sostre. Ni tan sols es va estremir quan el vell va apartar el tros de roba que cobria els seus pits, generosos i flàccids, vessats sobre si mateixos. A Sabastida el va repugnar la imatge d’un sergent lliurat a actes lúbrics, capaç de tenir una erecció.

—Sigues assenyada. —Els seus dits van començar a dibuixar cercles al voltant dels mugrons—. De ben segur que degueres portar de cap més d’un jueu quan eres jove, eh? Si ens haguéssim trobat llavors, a fe meva que ho hauríem passat molt bé, velleta meva. Abu-Lihya? És només un nom. Parla i posarem fi a això.

La Liora l’hi va preguntar hieràtica, com en somnis. Només la seva boca es va moure.

—On és la meva nena?

El sergent va esperar massa a respondre.

—En un lloc segur. Digues el que saps i et reuniràs amb ella ara mateix.

Un somriure va traspuar en el rostre congestionat de la dona.

—Ha fugit, oi? La meva petita ha fugit.

El sergent va pessigar-li un mugró amb inusitat acarnissament. Va alliberar la ràbia indefinida que sempre portava a sobre, potser pel vigor juvenil perdut, pels innombrables caps cada vegada més joves que el manaven perquè ell era només un vell soldat, per la sardina feta malbé gràcies a l’últim mocós que li havia tocat obeir, Sabastida, el Corb. Va seguir gairebé amb curiositat científica l’efecte de la seva brutal pessigada en el rostre de la dona. Ella el va reptar sense un gest.

—Sé que s’ha escapat i mai la trobareu, bèsties de l’infern!

El sergent va treure el seu coltell. El tall brillava amb una altra tonalitat, més platejada. L’alcaid el va detenir. A la seva presó ell s’encarregava dels interrogatoris. A més a més, era la seva jueva, propietat de la Corona.

Liora va continuar recitant el nom dels deu savis d’Israel martiritzats pels romans després de la destrucció del segon temple.

—Rabí Akiva, rabí Lehudà ben Bava, rabí Haninah ben Teradion…

Els quatre homes se la van quedar mirant. Potser era cert que havia perdut el seny.

—Sap qui és aquest Abu-Lihya —va dir el sergent— i està més lúcida que tots nosaltres.

A un gest de l’alcaid, el botxí va donar una altra volta al pal de fusta. La corda es va clavar una mica més en la carn. Tot el cos de la Liora es va engarrotar en un crit mut i arquejat. El panteix va ser l’única resposta durant una estona. Va recordar les paraules del Deuteronomi.

«Tot sofriment que no és descrit a la Torà, faré caure al teu damunt».

Va demanar aigua. Sabastida es va inclinar, molt a prop d’ella.

—Parla, primer.

—No sé res. Sóc una pobra dona que mai s’ha ficat en les coses del seu marit. Ell tenia amics i coneguts, clients que venien de lluny per comprar-li els seus ginys.

El conseller va estudiar atent la cara de la jueva. Podien seguir torturant-la i esbrinar si deia la veritat. Perdrien el temps. Ara sabien que dos dels assaltants eren mercenaris. Venien de Sicília i un d’ells tenia família en un llogaret proper. Sabien que el vell havia esmentat el nom d’Abu-Lihya abans de morir i coneixien el seu ofici. Era alarif, paleta.

—Sabem on viu aquest Abu-Lihya?

—A prop de Petra —va contestar el sergent.

Tenien prou informació per posar-se en marxa. Sabastida es va emportar el sergent fora de la cel·la.

—Tu aniràs fins a Sencelles. Emporta’t un home. Esbrina on viu la família del fill de puta que ens va assaltar. Si veus que hi són tots, i això vol dir la noia inclosa, avisa’m. Si estan sols, detén algú i porta-me’l fins aquí. Jo, amb els altres dos, buscaré aquest mestre d’obres a Petra. M’entens? Faràs bé la teva feina?

El sergent li va contestar amb un somriure amarg i un bufec d’afartament. «Corb del dimoni!».

—I vós fareu bé la vostra? Mireu que no se us escapi la noia com l’altra vegada. Va passar davant el vostre nas. Ni tan sols la vau encertar al cavall.

—I tu procura que no t’agafin tan fàcilment per la gola, avi. —Es van fulminar amb una mirada de fàstic. Sabastida va canviar de tema—. Com està el de la cama?

—La ferida sembla neta, però li costa caminar.

Sabastida es va girar cap a l’alcaid.

—Ja que no ens podeu cedir els vostres homes, us suplico cavalls. Els necessitem.

Era la primera vegada que aquest cregut vestit de negre li pregava. Va recordar el segell principesc.

—Per a quan els voleu?

—Al més aviat possible.

El conseller va agafar el llum d’oli i va desaparèixer amb el sergent escales amunt. Necessitava sortir d’aquell forat llòbrec i malsà, respirar l’aire fresc d’un dia que tot just havia començat.

L’alcaid va ordenar al botxí que desfés el torniquet a la presonera i li donés aigua:

—Tan aviat com estigui millor, treu-la del castell, a ella i els altres jueus. No vull tornar a veure’ls aquí.