1

—Sóc Lluís Arquer. El senyor Rovira m’espera.

Tocaven les dotze al carilló de la Generalitat quan lliurava el DNI al mosso d’esquadra de l’entrada. Em devia tenir en alguna llista perquè, després de llegir allò d’«investigador privat» que consta al meu document, me’l va tornar sense fer cap comentari.

—L’ordenança del cap de l’escala li indicarà quin despatx és.

En honor del lloc i de la persona m’havia posat coll i corbata. I suava la cansalada, a fe, mentre esperava que algú em digués ase o bèstia. Cinc minuts després que l’ordenança m’hagués abandonat davant d’un despatx, en va sortir una noia força maca, amb un vestidet blau cel que posava de relleu la morenor de platja dels braços i de les cames. Vaig identificar la veu quan em va dir:

—Senyor Arquer? El senyor Rovira el rebrà tot seguit.

Era la senyoreta Carme que m’havia deixat un encàrrec al contestador automàtic del despatx, a primera hora del matí.

Deu minuts després estrenyia la mà d’un home que havia vist retratat més d’un cop a la premsa. Era en Mateu Rovira, director general de finances de la Conselleria d’ídem. Un tècnic format a l’empresa privada que, segons la Lena, tenia aspiracions polítiques.

—Segui si us plau, Arquer.

Ordres són ordres. Vaig triar una butaqueta de nyigui-nyogui i m’hi vaig asseure amb delicadesa.

—El senyor Ribes m’ha parlat molt bé de vostè.

—Un bon client. —La veritat és que no el recordava—. Moltes gràcies.

—L’he citat per un afer privat, Arquer: no voldria pas que es pensés que la feina que li vull encarregar té cap relació amb el meu càrrec o amb la Institució. L’hauria citat a casa, però a l’estiu vivim a Calella i no valia la pena fer-lo venir.

—Un afer particular, doncs —vaig afirmar per tranquil·litzar-lo.

—De què es tracta?

Va dubtar un moment.

—Del meu fill. En Jaume té vint-i-vuit anys i d’ençà que va acabar la carrera de físiques als Estats Units viu sol. Hem mantingut el contacte, és clar, però ara fa molt de temps que no hem sabut res d’ell i la meva dona pateix. Voldria que el localitzés, Arquer. Entengui’m. És major d’edat i pot fer el que vulgui. No es tracta que torni amb nosaltres. Simplement, volem saber on és, què fa i si li ha passat alguna cosa.

—Necessitaré més dades concretes.

—Li he preparat tota la informació: una mica de biografia, adreces i una foto… En té prou?

—Sí, és clar.

—Pels diners no es preocupi. Li he fet un taló per a les primeres despeses. Sobretot, però, que quedi ben clar que és una qüestió privada. Vostè no treballa per al director general, sinó per a la persona. No voldria que mesclés el nom de la Institució en la seva investigació.

—Ho tindré present.

Em va donar un sobre, la mà i em vaig trobar al carrer sense ni adonar-me’n.

Vaig arribar a temps d’ingressar el taló —d’una xifra que no és habitual en el meu ofici— i de trobar la Lena que marxava:

—Com t’ha anat?

—Tenies raó, Lena. És tot un senyoràs. Vol que li trobi el fill.

—No em diguis Lena, Lluís. L’Enric vol que em diguin Helena.

—T’he llogat a tu, Lena, no al teu home… Però no vol que es barregi el nom de la Institució en la recerca. Treballo per a l’home, no per al càrrec.

—T’ha pagat alguna cosa?

—Té, aquí tens el comprovant de l’ingrés.

Va mirar la xifra i va xiular.

—T’he preparat l’informe per al senyor Arnau. Li he trucat i li he dit que hi aniries a les quatre. T’espera.

—Recordes un tal Ribes?

—Ribes? Què més?

—No ho sé. En Rovira m’ha dit que m’havia recomanat. Diu que li ha parlat molt bé de mi.

Va regirar l’arxivador.

—No hem tingut mai cap client que es digui Ribes.

Va tapar la màquina d’escriure, va despenjar la seva bossa del penja-robes i se’n va anar cap a la porta.

—Recorda que el senyor Arnau t’espera a les quatre… I pensa a cobrar-li la feina… Vindràs, després?

—No m’esperis.

—Fins demà doncs.

—Fins demà.

Vaig seure a la meva taula i vaig deixar el sobre que m’havia donat en Mateu Rovira ben centrat, sense gosar obrir-lo. Vaig encendre una Peterson, ben ataconada d’Erinmore i vaig pensar que fumar tabac de Belfast en una pipa de la República d’Irlanda era un autèntic plaer. Però no volia obrir el sobre. No encara. Vaig engegar el contestador automàtic. La veu eficient de la senyoreta Carme va repetir, exactament igual que a primera hora del matí, quan havia arribat al despatx:

—Senyor Arquer…? Li truco de part del senyor Rovira, de la Generalitat de Catalunya. Avui a les dotze el senyor Rovira l’espera al seu despatx de Palau. En cas que no pugui acudir a la cita, avisi’m, si us plau, al telèfon 318.32.39. Sóc la senyoreta Carme.

Vaig deixar el sobre tancat al calaix del mig de la meva taula i vaig anar al lavabo, a rentar-me les mans i la cara. Mateu Rovira, cinquanta-sis anys. Alt directiu d’una empresa bancària en crisi. Ara director general del govern autònom.

La pipa s’havia apagat i el tabac, quan la vaig tornar a encendre, ja no tenia el mateix gust.

