38

L’església de Sóller va anunciar l’hora nona amb un toc de llauna, pobre i amb ressons. El savi i Al-Sahir arribaven a les primeres cases. El vent en ratxes sobtades i molestes portava la sal i la imprecisa remor del mar. El primer paisà amb el qual es van creuar els va assenyalar l’aljama. El call no era tapiat, però constituïa un barri a part, tot just quatre cases sobre un turó al qual s’arribava a través d’un camí costerut i solcat per les pluges recents. A mesura que s’hi acostaven, Al-Sahir actuava de forma decidida, com si l’expedició la manés ell. Va esperonar la seva muntura i es va avançar. El savi tenia la impressió que al musulmà el molestava, en aquell punt del viatge, la presència de la resta del grup. Sabia que ara es revelaria inevitablement el secret que tan gelosament havia ocultat?

Al call, tan sols la remor d’activitat darrere dels murs i l’olor de viandes bullint a l’olla assenyalaven la presència humana. A l’entrada d’una casa un terrissaire tornejava un vas. Al seu damunt, un tendal sobre la llinda el convertia gairebé en una ombra. Va mirar cap a Al-Sahir un instant com si només fos un soroll i va tornar a concentrar-se en el fang. Les seves mans terroses i humides van acariciar les parets de la peça.

—Cerco la casa de la família Cresques.

El terrissaire va seguir modelant l’argila.

—Quin Cresques véns a veure?

Al-Sahir no tenia resposta. Només era un nom escoltat feia molts anys. «Els Cresques a Mallorca són bons amics. Ells els protegiran. Tindran cura de tot fins que arribin millors temps».

L’artesà va aixecar lleument la destra i va assenyalar cap a un home que treia el cap per la porta a l’altra banda del carrer. Portava l’aljuba esquinçada, la kerià, el ritual del poble hebreu davant la mort d’un ésser estimat. El reflux amarg va raspar la gola d’Al-Sahir. Es va acostar fins al jueu endolat, un home de trets juvenils tot i la barba rinxolada que li cobria bona part de la cara.

—Cerco la casa dels Cresques.

—Coneixies el meu pare?

—No. Només és un nom mencionat fa massa temps.

La presència del savi cristià i el seu aspecte franciscà van alarmar el jove.

—Qui sou?

Altres homes van sortir de la casa, també amb les vestidures esquinçades. Era evident que a l’interior estava tenint lloc un funeral. L’ambient es va tornar hostil de sobte. El jove barbut va clavar l’esguard en el savi.

—Vosaltres bordeu amb ràbia contra el poble de David.

—Estem de pas —va respondre el savi—. Oblida’t de mi. Només hem viatjat junts. Aquest home ha fet un llarg i dur viatge per donar-vos un missatge. Gairebé s’hi deixa la pell.

Un dels jueus es va avançar. Un ganivet de fulla generosa brillava entre les robes fosques.

—Potser van ser ells, Simó. —El jueu agafava amb fermesa el mànec.

—De què el coneixies? —va tornar a preguntar el de la barba.

—Fa gairebé vint anys van desembarcar a Sóller uns viatgers. Procedien de Sicília. Fugien de Carles d’Anjou.

Al-Sahir dosificava la informació. Ni tan sols n’estava segur, que fos al lloc correcte. El jove jueu va mig aclucar els ulls. Hi havia ira en la seva mirada, en la de tots els que l’envoltaven. Alguna cosa greu havia passat. Un dels criats del savi va desenfundar una espasa curta amb lentitud volguda. El seu gest volia dir que anessin tots amb molta cura, però l’efecte va atiar més el foc. Les veus d’amenaça van omplir de sobte el camp jueu i l’espai entre els dos grups es va estrènyer. D’altres sortien de la casa. Els doblaven en nombre. Si volien, els podien massacrar.

—Parla d’una vegada, tossut musulmà! —va exclamar el savi. En la seva veu es barrejaven l’ordre i la súplica. Va haver de refrenar la seva muntura, pur nervi instintiu a punt de desbocar-se—. És la fulla de l’acer el que ens espera si t’entestes a mantenir tant de secret!

Al-Sahir es va acostar, ranquejant, fins al jove anomenat Simó. El cansament li pesava a les parpelles, però la debilitat li va donar un valor gairebé sacrificial. Es va encarar amb ell i no va sentir por davant el ganivet, afilat com les espases dels frany vint anys abans.

—Simó… —va dir mentre repassava les faccions del noi a la recerca de respostes. Era massa jove. Ni tan sols havia nascut, quan tot va succeir—. Suposo que van ser acollits pel teu pare. Es deia Cresques. Vaig sentir parlar d’ell fa molt de temps. Vam tenir amic comuns a Sicília. He vingut a advertir-lo. Corre perill.

—Arribes tard. Mai li vaig sentir res referit a ningú que fos d’allí.

Els jueus van intercanviar mirades nervioses.

—Veieu? Hi tenen alguna cosa a veure —va dir algú—. Detinguem-los tots. Donaran compte dels seus actes davant el consell.

—Què li ha passat, al teu pare? —va preguntar Al-Sahir, encara que les robes fúnebres i els ànims del grup li donaven ja la resposta. Els seus torturadors havien arribat abans? «Sóller… Cresques…». Les paraules arrencades durant el turment el perseguien. El grup els començava a envoltar.

—Sortim d’aquí, Al-Sahir —li va ordenar el savi.

La pregunta del musulmà va ser presa com una provocació. La retirada del franciscà, com una admissió de culpabilitat. Es van envalentir. Van aparèixer altres armes sota els mantells. Va començar amb una breu, gairebé tímida, sacsejada sobre Al-Sahir. Mans més segures el van subjectar. El grup s’acostava als cristians. El criat a la vora del savi es va atansar al seu senyor per protegir-lo i va brandar l’espasa en alt, disposat a deixar-la caure sobre qualsevol que s’hi aproximés massa. Al-Sahir era arrossegat a l’interior de la melé vociferant. La força de l’odi ho engolia tot. Va créixer de sobte i es va desbordar, una avinguda davant la qual l’individu ja no té el control. La massa manava, ara. Algú va trepitjar els dits ferits d’Al-Sahir. L’udol va electritzar l’aire. Va caure a terra i el crit es va transformar en un plor massa llarg i profund per ser només físic.

—Prou! —va ordenar un altre home sortit de l’interior de la casa. La batussa va quedar congelada. Havia de ser algú amb autoritat perquè tots l’obeïssin. Anava tocat amb el bonet dels metges hebreus. A diferència de la resta, les seves vestidures estaven intactes. Es va obrir pas entre el grup i va ajudar Al-Sahir a aixecar-se. Va mirar en els seus ulls inflats pel plor.

—Em dic Avidor Jordà. Crec que busquem el mateix home. Hem fet tard.