2

El timbre del despertador em va trobar llevat. Havia passat la nit del lloro. No em treia del cap la visita dels dos policies. Si és que n’eren, de policies. Mentre esperava que aclarís el dia, havia posat molt baix les Variacions Goldberg de Bach. Però ni la monotonia del clavicèmbal de Trevor Pinnock, que interpretava l’edició de la casa Archiv Produktion, no aconseguia d’esbandir-me el cap.

A les vuit, quan el sol ja era alt i la xafogor s’havia ficat pis endins, vaig trucar al comissari Fernández. No és que em tingués cap mena de simpatia, el bòfia, però em respectava: havíem col·laborat en algun cas i, si més no, era un poli com cal. No havia arribat, encara.

Vaig trucar a la Generalitat. La senyoreta Carme entrava a treballar a les nou. Finalment, vaig trucar al número de telèfon del pis del carrer de Tallers on havia viscut en Jaume Rovira fins a la seva desaparició.

—Digui? —Era una veu de dona, carregada de son.

—Voldria parlar amb en Jaume.

—S’equivoca. Aquí no hi ha cap Jaume.

—No és el 301.00.13?

—Sí.

—És la senyoreta Tàpia?

—Sí, sóc jo… Amb qui parlo?

—Sóc en Lluís Arquer, un amic del Jaume Rovira. Em va donar aquest número de telèfon…

—En Jaume fa mesos que no viu aquí.

—I no sap on el podria trobar, ara?

—No.

—Podria parlar amb vostè, personalment?

—Per què?

—Miri, m’interessa molt localitzar-lo i potser vostè…

—Ja li he dit que no en sé re. I no vull saber-ne re. Li prego que em deixi tranquil·la… Si vol saber on és, parli amb la seva família.

I va penjar.

Em vaig vestir, vigilant que la roba no em fes mal als macats que tenia per tot el cos. Vaig aturar el tocadiscos, vaig agafar la pistola del darrer calaix de la calaixera, vaig comprovar que estigués carregada i vaig sortir del pis, una mica més segur, amb el pes de l’eina sota l’aixella suada.

L’Associació de Veïns de Ciutat Badia estava tancada i barrada. Era un barracot en mal estat, amb els vidres bruts i la porta protegida per un cadenat. Davant per davant hi havia un bar. Hi vaig entrar. A part de les mosques que es passejaven per les menges del taulell i d’un paio gras, amb la camisa xopa de suor, no hi havia ningú més.

Vaig seure en un tamboret i vaig esperar que el gras passés el drap davant meu. Em va parlar en un andalús tancat.

—Què vol prendre?

—Una cervesa… No hi són, els de l’Associació?

Es va ajupir amb penes i treballs rere el taulell i en va treure un got entelat i una mitjana gelada. Va fer saltar la xapa de l’ampolla i me la va abocar amb tota l’escuma.

—Només vénen als vespres.

—Coneix una noia que es diu Rosa?

—Com és?

M’havia fotut. No ho sabia.

—Catalana —se’m va acudir de dir-li.

Això devia ser estrany per aquells verals, perquè se li va il·luminar la cara i va dir:

—Rossita, la catalana…? Oh, i tant que la conec!

—On la puc trobar?

—En aquesta hora a casa seva.

I em va indicar com arribar-hi, en aquell envitricoll de ciment i de brutícia.

Era, efectivament, la catalana del barri. Em vaig perdre dues vegades i, les dues, em van orientar quan vaig preguntar per «Rossita, la catalana».

Vivia en un pis desballestat, amb taques d’humitat al cel ras i cartells polítics a les parets. Segons la informació que m’havia passat el meu client devia tenir uns trenta anys, però semblava molt més gran. Em va mirar amb mal ull.

—Què vol?

—Busco en Jaume Rovira.

—Fa temps que no en sé re. Què li vol?

—El busco per encàrrec del seu pare.

—Doncs perd el temps si el busca per aquí.

—Podria parlar amb vostè un moment.

—I qui és vostè?

—Sóc en Lluís Arquer.

