17

Eren les vuit, tornava a tenir gana i la sorra dels ulls s’havia convertit en un desert sencer. El sol, finalment, havia decidit moure’s una mica i començava a baixar cap el seu jóc. I encara feia una calor d’aquí-no-em-moc.

Vam sortir de la zona d’edificis oficials i vam retornar a la vida del Low Manhattan.

—Podríem anar a sopar plegats —va proposar l’Estivill, poliglota ell, en un polit italià que em va fer enveja.

—És una idea excel·lent! —va dir el comissari Gandolfi.

—No sé què tinc, si més son o més gana —vaig fer jo—. Em sembla que m’estimo més anar-me’n al piltre. Tinc un mal de cap que em moro.

—Com vostè vulgui, Arquer —va tocar l’ase l’Estivill—. Fins demà a les onze, que ens hem de reunir amb els nostres col·legues de la DEA, està lliure.

Van aturar un taxi i vaig sentir que l’Estivill deia al taxista:

—Al Rockefeller Centre. Però abans aturi’s un moment al l’hotel Roosevelt, al costat de la Grand Central.

Em vaig meravellar que el taxista entengués el català. Estava a punt de fer un comentari al respecte, quan em vaig adonar que la meravella era que jo hagués entès les instruccions en anglès.

Realment estava fotut.

No podia dormir. Era la calor, era el soroll, però, sobretot, era l’atabalament que duia a sobre. No sabia si era a Barcelona o a Nova York, si eren les nou del vespre o les cinc de la matinada, si em deia Lluís Arquer o Lew Archer, si el llit era real o bé un fotograma de la pel·lícula Carrers de Nova York…

Em vaig aixecar. Vaig manipular l’aparell de televisió. Feien una pel·lícula en blanc i negre amb Glenn Ford i Rita Hayworth. No entenia re del que deien. Vaig anar canviant de canal. A totes les cadenes feien pel·lícules. Vaig reconèixer-ne unes quantes. Fins i tot als canals hispans passaven cintes velles, doblades al sud-americà, plenes d’escoceces sobre las rocas, correctos, occisos, recesos i altres barbarismes.

Vaig tancar el televisor. Vaig buscar la pipa a la butxaca de la jaqueta i vaig trobar el joc de fotografies que m’havien donat a la reunió.

Vaig carregar la pipa amb una Scotish Mixture de la casa Davidoff que havia comprat feia unes hores —quantes, senyor, quantes?— al Duty Free de Barajas. La vaig encendre. El fum em va tranquil·litzar una mica.

Vaig agafar les fotos i em vaig estirar al llit, tot mirant-me les cares d’aquells personatges que havien capgirat la meva vida. Don Raffaele, elegant i fred com una fulla d’afaitar. El «Carabrut», viciós i xava, els dos manaies de la màfia local, tòpics, com trets d’una de les pel·lícules que emetien aquell vespre a les televisions locals…

El casalici tronat de Bleecker i Laguardia tenia pretensions de gratacels, però no havia crescut prou i s’havia quedat curt de talla i rabassut. Tenia la façana decorada amb galindaines que volien ser gòtiques però que s’havien escrostonat i ningú no s’havia encarregat de restaurar-les.

La rotllana d’individus que esperaven alguna cosa entre el cotxe negre i l’entrada del local havia estat captada amb un gran angular que oferia altres detalls: un taxi que passava pel carrer, una senyora negra, amb un gos, que carretejava un cistell de vímet, un grup de noiets, de colors indefinits que el blanc i negre de la foto no aclaria, sense camisa, amb calça curta, que semblaven jugar a pilota en un extrem de la foto, gairebé fora de quadre, la porta d’un bar, o d’un restaurant, que tenia una vela, en la qual s’hi mal llegia «Greenwich Inn», amb un client que sortia, enxampat en el moment d’obrir la porta, un gos sense collar que pixava en un racó…

Vaig deixar la foto. Vaig buidar la pipa al cendrer i vaig apagar el llum. La sorra dels ulls va desaparèixer, però no em vaig adormir. No podia: aquell gest, aquella cara…

La son i el cansament havien desaparegut. Em vaig aixecar d’un bot i em vaig vestir amb una esgarrapada. Tot just eren les deu del vespre quan sortia de l’hotel.

Tornava a ser un perdiguer en cerca d’una presa.

El taxista no es va estranyar gens.

—Greenwich…? O.K.

I va arrencar amb un fregadís de pneumàtics que en una altra ciutat, a aquella hora, hauria provocat un daltabaix. Però érem a Nova York i els taxistes de la ciutat condueixen així.

El Greenwich Inn era com el barri que li donava nom: brut, desballestat, humà. Hi servien menjars, cervesa i whisky irlandès. La decoració era caòtica. Hi havia una barra llarga i ovalada amb un dipòsit de cervesa a pressió de coure, un prestatge amb ampolles i tot de velles fotografies emmarcades.

