6

Em feia mal el cos de la pallissa que m’havien clavat el «Bacallà» i el «Panxo Villa», la calor m’enganxava els llençols a la pell, però valia la pena romandre al llit, amb el cos de la Rosa a tocar, mentre mirava la pols que es feia visible en les llenques de sol que entraven per les persianes tancades.

El telèfon va destarotar el moment de calidesa i em va tornar a la meva dura realitat de perdiguer que intenta oblidar l’absurd de la feina en aquella pensió tronada de Palma.

Era l’inspector Bibiloni.

—Bon dia, Arquer —la seva veu tenia un to de cordialitat que no li coneixia—. Em sap greu despertar-lo tan prest. Ha dormit bé?

—Bé, gràcies —em vaig ennuegar.

—Tenc notícies per vostè. No importa que frissi, aquest matí. De moment, no hi ha viatge. M’ha telefonat es comissari Fernández. Pareix que son pare de s’al·lot arribarà demà a Palma per fer-se càrrec de tot. I vol que vostè hi sigui. Supòs que no importa que li digui que estic a sa seva disposició.

—Escolti inspector… Voldria veure la xicota anglesa d’ahir. Em va prendre uns papers del meu client i m’agradaria recuperar-los. Està en detenció preventiva, encara?

—Supòs que sí. Vagi a comissaria i pregunti p’en López, digui-li que hi va de part meva. Ell l’atendrà. Només li demanaria que no se ficàs en cap altra història estranya, mentre sigui a Mallorca. Sa seva feina s’ha acabat. Recuperi aqueixos papers i esperi tranquil en es seu client, parli amb ell, ajudi’l en tot, però no se fiqui en cap més embolic. D’acord?

I va penjar.

—Qui era? —La veu de la Rosa era ensonyada i molt tendra. Em vaig incorporar i la vaig besar. Tenia gust de son i de por, als llavis.

—L’inspector Bibiloni.

—I què volia, a aquestes hores?

—De moment no marxem, noia. Hem d’esperar en Mateu Rovira. Arriba demà.

—Això vol dir que…

—Que tenim tot el dia per nosaltres!

Va somriure per primer cop, d’ençà que la coneixia. Em va abraçar. El seu cos era càlid i apassionat.

—Vull que sàpigues una cosa, Lluís… En Jaume ja no significa…, ja no significava res per a mi. La nostra relació s’havia acabat de feia temps. Si l’he tornat a veure, només ha estat per qüestions polítiques. No voldria que creguessis que…

La vaig besar. No calia que m’expliqués. El seu cos feia estona que m’ho havia dit tot: allò que havia començat com un gest fortuït de dues persones solitàries s’estava convertint en una necessitat per a mi.

Vaig oblidar l’olor de carn cremada, el mal que em feien els macats i la sensació d’impotència que em dominava d’ençà que havia començat aquell malaurat afer.

Mentre era a la dutxa, em va trucar la Lena. La Rosa em va cridar del llit estant. Vaig sortir nu, regalimant aigua, i vaig seure a l’espona del llit, a tocar d’ella.

—Sí, Lena, digues.

—Qui és aquesta dona que ha contestat al telèfon de la teva habitació Lluís? —em va preguntar amb una punta de ràbia continguda a la veu.

—No n’has de fer re, tu. Què volies?

—Ahir a la nit vaig localitzar en Mateu Rovira. La notícia el va afectar molt. Em va dir que es faria càrrec de tot, personalment. Que ja es posaria en contacte amb tu. N’has sabut res?

—Sí. Demà arriba a Palma. Vol que l’esperi.

—Així que no tornes avui?

—No. —Vaig sentir uns segons de paràsits de la línia—. Hi has res de nou, al despatx?

—No res que no pugui resoldre jo, Lluís —va respondre la Lena, al cap d’una estona.

—Doncs què passa?

—No passa re, ja t’ho he dit. Estic preocupada per tu. Vols dir que val la pena continuar amb el cas?

—No ho sé, de debò, Lena. Però no m’agrada deixar les feines a mig fer, ja ho saps prou bé, tu.

Més paràsits.

—Vols que et faci alguna cosa més, Lluís?

—Que defensis la barraqueta i que no pateixis per mi.

—Cuida’t, eh?

—Adéu, Lena. I gràcies. —I vaig penjar sense donar-li temps a fer-me més preguntes sobre la Rosa Margalef.

La noia, bocaterrosa i nua, em va mirar, somrient.

—Està gelosa —va dir.

—Au, no diguis bestieses, tu ara. La Lena és una dona independent. I a més a més, té un company…

—I què vol dir? Segur que t’ha preguntat què hi feia jo, a la teva habitació, oi?

