5

—Bon al·lot, Arquer —va dir l’inspector Bibiloni—. Es comissari Fernández diu que me’n puc refiar, de vostè. Pel que fa a n’ets inspectors Suárez i De las Casas, mos n’ocuparem noltros. Tenia tota sa raó, vostè: estan suspesos i sota investigació. Pareix que han actuat pes seu compte, potser duits per un…, com li diria?, un excés de zel professional.

—I l’anglesa?

—De moment està detinguda provisionalment fins que ets anglesos s’encarreguin de repatriar-la: ja hem xerrat amb so cònsol.

—Ens en podem anar, doncs?

—Es comissari Fernández m’ha donat instruccions precises respecte a vostès dos. Demà sortiran cap a Barcelona en es vol de les deu. Si me donen es seus passatges de tornada, miraré de reservar-los sa plaça. Aquesta nit podran dormir a una pensió a prop de comissaria, faré que els guardin lloc. No és res de s’altre món, però és que enmig de sa temporada turística…

—I fins demà a les deu, què hem de fer? No hem menjat res d’aquest matí…

—Ja els he dit que són lliures. Fins que els acompanyem a s’aeroport poden fer el que vulguin. Sempre i quan no se fiquin en més embolics.

Feia una tarda esplèndida i el sol escalfava de valent. La ciutat era un formiguer de turistes que badaven. I la Rosa i jo, barrejats amb la gentada, semblàvem dos turistes més. Turistes que havien passat per una màquina de picar carn, això sí!

Vam seure a la terrassa d’un snack de sa Rambla i vaig encarregar hamburgueses i un parell de cerveses.

—I ara què farem? —em va preguntar la Rosa.

—Trobar en Jaume.

—I com?

—Això és cosa teva, noia!

—No t’entenc.

Un cambreret renegrit, amb cara de perdonavides, ens va portar el menjar i la beguda, com si ens fes un gran favor. Li vaig pagar a preu d’or aquella carn sintètica, li vaig donar una propina escarransida i vaig esperar que toqués el dos.

—Bé deveu tenir una segona cita de seguretat.

Era un tret a cegues. Vaig fer diana, però: va deixar l’hamburguesa, va fer un glop de cervesa i es va eixugar els llavis amb el tovalló de paper.

—A les set a la carretera de Manacor. Com ho has sabut?

—Jo també he militat, xiqueta! I ara, per variar, podries dir-me la veritat, Rosa. Tu sabies on era, en Jaume, oi? Després de la meva visita, el vas telefonar i vau muntar la història del passaport per tal d’engalipar-me i fer-me venir a Mallorca. Per què?

Va dubtar un moment. Es va tocar el blau de la templa. Va obrir la bossa de mà i en va treure un passaport. El noi de la fotografia era en Jaume Rovira. El document era a nom de Jaume Ribera, de Barcelona.

—Per què necessita això? En quin embolic s’ha ficat.

—En Jaume ha descobert la connexió entre els traficants de droga i la policia. El busquen, ja ho has vist. Li cal anar-se’n a l’estranger.

—I el teu partit vol treure benefici del que ha descobert, suposo. Per això li heu fet el passaport. El que no entenc és quin paper hi faig, jo, en tot això. Per què vol parlar amb mi, en Jaume?

—Tu treballes per a son pare. Ell és un càrrec públic, té poder.

—I per què no va posar-se en contacte amb ell directament?

—Estan barallats. No volia demanar-li un favor que el fes sentir obligat. Son pare és molt dominant.

La seva veu es va fondre. Va fer un mos, encara, d’aquella cosa immenjable i ho va deixar córrer. Vaig acabar-me la cervesa. Vaig carregar la pipa.

—Ens ajudaràs, Lluís?

—Primer vull parlar amb ell. —Eren les sis i deu—. Però si no ens afanyem, farem salat.