Va dubtar, però finalment em va convidar a passar al menjador. Hi havia molts llibres, amuntegats de qualsevol manera en unes prestatgeries improvisades amb posts i totxanes, un tocadiscos, una taula amb un hule, una màquina d’escriure i un cendrer que vessava. Em va indicar una cadira de cul de boga i ella es va asseure en una otomana que no era res més que un somier amb potes, un matalàs d’escuma i una cretona arnada i amb forats de cremades de cigarrets.

—Sóc investigador privat i el senyor Rovira m’ha encarregat que localitzi el seu fill. D’abans de l’estiu que no en té cap notícia. Potser vostè…

—Ja li he dit que perdia el temps. Fa dos anys que no el veig.

—Si no és una qüestió massa delicada, m’agradaria saber perquè es van separar, vostès dos.

No va semblar que ho fos, una qüestió massa delicada. Va somriure, va encendre un cigarret i em va mirar de dret als ulls.

—Discrepàncies ideològiques. En Jaume no vol entendre mai les necessitats del barri, els problemes de la immigració, les reivindicacions de la classe obrera…

Parlava amb la seguretat de tenir Déu al seu costat. Vaig tallar-la.

—I les qüestions personals?

—Això és molt burgès. Quan es porta una lluita, les qüestions personals s’han d’arraconar.

—Quan vivia amb vostè, a què es dedicava, en Jaume?

—Tots dos treballàvem a l’Associació de Veïns.

—Vull dir professionalment. De què vivia?

—Havíem decidit proletaritzar-nos, anar a treballar a una fàbrica. Però ell només hi jugava, a desclassar-se. De tant en tant visitava son pare i li manllevava algun diner. En el fons, en Jaume era un burgès amb mala consciència. Per això, finalment, es va decantar per l’ecologisme romàntic, sense continguts polítics.

Tenia una sensació estranya de déjà vu. Les paraules d’aquella noia em rejovenien de vint anys, quan aspirava, encara, a ser un brillant advocat laboralista i assistia a reunions clandestines i els companys d’universitat parlaven de la lluita de classes, de desclassar-se, de proletaritzar-se…

No en vaig treure gran cosa més. Feia dos anys l’havien detingut, arran d’una manifestació durant una vaga salvatge contra la reconversió industrial i son pare havia fet mans i mànigues per treure’l de comissaria. Aquella situació va fer que la relació de la parella anés a mal borràs. Van aguantar uns quants mesos, encara, però en Jaume —sempre segons la Rosa Margalef, és clar— no se sentia a gust al barri i un bon dia se’n va anar.

Com jo, més o menys.

Un nens rodejaven el meu cotxe. El marrec més eixerit s’havia entretingut a netejar-me els vidres. Quan em va veure, va estirar la mà. Li vaig donar una moneda de cinc duros, em vaig ficar a la carretoina i vaig engegar, amb la intenció de tornar al despatx. Tenia la sensació que havia perdut el temps.

No del tot, però. Perquè quan arrencava em vaig adonar que duia cua. Em seguia un Citroën GS de color verd pàl·lid. Vaig conduir lentament per tal que no ens separéssim massa. El GS em va seguir sense complicacions.

Una mica més endavant hi havia un carrer costerut, amb una fàbrica a la dreta, un solar a l’esquerra i tot de vehicles aparcats a banda i banda que feien que només hi passés un cotxe. Vaig enfilar la baixada, vaig accelerar, vaig vigilar pel retrovisor que el meu seguidor entrés al carrer i, a la meitat de la costera, vaig frenar en sec. L’altre va haver de clavar el pedal per no encastar-se contra la meva carrossa. Però jo ja havia saltat del cotxe i m’havia col·locat a l’alçada de la seva finestrella, amb la pistola al puny, com qui juga a pel·lícules d’indis: no volia sorpreses com la de la nit abans.

—Què vols, tu? —li vaig dir a través de la finestra.

Era un noi jove, esblanqueït, amb el cabell negre molt llarg que em mirava sorprès. Millor dit: mirava sorprès la pistola que li ensenyava.

