14

El comissari Fernández era a casa seva i havia deixat ordre que no el molestessin. L’inspector de guàrdia, un valencià anomenat Ramis que em coneixia de feia anys, no el va voler avisar.

—Hauràs d’esperar que arribe, Arquer. Pren-t’ho amb calma.

—Estic detingut?

—No, xiquet. Retingut, simplement. El comissari voldrà parlar amb tu i no tinc cap ganes que em clave una bronca.

Així, doncs, que vaig passar la nit en un calabós de comissaria. A les set del matí, abans de sortir de guàrdia, en Ramis em va cridar i em va convidar a prendre cafè.

—Com està, la noia?

—No sé si se’n sortirà. Els metges diuen que té una commoció cerebral.

—Així que no ha pogut dir qui li ho ha fet?

—No.

—Escolta, Ramis: què en saps dels inspectors Suárez i De las Casas?

Em va mirar de dalt a baix. Va encendre un cigarret i es va acabar el cafè.

—Han estat ells, doncs?

—Em sembla que sí…

—No m’estranyaria. Són l’oprobi del cos. Estan expedientats.

—En saps els motius?

Va dubtar un moment.

—Coses de política. L’expedient ve directament del govern civil.

—Drogues, no?

—No, que jo sàpia! —Es va aixecar amb parsimònia—. Les set. Jo plegue. Hauràs de tornar a baix. El comissari sol venir abans de les nou.

I vaig tornar al calabós, com si fos un delinqüent. La veritat és que no em sentia gaire millor.

El comissari Fernández va arribar a tres quarts de nou tocats.

Amb la roba encartonada, els ulls plens de sorra, l’estómac fet una coca i els ossos cruixits, dos números, com si fos un xoriço perillós, em van pujar a presència seva.

Estava que trinava però em va tractar amb respecte. Vaig sospitar que havia parlat amb el coronel Robles.

—Ets el que no hi ha, Arquer! T’avisem, et diem que si et fiques en algun embolic et farem la pell i tu, només sortir de la reunió, apa!, et passes la nit amunt i avall, vinga fer preguntes i trobes aquesta pobra noia amb una allisada de cal déu!

—Per cert, comissari… Com està? —li vaig preguntar, sense fer-li gaire cas.

—No gaire bé. —Va mirar els papers que tenia damunt la taula—. Per què vas trucar al coronel Robles, ahir?

—Em va dir que si sabia res, relacionat amb l’afer, que li telefonés, se’n recorda, comissari?

—I creus que la panadera de la garsa té alguna cosa a veure amb l’assumpte de les drogues?

—Això li haurà de preguntar a ella, si és que se’n surt.

—Però tu vas trucar al civil, o no?

—Sí.

—Per què?

—Ja li ho vaig explicar a ell.

—Doncs ara explica-m’ho a mi, cony de perdiguer!

—Abans de trobar-la, al carrer on viu, davant de casa seva, vaig veure l’inspector Suárez.

—N’estàs segur?

—Ho puc jurar.

—Maleït siga! I què hi feies tu, a aquelles hores davant la casa de la mossa?

—Volia parlar amb ella. El seu amic, un tal Andreu Gimeno, un pobre junkie que s’ha fet fonedís, tenia relacions amb el «Sudaca» i el «Carabrut».

—I per què no ens ho vas dir a la reunió d’ahir?

—Perquè quan ens vam veure encara no ho sabia. Ho vaig saber més tard.

—Bé, no en parlem més. De moment. Demà a les dotze el senyor Estivill t’ha citat al Pla de Palau. Vull que siguis puntual com un clau.

—Hi seré, confiï en mi, comissari.

—Això mai, perdiguer! —em va dir.

Es va posar les ulleres i va començar a llegir un informe, com si jo no existís. Vaig esperar un minut i després vaig gosar preguntar-li:

—Me’n puc anar?

—Vés-te’n i fes bondat. I recorda: demà a les dotze. En punt, eh?

Vaig sortir de comissaria a dos quarts menys cinc de deu. Vaig anar corrents a casa, em vaig canviar de roba i a les deu i cinc entrava al despatx.

En Joan Redon arranava la cinquantena i les fotos de premsa no l’afavorien. Al natural, malgrat que semblava molt nerviós, guanyava.

Vaig estrènyer la mà que m’oferia i li vaig fer un gest perquè s’assegués. Va dubtar un moment, va mirar de reüll la Lena, que feia veure que escrivia a màquina, i jo el vaig haver de tranquil·litzar:

—És la meva secretària. I secretària ve de secret, oi? La senyoreta Gomis està al corrent de tot l’afer.

Va somriure, va assentir amb el cap i es va asseure.

Sabia d’ell que era professor universitari, que tenia un gran prestigi com a intel·lectual i que, durant el franquisme, havia estat detingut i torturat unes quantes vegades. Havia estat un membre destacat de l’Assemblea de Catalunya i era un orador brillant que arrossegava l’auditori. A les darreres eleccions autonòmiques havia obtingut acte de diputat i feia anar de corcoll tothom amb les seves acusacions de corrupció.

