4

L’avió va brandar una mica quan vam sobrevolar la Serra de Tramuntana. Feia un dia molt clar i semblava que podies tocar les roques feréstegues dels cims amb les mans. Després va comparèixer el Pla, amb els llogarrets com decoracions de pessebre i, finalment, l’estómac em va pujar a la boca, els indicadors lluminosos ens van ordenar que no fuméssim i que ens cordéssim els cinturons de seguretat i el paisatge mediterrani va ser substituït, a la finestrella de l’avió, pel ciment de la pista d’aterratge.

Els alemanys, tan civilitzats al seu país, feien un xivarri que déu-n’hi-do. Vam baixar entre somriures de la tripulació, ens vam enfilar a l’autobús de la pista i, com que no dúiem equipatge, vam sortir de la zona de viatgers immediatament.

L’aeroport de Palma era un mercat de Calaf. I el xicot esprimatxat de la foto que duia a la cartera, de cabells esborifats i barba de patriarca, no apareixia per enlloc. Al mostrador d’informació no hi havia cap encàrrec ni a nom de la Rosa Margalef, ni a nom d’en Jaume Rovira.

—I ara què fem? —li vaig preguntar a la noia.

—No ho sé. La cita era clara. A l’aeroport, en qualsevol dels vols de Barcelona —va respondre la Rosa, dubitativa.

Li vaig dir que s’esperés al bar de la terminal, mentre jo donava un cop d’ull, vejam si veia al xicot.

Em van empentejar, sotraguejar, em van demanar perdó en mil llengües diverses i em van insultar en mil llengües més. Però d’en Jaume Rovira, ni l’ombra. Començava a maleir-me els ossos per l’esforç i els calés que m’havia costat trobar dos passatges per Mallorca en ple mes d’agost, quan vaig tenir una idea: a l’agenda hi duia el número de telèfon de la granja de rehabilitació de drogoaddictes de Lluc Alcari. Era l’única vinculació que li coneixia amb Mallorca. Vaig buscar un telèfon i vaig trucar-hi. Ningú no va contestar.

Vaig tornar al bar, vejam si la Rosa Margalef havia tingut més sort que no pas jo. La noia semblava passar-s’ho malament: la rodejaven dos homes, dos vells amics meus. No podia oblidar ni el queixal d’or de l’un, ni el color renegrit de l’altre, ni les punteres de ferro de les seves sabates, ni el gust agre del vòmit: eren els policies suspesos, coneguts pels sobrenoms del «Panxo Villa» i el «Bacallà».

La meva primera reacció va ser córrer cap a la noia i emprendre-la a cops amb aquell parell. Em vaig contenir, però. Calia saber què hi feien a Palma, i perquè havien detingut la noia.

Dissimulat entre la gent que anava amunt i avall, carretejava maletes, empaitava infants enjogassats, arrossegava gossos porucs, es besava, suava i, sobretot, cridava, vaig veure com el dos bòfies suspesos obligaven la Rosa a aixecar-se i se l’emportaven a pes de braços.

Els vaig seguir fins a la sortida de l’aeroport. Van creuar la calçada i es van dirigir cap al pàrquing. Ara que no hi havia testimonis, els dos policies actuaven amb la brutalitat que ja havia tastat en la meva carn: un d’ells havia engrapat la noia pel braç i l’arrossegava cap a un Renault 5 amb matrícula de Palma, mentre l’altre s’apressava a obrir la porta del cotxe.

Malgrat la seva deformació professional de policies de la dictadura, actuaven amb un cert aire furtiu. El baix i rodanxó dels mostatxos va obligar la Rosa a ficar-se al cotxe i va entrar darrere d’ella. L’escardalenc renegrit va seure al lloc del conductor.

Vaig tornar corrents a l’entrada de l’aeroport, on una cua de taxis mandrejaven al sol.

—Vaig amb aquells amics del Renault 5, però no me’n recordo de l’adreça que m’han dit. Podrà seguir-los?

