25

Quan vaig arribar a Puigcerdà, el cim de la Tossa s’havia tornat blau, el sol retrocedia damunt l’aigua de l’Estany, un núvol de mosquits dansava en les zones d’ombra i els nens de la doctora Landáburu, que m’havien acompanyat durant tot el viatge, somreien entre els plàtans del passeig.

El xalet d’en Mateu Rovira era una edificació modernista, de l’època en què la burgesia barcelonina va descobrir el paisatge pirinenc i el va esquitxar de teulats vermells, de torres rodones, amb mosaics de coloraines, de ferros forjats i de noms poètics. Al reixat que separava el jardí ombrívol i descurat del carrer sense asfaltar, hi havia unes lletres retorçades que informaven que aquell xalet s’anomenava «Rufacada».

Vaig aparcar el cotxe a la part del darrere de l’edifici, vaig recollir la bossa de viatge del porta-equipatges i la capsa de cartró i vaig caminar cap al xalet.

Va ser aleshores quan el vaig veure. No duia la samarreta bruta de la primera vegada que l’havia vist, sinó un jersei d’estiu. Fumava un cigarret i s’estava repenjat a un Mercedes Benz, amb matrícula estrangera. I encara que tampoc no duia l’escopeta de canons retallats, el seu posat era amenaçador.

Vaig empènyer la reixa. Estava oberta. Els nens de la doctora Landáburu es van gronxar a les branques del desmai que ocultava l’entrada principal de l’edifici.

Hi havia una campana de bronze i una cadena rovellada. Però no vaig estirar-la. La porta no estava tancada. La vaig empènyer i vaig deixar la bossa damunt un banquet amb el cul de reixeta, sense fer soroll, i vaig mirar al meu voltant.

Em vaig sentir ridícul fent de perdiguer en aquella torre modernista, amb una pistola a la butxaca i un milió de dòlars sota el braç, en cerca d’una veritat que havia intuït tot el temps i que ara ja sabia.

Les veus em van envestir com una bafarada d’alcohòlic. Provenien de la sala del costat i no vaig haver de mirar a través dels vidres glaçats per reconèixer-les.

—Sono stanco de questo affare.

No parlava en napolità indestriable que li coneixia, sinó en italià estàndard. I hi havia una punta d’amenaça en la veu educada. Amenaça que es reflectia en la resposta nerviosa del meu client:

—Ja li he dit que no sé res dels diners! Un tracte és un tracte i jo he complert la meva part. L’operació financera és a punt. Quan tingui els diners estarà tot resolt!

En Mateu Rovira parlava un italià confortable.

La tercera veu, que va parlar en català, no es podia desenganxar l’accent xava de la vida brava barcelonina. Per més que volés alt, el «Carabrut» continuava sent un pinxo de baixa estofa.

—N’està segur que el tafaner que li fa les feines brutes durà els diners? No hauria estat millor trobar el seu fill?

El tafaner, és clar, era jo.

—Deixi estar el meu fill! —va respondre, espantat, el director general.

—Non capisco… Cosa dice? —va preguntar Don Raffaele.

—No vull que mesclin el meu fill en tot això —va explicar-li en Rovira en italià—: L’Arquer ens durà els diners i podrem donar per acabada la qüestió. No pot trigar gaire. Em va dir que arribaria cap al tard. Després espero que se n’aniran! —la veu se li va trencar—. Ja li vaig dir que no en volia saber res, de la droga, jo. Havíem quedat que seria una simple operació financera, ja vaig fer prou avisant-los del parany de la policia a Nova York!

Les darreres peces del trencaclosques encaixaven.

Vaig ficar-me la mà a la butxaca i vaig prémer fort la carcassa de l’Smith & Wesson. Havia arribat l’hora d’intervenir.

No vaig poder continuar escoltant. Quan et burxen la ronyonada amb el canó d’una arma, ho saps. Tenim un sisè sentit que ens diu que el paio que et clava la ferramenta per sota la línia de flotació no s’està per brocs i el millor que pots fer és obeir-lo.