—Jo…? No res… Què passa?

—Això m’ho hauràs d’explicar tu.

—No l’entenc…

—Au, no et facis l’orni… Per què em segueixes? Ets de la policia, potser?

No n’era. El cotxe era particular. No duia ni la ràdio, ni cap dels estris habituals dels cotxes camuflats de la bòfia. Em vaig sentir més tranquil: amb la bòfia no hi valen bromes.

—No.

—Va, vinga. Fes marxa enrere, aparca en aquell buit i vés alerta.

Li vaig ensenyar la foscam a cor què vols.

Era un bon minyó i va fer el que li havia dit. Vaig obligar-lo a baixar del GS i el vaig fer caminar fins al meu cotxe que barrava el pas, enmig del carrer.

—Tu conduiràs. I no intentis fer-te el maco.

—On anem? —em va preguntar amb un fil de veu.

—A comissaria. Vull que un amic meu, el comissari Fernández, et conegui. Potser a ell sí que li vulguis explicar per què em seguies.

Gairebé es va posar a plorar.

—A comissaria no, per favor. Em tenen fitxat i…

—Contesta’m, doncs.

—M’han dit que el seguís, que no el perdés de vista i que després els digués on havia anat, què havia fet, amb qui havia parlat…

—Qui t’ha manat que ho facis, això?

No vaig haver de fer grans esforços per convèncer-lo.

—Dos homes.

—Qui són?

—El «Carabrut» i el «Sudaca».

N’havia sentit parlar. Eren dos camells d’upa què trafiquejaven amb cavall. Vaig agafar el braç del xicot i li vaig arremangar la màniga.

Tenia una constel·lació de punxades i de morats a l’avantbraç: era un junkie.

Què voleu? Sóc un sentimental. Vaig deixar que aquell pobre nano se n’anés, després d’obligar-lo a ensenyar-me el seu carnet d’identitat. Es deia Andreu Gimeno, era «artista» de professió i vivia al carrer de Ponent. Em va fer pena. Sabia quin pa s’hi donava, a ca la bòfia, i no volia que el fessin dejunar de la farina de fer nones que li sobreeixia per les orelles.

Vaig arribar a Barcelona que eren dos quarts de dues tocats. Vaig aturar el cotxe davant una cabina telefònica i vaig trucar al despatx per si hi havia alguna novetat. La Lena em va dir que el comissari Fernández havia trucat un munt de vegades i que havia deixat l’encàrrec que el localitzés a la Via Laietana, abans de les dues. Vaig penjar i el vaig trucar.

—Hola, perdiguer —em va escopir—. Què volies?

—Veure’l un moment, comissari. Coses de feina.

—Vine ara mateix. Tu i jo hem de parlar una estona llarga.

I va penjar sense donar-me temps a afegir res. Així doncs, vaig tornar al cotxe i vaig anar de pet a la Via Laietana.

L’edifici em duia records desagradables, converses d’estudiants compromesos, visions de cares fetes uns santllàtzers, d’esquenes macades, de la grisor dels uniformes d’abans… Vaig fer el cor fort i vaig entrar-hi.

El comissari Fernández era alt i gros, pulcre en el vestir i groller en el castellà que parlava. No em va donar la mà, ni es va aixecar de darrere la taula del despatx on consultava uns expedients.

—Què vols?

—Ahir vaig rebre la visita de dos esbirros amb placa. Em van estovar una mica, però quan vaig parlar-los de vostè, van fer l’orni i em van deixar tranquil.

—No en tinc cap notícia. En quin merder t’has ficat?

—En cap, que jo sàpiga.

—Au, va, explica’m-ho tot. Avui he rebut una trucada de dalt i m’han demanat si et coneixia. Sembla que el peixos grossos s’interessen per tu.

—Busco un fill de papà que s’ha fet fonedís.

—I res més?

—I res més.

—Bé, de moment deixem-ho així. Com eren els dos…, policies que deies?

Li’n vaig fer una descripció detallada. No oblidaria fàcilment les seves fesomies. A mesura que ho feia, el comissari movia el cap afirmativament.

