20

No vaig trobar cap taxi fins que vaig arribar a Houston Street. La llicència fiscal del taxi era a nom de John Gálvez, així que em vaig deixar estar d’orgues i vaig parlar en castellà al taxista.

—Porti’m a l’aeroport Kennedy, de pressa.

La veu femenina d’Ibèria no m’havia volgut donar cap informació. Res de res. No podia, per telèfon, em va dir. L’únic que li vaig treure va ser que hi havia un vol de la companyia cap a Madrid a les deu d’aquella nit. No em va costar gaire lligar caps.

El taxista va rondinar una mica fins que li vaig ensenyar un manyoc de dòlars. La vista dels bitllets el va tranquil·litzar. I va rebotre’m contra el respatller amb una arrencada d’aquelles que fan època.

A les oficines d’Ibèria, instal·lades a l’aeroport Kennedy, em vaig identificar com l’home que havia trucat feia una hora llarga, demanant per en Jaume Ribera.

La veu femenina pertanyia a una mossa asturiana, baixeta i agradable que, segons la targeta d’identificació que duia penjada a la solapa de l’uniforme, es deia Covadonga Ríos.

Em vaig haver d’empescar una història i vaig haver de fer cara de bona persona per tal de convèncer l’asturiana de la meva bona fe i de la urgència de la meva demanda.

Suposo que el fet de parlar-li la seva llengua i la solidesa de la història —un amic i paisà que s’havia deixat a l’hotel que compartíem una cartera plena de documents de gran importància— van fer que la mossa s’entendrís i m’expliqués, després de consultar la llista de passatgers, que:

—El senyor Ribera és a la sala d’espera dels vols internacionals, a punt de pujar al vol que surt cap a Madrid.

—I com ho puc fer per veure’l un moment? —vaig insistir.

Va fer que no amb el cap.

—Ho sento, és molt difícil. Ja ha passat el control de passaports i si no té targeta d’embarcament, no s’hi pot entrar.

Vaig fer el meu somriure de conquistador per veure si la impressionava:

—Però pensi que és molt urgent. N’està segura que no hi ha algun sistema? Entre paisans…

El somriure no li va fer cap efecte, però li vaig tocar la fibra patriòtica, suposo.

—Esperi’s, un moment.

Va desaparèixer a l’interior de l’oficina i va reaparèixer amb un xicot morè, alt i ben plantat. Duia l’uniforme del cos de seguretat de l’aeroport. Era nord-americà però parlava un espanyol molt correcte.

—La senyoreta Covadonga m’ha explicat el seu problema. Vingui amb mi. Mirarem què hi podem fer.

El vaig acompanyar pels passadissos de l’aeroport. Vam creuar portes vigilades per membres dels serveis de seguretat que el van saludar cordialment, vam passar per dependències prohibides als passatgers i, finalment, després d’ensenyar la meva documentació i de passar per un detector de metalls, vam arribar a la sala d’espera dels vols internacionals.

El meu acompanyant, que segons la seva targeta d’identificació es deia Peter D. Patterson, es va acostar al mostrador d’informació. En un anglès indestriable per a mi li va dir alguna cosa a la noia negra que l’atenia. Em va assenyalar un parell de cops. La noia em va mirar, va apuntar alguna cosa i va dir pels altaveus:

—Mister Ribera, please. Contact Information desk.

I ho va repetir unes quantes vegades.

El vaig reconèixer, tot i que només l’havia vist dues vegades en sengles fotografies, a Barcelona i a Nova York: era alt, rossenc, amb barba de patriarca. Duia uns pantalons vaquers, una caçadora i una bossa de mà. I semblava molt nerviós.

—I’m mister Ribera —va dir a la moreneta del taulell d’informacions.

Vaig tustar-li l’esquena. Es va girar cap a mi. Em va mirar de dalt a baix, amb cara de no saber qui era.

—Who are you? —em va preguntar.

—Hola, Jaume —li vaig dir en català—. Sóc en Lluís Arquer. Finalment t’he trobat!

Va fer una ganyota de sorpresa. El meu nom sí que el coneixia. Va esbossar un gest com per fugir, però s’hi va repensar. Li vaig notar que havia pres la decisió de resignar-se. Es va encongir d’espatlles, va somriure i em va allargar la mà.

—Com m’ha localitzat? —em va preguntar, també en català.

