4

Sineu, 15 de novembre de 1285

L’aigua queia en cent cascades sorolloses des de porxos i teulades, des de les gàrgoles de l’església de Santa Maria, i alimentava torrents que baixaven furiosos pels carrerons costeruts. El vent a ràfegues, com un mag invisible, creava efímers ventalls de pluja, l’elevava, la portava d’aquí cap allà i la feia ballar pel poble desert. Només dos genets avançaven al pas camí de l’alcàsser, encimbellat a la part alta de Sineu. Joan del Mas i fra Jaume de Toledo es van enfonsar en la caputxa de les seves capes xopes, en un gest inútil per protegir-se de la pluja que els bufetejava.

La travessia des de Sicília havia estat llarga i dura. El temporal gairebé els va fer naufragar davant de les costes de Sardenya. El mar va embogir. Les onades eren negres parets d’aigua que s’abatien sobre la fràgil embarcació i el ponent s’obstinava a tornar-la cap a orient, allunyant-los del seu objectiu. Van veure vells mariners plorant mentre barbotejaven rogatives a la verge. No van tenir més remei que fer la llarga volta per Barbaria, deixant-se arrossegar fins a les costes d’Àfrica, i des d’allà aprofitar els corrents i els vents de llevant que pujaven cap a les Balears. El temps els va acompanyar a partir de llavors, tot i que no es van alliberar de l’angoixa davant un nou perill: els pirates. Els van acabar fent mal els ulls de tant escrutar l’horitzó, sempre amb l’ai al cor davant d’una silueta endevinada entre les ones. Per fi, aquell matí havien albirat el castell de Santuerí, a Felanitx. Quan van entrar a l’àmplia badia, el mar, mans i amable, gairebé sense onades, els va semblar un regal del cel i van donar gràcies a Déu, de genolls sobre la coberta. Haurien pogut descansar al poble, però en Joan tenia ganes de veure la seva família i dormir a la llar, a Sencelles, encara que fos tard. Fra Jaume va estar-hi d’acord i van continuar pels corriols que des de Felanitx portaven al centre de l’illa.

La tempesta, però, els va sorprendre després de passar Manacor i van haver d’acceptar que no podrien arribar el mateix dia fins al llogaret on vivien la mare i les germanes d’en Joan. Les llargues i mal dormides nits interrompudes per falses alarmes, el menjar escàs i la por els pesaven a tot el cos. Fra Jaume tenia febre. Necessitaven un catre, jeure, descansar. A primera hora del dia prosseguirien. Dormirien a Sineu.

Van arribar fins al davant de la fortalesa, d’indiscutibles trets moros. Joan del Mas va trucar a les portes. Els cops s’ofegaven sota el fragor del diluvi.

—Qui hi ha? —va cridar una veu des dels merlets.

—Dos homes d’armes del rei de Sicília —va respondre en Joan, descobrint-se. Tot i la barba densa, una cicatriu li creuava la galta dreta. El seu rostre ja no era el del nen que havia abandonat Vall-de-roures feia dos anys. El temps i la vida dura li havien cisellat angles i arestes en els pòmuls i en la barbeta. La costura marcant-li la cara li recordava el seu tràgic passat. Joan Caratallada, l’havien batejat a les galeres del rei d’Aragó.

El soldat va desaparèixer sense dir una paraula i els dos genets van esperar pacients sota la pluja, desitjant sentir que s’obrien els forrellats. Al cap de poc, les torxes van il·luminar la torre. Alguns soldats hi van treure el cap.

—Sóc l’alcaid de la fortalesa —va anunciar un d’ells. La llum flamejava al seu casc i a la cota d’escates—. D’on veniu?

—De Sicília —va contestar fra Jaume de Toledo, descobrint-se als del castell. Les arrugues en el rostre eixut posaven més anys a la seva trentena—. Portem la soldada ben guanyada defensant les quatre barres i l’àliga de Sicília. En pau venim, senyor.

—Què us ha portat fins aquí?

En Joan es va avançar.

—La meva mare i les meves germanes viuen a Sencelles. Més d’un any, fa que no les veig.

Els del castell callaven i es movien inquiets. D’altres s’hi havien afegit sota la llum de les torxes.

—Doncs seguiu en bona hora el camí i abans les veureu —va contestar l’alcaid—. Les portes estan tancades. No coneixeu les noves? El príncep Alfons va desembarcar ahir a Portopí. Ha posat setge a la ciutat de Palma. Potser ja s’ha rendit.

La notícia els va sorprendre. Mala sort. Havien sortit de Sicília farts de la guerra. Ara se la trobaven a Mallorca.

