7

L’interior de la taverna era ple a vessar. Seguint una tradició que es perdia en el temps, el dia anterior, dimecres, Sineu havia celebrat mercat. Gent de la comarca hi acudien per vendre i comprar. Els carrers s’abarrotaven de camperols i de bèsties de tota mena, que convertien el poble en una petita arca de Noè durant una jornada. Aquesta vegada, la sobtada tempesta havia retingut molts forasters, que no es van atrevir a emprendre el retorn sota el temporal.

El foc viu crepitava en una àmplia foguera al mig d’una sala de sostre baix. La foscor en desdibuixava els límits. Al seu voltant, els hostes, acostats a les flames, s’assecaven les robes i rostien trossos de menjar sobre les brases. L’olor de fusta vinosa i les mirades desconfiades van donar la benvinguda als dos forasters. Van sentir tots els ulls al seu damunt. Les espases apuntaven sota les capes.

«Gent armada. Sempre buscant brega».

«Amb qui deuen estar?».

Tots dos van saludar amb un «ave Maria» de bona voluntat que gairebé ningú va respondre i es van acostar al foc. Els van fer un lloc, més per por que per mostrar bones formes. En descobrir-se, la cicatriu d’en Joan va brillar sota les flames. Fra Jaume tremolava.

—No feu bona cara, senyor.

—No t’amoïnis, Joan. Tan sols necessito una mica de menjar i un racó on dormir. Demà estaré millor.

Van demanar vi i menjar. El taverner, falsament dòcil, els va respondre que amb tanta gent li havien buidat el rebost. Només podia oferir-los vi. El licor, fort i calent, els va reconfortar, especialment a fra Jaume. Van beure a petits glops, mentre es deixaven bressolar per les flames.

El silenci es va trencar aviat. Un dels clients els va allargar un tros de pa.

—A la pau de Déu, que on menja un en mengen dos.

Li van donar les gràcies amb un gest i el van partir. En Joan va començar a menjar. Fra Jaume el rosegava sense fam.

L’ofrena era una bona excusa per preguntar als dos nouvinguts. El donant s’hi va aventurar.

—Veig que sou homes d’armes. Per ventura sabeu què està passant a la ciutat de Mallorca? Ha caigut ja en mans del príncep Alfons?

—De res podem parlar —va dir en Joan—. Les primeres notícies del desembarcament les hem conegut fa poc, al castell.

—Servim el rei de Sicília —va continuar fra Jaume amb la veu presa de la febre—. D’aquelles terres venim.

—Aleshores, no sou l’avançada de l’exèrcit de l’infant, ni esteu al servei dels nobles?

En Joan va mirar el seu company.

—Que jo sàpiga, cap dels dos ens ha pagat. —La resposta no va tranquil·litzar gaire els presents. «Mercenaris! Disposats a batre’s per la causa del diable si rellueix l’or! Potser s’han acostat a l’olor de la disputa, a saquejar les nostres llars».

Eren temps de tribulació a tot arreu, de guerres en què l’anatema papal era tan temible com l’espasa que fereix, de prodigis que anunciaven la fi dels regnes i la mort. En els últims mesos, la remor popular havia fet córrer tota mena d’històries màgiques per l’illa, vaticinis de la invasió.

—Les hores de Jaume de Mallorca com a rei estan comptades —va anunciar una vella amb una veu cansada, a punt d’ensorrar-se, com ho estava fent el món al seu voltant. Va atiar les brases per cobrir una ceba i va fixar els seus ulls ensorrats al fons de les conques en els dos forasters. La seva mà, enorme i sarmentosa, va començar a dibuixar la història a l’aire—. Diuen que, en una alqueria de la parròquia de Calvià, una vedella va parir un monstre, meitat home, meitat vaca, i que en néixer va pronunciar amb una veu terrible, mig humana i mig mugit que a tots va gelar la sang, el nom del rei de Mallorca. Tot seguit va morir.