—El «Panxo Villa» i el seu col·lega, el «Bacallà»… Estan expedientats, per tant, no era cap visita oficial. Miraré de parar-los els peus, si tu em tornes el favor.

—Quin favor vol que li faci?

—Deixa el que estàs fent. No m’agrada que em truquin del Pla de Palau per parlar-me d’un privat. Entesos?

Vaig dubtar un moment: els desitjos de la bòfia solen ser ordres per als privats com jo. Però no em donava la gana que em donessin ordres.

—Sóc un investigador amb llicència legal. Bé m’haig de guanyar les garrofes, oi?

—No t’enfilis, menut! Fes el que vulguis, però no comptis amb mi perquè et tregui les castanyes del foc. I ara pira, que tinc feina!

Me’n vaig anar.

Tenia l’esquena xopa de suor i les mans em tremolaven.

Després d’un dinar més aviat magre i d’un intent de becaina frustrada, vaig sortir al carrer, disposat a guanyar-me les garrofes, tal i com li havia dit al comissari Fernández.

Hi havia poca gent. Alguns homes suats sortien de fer jornada intensiva i semblava que els empaitessin. Hi havia, també, alguns turistes amb màquines de retratar penjades del coll i gentalla que es fa la vida al carrer, en cerca d’algú o d’alguna cosa que trenqués la monotonia del cop de l’estiu.

L’adreça de la Lulú Tàpia em portà a la part del darrere de La Vanguardia, a una escala fosca, sense conserge, amb porter automàtic. Vaig prémer el botó del segon segona, però ningú no va contestar. Quan ja me n’anava, va sortir del portal una senyora d’una seixantena d’anys, rossa tenyida, amb un vestit virolat de joveneta de vint anys enrere. Va aguantar la porta per deixar-me entrar i jo em vaig esquitllar cap a la ferum de l’entrada.

La targeta de la bústia encara duia el nom d’en Jaume Rovira, sota del de la Lourdes Tàpia. L’escala feia fortor de cuina i de pixum. Se sentien televisors, converses a crits, lladrucs de gos i refilets de canari.

La porta del segon segona era entreoberta. Me’n va fer adonar la resquitllera de llum que es filtrava del pis endins. La vaig empènyer, sense trucar el timbre i, amb una certa precaució, em vaig endinsar pel pis.

Hi havia un rebedor ampli, sense mobles, amb una mica de galeria que donava a un celobert a l’esquerra, i una cuina. Plats bruts a l’aigüera i el rum-rum de la nevera de dos cossos.

A banda i banda del passadís hi havia sengles portes obertes que em van permetre de veure un dormitori amb un armari de lluna, una tauleta de nit i un llit desfet, i un estudi ple de llibres, amb una taula de despatx vella, un telèfon i una Underwood de l’any de la picor.

El corredor acabava en una sala i alcova amb balconada. La sala feia de menjador. La taula estava parada, amb restes de menjar i una ampolla mig buida de cervesa. Hi havia un parell de butaques d’escai, un televisor portàtil i molts testos amb geranis, fulles de decoració i cactus, tot mig mort de set.

A l’alcova només hi havia un matalàs per terra i molts coixins. I una pudor d’haixix que ni el balcó obert no havia aconseguit d’esbandir, com si la catipén de l’herba s’hagués enganxat a les parets enllardufades.

I el cos d’una noia jove, morena i nua, bocaterrosa i estranyament immòbil.

Sense tocar res, m’hi vaig atansar, li vaig agafar el canell i li vaig buscar, inútilment, el pols.

Estava freda. Com a mínim feia quatre hores que havia mort.

Al seu costat, mig amagades pel braç esquerre, hi havia una xeringa, una cullereta de cafè amb el mànec doblegat i una capsa de mistos. Li vaig mirar el braç. Una gota de sang coagulada mostrava el lloc on s’havia injectat la sobredosi mortal.

Vaig tornar cap a l’habitació que li havia servit d’estudi, vaig despenjar el telèfon i vaig trucar a comissaria.

M’havia ficat en un bon embolic.