9

L’homenàs dels mostatxos i de la samarreta bruta em sacsejava amb violència. I cada sacseig era una ona de dolor que començava al clatell i anava creixent en direcció al front, a les temples, al coll i als ulls.

—Risvegliate!

Vaig intentar aturar les seves sacsejades, amb el braç. El pinxo es va pensar que volia atacar-lo i em va clavar una bufetada que va augmentar les onades de dolor.

—Deixa’m estar, animal! —li vaig cridar. Evidentment no em va entendre, o va fer com si no m’entengués. Em va agafar per la pitrera de la camisa i em va alçar.

—El patró vol tornar a parlar amb tu. Au, va, anem! —va dir en un italià poc o molt comprensible.

A fora de l’habitació, hi havia un altre dels goril·les de Don Raffaele amb l’escopeta retallada al braç i una cara de pomes agres que em va fer venir una basca. I, en aquell precís moment, va aparèixer el «Sudaca» pel corredor del pis.

El camell barceloní va ensenyar-me les dents, en una rialla que volia fer-me por. I que me’n va fer.

—Preparate, boludo… Don Raffaele quiere el paquete y los de la Camorra no se andan con chiquitas!

Ja n’estava tip d’aquella cançoneta i li vaig plantar cara, tot i el mal de cap:

—Quin paquet, malparit? El que tu i el teu soci li vau fotre? Els que us podeu preparar sou vosaltres! —li vaig dir, amb el meu castellà d’estar per casa.

Ho vaig fer prou bé, perquè el camell es va picar: es va dur la mà a l’aixella, va treure l’arma i em va clavar el canó al nas.

—Amb aquestes no te’n sortiràs, perdiguer…! On és, el paquet? Digue-m’ho ara mateix o et cremo!

El dels mostatxos va intentar fer-li retirar l’arma. Però el «Sudaca» volia la seva sang i el va apartar d’una empenta. Havia begut oli, jo. Vaig tancar els ulls i vaig esperar el final.

L’explosió em va rebotre contra terra. De primer vaig pensar que un nou llarg no podia fer tan soroll. Després se’m va acudir que el soroll no tenia cap mena d’importància, que, de tan a prop, no podia haver fallat el tret.

Feia un moment, jo era dret, enmig del passadís, al costat de l’homenàs dels mostatxos i de la samarreta bruta, davant per davant del «Sudaca» que em volia foradar el tupí amb el seu nou llarg. I ara jeia per terra, amb el cos adolorit i una biga del sostre damunt les cames, totalment embolcallat de fum, pols i guix.

Vaig intentar desfer-me de la biga. Era de fusta corcada i pesava poc. Em vaig esgarrinxar la cama amb un clau i vaig perdre el camal dret dels pantalons. Em vaig aixecar.

L’explosió m’havia deixat sord. El passadís era un caos de trossos d’encanyissat del cel ras, de maons, de canonades rebentades i de fils de la llum que penjaven d’una manera sinistra.

L’homenàs dels mostatxos jeia espaterrat per terra, amb el cap esberlat i el cervell que li regalimava pel pit. Vaig apartar els ulls i vaig continuar avançant passadís enllà. L’altre goril·la gemegava en un racó. Tenia la cara coberta de sang i el pit enclòs per un pany de paret sencer que li havia caigut al damunt.

Entre les volves de fum i de pols vaig distingir el cos del «Sudaca». Li faltava un braç i el cap era un manyoc de cabells sangonosos. Mai més no tornaria a vendre cavall pels cataus barcelonins, aquell. No em va saber gens de greu, la veritat.

La porta d’entrada al pis havia desaparegut i el replà de l’escala penjava en el buit. A mesura que recuperava el sentit de l’oïda, podia escoltar els crits que provenien dels altres pisos i el soroll de les runes que s’esllavissaven.