Un silenci ple de neguit va acollir la història. Tots semblaven buscar en el foc hipnòtic un refugi davant els misteris de la vida, potser una explicació que els salvés del vertigen que provoca la incertesa. Els canvis polítics encoratjaven el maligne. La tempesta a l’exterior estremia les parets de fang i els esperits a la sala. L’anciana va continuar.

—I dos coloms es van precipitar, embogits, una vegada i una altra contra les finestres del palau reial en el moment en què el rei es trobava a la sala.

—I què passarà ara? —va preguntar algú.

La gent es va animar a parlar.

—El príncep Alfons no ens vol cap mal. Tots som de bona raça catalana. Ara som súbdits d’Aragó.

—I què em dieu dels nobles? Han marxat tibats de supèrbia en els seus cavalls, amb l’ànima enverinada i la venjança entre cella i cella. Fins les muntures semblaven furioses.

—Mal vent se’ls endugui!

Sí, era cert. Els nobles no queien bé. Veure’ls marxar ara a l’exili, davant la imminent arribada del príncep Alfons, produïa cert plaer.

—Poden tornar i passar comptes.

—O els podem passar nosaltres. Us dic que Alfons conquerirà l’illa sense vessar una gota de sang. Els senyors estan sols. Sense el poble al seu darrere, només són com el fum d’aquesta foguera. Ja estaran fent cua a Montpeller^[002] per menjar a la taula de Jaume de Mallorca.

Jaume de Mallorca, el rei… Ningú tenia motius per odiar el bon rei Jaume, com l’anomenaven els seus súbdits, el germà del rei d’Aragó. ¿Doncs no li havia donat el seu pare, Jaume el gran conqueridor, aquesta illa perquè la regís com més li plagués? Tothom li agraïa l’actitud prudent i sàvia que havia pres respecte a la guerra de Pere d’Aragó contra els Anjou. En quin cap cabia envair Sicília, per molts drets que tingués la seva dona, Constança? És que no sabia Pere quins dos formidables enemics es posarien del cantó de Carles d’Anjou? Ni més ni menys que el Papa i la poderosa França.

Però tals idees només es podien pensar i molt baixet a la vora d’un foc com aquell. Pronunciar-les ara, quan Mallorca es disposava a canviar d’amo, podien costar la llengua a més d’un.

La vella va somriure als nouvinguts amb una ganyota de la seva boca enfonsada.

—En bona hora heu vingut per al vostre ofici! Si Mallorca torna a Aragó, tots serem enemics del Papa i de França, oi? La guerra s’apropa. Mallorca es convertirà en una segona Sicília.

—És tan terrible com diuen? —va preguntar algú altre en direcció als dos estrangers.

La guerra… En Joan va assentir. Quines paraules farien justícia a la vivència? Ell era només un pastor ignorant. Es va sentir mut. Fra Jaume de Toledo, al seu costat, feia boles amb les molles de pa. Era molt lluny, potser a la seva pàtria castellana, potser en el pont d’un navili. Tots dos saben què és la guerra. A les galeres, la pudor dels galiots és insuportable, al principi. Després, un s’hi acostuma. Saben què és la por quan s’albira la flota enemiga per fi, després de llargues setmanes jugant a fet i amagar. La por té gust com de vòmit contingut i la suor freda es fa més acre davant la certesa de l’horror que ha de venir. Abans de la batalla la coberta està abarrotada de soldats, la majoria armats amb ballestes, embotits en perpunts encoixinats, cuirasses de cuir endurit, cotes de malla, gorgeres per protegir el coll, cervelleres i cabassets. Són tots intents d’evitar el cop fatal, el tall o el dard. Els trets de ballesta són letals. Ho travessen tot. A dos-cents metres es llança la primera andanada. Les galeres d’Aragó tenen un avantatge tècnic: disposen de potents ballestes amb més abast, quasi de setge, muntades sobre les cobertes i les crugies de les naus. L’esclafit de les cordes de tendó en destensar-se és ensordidor i el tir parabòlic enfosqueix el cel per un instant. Però aquesta pluja de sagetes no enfonsa els vaixells. Causa algunes víctimes, esquinça el velam i dóna confiança als propis. Per fi, les naus s’aproximen. Semblen eriçons amb el buc i els pals crivellats per infinitat de sagetes. S’apropen tant que veuen amb terrible claredat els rostres dels que seran víctimes o botxins. La por els fa semblar més temibles i alts i forts i les fulles de les seves armes semblen més tallants, però també estan aterrits. Senten les seves veus de comandament, els seus crits d’ànim davant la imminent matança.