—Si no fan massa via…

Mentre circulàvem per l’autopista de joguina que uneix l’aeroport i la ciutat, els vam poder seguir fàcilment. Però un cop a l’alçada de la Seu, la cosa es va posar difícil. Vam estar a punt de perdre’l un munt de vegades. Li vaig haver de prometre una propina al taxista.

Vint minuts i dues mil pessetes de taxímetre després, el Renault 5 s’aturava als afores de Palma, en un carrer sense asfaltar, davant per davant d’un xalet d’obra vista i persianes verdes tancades.

Vaig pagar el viatge, vaig amollar la propina promesa i no vaig perdre de vista la parella de polis. El «Panxo Villa» havia baixat del cotxe i obria la porta de la cotxeria. Abans que el Renault no es fiqués en la foscor del garatge, vaig tenir temps de veure com la Rosa es barallava amb el «Bacallà» que amb una mà mirava de subjectar-la i amb l’altra menava el cotxe.

I em vaig quedar sol, enmig d’aquell projecte de carrer polsegós, en una ciutat que no era la meva i amb un assumpte que m’havia esclatat als morros, sense que acabés d’entendre què passava.

Tenia dues urgències: esbrinar què feien aquell parell de bòfies a Palma, en nom de qui o de què actuaven i alliberar la Rosa que s’ho devia estar passant prou malament. I, la veritat, no sabia com fer-m’ho. Així és que em vaig deixar estar d’endergues, em vaig acostar a la porta del xalet i vaig prémer el timbre.

Em suaven les mans i les cames em feien figa, com si esperés el pitjor. I a fe que ho esperava. Allò que no hauria esperat mai és que una garsa rossa com la mel, ull-blavenca i arrodonida, amb un biquini vermell i un somriure d’orella a orella, obrís la porta i amb un anglès d’Anglaterra em preguntés:

—Can I help you?

I tant que podia ajudar-me! En el meu anglès de la Berlitz li vaig etzibar:

—Perdoni. Busco una noia.

Em devia entendre, malgrat tot, perquè em va contestar enjogassada:

—Li serveixo jo?

—Una noia morena que ha entrat al garatge fa un moment en un cotxe Renault 5, acompanyada de dos homes.

Aquí la Berlitz devia fallar perquè la rossa va fer l’orni.

—Com diu? No l’entenc.

Li ho vaig repetir, acompanyat del llenguatge universal dels gestos.

—Aquí no hi ha cap noia. Vagi-se’n!

I hauria tancat la porta si no hagués posat el peu per impedir-ho.

—Deixi-m’ho comprovar personalment.

Estava tan engrescat fent-me el dur amb la britànica que no vaig notar la presència del «Bacallà» a la meva esquena, fins que l’alè pudent del bòfia i la duresa d’un canó de revòlver em van empènyer cap dins.

—Si és el perdiguer! —vaig sentir que deia—. Au, passa, que tenim coses per dir-nos, tu i jo.

I, és clar, vaig entrar.

No hi havia mobles, tret d’algunes caixes de fusta i les parets no estaven enguixades. La rosseta anglòfona havia perdut la rialla i l’havia substituïda per un gest de menyspreu que l’enlletgia força. En un castellà d’allende los mares va preguntar al «Bacallà»:

—Què en fareu?

—Tranquil·la, nena, això és cosa nostra.

El passadís donava a una cambra sense arrebossar, amb una finestra amb les persianes tirades, on m’esperaven el «Panxo Villa» i la Rosa Margalef. Ell dret, amb l’esquena de la camisa xopa de suor; ella, agotzonada, amb les galtes plenes de llàgrimes i un blau a la templa que tirava cap a morat.

—Així que ens has seguit, soldat! —va fer el bòfia—. Bé, millor. Ara podrem parlar tots quatre sense que ningú no ens destorbi.

—Ho sap el comissari Fernández que sou aquí? —vaig fer amb un fil de veu.