—Stai fermo, cane!

I em vaig quedar quiet, com si els peus m’haguessin arrelat al mosaic. I com si el revòlver que dugués a la butxaca fos una serp enverinada, vaig treure la mà de la butxaca lentament, significant al meu assaltant que l’havia comprès. Em va empènyer cap a la vidriera que donava a la sala i va cridar de darrere meu estant:

—Don Raffaele, eh, Don Raffaele! Venga subito! Haviamo un spione qui, con noi!

Em vaig enfrontar amb els tres homes. Don Raffaele em va mirar amb sorpresa i menyspreu. El «Carabrut», neguitós, empunyava un pistolot maligne, amb seguretat d’expert. El director general feia cara de pomes agres.

—Per què no ha trucat a la porta, Arquer? —va renyar-me sense ser gaire conscient del que passava—. Ens hauríem estalviat aquesta escena tan desagradable.

—He reconegut el goril·la del carrer, senyor Rovira i he pensat que potser estava en un mal pas. Veig que m’he equivocat.

L’home que tenia a l’esquena havia deixat de burxar-me els ronyons amb la seva arma. Per un moment vaig pensar fer un cop de cap, però me’n vaig desdir: el paper d’heroi no m’escau. La meva situació era galdosa, però no tant.

—Estic content de retrobar-lo, senyor Arquer —va dir Don Raffaele. I va pronunciar aquell signore Arcuer a què ja em tenia avesat—. Espero que ens pugui aclarir un punt de la discussió que teníem amb el senyor Rovira. I suposo que deu haver escoltat, tal com correspon al seu ofici.

—En part, sí —vaig replicar en italià—. I m’imagino que el que vol que li aclareixi té relació amb això. —Vaig llançar-li la capsa amb els diners. Hi va haver un moviment de recel per part del «Carabrut»—. Tranquil, minyó —vaig dir en català—. Només són els famosos dòlars que us treuen la son!

—I el meu fill? —em va preguntar en Mateu Rovira.

Me’l vaig mirar amb menyspreu.

—El vaig veure abans d’ahir. Està bé.

—On és ara?

—No ho sé.

—Cosa dice? —va preguntar el capo de la Camorra, que ja havia obert la capsa i ullava els feixos de bitllets.

—Parla del fill del senyor Rovira —li va traduir el «Carabrut» amb el seu italià macarrònic—. Sembla que el va veure abans d’ahir. Què pensa fer amb ell, Don Raffaele? —i em va assenyalar amb l’arma.

—És un problema. El senyor Arquer —i vinga dir signore Arcuer!— sap moltes coses. Hauríem de pensar una solució per a ell. Definitiva.

Aquestes paraules van il·luminar la cara fosca del camell. Em tenia ganes d’ençà d’aquella nit llunyana al seu pis del carrer d’Escudellers.

—No gaire definitiva, Don Raffaele —vaig intervenir jo—. La policia de Barcelona sap que he vingut a veure el senyor Rovira a la Cerdanya. No crec que els convingui prendre cap decisió precipitada.

—Force un accidente —va dir el «Carabrut» que no es resignava.

—No ho puc permetre, Don Raffaele. La meva dona torna demà. Aquí em coneix tothom. La meva carrera política…

—Calli! —li va ordenar el camorrista—. Sóc jo qui pren les decisions!

Havia cregut que l’autoritat del director general m’estalviaria fer la fi del cagalàstics, però no havia tingut en compte que en Mateu Rovira també estava en poder del napolità. Veia negre el futur, com no l’havia vist mai en tota la meva carrera d’investigador. És clar que mai no m’havia embolicat amb gent d’aquella ganya.

M’havien tancat en una habitació de les golfes que, en l’època esplendorosa del xalet, havia estat per al servei. Com que no hi havia res a fer, vaig esperar pacientment que em duguessin una mica de sopar. Ho va fer el soldato de Don Raffaele. Vaig sentir la clau al pany i el vaig veure aparèixer amb una safata. M’havien preparat un parell de sandvitxos de pa anglès amb pernil del país i una ampolla de cervesa. Sense ni dignar-se a mirar-me, va deixar la safata damunt la tauleta de nit i va tornar a sortir, tancant un cop més amb clau.