A les quatre en punt era al domicili del senyor Arnau, amb l’informe que la Lena m’havia passat a màquina i la factura de la meva investigació. I a les sis, fart de calor, entrava a un cine refrigerat per fer-hi una becaina. A les vuit, mort de fam i sense haver pogut dormir, fugia de les empaitades absurdes d’un bòfia nord-americà que no havia tastat mai les delícies de la vida brava de debò i em ficava a un bar, a fer un mos. A les nou, xop de suor, després de tres cerveses i un entrepà de pernil de plàstic, sucat amb tomàquet de pot, pujava al despatx.

La Lena ja havia tocat pirandó. Els cendrers eren buits i el sobre amb la informació relativa al jove Rovira m’esperava al calaix de la meva taula.

Vaig encendre una Savinelli Punto d’Oro amb les restes d’Erinmore que hi havia a la llauna i vaig llegir l’informe que m’havia preparat el meu client.

En Jaume Rovira havia estat un bon estudiant. Notes excel·lents. Ampliació d’estudis a Yale. Però havia passat alguna cosa, que el meu client no explicava, perquè, de retorn dels Estats Units havia penjat la feina que l’empresa del pare li havia ofert i se n’havia anat a viure amb una noia, la Rosa Margalef, a Ciutat Badia, a Cerdanyola. Havia pertangut a l’Associació de Veïns i havia participat en les reivindicacions del barri. Després, separat ja de la Rosa Margalef, havia tornat a Barcelona i havia fundat una revista ecologista, anomenada Rella. De fet, la revista s’havia finançat amb els calerons del papà. Quan el projecte de Rella fracassà, el xicot se’n va anar a Mallorca, a Lluc Alcari, i va treballar en una granja de recuperació de drogoaddictes. Finalment havia tornat a Barcelona, s’havia ajuntat amb una mossa anomenada Lourdes Tàpia, llogat un pis al carrer de Tallers i vivia de fer traduccions de llibres científics per a diverses editorials barcelonines. D’abans de l’estiu que a casa seva no en sabien re. La Lulú Tàpia continuava al pis del carrer de Tallers, però el noi Rovira s’havia fet fonedís.

La fotografia en color mostrava un xicot esprimatxat, rossenc, amb una barba de patriarca i amb un gos en braços: un còcker spaniel que mirava de fit a fit l’objectiu de la màquina. Darrere del noi es veia una edificació, una mena de xalet.

Quan vaig sentir el soroll i vaig alçar el cap, ja eren dins. Els precedia la catipèn de pinrés, la flaire de tabac negre i una pudor de suor que tapava els sentits. Parlaven un castellà xafallós que foradava el cuc de l’orella.

—No et moguis, perdiguer! —va dir un d’ells, el més grassonet, que duia un queixal d’or—. És una visita de cortesia. —I em va ensenyar la placa.

No els coneixia, però eren de la vella escola. No res de bona educació i de referències als drets constitucionals: per aquests el Franco encara vivia al Pardo. Em vaig incorporar. L’altre, escardalenc i negrellós, em va clavar un cop que em va fer tornar a la cadira.

—El meu company t’ha dit que no et moguis, soldat!

I ja no em vaig moure.

Mentre el grassonet em vigilava amb una rialleta sorneguera als llavis tacats de nicotina, l’escardalenc remenava els papers de la taula de la Lena, obria els calaixos de l’arxivador i remugava amb veu baixa però entenedora:

—Mi-te’l que viu bé, el fill de puta! Enganyant els pobres babaus i fent-los creure que la policia no serveix per a res!

Quan va estar fart de potinejar la paperassa, es va asseure a la taula de la secretària i em va escopir:

—Aquest matí, perdiguer, has fet una visita important… De què heu parlat, tu i el teu amo?

Silenci administratiu.

El grassonet em va mirar, va deixar de somriure i va fer:

—Contesta, eixerit, que el meu company té males puces.

—La meva llicència és en regla i no tinc per què contestar-vos!

La primera bufa em va sorprendre, em va fer mal i em va fer pujar una glopada àcida a la boca.

—No et facis el maco amb nosaltres, pinxo!

El segon màstec em va fer caure a terra.

—Au, va, digues… Què volia el manefla de la Generalitat? —va pronunciar «Txeneralità»—. Si ets bon minyó et deixarem estar, si no, vindràs amb nosaltres i a la comissaria les passaràs putes, xaval!

—Preguntar-me per la meva salut, volia! —vaig respondre, fent-me el gallet.

Mai no ho hagués fet. De terra estant, semblaven alts com santpaus. I duien ferros a les punteres de les sabates.

—Ja n’hi ha prou d’aquest color! —va dir el grassonet—. Portem-lo a la comissaria, allí cantarà!

—Au, som-hi —vaig tenir esma de dir—. El comissari Fernández us farà la pell quan li expliqui que m’heu estovat!

—El comissari Fernández? Au, som-hi —vaig tenir esma de dir—. I qui és aquest?

Es va treure la foscam de l’aixella i em va clavar el canó al nas.

—Mira, nyicris, deixa’t estar d’orgues. Per avui ja n’hi ha prou, però de tot el que t’ha xerrat l’andova de la Generalitat —aquest cop ho va dir en castellà, sense escarrassar-s’hi—, re de re. Oblida-te’n. M’has sentit?

I per si no ho havia sentit bé, em va clavar el canó de reglament a la boca, fins a tocar-me la campaneta.

Em va venir la basca i encara vomitava quan ja eren fora del despatx.