Feia relativament poc que li havien canviat el nom. Aquell carrer llargarut i desangelat, mig carretera, mig carrer, abans es deia «Héroes de Manacor», en record dels falangistes morts a Porto-Cristo, durant el desembarcament frustrat del capità Bayo i les seves tropes republicanes.

El sol feia suar la cansalada a les cases i la calor regalimava pels plàtans i enlletgia encara més els edificis imprecisos d’arquitectura fortuïta. L’assortiment de vehicles que sortien de Palma, camí dels encontorns —aeroport, Son Ferriol, Casablanca, Algaida— o que anaven als pobles més llunyans —Montuïri, Vilafranca, Manacor, Artà— era abundós i virolat.

El trànsit que entrava a Ciutat també era abundant: cotxes de lloguer, carregats de turistes assolellats que tornaven de les platges de llevant, autocars que venien de les Coves del Drac i que jugaven a córrer els uns amb els altres, sis-cents prehistòrics menats per pagesos galta-vermells, amb la caliquenya als llavis, la gorra al clatell i la prudència al pedal del fre.

El taxi ens va deixar al final del carrer, allí on, de fet, començava la carretera.

—On us heu de veure? —vaig preguntar a la Rosa.

—En aquella senyalització. —I va assenyalar un rètol de carretera que deia PALMA amb lletres en relleu que, temps enrere, havien estat negres.

Faltaven sis minuts per les set.

Després de tot, el cas s’acabava. Havia rebut uns quants cops, havia estat segrestat per uns policies d’extrema-dreta, suspesos de feina i sou que creien que les coses continuaven com abans, i ja no volia saber res més ni d’aquell xicot que jugava a fer de polític, ni d’aquella noia que creia que tenia el déu del proletariat al seu costat, ni del manaia que m’havia llogat: tornaria als meus divorcis, als meus informes comercials i al meu catau calorós i encofurnat, a l’espera de començar les vacances.

Vam creuar el carrer cap a la via d’entrada a Palma. La Rosa semblava tensa i s’havia tancat com un musclo. De tant en tant, es tocava la templa que havia pres un color morat de setmana santa.

Un Simca 1200 de color gos com fuig era aturat a la cruïlla, amb el motor en marxa. Em va semblar reconèixer el conductor, però no vaig tenir temps de mirar-me’l dues vegades: un camió desballestat que llançava una fumassa pudenta pel tub d’escapament va fer una maniobra estranya, un sis-cents de color verd poma amb els metalls lluents i la matrícula de feia quinze anys es va tirar cap a l’esquerra i un Citroën GS de color torrat va clavar els frens per no topar amb el sis-cents.

Vaig sentir un espetec i un tro. Un núvol de fum va cobrir la carretera de Manacor i va amagar momentàniament el sol de capvespre.

Fum, crits, corredisses i clàxons es van barrejar sobtadament. El sis-cents cremava com una teia. El foc havia pres a la carcassa del camió i el Citroën GS havia bolcat i ensenyava, impúdic, els baixos al personal que s’arraïmava a la vorera.

El Simca 1200 aparcat a la cruïlla, que m’havia cridat l’atenció va engegar, amb un grinyol de neumàtics que feia feredat. Amb prou feines vaig poder distingir els ullons de pixallit del pinta que, a Barcelona, tothom anomenava «Carabrut».

La Rosa va clavar un salt endavant. Vaig sentir que cridava «Jaume!» i vaig veure que corria cap al cotxe incendiat. La vaig seguir.

Hi havia algú, immòbil a l’interior del cotxe, entre les flames. No el vaig poder veure bé: les volves del fum negre de la benzina m’ho impedien. De totes maneres, m’havia semblat distingir una cabellera rossenca i una cara esprimatxada amb barba de patriarca.

I no em va caldre preguntar qui era o on l’havia vist abans: els crits, els plors, els gemecs de la Rosa Margalef m’ho indicaren ben a les clares.