Vaig menjar sense gana. Després de tot, tenia la vida a l’encant. Vaig fumar una pipa estirat al llit, disposat a esperar un miracle. I el miracle es va produir: escaguitxat, si voleu. Però era una punta d’esperança.

A quarts de tres de la matinada, es va obrir la porta i el senyor Rovira va entrar a l’habitació. Sigil·lós i una mica ridícul, amb posat de culpabilitat.

—Sortim d’aquí, Arquer!

—I els seus socis? —li vaig preguntar, desconfiat.

—Dormen. Au, ànsia, Arquer.

—Té les claus del cotxe?

—No. Me les han preses. No confien en mi. Què vol fer?

El senyor Rovira em va mirar amb una expressió d’angoixa a la cara.

—A Puigcerdà hi deu haver guàrdia civil, oi? Ells ens ajudaran.

—No, Arquer! Pensi en la meva carrera. Com justifico la meva vinculació amb aquests individus? Vagi-se’n sol, li pagaré el que vulgui…

—Això ho havia d’haver pensat abans, senyor Rovira!

—Però si només es tractava d’una operació financera… Ells m’enviaven uns diners i jo els invertia. Era un tracte de negocis. Res de droga, de delinqüència. Si ho hagués sabut…

—El seu sentit de la legalitat i de la delinqüència és molt elàstic, amic meu. Au, vingui amb mi! Els seus socis són perillosos.

Em va seguir a contracor.

Un cop a la sala, vaig despenjar el telèfon. Afortunadament no havien tallat la línia. Vaig marcar el número de la Lena. Va trigar a respondre. Li vaig parlar amb veu baixa.

—Lena, escolta’m i no diguis res. Estic en un embolic. Truca ara mateix al coronel Robles. Trobaràs el telèfon al despatx. Que enviï els seus homes a Puigcerdà. Hi ha tota la banda de traficants al xalet del senyor Rovira, ens han segrestat.

La urgència del meu to li va esbandir la son i les ganes de rondinar habituals.

—D’acord, Lluís, Vés alerta.

I vam penjar tots dos.

Vam sortir al jardí. La lluna feia el ple. Els nens de la doctora Landáburu seguien gronxant-se a les branques del desmai. Però no vaig tenir temps de mirar-me’ls.

La lluna de les darreries d’agost em va esclatar al cap.

M’havien lligat les mans al davant. La mordassa no em deixava respirar. I el costat esquerra del cap em feia un mal enganxós i humit, com de sang coagulada. Sentia olors diverses: benzina, greix de motor, pols. Feia calor. I el món trontollava, amb un rum-rum somort. Vaig adonar-me que era al porta-equipatges d’un cotxe. En moviment.

M’ofegava.

Quan es va alçar la portella, un esclat de llum i d’aire fresc em va ferir els ulls i el nas. Vaig empassar-me goludament l’aire i vaig tancar les parpelles. I la cara de l’esbirro italià que m’ocultava el paisatge va esborrar-se.

Em van obligar a baixar del cotxe, tot estirant-me per les cordes que em subjectaven els canells. Només eren dos homes: l’esbirro de Don Raffaele i el «Carabrut».

Havia arribat l’hora. Érem en un camí de ferradura, en el pendís d’una muntanya. No reconeixia el lloc. Hi havia roques, alguns matolls de boix i el vol sinistre d’un esbart de corbs que grallaven de tant en tant. El sol havia carenat els cims veïns, però l’aire era lleuger i fred.

Darrere el cotxe de Don Raffaele, hi havia aturada la meva carretoina, amb el morro de cap al pendís. El «Carabrut» somreia. Hi havia una estranya similitud entre la seva rialleta i el vol dels corbs.