A les parets, a més del sutge, hi havia records de l’IRA dels anys vint. Presidien una bandera irlandesa i les inevitables barres i estrelles. I sengles retrats dels presidents Kennedy i De Valera.

A aquella hora del vespre hi havia molta gent —com sempre i arreu del Village—, la majoria joves de tots colors que xerraven plàcidament i bevien cervesa. Feia una calor de forn.

Em vaig acostar a la barra i vaig demanar a pinte of guinness. Un xicot pèl-roig, que duia una samarreta tacada i uns texans esblanqueïts, va semblar que entenia el meu encàrrec i em va servir una gerra de cervesa irlandesa. Vaig beure’n la meitat d’un glop. I vaig notar que el líquid em removia els dintres.

El xicot anava de bòlit i no vaig tenir ocasió de parlar-li fins una bona estona després. Em vaig entretenir mirant les fotografies velles de la paret i vaig intentar desxifrar les converses de la gent de les taules. Però no hi havia manera: els meus rudiments d’anglès no arribaven a tant.

Finalment, quan el noi semblava menys enfeinat i reposava en un racó de la barra, li vaig fer un signe:

—Please!

Se’m va acostar. Li vaig senyalar la gerra buida. La va enretirar i me’n va dur una altra. Vaig aprofitar l’ocasió per ensenyar-li la foto, assenyalar-li el local, la porta entreoberta i la cara que em semblava coneguda.

—Do you know him?

Va fer una ganyota.

—Are you a cop? —em va escopir.

M’ho hauria de fer mirar, això de semblar de la bòfia, fins i tot en una ciutat com Nova York… Que potser feia una olor especial, jo? Li vaig contestar lentament, amb el meu anglès trontolladís:

—Sóc estranger. És un amic del meu país. El busco.

S’ho va creure, perquè els polis de la ciutat devien parlar anglès molt millor que no pas jo.

—Ve molta gent!

—La foto és recent. D’abans d’ahir a la tarda.

Em va dir una cosa tan de pressa que no vaig entendre.

—Please, speak slowly.

—No hi sóc mai a les tardes. Faig el torn de nit —va dir com si parlés a un nen petit.

—Qui hi ha a les tardes?

—Jim Blacksmith.

—On el puc trobar?

—A casa seva.

—On viu?

I li vaig ensenyar un bitllet de cinc dòlars. Aquest és un llenguatge universal que tant funciona al Village de N.Y. com al Xino de Barcelona.

Va agafar un bocí de paper de sota el taulell i hi va escriure alguna cosa amb el bolígraf que duia darrere l’orella. Em va donar el paperet i va fer desaparèixer els cinc dòlars, amb un somriure de llop.

Quan sortia del Greenwich Inn, vaig mirar el paper. Deia: «Jim Blacksmith. 86, Green ST. G.V.N.Y.».

El mapa que m’havien donat a l’hotel em va indicar que Green Street era un carrer del Village entre West Broadway i Broadway, a tocar de Canal Street.

El Village, de nit, semblava un poble. La gent seia de cul a les voreres o havia tret cadires i formaven rotllanes. Bevien cervesa i xerraven. De les finestres obertes sortia una allau de música, de crits, de converses.

Les escales d’incendis, les cases baixes i els carrers bruts produïen una sensació de decorat de pel·lícula dels anys quaranta, quan als estudis de Hollywood podien figurar qualsevol cosa que se’ls acudís als directors i als guionistes.

El número 86 de Green Street tenia porter automàtic. I en una de les targetes vaig poder llegir: Jim Blacksmith. Vaig prémer el botó i vaig esperar una resposta. No va contestar ningú, però la porta es va obrir. M’hi vaig ficar i em vaig enfilar escales amunt. Se sentien converses a crits en llengües inidentificables, músiques de televisions i plors de criatures. L’edifici feia ferum de menjar agre.

Jim Blacksmith era alt, llefiscós, ull-blavenc i ros com un fil d’or. I se li veia la ploma d’una hora lluny. Afortunadament parlava una mica de castellà amb accent sudaca. No em volia deixar passar. Havia obert una escletxa, però mantenia la porta tancada amb un cadenat. Li vaig ensenyar un bitllet de cinc dòlars.

Quan el vaig haver convençut que no volia robar-lo ni violar-lo, em va deixar passar al rebedor del pis, després de desbloquejar els sistemes de seguretat. Li vaig ensenyar la fotografia.

—La van fer abans d’ahir a la tarda, quan vostè estava de servei al Greenwich Inn… El coneix? —li vaig dir en castellà.

Va agafar la cartolina i la va mirar amb els seus ulls de peix bullit.

—¿Qué quiere de él? —em va preguntar amb veu de canari flauta.

—Veure’l. És un compatriota meu i m’agradaria saludar-lo.

—Espanyol, oi?

Vaig fer que sí amb el cap.

—Com se diu?

Vaig engegar un tret a cegues:

—Ribera.