—Sembla que no vas aprendre la lliçó, menut. Aquí qui fa les preguntes som nosaltres.

I per demostrar-m’ho em va clavar una bufa amistosa que em va enviar per terra, al costat de la Rosa.

Em vaig incorporar.

—Què t’han fet? —vaig preguntar a la noia.

—Volen saber on és en Jaume.

—I tu què els has dit?

—No res.

El «Bacallà» se’ns va acostar, amenaçador:

—Prou conversa, parella! Digues, perdiguer: on és el noi?

—Quin noi?

Pinyac.

—No et facis el valent i parla. Saps que tenim maneres de fer-te cantar. On és en Jaume Rovira? On havíeu d’anar-lo a trobar?

—Qui és en Jaume Rovira?

Clatellada.

—T’has ficat en un vesper, nano. El millor que pots fer és dir-nos on és el xicot i us deixarem estar. No tenim res en contra vostra.

—No sé de què em parles.

Màstec.

—Mira, Arquer… Tu no en saps de la missa la meitat. Tenim una missió i la complirem, peti qui peti. El Rovira és un delinqüent i l’hem de trobar. Et pots estalviar els cops si ens dius on us havíeu de veure.

—Enlloc. No sé qui és el Rovira aquest. I vosaltres no teniu cap missió. Sou uns bòfies de pega. Esteu suspesos de sou i feina. M’ho va dir el comissari Fernández, desprès de la vostra visita de l’altre dia.

Calvot.

—Deixa’t estar de comissaris Fernández. Nosaltres volem més amunt. Hem rebut ordres directament de Madrid. Au, buida el pap i no ens facis posar nerviosos.

—Si us diem el que voleu saber, ens deixareu anar?

Aquest cop no hi va haver reacció violenta.

—Ja t’ha dit el meu company que l’únic que volem de vosaltres és saber on és en Jaume Rovira.

Vaig fer el cor fort, vaig mirar la Rosa amb l’ull que encara no m’havien tancat a cops i vaig dir:

—No ho sabem. El noi Rovira, abans d’ahir dissabte va trucar a la Rosa i li va demanar que li proporcionés un passaport. S’havien de veure a l’aeroport de Palma aquest matí, però no ha comparegut. Potser vosaltres, amb les presses l’heu espantat.

Em va clavar una puntada de peu a la boca. Mentre m’eixugava la sang que em brollava a raig fet de les genives i esperava més cops, el «Bacallà» va dir:

—No el farem xerrar. Es vol fer el gallet davant la mossa. Tinc una idea.

Es va acostar, va engrapar la Rosa per la pitrera de la brusa i li va esquinçar. El crit de la noia va tapar el xerric de la roba en estripar-se. Es compenetraven bé, els dos polis, i hi tenien la mà trencada en aquella mena de pràctiques. Mentre l’un la subjectava, l’altre li masegava els pits nus i li acabava d’arrabassar la roba. La Rosa ja no cridava: es limitava a plorar i a deixar-se palpar per aquelles mans humiliants.

—Prou —vaig cridar—. Us diré on ens havíem de veure amb en Jaume Rovira!

El meu to devia ser prou convincent perquè va deixar estar la noia, que va caure a terra com un sac de patates, sense ni esma de cobrir-se el cos.

—Parla! —em va apressar el «Panxo Villa».

—Ens havia de venir a buscar a l’aeroport, tal com us he dit. En cas que no pogués fer-ho, havíem de llogar un cotxe i anar a un poblet… Tinc l’adreça apuntada… —Amb precaució em vaig ficar la mà a la butxaca de l’americana i en vaig treure l’agenda—: Mireu… És a una granja de recuperació de drogoaddictes…, a Lluc Alcari…

Em van creure.

