31

L’Aixa va voler buscar la porta de casa seva, però els passos accelerats per darrere li deien que, si s’aturava, encara que només fos un instant per orientar-se, l’enxamparien. Era a prop, al call, al seu barri. La resplendor s’endevinava en les escletxes de finestres i portes. «Que algú m’obri! Deixaré el mapa. Jo seguiré, seré l’esquer per allunyar-los».

Va cridar demanant ajuda i va saber a l’instant que havia comès un error. Els seus perseguidors van rastrejar el so en la nit encara més entossudits. Podia sentir els seus esbufecs. Reconeixia les veus del cap i del vell. S’estava allunyant del nucli urbà. Aviat corria camp a través, entre falgueres i esbarzers que l’esgarrinxaven i la feien caure. El tall al panxell havia desfermat un dolor agut que li engarrotava la cama. Va començar a coixejar.

La desesperació la va assaltar de sobte. Un llamp negre la va partir per la meitat i una perversa lucidesa la va convèncer que no hi havia esperança, ni sortida. Va veure l’esvoranc de l’abisme, un avenc més negre que aquella negra nit de novembre, la de l’ànima confrontada amb la soledat. La pena la va estripar per dins fins a abatre-la i posar-la de genolls. Va plorar pel seu oncle Vidal, pel fidel Jehudà, els quals mai tornaria a veure, per la seva mare, morta poc després de néixer ella, pel seu pare, que mai va conèixer, però a qui abraçava ara en el mapa ben subjecte en el pit, va plorar per la seva vida feta miques en tan pocs dies. Plorava i caminava. Corria quan la lluna s’oferia entre els feixucs núvols i il·luminava les formes del paisatge.

Es va sentir nua i insignificant i hauria volgut arraulir-se en un racó i oblidar-se del món i que el món l’oblidés a ella. Només havia de cedir i abandonar el maleït fardell, llançar-lo als seus perseguidors. Segur que quan el tinguessin la deixarien en pau. Però no era tan fàcil. La seva vida tot just havia començat, la del seu pare i la de Vidal, la d’Abu-Lihya s’havien consumit lliurades a una missió. Va imaginar l’agonia del seu pare, la determinació de ferro que l’havia portat a buscar la mort, la convicció que havia llançat a l’exili el borni Abu-Lihya, el sacrifici dels Cresques en adoptar-la a ella i el seu germà. «Si jo cedeixo, el sentit que va donar forma a les seves vides desapareixerà». Es va horroritzar en pensar que llavors els estaria matant una altra vegada i que aquesta mort era més cruel i més definitiva que la física, perquè era com esborrar-los del llibre de la memòria, i va seguir caminant i ensopegant. Es va esforçar a trobar el sentit a la seva pròpia fi i una por atroç s’apoderava d’ella quan es convencia que ells l’atraparien. «Em robaran el mapa. Em mataran. Potser mai ningú trobarà el meu cadàver perdut entre la mala herba, com els xais que s’extravien i moren sols, sense un perquè». I seguia avançant, encara que el panxell li feia cada cop més mal. Una pulsió secreta i estranya, la que crida a la vida i no accepta negar-se a si mateixa, l’animava a continuar. Li deia que en Joan, el mercenari callat amb la cara marcada, pensava en ella, que estava donant sentit a la seva fugida i que no era un xai. «Ell em trobarà». Va recordar com aquell jove l’havia rescatat, com l’havia fet volar a l’aire per muntar a cavall. El pensament la va acompanyar molt de temps, mentre pujava i baixava per turons i barrancs i travessava boscos.

Va arribar un moment en què la tempesta interior va cessar i va tornar a sentir la calma de la nit. La suau pluja li netejava la cara. Els passos de l’enemic havien desaparegut. Els núvols passaven ràpids per sobre del seu cap. Va ser llavors quan la lluna va il·luminar la poderosa construcció ciclòpia, un cercle de pedra sense desbastar, una d’aquelles misterioses construccions que sempre havien estat allà, els enigmàtics talaiots. Es deia que una raça de gegants, ara ja extingida, els havien construït feia moltíssim temps. D’altres afirmaven que eren obra d’antics bruixots i fetillers per celebrar els seus sinistres ritus pagans. La gent els evitava, convençuts que res de bo podia succeir a prop seu. Però el cansament la va arrossegar al seu interior sense sostre. Una figuera havia arrelat en un costat i la seva frondosa copa prometia protecció contra la pluja i el vent gelat. S’hi va arraulir a sota ben agafada al mapa. Només descansaria un moment, només fins que la intensitat de la punxada que li engarrotava la cama deixés de bategar amb tanta ràbia. Va tancar els ulls i va pensar, potser va somiar que no volia adormir-se.