Les cames em feien mal, no podia respirar i el cap reproduïa l’explosió amb cada batec de la sang, però malgrat tot vaig aconseguir sortir d’aquell infern i arribar al replà.

El centre de l’explosió havia estat la porta d’entrada. Hi havia una mica de foc i el comptador de la llum, que penjava d’un pany de paret mig enrunat, llançava tot de guspires.

M’ofegava. El fum i la pols se’m ficaven pel nas i per la boca i em tapaven la respiració. Havia de sortir. Necessitava aire.

Faltaven uns quants esglaons a l’escala. Vaig arrossegar-me com vaig poder. Al pis de sota, una dona que duia una criatura de bolquers en braços i que xisclava com un animal ferit se’m va quedar mirant, com si jo fos una aparició. Li vaig prendre la criatura i la vaig empènyer escales avall.

Del carrer m’arribaven espinguets de sirenes.

M’havien embenat el cap perquè, segons que m’explicà la infermera, tenia un tall lleig al clatell. I m’havien untat les cames i el costellam amb una mena d’ungüent per les macadures.

Era en una habitació d’hospital antic, amb tres llits, buits. I a la porta, no sé si per evitar que em passés res o per impedir que fugís, hi havia un carabiniere.

Segons la infermera, a les runes de l’edifici, havien trobat dos cadàvers sense identificar —el «Sudaca» i un dels esbirros, vaig suposar—, i un individu —l’altre goril·la de Don Raffaele—, ferit greument, que tenia mala peça al teler.

—Ho fame… —li vaig dir.

Va somriure, va agafar alguna cosa de damunt la tauleta de nit i me la va acostar a la boca. Era un suc de taronja escalfeït, amb regust de llauna.

—Piano…, piano —em va dir la xicota, mentre m’embocava com si fos una criatura de bolquers.

Em delia per una cosa més sòlida, però, pel que sembla, els hospitals de tot el món tenen per consigna matar de fam els seus clients, tant si paguen com si no paguen.

La noia em va dir que la mare i la criatura que havia tret de la casa de pisos estaven bé i ja se n’havien anat de l’hospital i els altres veïns de la finca només havien patit l’espant de l’explosió i algun cop sense importància.

Però tot això m’ho explicaria el signore comissario que, de seguida que el metge ho autoritzés, parlaria amb mi.

Va aparèixer un homenic calb, amb ulleres fosques, bigotàs de puntes caigudes i una bata que volia ser blanca i que no passava d’un groc dubtós, amarronat als punys i a les vores. Duia un estetoscopi penjat al coll, com una medalla o una identificació.

Em va destapar, sense miraments, em va palpar tot el cos amb unes mans humides i desagradables al tacte i va dir alguna cosa en napolità serrat a la xicota, abans de tocar el dos, sense ni tornar-me a mirar.

La infermera, que era una noia morena, ben pentinada i amb l’ombra d’un bigoti al llavi que no hi havia cosmètic que aconseguís de dissimular, em va donar un sedant i em vaig adormir, amb les ratlles del sol que filtraven per la persiana tirada, tot dibuixant un reixat a la vànova asèptica i una mica arnada que em tapava.

Quan em vaig despertar, les persianes eren obertes i una llum blavenca, de capvespre, semblava que volgués refrescar l’ambient xafogós de l’habitació.

Hi havia un home assegut en una cadira, a l’espona del meu llit, amb americana i armilla de color blanc, tot i la calor que feia. Duia una camisa crema i una corbata que feia joc. Tenia els cabells grisencs, estirats amb fixador, i em mirava atentament.

—Sono il comissario Gandolfi. Lei è il signore…?

El comissari era una peça d’acer embolcallada de seda. Vaig optar per dir-li la veritat. Tota la veritat. D’ençà que aquell malson havia començat, a Palma feia… Quants dies?

—Oggi siammo venerdì.

Divendres. Només feia quatre dies i amb prou feines recordava el que havia passat. No trobava les paraules italianes per descriure allò que havia viscut —o somiat— les darreres hores, la por que havia sentit, l’absurd de la situació.