Era el xicot de la fotografia que duia a la cartera i que m’havia donat son pare quan m’havia fet l’encàrrec de buscar-lo.

Finalment havia trobat en Jaume Rovira. Massa tard, però.

L’olor de carn cremada no se’m desenganxava dels badius del nas. I el meu cine particular repetia les imatges del camió desballestat, del sis-cents que es tirava cap a l’esquerra i que, sobtadament es començava a cremar, del Citroën GS que clavava els frens…

La Rosa Margalef tenia els ulls inflats de plorar. Mossegava la punta d’un mocador i de tant en tant em mirava, com si jo fos el culpable d’allò que havia passat.

Sèiem en un banc de fusta de la comissaria del barri. Els viatgers del Citroën GS havien estat duts al dispensari i el conductor del camió, que n’havia sortit il·lès del tot, s’estirava els pèls i parlava sol, sense acabar d’entendre què havia passat.

L’inspector Bibiloni va arribar amb cara de pomes agres. Ens va mirar, a la Rosa i a mi i, sense saludar-nos, es va ficar al despatx on feien l’atestat. Va sortir-ne un uniformat, poc després, i ens va fer senyal perquè entréssim.

—Havíem vingut a Palma a buscar en Jaume, recorda-ho. Ets…, eres la seva nòvia. I no parlis per res de la connexió entre la droga i la bòfia —vaig mormolar a cau d’orella de la Rosa.

Hi havia dos municipals de graduació, dos uniformats de la policia nacional, un escrivent assegut davant una màquina atrotinada i tres homes de paisà: dos desconeguts i l’inspector Bibiloni.

—No puc dir que tengui molt de gust a tornar-lo a veure, Arquer. Fa poques hores que és per Mallorca i ja mos ha causat un munt de problemes —va començar l’inspector Bibiloni.

Vaig fer que sí amb al cap.

Un dels uniformats va acostar cadires i vaig obligar la Rosa a asseure’s. Jo em vaig estimar més quedar-me dret.

—Vostès han estat testimonis directes de s’accident. Coneixien sa víctima? —va preguntar un dels de paisà.

—Jo, personalment, no —vaig contestar—. Tot i que he vingut expressament de Barcelona per parlar amb ell. La senyoreta Margalef és…, era la seva nòvia.

—I l’han identificat positivament?

Vaig tocar la noia perquè contestés.

—Sí —va fer amb veu feble.

—Segons pareix, es tracta de Jaume Rovira, natural de Barcelona, domiciliat a n’es carrer de Tallers. És així? —va insistir el bòfia.

—Sí —va repetir la Rosa.

—Tenia família?

—Fa uns dies vaig rebre l’encàrrec de buscar-lo del pare del xicot, el senyor Mateu Rovira, director general de finances de la Generalitat de Catalunya. Segons que em va dir el meu client, feia mesos que no en sabia res i estava intranquil. Degut a aquest encàrrec vaig conèixer a la senyoreta Margalef que em va dir que el noi era a Mallorca. Per això hem vingut, per parlar amb ell i informar després el seu pare.

—Sa detenció irregular que vostès han patit aquest matí per part de dos inspectors de Barcelona sense permís de treballar a Mallorca…, té alguna relació amb s’accident? —va preguntar en Bibiloni.

—Això haurien de preguntar-ho a ells, inspector. Ja li he dit aquest matí que els inspectors Suárez i De las Casas em van venir a veure al despatx fa quatre dies, em van amenaçar, si no deixava el cas.

—Senyor Arquer, aquesta qüestió és a mans d’es comissari Fernández de Barcelona. Ara hem de dictaminar sobre s’accident i identificar sa víctima d’una manera positiva.

—Aleshores no em facin preguntes que no puc respondre.

—Li prec que deixi aqueix to ofensiu, senyor Arquer. Un detectiu privat ha de col·laborar sempre amb sa policia. Si és que no vol perdre sa llicència professional —va tallar-me en Bibiloni.