Vaig remugar una estona, mentre buscava els calçotets davall el llit. No sóc un expert amb les dones. Ja sé que els privats tenim fama de castigadors, amb les mosses, però jo no sóc d’aquests, què voleu que hi faci! Aquella situació em treia de polleguera.

—Ja et vesteixes?

—Vull anar a comissaria a veure l’anglesa d’ahir. Potser en tregui alguna cosa —li vaig contestar empipat.

Es va girar de cara cap amunt, impúdica.

—Em pensava que m’havies dit que teníem tot el dia per nosaltres!

Li vaig tirar la brusa esquinçada a la cara.

—Bé he de treballar, jo, oi?

Es va aixecar d’un salt i va llançar la brusa a terra.

—N’estàs segur?

La feina podia esperar. La vaig abraçar i em vaig oblidar de l’anglesa i dels meus problemes laborals.

La Rosa em va dir que volia comprar-se roba. Vam quedar que ens veuríem a l’hora de dinar al Caballito de mar, un restaurant del passeig Marítim que m’havia recomanat en Celso Mosqueiro, un ex-policia portuguès que vivia a Mallorca, feia d’investigador privat i amb qui havia tingut alguns contactes professionals.

Vaig tornar a comissaria, una mica a contracor. I és que la bòfia no m’ha agradat mai, ni quan sembla que la tinc a favor meu. Però havia de parlar amb l’Ann Crawford. Potser podria descobrir, a través seu què hi feia el «Carabrut» a Palma i quina relació hi havia entre el camell barceloní, el noi Rovira i els dos policies ultres.

Però no vaig tenir sort. L’Ann Crawford havia sortit aquell mateix matí de comissaria. El consolat anglès se n’havia fet càrrec, segons que em va explicar l’inspector López, i pensava repatriar-la immediatament.

—Hi ha molts estrangers que mos duen problemes. I no se cregui que són ets més desarrapats, no. Pensi que a n’es consolat anglès tenen una persona que no fa altra cosa que encarregar-se d’aquestes qüestions, un al·lot molt agradable, míster Forster. Xerra es mallorquí millor que vostè i jo plegats. I és que es turisme és una bona cosa per s’economia, però per s’ordre públic, ja no tant!

El taxista que vaig aturar es va entestar en parlar-me en un castellà horrorós, d’aquell que solen trepitjar els illencs. A més a més, no sabia on era el consolat britànic.

—Doncs miri-ho a la guia de carrers, home de déu!

Al consolat de la Gran Bretanya, els súbdits de Sa Graciosa Majestat suaven, malgrat la refrigeració. Tenien tots plegats un aire colonial, vermells de cara com eren i una mica tibats. Vaig parlar amb una mossa que semblava gibraltarenca i que em va dir que si no tenia hora míster Forster no em podria rebre. Li vaig ensenyar la llicència i li vaig dir que el volia veure de part de l’inspector López. La llanita es va mirar la llicència com si fos un condó usat i va desaparèixer per una porta que duia el rètol de PRIVATE.

Forster era un xicot alt i prim, amb ulleres de carei i un somriure encomanadís. Em va fer passar a una saleta de rebre, amb fotografies de la Reina, del seu marit, del Príncep de Gal·les i de Lady Di. No em va oferir te, però.

Efectivament, parlava un mallorquí que molts illencs li haurien envejat. Li vaig dir què volia.

—N’Ann Crawford, diu? A hores d’ara ja no és en territori espanyol.

—L’han repatriada, doncs?

—No està fitxada per sa policia britànica i sa policia espanyola no ha presentat càrrecs contra ella. Me va dir que havia arribat a Mallorca en un iot amb bandera italiana. Meam, esperi’s un moment… —va butxaquejar, va treure una llibreta, va buscar una nota i va dir—: el Santa Lucia in blu, amb matrícula de Nàpols. Aquest mateix matí he xerrat amb so capità i m’ha assegurat que avui partien cap a n’es seu país. M’ha parescut que es problema quedava resolt així i l’he deixada sota sa custòdia d’es capità d’es iot italià.

Feia un sol de vacances de luxe que es vessava des del blau implacable del cel cap a l’arbreda dels iots, les antenes de les llanxes o el plàstic enlluernador dels fora-bordes, fins a fondre’s en el blau tendre de la badia de Palma.

Passaven cotxes en direcció a Andratx, però no hi havia pràcticament vianants. L’única gent que podíeu veure eren mariners enfeinats que es preparaven per a la sortida diària i els encarregats dels amarradors que mandrejaven al sol.

—El Santa Lucia in blu…? Està a punt de salpar… Ja mos han pagat es lloguer de s’amarrador i han arreglat es papers amb sa comandància…

Vaig córrer cap al pantalà que m’havia indicat l’encarregat del moll.