Els soldats, intentant enfonsar la porta, es van sorprendre en sentir l’espanyar de baldons a l’altre cantó. Les fulles es van obrir de cop abans que els assetjadors les empenyessin. Van aixecar les destrals i la imatge que va sorgir davant d’ells els va paralitzar. El diable els reptava des del fons del passadís. Fra Jaume havia baixat fins a les profunditats, on Abu-Lihya i Vidal Cresques l’havien col·locat feia anys per acomplir la seva missió. Va passar sota l’advertència en llatí i per sobre del cadàver del desdentegat, va desencaixar l’ala de les seves frontisses i Satan va tornar a la superfície. Ara servia d’escut i talismà. Parapetats al darrere, en Francesco, fra Jaume, en Joan i els pagesos que també havien decidit sortir del temple van esperar que l’enemic s’endinsés per l’estret corredor. L’alcaid, des de l’exterior, els ordenava atacar. Es van senyar, van dubtar al principi i van entrar previnguts, de dos en dos, murmurant pregàries. Els companys empenyien des del darrere, inquiets quan s’encaraven amb les terribles faccions del diable, que els esperava amb el somriure fastigós. Es van aferrar a les seves armes i es van donar ànims amb crits roncs per començar a ferir.

—Ara! —va ordenar fra Jaume.

En Francesco va apuntar amb la ballesta. El primer dard va travessar netament l’avantbraç d’un dels soldats de l’avantguarda. Fra Jaume va buscar el genoll de l’altre, va llançar la seva espasa en un mig arc per sota de l’escut que protegia el seu oponent. L’acer li va tallar precís el lligament i es va allunyar xocant contra l’os. El ferit queia de genolls. Crits estripats omplien el passadís. En Joan va apuntar amb la ballesta presa a l’home de Sabastida mort a l’església. L’arma era més lenta de carregar que la del sard, però també era més letal. Va disparar a boca de canó al següent soldat, sense la protecció del seu company caigut. El tret va reverberar entre les estretes parets. El projectil es va enfonsar en el seu pit malgrat el perpunt, i l’impacte el va llançar violentament cap enrere. Un altre dard d’en Francesco rebotava contra la fulla d’una de les destrals aixecada al seu davant. El diable seguia dret. Sostingut pels seus portadors, s’encarava amb l’enemic amb la seva ganyota silenciosa, les banyes per davant. En pocs segons n’havien deixat tres fora de combat. Jeien a terra. Dos retorçant-se de dolor, l’altre estès, inert, segurament mort.

Els soldats que seguien van quedar a certa distància, sense atrevir-se a atacar. Dubtaven. Lluitar en aquella estretor era un parany. L’enemic portava ballestes, espases. Sabien com utilitzar-les. No eren camperols. I aquella imatge… Intuïen que modelar un ésser era ja exorcitzar-lo, convocar-lo a una forma de vida, potser més poderosa que la dels mortals. Així com les representacions dels sants eren benefactores i la gent s’hi apropava per tocar-les i quedar impregnada amb les seves virtuts, el rostre del maligne només podia portar calamitats. La indecisió va animar el grup protegit pel relleu. Van saltar per sobre dels cossos i el seu ímpetu va fer retrocedir els altres atacants fins a la sortida. Era com a les galeres, quan la pluja de sagetes cessava i uns i altres estenien les passarel·les sobre la nau enemiga. Als taulons estrets començava la matança. Calia ser ràpid i precís per no perdre l’equilibri i ferir com un cirurgià pervers en el lloc on fa més mal. En plena lluita, amb el rugit de la por al cap i el cor a la gola, els cops a tort i a dret abatien fins i tot aquells que aixecaven massa tard les mans en senyal de rendició: «Pour l’amour de Dieu! Per l’amore di nostra madonna! Pietà! Non uccidermi! No em matis! Ne me tuez pas!…».

