13

Quan entrava al Corral, la sala de festes on la Lola Revuelta feia de Dolores Espejo, el cel del districte cinquè tornava a estar tapat amb uns núvols de tempesta.

Hi havia un grapat d’alemanys festers i alguns cambrers amb cara de guineu que esperaven la clientela. Coneixia l’encarregat del tinglado. Un gallec que falsificava el mam i et proporcionava flàvies si tenies duros.

—Rodri, hola! —Es deia Rodrigues, amb «s», però tothom el coneixia pel «Rodri».

—Arquer! Què hi fas, aquí? —Mai no he pogut esbrinar si em parlava en castellà o en gallec, de tant accent que tenia.

—Vinc a veure una de les teves garses.

—Quina?

—La Lola. La Dolores Espejo, ja m’entens.

—És al camerino. Si vols t’hi acompanyo.

—Abans vull que m’expliquis un parell de coses.

—Anem a fer un beure.

Em va agafar pel braç i em va arrossegar cap a la barra. El cambrer eixugava vasos per matar el temps. L’orquestrina d’arreplegats tot just havia encetat la melodia inicial i, alemanys de banda, no hi havia gaire ambient.

—Dos whiskys —va encarregar el Rodri.

El cambrer va fer el gest d’agafar l’ampolla de whisky que tenia al prestatge de darrere la barra, però el gallec va fer que no amb el cap i el xitxarel·lo es va ajupir per treure una ampolla de Johnny Walker de sota el taulell.

—Amb gel i sense aigua —vaig dir.

El cambrer ens va servir el mam. El Rodri li va fer un gest amb la mà i l’ocell se’n va anar a l’altra punta de la barra.

—Què vols saber? —em va preguntar.

—Vull que em parlis de la Lola i del seu manso. Un tal Gimeno. El coneixes, oi?

—Havia treballat aquí. El vaig fotre fora perquè no m’agrada la gent que es pica cavall i que en vol vendre.

—Vols dir que a més de junkie és un camell?

—De mig pèl.

—I ella?

—La Lola no. Esnifa una mica per animar-se, potser. Però el cavall no el tasta.

—I ell? Saps on para?

—No, ni ganes.

—Per què ho dius, això?

—No ets el primer que em pregunta per ell. Ahir mateix ho van fer dos paios.

—Qui?

—Dos de la bòfia.

—Els coneixes?

—Un sí. Grassonet, amb mostatxos. Li diuen «Panxo Villa».

Em vaig empassar el whisky d’un glop.

—L’altre és un manso prim, amb un queixal d’or i molt mala llet? —li vaig etzibar.

—Justa la fusta! Que n’ha fet una de grossa, el Gimeno?

—No ho sé. Per’xò el busco. M’agradaria poder fer-la petar amb ell una estona. Però no hi ha manera de trobar-lo. M’han dit que és de tournée.

—T’han enredat, noi. Un junkie com ell no troba feina del ram. Els de l’ofici el coneixem de sobres. Tothom sap que quan duu el mono no hi ha qui l’aguanti. Darrerament el venien a veure dos camells d’upa. Jo els preguntaria a ells on para.

—Deixa’m que ho endevini: el «Carabrut» i el «Sudaca», oi?

—Bingo!

L’ambient s’havia animat una mica més. Unes quantes parelles de poble bevien xampany i feien gatzara. A la pista, una garsa atrotinada es treia un munt de roba de lluentons sense cap mena de gràcia, a ritme d’un blues carregat de bateria.

Quan vaig entrar als camerinos, una bafarada de suor agra, barrejada amb la ferum dels cosmètics barats em va caure al damunt com una maledicció bíblica.

Hi havia un passadís estret i brut, amb una porta que anava al celler —on devien guardar el mam fals— i una altra porta que s’obria a una sala amb miralls, taquilles metàl·liques amb cadenats a les portes i set o vuit dones en diversos graus de nuesa.

Hi havia, també —però no m’hi vaig fixar tant— un parell de loques amb els ulls maquillats, mig conills. Un nan, rebregat com una camisa bruta, que no aixecava un metre de terra, em va voler barrar el pas.

—Prohibit, mestre! Aquí és a ca les artistes i no hi tens res a pelar. Fot el camp!

—Vinc de part de l’amo, milhomes. Busco la Lola.

