18

Em va despertar el timbre del telèfon. No només no sabia on era, sinó que ni tan sols sabia qui era. Vaig mirar el rellotge. Eren dos quarts i set de nou. I aquell carat de timbre volia foradar-me el cuc de l’orella. Vaig dubtar entre estampar l’aparell contra la paret o contestar. Vaig optar per això darrer.

—Sí, —vaig fer amb veu de paper de vidre.

—Wait a minut, please!

Vaig esperar no un minut, sinó tres o quatre ben bons.

—Arquer… Encara dorm? —em va dir una veu en català. Per un moment vaig creure que era el meu client. Vaig haver de pensar un moment per reconèixer l’Estivill.

—Què hi ha? —vaig deixar que el paper de vidre em raspés la gola.

—Són tres quarts de nou i li recordo que ens esperen a les onze a l’altre cap de la ciutat.

—Ara baixo! —vaig tenir esma de dir.

La dutxa freda només em va treure la pudor de suor que feia. Però continuava tenint el cap com un bombo i el cos fet miques. I en Mateu Rovira encara no m’havia trucat. Em vaig vestir amb roba neta i vaig baixar al bar de l’hotel com si hi hagués foc a l’edifici.

L’Estivill m’esperava amb cara de tres déus.

—Com se troba? —em va preguntar.

—No em trobo, encara. I el comissari Gandolfi?

—Ha anat al seu consolat. Prengui’s un cafè i potser es recuperarà una mica —va fer, sol·lícit, el polític.

I ell mateix me’l va encarregar. El cambrer del matí era un xicot molt més negre que no pas el suc de mitjons que em va servir. Aquella aigua de marro bullint em va tirar avall el rogall de la gola però no va aconseguir aixecar-me l’ànim.

—Què hi ha de nou? —vaig tenir esma de fer.

L’Estivill es va mirar les ungles. Es va aclarir la veu amb una tos impertinent i, sense mirar-me, va dir:

—Anit vaig parlar amb Barcelona, amb el coronel Robles.

—I?

—Males notícies, Arquer —va dir amb un to de condol oficial—. Ho sento. La noia que vostè va trobar, la Dolores Revuelta, va morir ahir. Commoció cerebral.

Va ser com si em clavessin un cop de puny a la boca de l’estómac.

—I els dos inspectors? —vaig escopir—. Han cantat? Ara ja no es tracta de tortures, sinó d’assassinat.

—No en sé res, dels dos inspectors, Arquer. Ja li he dit que vaig parlar amb el coronel Robles i no amb el comissari Fernández. I la guàrdia civil no té autoritat sobre el Cos Superior de Policia —es va excusar.

Me’l vaig mirar de fit a fit.

—Estivill —li vaig dir—, estem embarcats en la mateixa història. Ja va sent hora que parlem clar. Què passa entre el coronel Robles i el comissari Fernández?

—No m’agrada el seu to, Arquer! —va fer, empipat.

—I a mi tampoc no m’agrada el que està passant!

Va canviar d’estratègia. Va fer un somriure de complicitat.

—Hi ha tensions entre el Cos Superior de Policia i la Guàrdia Civil en matèria de lluita contra la droga.

—Quina mena de tensions?

Va dubtar un moment.

—S’acusen mútuament d’introduir droga al país amb finalitats desestabilitzadores.

—I el seu govern, què en pensa?

—Que potser és cert.

A dos quarts d’onze en punt se’ns va reunir el comissari Gandolfi que tornava de fer la gestió que m’havia dit l’Estivill. Anàvem a demanar un taxi, quan em van cridar de recepció.

—Míster Archer, please… Phone!

—Un moment, si’s plau! —vaig dir als meus acompanyants.

—Vagi de pressa, Arquer, que si no arribarem tard —em va renyar l’Estivill.

L’encarregat del taulell de recepció em va indicar una de les cabines del hall. Em vaig ficar a la segona, vaig despenjar i vaig dir:

—Arquer a l’aparell. Qui parla?

La veu d’en Mateu Rovira em va arribar feble.

—Què hi fa a Nova York, Arquer? Si es pensa que li pagaré les dietes de les vacances va ben lluny d’osques.

Vaig estar a punt de penjar-li. Em vaig aguantar.

—Sóc a Nova York per indicació del govern civil de Barcelona. Sembla que es prepara una reunió de traficants de drogues d’alt nivell i jo sóc una peça clau per a la identificació dels caps dels traficants.

Vaig sentir els fregits de la línia.

—Bé, bé, vostè sap el que es fa. La meva secretària m’ha dit que era urgent que parlés amb vostè. De què es tracta?

—Necessito que autoritzi l’exhumació del cadàver del seu fill!

—Que s’ha tornat boig?

—Ara no puc parlar, senyor Mateu. Tornaré demà passat a Barcelona. Si vostè pogués tenir-ho tot arreglat…

—I no em vol dir de què es tracta?

—No puc. Fins aviat.

I li vaig penjar el telèfon als nassos. No volia dir-li res d’allò que ni tan sols jo acabava de veure clar.