Que bells i majestuosos onegen els estendards de la casa d’Anjou: blaus amb daurades flors de lis al damunt… i els d’Aragó, vermells i grocs amb les àguiles negres dels Staufen! Les banderoles i els gallardets es mouen a l’aire en silenci, indiferents al xoc proper. Ordres i consignes en veus ronques i nervioses. És el moment de llançar la segona andanada, ara amb les ballestes individuals. Les onades d’uns i altres esquincen l’aire com esbarts d’estornells embogits. Cauen els primers ferits. Els seus crits són udols que amaren de por les apinyades fileres. La sang comença a córrer per la coberta. Darrere dels escuts on es protegeixen els soldats, fra Jaume mira als ulls el seu company. Li dóna instruccions. La ventalla, la cinta de malla que li cobreix la boca, amorteix la seva veu.

—Queda’t al meu costat i tot anirà bé!

Els esperons xoquen contra el buc, els rems es parteixen com branques seques amb un cruixit terrible.

—Recorda, Joan, el que t’he ensenyat! Colpeja de pla!

Només hi ha temps de carregar per última vegada la ballesta i disparar. Després vindrà l’abordatge, l’assalt.

—No intentis punxar! Un rival protegit i en moviment és difícil d’encertar!

Les dues flotes es converteixen ràpidament en un tot estellat de naus travades, un continu de cobertes sobre les quals s’ha de saltar.

—Dóna els cops amb tota la teva força! No faràs sagnar l’adversari, però li trencaràs un braç, una clavícula!

Els comandaments bramen la terrible ordre:

—A l’abordatge!

La multitud rugeix amb una sola veu electritzant:

—Aragó! Aragó!

Els guerrers salten protegits amb l’escut, armats amb l’espasa, amb la javelina, amb la maça. El cos a cos… la matança. Al final, al damunt de les cobertes, la sang forma sempre petites ones aquí i allà.

—Aragó! Aragó!

L’estrèpit d’un tro va ressonar en la nit mallorquina i els va portar de tornada a la taverna de Tomàs Gili. La clientela també semblava despertar-se de l’encanteri en què els havia sumit l’afirmació embadocada d’en Joan.

—Som només viatgers de camí a casa —va aclarir fra Jaume. El dolor se li enfilava ara pel cap i s’enroscava cruel per darrere els ulls.

—Haig de dormir.

Tots dos van buscar un racó fosc en un extrem de la sala, lluny de la llar i de l’atenció. Es van arraulir coberts amb les capes, el cap enfonsat sota la caputxa. Van tancar els ulls voluntariosos per buscar el somni o l’oblit i despertar-se en un matí assolellat, sense febre.

Els cops a la porta els van arrencar dels límits de la vigília amb un sobresalt i una lleu sensació de nàusea.

Algú trucava amb grans cops. El taverner va obrir. Gairebé va caure d’esquena de l’empenta. En Jehudà va irrompre a l’interior sostenint un tremolós Vidal Cresques. La pluja els havia deixat xops. Entre els regalims d’aigua, la sang li corria al vell Vidal des del front obert, tacant-li la cara, gotejant a terra.

—Auxili, si us plau! —va suplicar Vidal—. Han segrestat la meva neboda!

La vella va tornar a mostrar el seu somriure ganyota en direcció als dos mercenaris.

—La guerra s’apropa… La guerra s’apropa.