Una de les femelles va alçar el cap. Duia unes calcetes de niló que li transparentaven un parrús esponerós i s’estava cordant els sostenidors. Tenia el cabell negre com l’ànima d’un perdiguer i el duia ben estirat, amb una llepada de bou al front. Parlava amb la zeta i amb prou feines la vaig entendre quan em va dir:

—Zoyó!

Es va tirar una bata damunt les espatlles i va venir cap a la porta.

—Podem parlar?

—Policia?

—No. Sóc investigador privat. Vull parlar-te de l’Andreu Gimeno.

Em va mirar de dalt a baix, es va llepar els llavis i, finalment, com si s’ho hagués de pensar molt em va dir:

—Però jo no vull.

—No t’enfadis, Lola. És important…, per a ell.

Va mirar a les seves companyes que paraven els pàmpols, encuriosides. Els va treure la llengua.

—Vine, sortim, aquí tothom vol xafardejar.

Em va costar una mica desenganxar els ulls dels palpissos de les «artistes» i seguir aquella melena racial, passadís enllà.

Es va ficar per la porta que duia al celler de l’alcohol falsificat. Hi havia una escala que baixava al soterrani, plena de teranyines. Es va parar al replà i em va fer un gest:

—Tens un cigarret? —em va demanar.

—Només pipa, ho sento.

Es va encongir d’espatlles.

—Què vols de l’Andreu?

—Saber on és. Em cal parlar amb ell.

Va tocar l’ase.

—No ho sé. I si ho sabés, no t’ho diria.

—Sa mare em va dir que era de tournée. Però ningú no vol un junkie. I tothom sap que l’Andreu va penjat.

—Em va dir que havia trobat una feina. I que se n’havia d’anar de viatge. A Mallorca, em va dir. Li vaig deixar uns quants calés. Em va prometre que en guanyaria de calents i me’ls tornaria dos dies després. Però això era la setmana passada i encara l’estic esperant. I més val que no torni, el malparit. No en vull saber re. No m’ha portat més que problemes.

—Saps quina mena de feina era?

—Em va dir que legal.

—Estàs segura que era una feina legal? Vols dir que no el van llogar el «Sudaca» i el «Carabrut» per coses del cavall?

—Jo no sé re, del cavall. Ja els ho vaig dir ahir, als teus col·legues de la bòfia.

Vaig passar per alt la referència als inspectors suspesos.

—D’on treia les peles per punxar-se?

—I jo què sé!

—Feia de camell, oi?

—Ja t’he dit que no ho sé!

—Abans de marxar, no et va pas deixar un paquet de farina de fer nones? El busca mig Barcelona. Si el tens, digue-m’ho, perquè t’hi jugues la pell.

—No! Ja els vaig dir als dos bòfies d’ahir que jo no tenia cap paquet de l’Andreu. I ara deixa’m estar, que m’estan esperant. Haig d’actuar.

No vaig esperar que sortís a la pista. Em coneixia de memòria el seu número.

Tornava a tronar per la banda del Tibidabo i un alè fresc, carregat d’electricitat, baixava per la Rambla, camí del mar. La corrua de nitaires que pujaven i baixaven pel passeig del mig respiraven goludament l’aire de pluja. Els quioscos havien posat plàstics perquè no se’ls mullés el paperam.

Vaig creuar cap a la Plaça Reial. Hi havia una gernació que bevia cervesa, sense fer cas de l’amenaça de pluja.

Vaig entrar al Billy’s.

La moguda nocturna estava al tuttiplè. Els més joves buscaven una mica de merda per animar-se, els forasters es meravellaven amb els tòpics del Barcelonabainait, els més granadets buscaven una mica de carn barata per masegar i treure’s les frustracions del damunt.

I els de la vida brava clissaven possibles víctimes entre el personal per a etxurar-les. Com sempre.

Vaig acostar-me a la barra. Hi despatxava un vell amic meu. Li vaig demanar un raft.

—Busco l’Andreu Gimeno.

El cambrer em va mirar i em va reconèixer. Vaig ensenyar-li un bitllet verd.

—Darrerament tothom el busca.

—Qui és tothom?

—La bòfia, per exemple.

—Coneguts?

—Oh, i tant! El «Bacallà» i el «Panxo Villa».

—I què en saps, del Gimeno aquest?

—De vegades ve per aquí. Abans es dedicava al ram de l’art, però es va enganxar al cavall i se li va acabar la moma.