El despatx on ens havíem reunit el dia abans semblava Canaletes després d’una victòria del Barça. O millor dit, per posar-me a to amb la ciutat on érem: semblava les Twin Towers a les cinc de la tarda, quan els executius pleguen de la feina i van a buscar el transport públic que els durà al Queens o a New Jersey, on els esperen les dones i els nens i els gossos i la tele en colors i el whisky i la màquina de tallar la gespa.

A més de nosaltres tres i dels homes de la DEA que ja coneixíem, hi havia cinc persones més. Sabates quadrades, vestits prims de color gris, camises blanques o blau cel i corbates estrafolàries de seda sintètica. Eren míster Williams de l’FBI i un ajudant silenciós que em van presentar com Art Gonsalves, míster Franchetti, responsable de seguretat de l’Ajuntament de Nova York, l’ajudant del fiscal, míster Nicholson i un paio uniformat, alt i gros com un santpau, el capità Glenn Burton de la policia metropolitana.

Vam seure al voltant de la taula de reunions, algú va servir cafè i va començar la xerrameca.

Bob Montero es va instal·lar al meu costat i em va anar traduint les parts més essencials de la conversa. D’aquesta manera, amb el meu anglès imperfecte i amb el seu portorriqueny colonitzat, vaig poder assabentar-me que, en l’operació prevista contra la màfia, hi participarien els homes de la DEA, els de l’FBI i els de la policia local. Que tot estava resolt i que, per les qüestions legals, els súbdits americans passarien a mans de l’oficina del fiscal del districte i que els estrangers serien retinguts fins que arribés l’ordre d’extradició d’Itàlia i d’Espanya.

Això, és clar, va fer l’ajudant del fiscal, sempre i quan hi hagués motiu per a les detencions. Dick Berkeley ho va garantir: s’esperava un intercanvi de droga per diner negre entre els paios de la màfia local i els homes de la Camorra.

Glenn Burton va ser el protagonista de la segona part de la reunió. Va fer entrar dos dels seus homes, també d’uniforme, i els va ordenar que despleguessin un mapa del Village, enrotllat en un bastidor. El mapa començava al carrer Catorze Oest i acabava al carrer Spring. I anava del riu Hudson fins a la Primera Avinguda. El centre gairebé geomètric del mapa era el parc de Washington Square. Bleecker i Laguardia estaven encerclats en vermell.

El capità es va estendre en tota mena de descripcions tècniques: assenyalava els punts blaus de mapa i deia que eren polis, ens feia veure els punts vermells i ens explicava que eren cotxes-patrulla…

No em va interessar gaire, tot plegat. Tenia el cap en un altre lloc. Havia de trobar un hotel del carrer Water, al pont de Brooklyn. A més a més, aquests desplegaments napoleònics de la bòfia sempre solen acabar com el rosari de l’aurora: despeses inútils, algun mort innocent quan van maldades i gairebé sempre facilitats per als pinxos que es vol enxampar.

El quarter general de les operacions —on els convidats d’honor d’aquell xou estàvem condemnats a quedar-nos— s’havia instal·lat al número 142 de Bleecker Street, al cinquè pis, en unes oficines cedides per una companyia editorial.

Vam brindar amb cafè per l’èxit de l’empresa, amb aquella mena d’innocència infantil típica dels ianquis i cadascú se’n va anar a les seves feines.

Els homes de la DEA van insistir a convidar-nos a dinar. Així és que l’Estivill, el comissari Gandolfi, Bob Montero, Dick Berkeley, Jim Anthinous i jo vam sortir plegats de l’US Building, sota els ulls avorrits del poli que feia guàrdia a la porta i ens vam enfilar al Chevy refrigerat del portorriqueny.

Vam anar fins a l’Avinguda de les Amèriques i Bob Montero ens va deixar davant d’un restaurant carregat de cromats i de plàstics, amb un mal gust còsmic, mentre ell anava a aparcar el cotxe.

Vam fer un lunch d’acord amb la decoració del restaurant: amanida sintètica de patates sintètiques i pollastre sintètic, hamburgueses amb catsup i un enorme bocí de pastís inidentificable que només tenia gust de sacarina.

L’Estivill va aprofitar l’ocasió per fer un dels seus monòlegs, davant l’avorriment dels altres: va elogiar el govern socialdemòcrata espanyol que havia modernitzat tant l’estat que, fins i tot la delinqüència s’havia posat al dia, va cantar les excel·lències de la col·laboració internacional en la lluita contra la droga i va explicar les seves experiències de polític en un càrrec de responsabilitat. Només el comissari Gandolfi feia veure que se l’escoltava. Jim Anthinous es va aixecar diverses vegades per anar a telefonar i Bob Montero i Dick Berkeley comentaven les seves coses en veu baixa.

Jo tampoc no me l’escoltava, tot i que el seu anglès era força entenedor per a mi. Feia veure que menjava, però no tenia gana. La llunyana mort de la Lola me l’havia feta desaparèixer del tot. No em podia treure del cap aquella pobra noia que els dos inspectors suspesos havien colpejat brutalment per no res.

L’Estivill va voler pagar l’àpat i els altres el vam deixar fer, convençuts que no hi havia res a pelar contra els seus modals de nou ric.