A l’exterior, els esperava la resta de l’escamot. L’alcaid, al capdavant, brandava la seva espasa, previngut, i intentava desentranyar el sentit de l’insòlit escut diabòlic que els emparava. Caminaven d’esquena, a la recerca de la senda que els allunyés del poble, de cara als soldats que es començaven a tancar al seu voltant. Algú va tornar a barrar la porta de l’església per dins i, abans que l’alcaid manés atacar, les pedres els plovien des de la torre. Els fugits van aprofitar el moment de desconcert. Ningú del grup va haver de donar l’ordre per posar-se a córrer per un pendent fangós que, per desgràcia, va morir massa aviat en un mur, una paret de sòlida pedra que els barrava el pas. Havien caigut en el seu propi parany en el laberint d’un poble que no coneixien. Van buscar la sortida pels costats, a corre-cuita, un buit, una escletxa per la qual escapar-se. Les teies enemigues els van engalzar. Les afilades llances, també. Les puntes de ferro s’allunyaven i s’apropaven rabiüdes i àgils. El diable de metall parava la majoria de les envestides, però en Francesco va rebre un cop al front, fra Jaume un estrip a la cara. Els envoltaven i l’espai per maniobrar s’estrenyia. Els pagesos s’apinyaven un contra l’altre, incapaços d’usar fones i trills. Se’ls estava menjant la por. Sanglotaven.

—Rendiu-vos —va ordenar l’alcaid entre el soroll d’astes i el xoc d’acers.

Darrere del parapet satànic, en Joan va dir que no amb el cap al seu mestre. En Francesco carregava de nou la ballesta, disposat a seguir lluitant. La sang li dibuixava regalims per la cara.

Els tenien ja contra la paret. Des del flanc, una llançada va encertar un pagès a la cuixa. El seu udol va animar els atacants, que van estrènyer més el setge. Fra Jaume va aixecar l’escut-relleu i va obligar les llances que s’acarnissaven amb el bronze a seguir també el moviment ascendent. Durant un instant l’enemic va quedar exposat. L’exmonjo de l’orde de Calatrava va fer una llarga gambada i va llançar la seva espasa en un semicercle que va colpejar tots els que estaven al seu abast, a les aixelles, als braços, al pit. No va caure ningú, però van retrocedir tots com un sol home espantat.

Va ser llavors que altres llums van sorgir com per art de màgia de la mateixa paret lateral, per darrere dels soldats. L’alcaid va distingir un dels jueus de Sineu, Avidor Jordà, metge de professió.

—Què significa tot això? —va preguntar el cap de la fortalesa. L’Avidor es va avançar. En una mà hi duia la teia; en l’altra, una espasa. El seguien els homes de la comunitat hebraica del poble. Havien utilitzat una portella en el mur que comunicava amb el call, un confús laberint de passadissos i carrerons construït laboriosament des de temps immemorial pels fills d’Abraham. Tots anaven armats. El seu silenci parlava de determinació i d’odi acumulat.

—N’estem farts —va respondre el metge—. Mai abans s’havien comès en tan poc temps tants abusos contra els del nostre poble. Els Cresques han patit de forma inaudita. S’ha assassinat Vidal i un criat seu i algú pretén segrestar la seva neboda. Hem sentit els crits d’auxili de la noia i els panteixos de les bèsties que la perseguien.

Els jueus s’apropaven a poc a poc. L’alcaid escoltava i calibrava la situació. Era entre dos focs, envoltat per tots dos costats. Mentre li parlaven va començar a recular cap a la plaça de l’església, més amunt. Els seus homes el van imitar.

—Pagareu per això!

El líder dels jueus va seguir recitant els greuges.

—Més greu encara és el vostre paper en aquest cas. Vau detenir la Liora, innocent de tota culpa, i contra tot fur vau donar-li turment a les masmorres del vostre castell.

—T’ordeno que abaixis les armes i te’n tornis amb la teva gent a casa o correrà la sang.

L’amenaça va agitar les estaques i els ganivets dels jueus.

—Ja ha corregut, i ha estat la nostra.

L’alcaid hauria volgut salvar la cara i mantenir l’autoritat, però la situació s’estava tornant molt perillosa per a ell i els seus homes. Els soldats s’inquietaven. «Al castell, senyor, al castell», va murmurar algú. Estaven ficats al fons d’un carreró sense sortida, envoltats i amb més enemics tancats a l’església.

El silenci de l’alcaid era una capitulació. Els jueus els van deixar passar. Es van creuar mirades d’odi que prometien venjança i la quadrilla es va allunyar amb ulls a l’esquena. L’Avidor es va apropar al grup que acabava de salvar. Va observar la imatge abonyegada del diable i els rostres ensangonats dels que s’hi protegien.

—Seguiu-me. Sé per on ha fugit la noia.