El signore comissario, però, semblava comprendre’m. Els seus ulls guspirejaven de simpatia. Quan li explicava que m’havien injectat cavall durant el viatge a bord del Santa Lucia in blu, s’esveraven; quan li parlava dels maltractes que havia patit al pis dels delinqüents, s’obrien d’indignació; quan li contava la por que tenia, somreien amb comprensió. Si em fallaven les paraules, amatent, m’ajudava a trobar-les. Si m’equivocava en un temps verbal, em corregia com ho faria un vell professor d’italià amb el seu alumne predilecte.

Sentida en veu alta i en italià la història era increïble.

—Lei conosce Don Vicenzo Forza?

Vaig fer que no amb el cap i l’embolcall de seda va desaparèixer i va deixar pas a la duresa de l’acer. Després de tot, el signore comissario Gandolfi era un policia. I tots els policies del món s’assemblen. Va treure una llibreta amb tapes de cuiro i cantoneres de coure, una ploma estilogràfica i va començar a prendre notes.

Jo era estranger, no tenia papers i m’havia embolicat en la guerra entre les famílies de la Camorra. El bòfia no creia pas que jo fos una víctima innocent de les circumstàncies sinó un killer importato della Spagna. I ho va dir, usant la paraula americana.

Vaig tornar a començar. I ara no hi havia ni simpatia, ni comprensió, ni indignació en els seus ulls. Va prendre nota de les referències que li anava donant: del comissari Fernández de la policia de Barcelona, fins a en Mateu Rovira, de la Generalitat de Catalunya.

—I els seus papers… Digui’m… On són els seus papers?

—Me’ls devien prendre quan em van segrestar…

Li vaig donar el telèfon del despatx i el de la comissaria de Barcelona, que recordava de memòria, i em vaig sentir tan cansat que vaig tancar els ulls.

—Torni a començar, senyor Arquer —i va pronunciar «Arcuer», com ho havia fet el capo de la Camorra.

—Miri, comissari… Ja sé que li sona increïble… Però vostè creu que hi ha algú que es pugui inventar una història com aquesta? —li vaig dir, amb un fil de veu.

—Deixi’s estar del que jo cregui o no cregui i comenci. Vostè buscava un noi, el fill d’un alt càrrec del govern autònom de Catalunya i, què va passar, després…? —Va preguntar-me amb aquell accent napolità que li ballava a la punta dels llavis molsuts.

La infermera ens va interrompre. Va parlar en un napolità tan tancat que no vaig entendre re. Semblava indignada amb el comissari. Les seves paraules devien causar-li efecte, perquè va guardar-se la llibreta i la ploma i es va aixecar, estirant-se les puntes de l’armilla.

—Bé, Arquer —i vinga amb l’«Arcuer»!— Ara me’n vaig a fer unes comprovacions. Ens veurem aviat.

La infermera em va somriure, em va donar una mica més d’aquell repugnant succedani de suc de taronja, unes quantes pastilles i em va tocar la galta amb la punta dels dits.

—Procuri dormir, ara… Demà s’arreglarà tot.

Quan em vaig quedar sol, em vaig aixecar. Les cames em pesaven una tona i tenia el cap de suro. A l’armari hi havia uns parracs que deurien ser restes de la meva roba. Vaig intentar posar-me-la, però no hi havia manera. Ho vaig deixar córrer.

Vaig tornar al llit i, només tocar els llençols, em vaig adormir com un soc.

