Tercer temps: Menorca

Per la banda de mar se sentien trons, el cel era d’un gris compacte i queien les primeres gotes que s’esclafaven amb força contra el trespol de la terrassa.

Els nens de la doctora Landáburu em miraven dolguts.

Vaig entrar a la sala. Vaig connectar la ràdio. La locutora anunciava la Simfonia Romàntica de Bruckner. Em vaig arrepapar al balancí i vaig tancar els ulls.

Vaig tornar a sentir aquella punyida somorta al pit. Vaig incorporar-me, vaig carregar una pipa i vaig fumar en silenci. Les gotes de pluja creaven ritmes nous per a la música i em feien companyia.

La Simfonia Romàntica va acabar amb aquell punt de grandiloqüència dels compositors austríacs.

La locutora va anunciar les notícies de dos quarts de dotze. Em vaig aixecar per desconnectar l’aparell. El nom em va sobtar. Vaig escoltar.

El fiscal general de l’estat havia decidit investigar l’ordre de llibertat condicional que el jutge González Requena havia atorgat al cap de la Camorra napolitana Raffaele Cutolo, detingut feia uns dies i ara en lloc desconegut. Hi havia sospites de suborn.

Vaig tancar la ràdio i vaig sortir a la terrassa.

La Lulú Tàpia, la Lola Revuelta, l’Andreu Gimeno, el «Sudaca», el «Carabrut» i en Jaume Rovira van arrossegar-se fora de la sala, sota la pluja, sigil·losos, a l’aguait. Els empaitaven els inspectors Suárez i De las Casas. I darrere d’ells hi havia una cohort de nens amb els llavis tumefactes, deformes, d’ulls embogits.

L’aigua de pluja els va dissoldre, però jo sabia que continuarien al meu costat, silenciosos, disposats a saltar-me al damunt en qualsevol moment.

Quan va arribar la Lena, la pluja se m’havia barrejat amb les llàgrimes d’impotència i de ràbia.

Barcelona, Ger de Cerdanya,

1983-1984 - Primavera de 1986