Em van arrossegar fins al meu cotxe. A punta de pistola em van fer seure darrere el volant. L’accident estava a punt: tancaria els ànecs de la manera més bèstia, esllavissat pel pendís d’una muntanya, a dos mil metres d’alçada, un matí radiant.

El «Carabrut» va manipular les marxes, sense entrar al cotxe, de fora estant. Va desfrenar-lo. El vehicle va començar a moure’s, lentament. Vaig provar de frenar amb els peus. El «Carabrut» em va colpejar amb la pistola. Vaig intentar esquivar el cop i el canó només em va fregar la clepsa.

I, aleshores, es va sentir el primer tret. L’italià, que caminava al costat del cotxe, per la meva banda, va fer un bot. Semblava un titella que li haguessin tallat els fils. Una rosa de sang se li va badar a la pitrera del jersei.

El «Carabrut» va fer un salt, amb l’arma a punt. El segon tret va estellar el parabrises. El camell va rodolar per terra, buscant la protecció de les roques.

El cotxe continuava rodant pendís avall. Amb les mans lligades vaig obrir la portella i em vaig tirar de la carretoina, just a temps: la tossa de l’automòbil es va estimbar, arrossegant una allau de còdols. Va fer dues voltes de campana, va semblar que s’aturava entre dos pins joves, però els va arrencar d’arrel.

Quan va topar amb la roca grossa de granit, va explotar en una volva de foc i de fum.

En caure, a la vora del barranc, em vaig fer una esgarrinxada a la cama dreta i em vaig torçar l’espatlla. Em vaig arrossegar com vaig poder. El «Carabrut», protegit per les roques, disparava contra el lloc d’on havien sortit els trets, part damunt de nosaltres.

Entre els matolls de la carena, vaig distingir una cara esprimatxada, uns cabells rossos, esborifats pel vent i una barba de patriarca.

La sang havia xopat la roba de l’italià. El seu revòlver era un Colt Màgnum del quaranta-cinc. Agafar una arma amb les mans lligades és difícil. Però no podia fallar. M’hi jugava la pell. Perquè el «Carabrut», ara, m’encanonava, disposat a acabar, fos com fos la feina que havia començat.

Un Màgnum és com un canó portàtil. El retrocés em va tirar enrere. Em vaig incorporar i vaig buidar el carregador.

El primer impacte havia arrabassat el braç del camell. El segon li va esmicolar el genoll. El tercer li va fer un esvoranc al pit. El quart li va pulveritzar el cap. Els altres dos es van perdre muntanya avall.

Vaig tancar els ulls. La suor em regalimava pel front. Tenia els braços xops de la sang de l’italià. Em va venir una basca, vaig deixar-me caure i vaig vomitar.

En Jaume Rovira va sortir del seu amagatall.

—Està ferit, Arquer? No es mogui, ara l’ajudo! —va cridar. El vent em va portar la seva veu.

Em vaig aixecar. Les cames em feien figa.

Lentament, pel camí de ferradura, a dos-cents metres d’on érem, s’enfilava un jeep de la guàrdia civil. Arribaven a misses dites. Però, al cap i a la fi, arribaven.

En Jaume Rovira venia cap a mi, amb una Luger al puny.

—On és el pare? —em va preguntar, quan va arribar al lloc on jo era.

—Suposo que deu ser al xalet, amb don Raffaele —li vaig contestar amb un fil de veu. Les paraules tenien el gust agre del vòmit.

I no vaig poder dir res més. La tos seca de la metralleta em va fer emmudir.

En Jaume Rovira em va mirar estranyat. Va alçar el braç dret, amb un gest grandiloqüent, va gronxar-se una mica, cama ací, cama allí i va rodolar pel pendís.

Vaig cridar als guàrdies civils:

—No dispareu, no dispareu!

Però era massa tard. Els ulls se’m van omplir de llàgrimes.

El cos d’en Jaume Rovira, com un nino de drap, rebotava de pedra en pedra, cap al fons de la vall.