—Li he dit tot el que sabia, inspector.

—Idò firmin sa declaració i se’n poden anar —va dir el bòfia de paisà que havia menat l’interrogatori.

A la pensió que ens havia recomanat l’inspector Bibiloni només hi havia una habitació doble amb dos llits. Vaig esperar que la Rosa Margalef fos a la dutxa per telefonar a Barcelona.

A casa d’en Mateu Rovira no contestaven. Al seu despatx de la Generalitat, tampoc. Vaig trucar, aleshores, a la Lena, a casa seva. S’hi va posar l’Enric, el seu company.

—Hola; Enric. Sóc en Lluís Arquer. Voldria parlar amb la Lena. És urgent. Digue-li que truco des de Mallorca.

—Lluís! Què hi ha, de nou? —em va cridar a cau d’orella la veu de la meva secretària.

—M’has de fer un favor, Lena. Acabo de trobar en Jaume Rovira, mort en un accident de tràfic. Localitza algú de la família o la secretària d’en Rovira. Que et diguin on el pots trobar. Cal que parlis amb ell abans que no ho faci la policia de Palma.

—Ara mateix m’hi poso, Lluís. Si el trobo, què li haig de dir?

—Que en Jaume Rovira ha mort aquesta tarda quan anava a una cita que tenia amb mi. La policia diu que és un accident de circulació, però em temo que l’hagin pelat. Bé, no li diguis així: usa la mà esquerra, Lena. M’interessa el suport del vell Rovira perquè vull seguir en el cas, costi el que costi.

—Bé, d’acord. Quan tornaràs?

—Suposo que demà. Ja et trucaré.

Li vaig donar el telèfon de la pensió, vaig penjar el telèfon i em vaig estirar en un dels llits, cansat. Em devia adormir, perquè, de sobte, em vaig adonar que la Rosa era davant meu, embolicada amb una tovallola, amb el cabells xops i els ulls encara inflats de plorar.

—Creus que en Jaume… Vull dir… Creus que no ha estat un accident?

—Has escoltat la conversa?

—Les parets són de paper de fumar. He sentit que li deies a la teva secretària que penses que en Jaume ha estat assassinat.

—No n’estic segur, Rosa. He vist una persona coneguda i…

—Una persona coneguda? On? Qui era?

—En un cotxe aparcat al lloc de l’accident. Un tal Ferrer, que li diuen «Carabrut» de malnom. És un camell. L’altre dia, a Barcelona, se’m va escapar de les mans quan volia interrogar-lo sobre la mort de la Lulú Tàpia.

—Un camell? Un traficant de drogues, vols dir? Tot lliga, Lluís! Els dos inspectors, el traficant… És la trama d’extrema-dreta que buscava en Jaume. Hem de fer alguna cosa!

—Fins que no parli amb en Mateu Rovira, no, noia! Necessito que m’autoritzi a continuar en el cas. I que em doni el seu suport polític. Mira, d’ençà que m’he ficat en aquest merder, hi ha hagut dos morts, m’han apallissat i m’han segrestat. I tothom m’ha pres el número, començant per tu! Ara vull dormir, demà tornaré a Barcelona i ja veurem què faig, després. Potser me n’aniré de vacances, ves!

Tornava a plorar. I les llàgrimes —d’una dona o d’un home, tant se val— m’impressionen massa.

Vaig allargar la mà, li vaig tocar la galta amb la punta dels dits i —havia de passar— la vaig abraçar per consolar-la.

Mai no m’ha agradat barrejar la feina amb els meus sentiments, però un perdiguer és com una mena de confessor laic, com un entomòleg dels plecs foscos de la naturalesa humana, com una mena de psiquiatre aficionat. I aquella mossa necessitava els gestos que vaig fer, la tendresa que vaig posar-hi, la intimitat que es va crear entre tots dos.

Ella ho necessitava. I penso que jo també, potser.