—I ara què fa per guanyar-se la mandanga?

—De tant en tant passa paperins. Però ara fa temps que no l’he vist. Anava de tronc amb el «Sudaca» i el «Carabrut», i com que a aquests els han pujat els fums i volen alt, ja no vénen per aquí. M’han dit que són al l’estranger.

Li vaig donar les gràcies, el bitllet i li vaig pagar el raft. Tractes són tractes. Em vaig allunyar de la barra i vaig xafardejar una mica.

Vaig estar-m’hi una bona estona, pensant en les gusarapes. Si els dos policies suspesos també buscaven el Gimeno, és que devien sospitar que el noi tenia el paquet de Don Raffaele. I la Lola devia saber més del que m’havia dit.

La Lena m’havia donat l’adreça. La folklòrica vivia a la plaça del Pedró. Però el Corral no tancava fins a quarts de tres. I jo tenia gana, encara no havia sopat. L’estómac em cremava. Després de tot, el Johnny Walker de sota el taulell de cal Rodrigues també devia ser fals. Vaig pagar el beure i vaig tocar el dos.

Plovia a bots i a barrals i la gent havia escampat de la plaça. Semblava un dia d’aquells d’hivern i vaig enyorar la gavardina i l’aixopluc.

Vaig sortir a la Rambla. Ni una ànima. Passaven cotxes lluents, com bombolles d’aigua enmig de la pluja, amb els vidres tots entelats. No hi havia un taxi lliure ni per un mal de morir i jo allí, entomant la pluja com un passerell!

Em vaig ficar a una cabina i vaig trucar a la Rosa Margalef. Vaig deixar que el timbre sonés una bona estona, però la noia no hi devia ser.

Finalment vaig veure un taxi, vaig sortir de la cabina i el vaig aturar. Hi havia un bar, a la part alta de Barcelona que et feien menjar fins a altes hores de la matinada.

Amb prou feines vaig distingir la cara rodona, els cabells renegrits i el mostatxo a la mexicana, a través dels vidres entelats del cotxe. I el whisky de garrafa, el raft i la pizza Quatre estacions se’m van revoltar a l’estómac.

La tartana va engegar a tota merda i va enfilar el carrer de Sant Antoni, camí de la Ronda, aixecant sortidors d’aigua dels bassiots que la tronada havia deixat a la calçada.

Vaig acostar-me al portal de la casa on vivia la Lola. Estava obert. No hi havia llum, així és que vaig fer servir l’encenedor per veure-m’hi. La primera porta del pis del segon replà també era oberta.

I el pis semblava la fira de Bellcaire. Estava exactament com el meu unes hores abans. Hi havia algú que treballava de pressa, aquell dia. I sospitava qui era. Hi havia una diferència, però: la Lola Revuelta, coneguda en els ambients artístics per Dolores Espejo, gemegava en un racó de la sala, nua com un cuc i feta un santllàtzer.

L’havien torturada amb la mateixa precisió que havien escorcollat el pis. Amb mètode i sense presses. I, de fet, havien firmat la feina. Perquè encara que no hagués vist d’esquitllentes el «Panxo Villa», els cops amb el canó de l’arma reglamentària que li havien marcat a la cara per sempre, els mugrons tallats amb una navalla d’afaitar i el sexe esqueixat a cops de porra, eren típics de la brigada político-social de la vella època.

Al pis no hi havia telèfon. Vaig sortir corrents al replà, vaig trucar a la porta del segon i vaig esperar. Va obrir-me un paio gras i acollonit, en calçotets, samarreta i cara de son.

—Què hi ha? Què passa? Que no sap quina hora és?

—És una urgència. Té telèfon?

Va fer que sí amb el cap. El vaig apartar d’una empenta i em vaig ficar pis endins. Una dona, grassa com l’home que m’havia obert, amb camisa de dormir i cara d’espant, em va assenyalar una tauleta amb una figura de porcellana i l’aparell.

Vaig marcar el zero noranta-u.

—Sóc en Lluís Arquer, investigador privat. Hi ha una dona malferida. Enviïn una ambulància a la plaça del Pedró.

Vaig pensar en el coronel Robles i vaig recordar la seva amenaça si em ficava on no em demanaven. Duia el seu número a l’agenda. Vaig trucar-li.

Però sabia que havia begut oli!