Per més que m’esforcés a odiar-lo, no ho aconseguia. Hi havia alguna cosa de furtiu en els seus moviments. Tenia una retirada a son pare. Semblava el negatiu d’una fotografia del director general de finances de la Generalitat. Sense arrugues a la cara. I sense aquell gest d’autoritat que solia tenir en Mateu Rovira.

—Sóc un investigador privat, jo! —vaig dir-li.

—Té el nas fi, la Rosa ja m’ho havia dit.

Vaig sentir una punxada a l’estómac.

—Ho sabia la Rosa que eres viu?

Va dubtar un moment. Es va passar la mà pels cabells rossencs, tot intentant enretirar-se’ls del front, sense aconseguir-ho.

—Em va ajudar a muntar la comèdia de Palma —va dir, amb veu compungida.

Em vaig tombar cap a Peter D. Patterson i li vaig dir, en castellà:

—Gràcies. Voldria parlar amb el meu amic un moment. Li fa res si anem al bar? No tingui por, que no intentaré pujar a cap avió d’estranquis.

Patterson va assentir.

—Té deu minuts, abans que no cridin el seu vol. Jo l’esperaré aquí.

Vaig agafar en Jaume Rovira pel braç i el vaig estirar cap al bar de la sala d’espera dels vols internacionals.

—Vine amb mi. Tu i jo hem de parlar.

El vaig fer seure en una tauleta rodona. Em vaig instal·lar al seu costat. El cambrer va fer acte de presència. Li vaig encarregar un whisky per a mi.

—Què vols prendre? —vaig preguntar al noi.

—Un suc de taronja. —Va dir en anglès al cambrer.

—Hi havia un mort, a Palma —vaig fer quan vam quedar-nos sols—. Jo el vaig veure. Tothom el va veure. Estàvem convençuts que eres tu. Qui era?

El cambrer ens va servir les begudes. Li vaig donar un bitllet de deu dòlars. En Jaume Rovira va esperar que em tornés el canvi i que se n’anés.

—No ho sé ben bé. Un pobre drogata que em seguia. No el coneixia, jo. Els del partit em van dir que era un confident de la policia. Un tal Andreu Gimeno. No sé com em va trobar.

—I com va morir?

Em va semblar que els ulls se li omplien de llàgrimes.

—Va ser un accident. Em va atacar, jo em vaig defensar i…

—De qui va ser la idea de fer passar el cadàver per tu?

—Van aparèixer aquells dos policies i després vostè va començar a preguntar per mi. Havíem de fer veure que jo ja no existia, així em deixarien tranquil.

—Havíeu? Qui? Tu i qui més?

Li tremolaven les mans. Em va mirar amb aquells ulls esperitats i va beure un glop de suc de taronja.

—Bé, els del partit. La Rosa. Havia de tenir les mans lliures per continuar les meves investigacions!

—Treballaves per a ells, doncs?

—Amb ells, sí. Estava sol i necessitava l’ajuda d’algú. Vaig posar-me en contacte amb l’organització. A ells els interessava el que havia descobert.

Em sentia cansat. I aquell no era el millor lloc per parlar. Però el cas era a punt de tancar-se i havia d’enllestir-lo aquell mateix vespre.

L’endemà agafaria l’avió cap a Barcelona, passaria l’informe al meu client i m’oblidaria de la droga, de la Camorra, de la Màfia… I de la Rosa Margalef.

De sobte vaig enyorar el catau, les investigacions senzilles, els discos, els llibres, la vida grisa d’abans. Faria unes llargues vacances, me n’aniria a algun lloc, lluny de Barcelona, i miraria de no tornar a pensar en aquell afer.

—Bé, xicot, anem a pams. Explica’m tota la història. Per què et buscaven el drogata, els dos policies i el sumsum corda? —A mesura que anava parlant, m’anava excitant.

Per culpa d’aquell noi m’havien colpejat, m’havien segrestat, m’havien fet anar a Mallorca, a Nàpols, a Nova York.

Em devia exaltar molt perquè els passatgers de les taules veïnes es van tombar cap a nosaltres, atrets pels meus crits.

En Jaume Rovira va remugar alguna cosa que no vaig entendre. Després em va mirar amb timidesa.

—Tranquil·litzi’s, senyor Arquer —va mormolar—. Miraré d’explicar-li-ho. De totes maneres, aquesta història el supera. Reconec que vostè és un bon professional. Però el millor que pot fer és tornar a Barcelona i deixar-ho córrer. De què li serviria saber la veritat?