Vaig identificar el iot de dos pals, d’aquells que semblen més un transatlàntic que no pas una embarcació de lleure, per la cabellera rossa de la britànica que prenia el sol a la banda de popa de la coberta amb un biquini vermell, el mateix que duia al xalet on el Suárez i el De las Casas m’havien fet veure la padrina.

Tres homes feinejaven a proa.

I com que encara hi havia la passarel·la posada, m’hi vaig enfilar sense pensar-m’ho. Em vaig acostar a la noia que jeia espaterrada amb els ulls clucs.

—Veig que t’has lliurat molt de pressa de la presó, noia? —li vaig dir en castellà, perquè no em refiava del meu anglès de la Berlitz.

Va alçar el cap sorpresa. Va fer la ganyota de fàstic que ja li coneixia i va tocar l’ase.

—No tenien res contra mi. A més, els meus amics eren policies. I llops amb llops no es mosseguen. Què vols? —em va contestar en el seu castellà d’allende los mares.

—Busco una persona.

—Tu sempre busques algú. Aquest cop també és una noia? —em va dir amb un deix de provocació.

—Busco un paio. Un tal Ferrer.

—No tinc el gust.

—És un camell. Li diuen «Carabrut».

—I això què vol dir?

Ja m’estava pujant la mosca al nas. Em vaig ajupir, li vaig engrapar la barbeta amb l’índex i el polze i li vaig escopir:

—El coneixes o no?

Es va aixecar amb un moviment de malucs que va fer gronxar les embarcacions veïnes.

—Wait a minut.

Amb un gest em va indicar que no em mogués. Es va ficar per la porta del balou.

Els tres homes de proa continuaven enfeinats en les seves tasques marineres. No semblaven pas turistes de vacances, sinó professionals del ram del mar. Entre ells usaven una mena d’italià que no vaig poder entendre de cap de les maneres. Devia ser napolità.

—Benvingut, Arquer!

Era una veu coneguda que em parlava en català. Provenia de l’interior del balou. Vaig procurar dissimular la meva sorpresa. Després de tot havia trobat el que buscava.

—Hola, «Carabrut». Tenia ganes de tornar-te a veure. Tu i jo tenim una conversa pendent, te’n recordes?

Al seu costat, entre les ombres de l’interior de l’embarcació, vaig distingir-hi un altre vell conegut: el camell anomenat «Sudaca».

Els dos andoves van sortir a l’exterior. I em va semblar que un núvol fosc tapava el sol.

—Sempre has parlat massa, Arquer —va dir el «Sudaca», amb accent de cantador de tangos.

—Què hi feu a Palma, xicots? —vaig preguntar-los amb una veu que intentava demostrar que dominava la situació.

—El mateix que tu… Buscar una persona.

—I l’heu trobada?

—Saps de sobres que no.

—Què li volíeu a en Jaume Rovira?

—Tenia una cosa que era nostra i que tu deus saber on és.

—Per’xò l’heu pelat?

—Qui l’ha pelat, castís? Els diaris parlen d’un accident de trànsit…

—Digues, «Carabrut», què hi feies en un Simca 1200 a la Carretera de Manacor ahir a les set en punt? I tu, «Sudaca» on eres? No t’hi vaig veure…

—Jo? —va respondre el «Carabrut»—. Això no crec pas que puguis provar-ho.

—La teva paraula contra la meva, soldat! I de la Lulú Tàpia, què me’n dius?

—I aquesta qui és?

—Era, «Carabrut», era. La companya d’en Jaume Rovira. La junkie del carrer Tallers que va morir d’una sobredosi fula de cavall. Que li devies subministrar tu!

—I ara què t’empatolles?

—Que darrerament hi ha molts accidents. I que vosaltres dos sempre hi teniu alguna cosa a veure. Vejam si us agrada així com ho explico jo: en Jaume Rovira, a través de la junkie de la seva costella, havia descobert una combina per entrar farina de fer nones al país. Vosaltres hi éreu embolicats, darrerament tothom sabia que l’abillàveu grassa. Hi havia, també, els dos bòfies de pega que em van atonyinar i algú més, algun peix gros, suposo. El nano es va haver d’amagar perquè tenia por que li busquéssiu les pessigolles. Quan son pare del noi em va llogar perquè el trobés, us vau esverar. Si trobava el noi Rovira abans que vosaltres, es podia destapar tot el bullit i ja havíeu begut oli. Per’xò, d’una banda, vau fer que l’Andreu Gimeno em seguís i, per l’altra, els dos bòfies em van estomacar, vejam si deixava el cas. El noi us feia por. Son pare és un manaia de la Generalitat i si capiscava l’embolat, se us havia acabat la moma… M’equivoco?

No vaig sentir la resposta. Perquè, de sobte, el sol em va caure al damunt amb un esclat de groc llampant i, després, la negror atapeïda d’aquell núvol que havia intuït em va engolir, en un pou sense fons.