Feia una hora que el «Panxo Villa» i el «Bacallà» se n’havien anat. La britànica ull-blavenca tenia la ràdio a tota pastilla i, de tant en tant, entrava a l’habitació on la Rosa i jo sèiem empaquetats com un rostit a punt d’anar al forn, ens clavava una mirada reprovadora, tocava l’ase i se’n tornava a la ràdio.

Em feien mal tots els ossos. Tenia les mans balbes i no podia moure ni un sol múscul perquè m’havien lligat a consciència. I em calia fer alguna cosa abans que els dos bòfies no s’adonessin de l’engany i tornessin traient foc pels queixals. Allò que ens havien fet fins ara no seria res, en comparació al que ens esperava.

En tota la meva vida de perdiguer —i ja duia uns quants anys d’ofici—, no m’havia trobat mai en una situació semblant. Us asseguro que els devots de sant Corneli, els estafadors de mig pèl o les garsetes que diuen prou a l’avorrida vida familiar no tenien res a veure amb aquella situació de novel·la negra americana. I tot i que intentava recordar les històries del gènere no sabia com sortir-me’n: no tenia a mà ni el tallaungles miraculós, ni la força sobrehumana, ni tan sols no tenia el cap clar per pensar com deslligar-me.

La Rosa semblava adormida. Jeia de costat, tal com l’havien deixada els policies suspesos, nua, i amb les mans i els turmells lligats per la mateixa baga irrompible d’aquella corda de niló que em tallava la circulació de la sang. Una idea lleu, com un cuc esporuguit, se’m va anar endinsant pel bocí del cervell que encara tenia conscient. I vaig cridar com un boig. Amb el meu anglès rovellat, perquè la mossa ull-blavenca entengués el que volia.

—Hey, giri, help me! —o alguna cosa semblant.

Vaig sentir les passes. Va guaitar altre cop, amb un cigarret penjat dels llavis.

—Què passa? —em va preguntar en anglès.

—Em moro de ganes de fumar.

Va dubtar un moment. Va tocar l’ase i em va col·locar el seu cigarret entre els llavis sangonosos. Tot i que els cigarrets no m’agraden, vaig pipar amb delit. El fum em feia pessigolles als ulls inflats, però també m’esbandia la boira que m’impedia pensar amb claredat.

—A glass of water, please —li vaig demanar.

Va tocar l’ase, un cop més. No era precisament una deixebla de la Florence Nightingale, però la vaig convèncer que necessitava el got d’aigua.

Quan l’anglesa se’n va anar, vaig rodolar, amb el cigarret als llavis, fins a acostar el meu cap a les mans lligades de la Rosa. Vaig prémer el filtre ben fort amb les dents i vaig atansar el cremalló de tabac a la corda de niló.

—No et moguis, Rosa. I si et cremo, aguanta! —vaig dir a la noia.

Vaig fumar una barreja infecta de tabac ros i plàstic cremat, tement que la britànica tornés amb l’aigua abans que la Rosa estigués lliure. I quan la corda ja cedia, vaig sentir que la britànica tornava.

La Rosa, ja conscient del tot, se li va abraonar. Li va engrapar el coll i li premia amb fúria. Feia cara de boja. Li estrenyia la gargamella amb els ulls clucs, sense fer cas de l’espernetec de l’anglesa, com si amb aquell gest incontrolat es vengés de les humiliacions que li havien fet patir els dos bòfies.

—Deixa-la, Rosa!

Li ho vaig haver de repetir dues vegades perquè no em sentia. Continuava damunt la rossa, subjectant-li el cos amb les cames i prement-li el ganyot amb determinació. Finalment va reaccionar als meus crits i la va deixar estar. La britànica havia perdut l’oremus i va quedar-se espaterrada, sense moure’s.

—Deslliga’m, cuita!

Els dits se li entrebancaven en els nusos que em retenien. Tremolava com una fulla i la suor que li brollava del front es barrejava amb les llàgrimes que li regalimaven per la barbeta, pel coll i pels pits nus.

Cada cop m’agradava més, aquella mossa.