—L’he vingut a veure a instàncies de la Rosa Margalef, senyor Arquer —va començar amb to acurat, com si parlés amb polític del govern—. No tinc per costum parlar amb gent del seu ofici. Més aviat en desconfio. Però la Rosa m’ha dit que vostè és…, diferent del que solem imaginar-nos que és un investigador privat.

Vaig agafar una pipa, la vaig ataconar i sense mirar-me’l, fingint indiferència, amb el mateix to que ell li vaig dir:

—No sé si donar-li les gràcies o bé ofendre’m.

—No voldria haver-lo ofès, senyor Arquer, sinó tot el contrari.

Vaig encendre la pipa. Li vaig tirar el fum a la cara, a través de la taula.

—Aleshores, gràcies.

—Vostè ha estat investigant la desaparició d’en Jaume Rovira, un antic militant del nostre partit i un…, ex-company de la Rosa. —Com que més que no pas una pregunta era una afirmació, vaig callar—. Voldria que quedessin clares unes quantes qüestions, senyor Arquer.

—Quines, si es pot saber? —vaig fer, desafiador.

—Em primer lloc, que en Jaume Rovira ja no era militant del nostre partit. —Se’m va quedar mirant, com si esperés una reacció en contra per part meva.

—Ah, bé!

—En segon lloc, que si bé les seves posicions eren pròximes a les nostres, tot allò que deia o feia, era a títol personal.

Ja em començava a carregar amb tanta insistència, el paio aquell. Què s’havia cregut? Que jo era un poli dels d’abans?

—I què?

—Que no ens agradaria que en cap moment vostè, el seu client, que m’han dit que es el pare del noi, o la policia, amb qui vostè sembla que col·labora, poguessin relacionar en Jaume Rovira amb el nostre col·lectiu.

—I per què ho hem de fer? —li vaig preguntar empipat.

—La Rosa m’ha explicat que el noi es va posar en contacte amb ella i li va demanar…, bé, li va demanar…, ajut.

—I això és dolent? Per al seu partit, vull dir?

—Les autoritats no ens tenen en gaire bon concepte. Com sap, tot i que a l’estat tenim un govern pretesament d’esquerres, les estructures de l’organització policial estan enquistades de membres del règim anterior i, a més, ja sap que en Rovira volia un passaport per poder fugir del país. Un passaport fals que ell sabia que la Rosa li podia proporcionar, a través de l’estructura de la nostra organització.

Com que era això! Em vaig fer el senyor.

—No ha de preocupar-se per això, senyor Redon. En cap punt de les investigacions oficials no ha sortit esmentat el famós passaport. Ni el seu grup polític. De moment. I si no hi ha raons perquè això passi, no crec que hagin de témer res —li vaig dir, generós.

Va sospesar les meves paraules un moment, les va pair i, finalment, va somriure.

—Confio en la seva paraula, senyor Arquer. I si creu que podem ser-li útils, no ha de fer res més que demanar-nos-ho.

—No sé com poden ajudar-me.

—Miri, tenim una certa experiència amb traficants de drogues.

—Vostès?

—La nostra federació a Euskadi està lluitant contra els traficants. Allí el problema de l’heroïna té una clara arrel política: els qui passen la droga solen ser provocadors als servei de…, d’interessos polítics de l’extrema dreta, amb connexions amb l’aparell de repressió de l’estat.

Amb un gest, vaig aturar el míting.

—Veig que la Rosa li ha explicat tot —vaig dir-li amb ironia.

—Era la seva obligació de militant, no troba?

—Si els necessito, ja em posaré en contacte amb vostès. De moment, me’n puc sortir sol.

Ens vam mirar una estona per sobre la taula sense dir res. El tecleig de la màquina de la Lena marcava el pas del temps. Finalment va ser ell qui es va moure. Es va posar dret.

—Bé, li agraeixo que m’hagi rebut, senyor Arquer!

I em va oferir la mà. Vaig fer veure que no la veia. Em vaig aixecar, jo també.

—Adéu siau, senyor Redon!

El vaig acompanyar a la porta i no em vaig poder estar de tancar-la amb un cop violent.

—Quin manso! —va dir la Lena, de la seva taula estant.

—Què t’ha semblat?

—Que més que un líder de l’extrema-esquerra radical, sembla un manaia de la dreta reconsagrada!

—Encara no sé què pretenia amb aquesta visita.

—Rentar-se les mans de l’afer Jaume Rovira, ell i el seu grup.

—I alguna cosa més, Lena, alguna cosa més que no acabo de clissar.

El pis de Ciutat Badia encara em va semblar més atrotinat que la primera vegada que el vaig veure. La Rosa feia mala cara. Les parets escrostonades, plenes de cartells polítics, els mobles de fusta blanca, amb cremades de cigarrets i taques de tinta, la taula amb l’hule, la llibreria improvisada amb totxanes i pots, tot plegat creava uns espais de sordidesa que l’enlletgien.

—Així que has parlat amb en Redon —va dir quan vam ser a la sala del pis—. Estàs enfadat?

—Una mica. No m’agrada que un tercer sàpiga fil per randa tot el que faig.