—Tindré la satisfacció de saber-la, xicot. I la tranquil·litat de pensar que no m’han aixecat la camisa. Quan un investigador rep l’encàrrec de trobar una persona, el millor que pot fer és trobar-la viva.

Va jugar amb el got buit de taronjada.

—No val la pena, ja li ho he dit.

Vaig treure la petaca i la pipa i la vaig carregar.

—Ton pare estarà content de saber que no vas morir a l’accident de Palma —vaig fer, mentre calava foc al tabac.

—Deixi mon pare al marge! —va cridar.

S’havia exaltat de cop i volta i els ulls li espirejaven.

—Quina relació té ton pare amb tot aquest merder?

—Cap ni una!

—Vas parlar amb ell poc abans de desaparèixer. Em va dir que tenia mala consciència perquè li havies demanat ajuda i només t’havia donat alguns diners. És cert?

—Sí, el vaig anar a veure. Però em va dir que no podia fer res. El seu càrrec polític no li ho permetia.

—Bé, comença pel començament. Com et vas ficar en aquest embolic?

—La Lulú s’injectava heroïna. Jo havia treballat en una granja de rehabilitació d’heroïnòmans i vaig intentar deshabituar-la. Però no hi havia res a fer, la noia estava massa enganxada. Aleshores vaig començar a investigar el camí de l’heroïna. A través dels traficants que li subministraven la droga, vaig saber que l’heroïna que li venien arribava de Nàpols. Que la Camorra napolitana l’enviava a través d’una empresa legal d’importació i exportació.

—La Cutolo, Import-Export —vaig fer jo.

Em va mirar sorprès.

—Com ho sap?

—La Rosa o els del seu partit no t’han explicat que després de l’accident fals de Palma em van segrestar i em van dur a Nàpols? Allí vaig conèixer Don Raffaele, el cap de la Camorra. Però digues: qui rep la droga, a Barcelona?

—No ho sé.

Em vaig sentir estafat. Em vaig incorporar, el vaig agafar per les solapes de la caçadora i li vaig cridar a la cara:

—Quina relació tens amb el tràfec de drogues? Per què vas fingir l’accident? Què hi fas a Nova York? Per què vigilaves l’edifici de Bleecker Street? Quin paper hi fa en tot aquest merder el partit d’en Joan Redon? On és la tramesa de droga que vas interceptar?

Pels altaveus anunciaven que els passatgers del vol Ibèria amb destí a Madrid havien d’embarcar per la porta número cinc.

—No li puc contestar, senyor Arquer. De debò que voldria, però encara no puc.

Peter D. Patterson se’ns va acostar.

—Criden el seu vol, senyor Ribera.

En Jaume es va aixecar. Va agafar la bossa de mà, em va mirar, amb ulls dolguts.

—Ho sento, Arquer. Haig de fer unes comprovacions. Torni a Barcelona i em posaré en contacte amb vostè, quan hagi aclarit el que vull aclarir.

—Deixa’t estar de jugar a lladres i serenos, noi! Que no saps quin pa s’hi dóna? Han mort tres persones, ja, per culpa teva!

—Ja li he dit que ho sentia!

I se’n va anar corrents cap a la porta número cinc.

Si a l’anada cap a Nova York el sol s’havia estat quiet, com penjat d’un fil, a la tornada cap a Barcelona, es va tornar boig. Per més que correguéssim no l’enxampàvem.

No vaig poder dormir en tot el viatge. La TWA insistia a passar-nos pel·lícules i a donar-nos projectes de menjar cada dues hores. I, per postres, l’hostessa no em va deixar fumar en pipa. Vaig comprar un paquet de cigarrets i vaig intentar fumar-ne un, però aquell gust de palla em va fer fàstic. Li vaig encarregar un whisky, me’n va cobrar cinc dòlars i em vaig limitar a esperar.

A les dotze del migdia, a Barajas no hi feia tanta calor com a Nova York. I per sort vaig poder agafar el pont aeri de la una.

El vol de Madrid a Barcelona, després de les set hores de creuar l’Altlàntic, em va semblar un viatge en metro.

Hi havia calitja, a Barcelona, i feia una calor humida i cordial.

Aquest cop no m’esperava cap policia.

Vaig sortir de la terminal del pont aeri, vaig agafar un taxi i vaig fer-me portar a casa. Feia exactament set dies que havia tornat d’un altre viatge.

M’hi estava acostumant, jo.