—Solament volem alberg per a aquesta nit —va demanar fra Jaume—. Demà seguirem el nostre camí. Quin problema us suposem?

—Potser dieu mentida. La inquietud i la por s’han apoderat de l’illa. La majoria dels nobles van donar suport al rei de Mallorca. Ara han desaparegut. Molts han fugit. Potser tornaran amb gent armada i castigaran tots aquells que ja han prestat homenatge a l’infant. Tot són rumors. Diuen que han demanat ajuda als moros de Menorca, que ja han desembarcat i assolen la costa del sud. Ningú sap res. Els jurats de la vila són aquí dins, amb mi, i no obriré les portes fins que una autoritat superior em digui formalment de qui és l’illa.

L’alcaid va donar mitja volta sense esperar resposta, seguit dels seus homes i les teies. Un llampec i un tro van donar la benvinguda als dos genets en la nova solitud. «Què podem fer? Demanar alberg entre el paisanatge?». En l’actual situació política, l’hospitalitat desapareixia. Portes i finestres es tancaven i els pobles emmudien. La por és poderosa. L’havien vist a Sicília, a les costes de la badia de Nàpols. Des de les galeres de l’almirall català Ramon Marquet, en les quals servien, el vent els portava el so arrabassat de les campanes, la dringadissa que anticipava el saqueig. La gent, puntets foscos en el paisatge, buscava refugi a les muntanyes properes a resguard de la fúria aragonesa. Fra Jaume va recordar la frase de Virgili: Quaeque ipsa miserrima vidi, et quorum pars magna fui. «Quantes coses horribles vaig veure i en quantes d’aquestes vaig participar!».

—Què fem, fra Jaume? —va preguntar en Joan.

El jove insistia a donar-li tractament, encara que fra Jaume li havia pregat moltes vegades que l’anomenés senzillament pel seu nom de pila. Ja no era un monjo de l’orde de Calatrava. Només era un pròfug d’aquest orde. En Joan mai li va fer cas. Se sentia en deute amb aquell castellà que se l’havia jugat per salvar-li la vida a ell i a la seva família.

Una veu a la seva esquena els va sorprendre.

—A la taverna de Tomàs Gili. —Un home sense rostre els parlava des de darrere d’un finestró—. Allà pot ser que trobeu aixopluc. Baixeu fins a l’esplanada del mercat. Veureu una copa esculpida a la porta.

Va tancar de cop i un altre llampec va retallar per un instant habitatges i carrerons negats. El xàfec frenètic excavava solcs pertot arreu. Van esperonar els cavalls i es van perdre en la foscor a la recerca del local.

Al cap de pocs minuts, gairebé a les palpentes, van arribar fins a un espai ampli, una petita plaça. Sense llum era difícil identificar el lloc. Fra Jaume va descavalcar i va començar a palpar les portes una a una.

—Fra Jaume! —En Joan va assenyalar cap a la claror, que en retallava una.

L’exmonjo de l’orde de Calatrava es va acostar i va passar la mà per sobre. De seguida va notar la forma convexa. La copa. «Bravo, noi!».

Van trucar unes quantes vegades. Un home gras va entreobrir la porta. Una barba de llop li naixia per sobre dels pòmuls. Els va mirar desconfiat, de dalt a baix.

—La taverna de Tomàs Gili?

—Sí, és aquí. —L’obès es va avançar a la pregunta de fra Jaume—: És ple.

—Ens conformem amb un racó al costat del foc. Pagarem com si ens haguéssiu deixat el llit d’un rei.

—És ple —va repetir, esquerp, el taverner.

En Joan va agafar l’hostaler de la camisa i el va arrossegar fins a tenir-lo molt a prop. Va mirar dins els seus ulls desconcertats. Quin error era ser descortès amb dos homes com ells! Dos apàtrides que es guanyaven la vida matant per un sou, vivint la vida dura del mercenari. La guerra els havia endurit l’ànima. Tenien un ressentiment callat amb la societat que els havia deixat al marge, una societat que els devia alguna forma de justícia. Actituds com la d’aquell gos panxut els despertaven una violència sempre a flor de pell. «Si sabessis que fàcil que és matar, mare!». Va fer brillar el ganivet davant la cara bocabadada del barbut i n’hi va posar la punta sota el ventre.

—No entens el cavaller. Tens dues opcions. O acceptes els diners o t’obro en canal. Tu decideixes.

El taverner va empassar-se la saliva i va assentir lleument, per no despertar la punta d’acer.