—Sí que el coneix… De fa una setmana que ve cada dia al Greenwich Inn. Parla molt bé l’anglès. Però em va dir que no era espanyol, sinó català… But…, what is catalan?

Em vaig estimar més no explicar-li-ho.

—Sap on viu?

—Em va dir que parava a un hotel de Water Street… A tocar del pont de Brooklyn.

Vaig donar-li les gràcies, el bitllet de cinc dòlars i vaig sortir del pis. Vaig sentir que darrere meu, la loca tancava amb pany i cadenat.

La cervesa m’havia fet mal de ventre. I la ciutat, de sobte, em va semblar amenaçadora i allunyada. Així és que vaig aturar un taxi i vaig Confegir:

—Roosevelt Hotel, near the Grand Central Station.

El taxista negre va remugar alguna cosa i va engegar de la forma habitual, cop d’embragatge, prémer a fons l’accelerador, cop de volant i xiscle de pneumàtics.

Una bona estona després, amb una basca que no em podia aguantar, entrava al hall de l’hotel i demanava la clau. El recepcionista em va dir que hi havia una nota per a mi. Era del senyor Estivill. Estava redactada en català, amb una lletra de primer de la classe:

Arquer: l’espero al bar de l’hotel.

Vaig deixar la clau a recepció, tot enyorant les delícies del llit i vaig entrar al bar. Hi havia alguns clients, en diversos graus d’embriaguesa. Tots menys l’Estivill, és clar: amb prou feines havia tocat el whisky sour que tenia al davant.

—Arquer… On s’havia ficat? —em va preguntar, amb to autoritari—. Estava preocupat per vostè.

No em va agradar que em parlés d’aquella manera.

—No podia dormir i he anat a esbandir la boira. Per què?

—No, per res —va dissimular—. Fa mala cara.

Em vaig mirar al mirall de darrere la barra. Feia mala cara, tenia raó.

—Em sento com si fes mala cara.

—Vol prendre alguna cosa?

—No, gràcies. No podria, ara.

Va xarrupar la seva beguda, com qui pren una medicina.

—Això que li passa és la síndrome Kissinger —va diagnosticar amb to doctoral.

—Què diu que què?

—Les hores de diferència. A Barcelona, ara, són les vuit del matí. I encara no ens hem ficat al llit. Fa més de vint-i-quatre hores que no dormim. Els qui fem sovint viatges interoceànics hi estem acostumats.

Aprofitava qualsevol ocasió per demostrar la seva superioritat, la prepotència que li atorgava el càrrec.

—Doncs ara que ja sé el que tinc —li vaig dir amb males maneres—, em cal un llit i amb urgència.

Vaig fer un gest per anar-me’n. Aquell paio tan tocat i posat em treia de polleguera.

—Pensi que demà a les onze hem de reunir-nos amb els senyors de la DEA.

—Em volia dir alguna cosa més? —vaig fer, tot assenyalant la nota que m’havia deixat a recepció.

—No, només que volia saber on era. Si surt de l’hotel convindria que deixés dit on va, Arquer. Pensi que no hem vingut a fer turisme i que vostè ha d’estar a disposició nostra en qualsevol moment.

Estava tan fotut que em vaig estimar més no contestar la seva impertinència.

—Bona nit, doncs.

Me’n vaig anar.

—Bona nit —vaig sentir que deia, quan ja sortia del bar.

Vaig anar al taulell de recepció, vaig recollir la clau i em vaig ficar a l’ascensor. L’ascensorista, un asiàtic d’un groc esvaït, va esperar que li digués el pis. Em vaig limitar a ensenyar-li el número de la clau.

M’adormia dret, però encara tenia una feina a fer. Vaig consultar el rellotge: eren les dotze i deu. A Barcelona, per tant, devien ser les vuit i deu del matí. Vaig fer-me un embolic per telefonar al despatx. Però quan ho vaig aconseguir, la veu de la Lena em va semblar que sonava a l’habitació del costat.

Li vaig haver d’explicar que el viatge havia anat bé, que a Nova York hi feia una calor d’infern i que estava a l’hotel Roosevelt. Quan vaig poder, vaig tallar aquella pèrdua de temps i de dòlars i li vaig encarregar:

—Posa’t en contacte amb la secretària d’en Mateu Rovira, que el localitzi, sigui on sigui. Li dónes el número de telèfon de l’hotel i que em telefoni aquesta mateixa nit, si pot ser.

—Nit? —vaig sentir que s’estranyava la Lena.

—A Nova York és mitja nit, mossa! Ah, i demà truca al comissari Fernández i digue-li que prepari l’exhumació del cadàver de Jaume Rovira. Però no ho facis fins demà, eh? I ara penjo, que si no no et podré pagar el sou d’aquest mes.

Em vaig estirar al llit i vaig intentar esperar despert que em truqués el meu client. No ho vaig aconseguir.

I cinc minuts després, clapava com un liró.