—Era necessari, Lluís.

—Vols dir? Necessari per qui? Per a mi, no. Per al teu partit, potser? Me’n foto pla bé del teu partit, jo!

Es va aixecar. Va agafar un cigarret del paquet que hi havia damunt una pila de llibres, el va encendre, va fer unes passes, va girar-se i se’m va quedar dreta al davant.

—Ho era! A més, no hi ha res que em lligui a tu, Lluís! Et penses que perquè hem dormit junts unes quantes vegades et dec alguna cosa?

—Alto les atxes, noia! Jo no em penso res. Ens hem ficat al llit i bona nit violes. Però tu m’has emmerdat en aquesta història i això sí que m’ho deus. Si no m’haguessis telefonat aquell maleït dissabte, potser en Jaume Rovira encara seria viu, a mi no m’haurien segrestat els de la Camorra i ara el teu amo no hauria de témer que la bòfia us caigui a sobre d’un moment a l’altre per falsificadors de passaports. Pet cert… On és el famós passaport que li havies de donar a Mallorca? No el vas arribar a veure viu. El tens, encara?

—No, el vaig tornar a l’organització. Estàs satisfet?

—Jo? Això el teu amo, noia! És ell que m’ha vingut amb la història que la policia no sabés res del passaport! Com si fos més important aquest passaport que no la mort d’en Jaume Rovira, o la de la Lulú Tàpia o…

—No ho entens, Lluís! Les coses no han canviat tant com això! D’acord, hi ha un govern socialista a Madrid i Catalunya té un estatut. Però es continua detenint els militants d’esquerra, a les comissaries es tortura i hi ha policies corruptes com els dos inspectors que ens van raptar a Palma. Ens hem d’organitzar, hem d’estar a punt perquè en qualsevol moment podem tornar a la situació anterior i…

Vaig interrompre el seu discurs.

—No he vingut a sentir mítings, noia. N’estic fart dels polítics i de les seves estratègies!

Els ulls se li van omplir de llàgrimes. Però aquest cop no em deixava estovar. Ja n’estava tip i cuit d’aquella dona i d’aquella història.

Em vaig aixecar d’una revolada i me’n vaig anar cap a la sortida. La Rosa em va deixar fer. Sabia que si sortia del pis no la tornaria a veure, o que si la tornava a veure no seria el mateix. Vaig obrir la porta i vaig sortir.

Un cop al replà, em vaig aturar. Tremolava com una fulla. De ràbia. Per ella. I per mi. I sentia una mena de buit a l’estómac.

La porta es va obrir i vam quedar cara a cara.

—Ho sento, Lluís!

La vaig abraçar.

—Rosa, Rosa… A la vida hi ha altres coses importants, a part de la política. Nosaltres, per exemple!

I jo que em creia que era un dur!

—Tu ara dius això, Lluís, però no vols deixar el cas.

—És que encara que volgués, no podria! Ahir una pobra dona, l’amiga d’un dels esbirros del «Carabrut» va ser torturada pels dos policies suspesos. M’he passat tota la nit a la comissaria. I després vas tu i li expliques tot al teu amo!

—Jo només vull que no et passi res, Lluís!

Em va arrossegar cap a l’interior del pis. Va tancar la porta. I, aquest cop, no vaig veure ni les parets escrostonades, ni els mobles vells, ni el desordre.

El telèfon no s’aturava. La Rosa es removia inquieta, però no es despertava. Jo feia estona que estava amb els ulls oberts, engolint l’aire gairebé inexistent que entrava per la finestra oberta de bat a bat als sorolls suburbials de Ciutat Badia.

Finalment em vaig aixecar i vaig despenjar l’aparell.

—Sí?

—No et preguntaré què hi fas aquí a aquestes hores, Lluís, si tu no em preguntes com se m’ha acudit que hi podries ser. —Era la Lena i semblava empipada i nerviosa—. Al cap i a la fi, la teva vida privada és teva i jo no m’hi he de ficar per res.

—Sempre fas discursos a l’hora de les bruixes?

—Mira, escolta’m bé, només ho diré una vegada, després penjaré i m’oblidaré de tu i de la feina fins demà a les nou del matí… D’acord?

—D’acord. T’escolto.

—El senyor Estivill del govern civil t’ha estat trucant tota la tarda.

—Per avisar-me de la reunió de demà a les dotze? No calia que t’hi amoïnessis, Lena. El comissari Fernández ja m’ho havia dit.

—No es tracta d’això.

—I doncs?

—El senyor Estivill m’ha dit que necessitava el teu passaport amb urgència.

—El meu passaport? I per què?

—Sembla que cal un visat, oi, per entrar als Estats Units?

—Un visat? Els Estats Units? Què t’empatolles?

—Jo no res, Lluís. Això ell.

—No t’ha dit per què em calia un visat?

—No. Que demà duguis el passaport. És l’únic que m’ha dit. Jo ja he complert.

I va penjar sense esperar cap resposta.

La Rosa em mirava, sorpresa, del llit estant.

—Qui era?

—La meva secretària.

—Com sabia que eres aquí?

Vaig estimar-me més no contestar-li.