Quan vam sortir del restaurant, eren dos quarts de dues i la calor, humida i enganxosa, ens va embolcallar com una mortalla.

A les dues en punt entràvem al número 142 de Bleecker Street, després de ser reconeguts pel bòfia de paisà que hi havia a la porta de l’edifici.

El carrer, vist de dia, era tan brut com de nit. Si no hagués estat per les escales d’incendis, pels negres desvagats i pels rètols en anglès de les botigues, m’hauria semblat ser a una ciutat mediterrània. La verticalitat de Manhattan quedava lluny formant una mena d’horitzó irreal.

Al cinquè pis de l’edifici tronat, ja hi havia una gentada, amb mànigues de camisa i les esquenes xopes de suor, que s’atrafegava al voltant d’una emissora de ràdio i d’una taula de reunions, coberta amb el mateix mapa del Village que, hores abans, ens havia ensenyat el capità Burton. Algú ens va donar sengles tasses d’inevitable cafè i ens va pregar que no ens moguéssim d’un dels racons de la sala.

La suor de tota aquella bòfia s’havia concentrat en un núvol pudent que s’havia barrejat amb el fum dels cigarrets i que ara surava entre el sostre esgrogueït i les parets cobertes d’anuncis de llibres de dietètica i de cultura física.

Glenn Burton duia el pòndol de l’operació. Tan aviat era a la finestra, mirant el carrer amb uns prismàtics, com parlava amb els seus homes a través de l’emissor de ràdio, bramava per un dels telèfons que hi havia per totes bandes, com s’acostava a la taula de reunions i marcava alguna cosa al mapa.

Els dos paios de l’FBI, Williams i Gonsalves, no s’havien tret les americanes i es miraven l’enrenou amb posat distant, sense participar-hi. Semblava com si no s’acabessin de creure allò que veien o com si pensessin que ells ho farien millor. No sé per què vaig recordar el que m’havia dit l’Estivill aquell matí: les tensions que hi havia entre els bòfies de la secreta i els del tricorni. Pel que sembla, a tot arreu se’n fan, de bolets, quan plou.

Els homes de la DEA, per contra, no semblaven polis. Més aviat diríeu que eren funcionaris, uns perfectes buròcrates. No paraven de prendre notes en les llibretes amb tapes de cuiro que devien formar part del seu equip perquè tots les duien iguals; anaven amunt i avall amb posat d’eficiència i no perdien els nervis per res ni per ningú.

Al meu costat, el comissari Gandolfi semblava superat. Havia intentat parlar en italià amb Franchetti, el responsable de seguretat de l’Ajuntament, però l’americà s’havia limitat a dedicar-li una rialleta d’incomprensió. Després d’aquest fracàs, el napolità es limitava a contestar les preguntes que li feien els de la DEA, a seure i a mirar-se aquell batibull amb sorpresa.

L’Estivill, en canvi, xalava. Em feia l’efecte que se sentia heroi d’una pel·lícula de gàngsters i que li hauria agradat ser el Humphrey Bogart i manegar-ho tot. Sospitava que l’enveja se’l menjava per dintre. No parava de fer preguntes sobre qüestions tècniques de l’operació als uns i als altres en el seu anglès acadèmic, com per demostrar que sabia de què anava o bé que era un bon alumne.

Jo estava emprenyat i sorprès. Què hi feia allí? M’havia de pessigar de tant en tant per recordar-me que no somiava, que era a Nova York i que participava —d’espectador passiu, això sí— en una operació contra els traficants de droga. M’hauria estimat més ser al carrer i fer la meva feina de perdiguer. No em canso mai de dir que la bòfia no m’agrada, sigui quin sigui el seu país, o la seva especialitat.

Tant els d’uniforme, com els de l’FBI, com els de la DEA tenien la mateixa actitud que Gandolfi a Nàpols i que el coronel Robles i el comissari Fernández a Barcelona. Fins i tot l’Estivill, policia accidental i purament polític, n’havia agafat alguna cosa, com si fos una plaga contagiosa.

Així és que vaig desconnectar-me del que em rodejava, vaig encendre una pipa, per tal de col·laborar a emmerdar més l’ambient del despatx editorial, i em vaig submergir en el meu món personal, lluny del Village, de Nova York i, sobretot, lluny dels bòfies que em voltaven per totes bandes.

—Mister Archer, please… Come here! —em va desvetllar la veu imperativa del capità Burton.

Em vaig aixecar. Quan un bòfia t’ordena una cosa, el millor que pots fer és obeir-lo: això és la regla d’or de tots els perdiguers del món.

Em vaig acostar a la finestra. El policia em va passar els prismàtics i em va dir alguna cosa que no vaig entendre.

—No l’entenc… Què diu? —li vaig dir amb el meu anglès d’estar per casa.

Ho va repetir a poc a poc i amb un gest empipat. El vaig entendre:

—Coneix aquell individu?

Un taxi s’acabava d’aturar davant del xamfrà de Bleecker i Laguardia. L’individu a què es referia el capità Burton pagava el taxista des de la vorera. Vaig enfocar els prismàtics. No hi havia cap dubte.

Era el «Carabrut».