Vaig passar mala nit. No pas perquè em fes mal tot el cos —que me’n feia—, ni perquè notés a faltar el cavall. De tant en tant em semblava que em despertava. I, de sobte, veia el nou llarg del «Sudaca», sentia el tret i el sostre em queia al damunt, m’embolcallava la pols i el fum, els panys de paret s’engrunaven i apareixien homes amb el cap esberlat i el cervell que els regalimava, el pit enclòs entre les runes, sense braços que venien cap a mi i volien agafar-me amb mans sangonoses…

Em va despertar la claror del sol, la xafogor del matí d’agost i una infermera que no coneixia. Era baixa i grassoneta i no tenia bigoti. Feia un posat estrany, com si em tingués por. Em va rentar tot el cos i em va afaitar. Després em va servir un altre suc de taronja i unes galetes que vaig devorar.

Encara menjava, quan va obrir-se la porta i va aparèixer el metge del dia abans, la bata s’havia tornat una mica més esgrogueïda i les mans molt més humides. Em va prendre la temperatura i la pressió, em va tornar a palpar el cos i se’n va anar sense dir-me ni ase ni bèstia.

Poc després tornava la infermera grassona amb una safata amb pernil dolç, pa, llet, un flam i un iogurt.

Quan ja havia enllestit l’àpat i em delia per una bona pipa, va comparèixer una munió de persones, presidides pel comissari Gandolfi.

—Buon giorno, caro amico! —la seda havia reprès el seu lloc, tot amagant l’acer del bòfia napolità—. Com ha passat la nit? Em diuen que ja està recuperat del tot. Tinc bones notícies per a vostè… Miri! —em va deixar una bossa de plàstic damunt la vànova—. Hem trobat això, al lloc de l’explosió.

Vaig obrir la bossa. Hi havia la meva cartera, amb el carnet d’identitat, el de conduir, la fotocòpia de la llicència, algunes targetes de crèdit i diners. Hi havia, també, la meva petaca amb les dues pipes que sempre duc al damunt, l’agenda, el clauer amb les claus del pis de Barcelona i del despatx, el rellotge aturat a les tres i set minuts i l’encenedor especial per a pipa que m’havia regalat la Lena pel meu aniversari, feia un parell d’anys.

—Gràcies, comissari —vaig mormolar.

—Permeti’m que faci les presentacions, estimat Arquer —i va tornar a dir «Arcuer»—: el jutge d’instrucció, honorable senyor dottore Di Capua, el director de l’ospedale, doctor Segrelli i el cònsol del seu país, señor Regueiro. Senyors, aquest és el nostre hoste d’honor. El senyor Arquer, de Barcelona.

Vaig estrènyer un munt de mans entresuades.

—Suposo, comissari, que ha comprovat les meves referències —vaig dir, sense poder-me estar d’un pèl d’ironia.

—Efectivament, senyor Arquer. Té bons amics, vostè, a Barcelona. El comissari Fernández de la policia espanyola m’ha donat les millors referències i m’ha pregat que el saludi de part seva. M’ha dit que era un inestimable col·laborador seu i que esperava que s’avindria a ajudar-nos en aquest afer tan…, desagradable.

El cònsol espanyol, aleshores, va intervenir. Va parlar en un castellà engolat, de funcionari de primera.

—Lamentem profundament els fets que l’han portat accidentalment a Itàlia, senyor Arquer —curiosament va pronunciar señor Arquer— i vull assegurar-li en nom de la nostra legació que farem tots els possibles per repatriar-lo el més aviat que puguem a càrrec nostre. Abans, però, voldríem que col·laborés amb la policia italiana. El doctor Segrelli ens assegura que ja està bé i que avui mateix el donarà d’alta. No cal que li digui que la nostra legació està a la seva disposició.

Vaig agrair el discurs amb una capada.

I va començar la roda de la burocràcia. L’onorabili dottore Di Capua em va fer signar una colla de documents i de declaracions. Eren acusacions contra Don Raffaele Cutolo per segrest, maltractes, retenció il·legal, pas fraudulent de frontera…

Quan vaig haver enllestit les firmes vaig mirar la concurrència i vaig preguntar:

—Quan podré tornar a Barcelona, comissari?

—Espero que demà mateix, un cop hagi identificat positivament els seus segrestadors.