22

A les onze i cinc, el senyor Rovira, acompanyat de l’advocat Alsina, la Rosa Margalef, la Lena i jo, que esperàvem al vestíbul de l’edifici de Jutjats, vam ser portats per un bidell a presència del jutge González Requena.

Al despatx, a més del jutge, hi havia el metge forense del dia abans, el comissari Fernández i, en un racó, un escrivent amb la màquina d’escriure a punt.

—Seguin, si’s plau —ens va dir el jutge—, i començarem.

El metge forense va llegir el seu informe. Tenia un castellà florit de redacció, però el seu accent català en deslluïa la grandiloqüència dels termes científics. En definitiva, el metge venia a dir que hi havia proves evidents que el cadàver examinat no era el d’en Jaume Rovira.

Va prendre la paraula el jutge González Requena. Va dir que l’afer quedava en mans de la policia per tal que investigués la identitat del cadàver que, mentre no fos reclamat, quedaria al dipòsit.

I van començar les declaracions. L’escrivent era ràpid, però havíem de parlar a poc a poc perquè pogués seguir-nos.

L’advocat Alsina, per indicació del senyor Rovira, va explicar que el seu client feia mesos que no tenia notícies del seu fill, que m’havia contractat per trobar-lo i que quan li havien comunicat que el noi havia mort en un accident a Palma, havia anat a Mallorca per traslladar el cadàver a Barcelona i enterrar-lo en el nínxol de la família, d’on havia estat exhumat amb una ordre judicial procedent.

Em va tocar el torn a mi: vaig explicar les meves gestions, per tal de localitzar el noi, que m’havien dut a contactar amb la Rosa Margalef, la promesa d’en Jaume.

La Rosa, interrogada pel jutge, va parlar de la trucada d’en Jaume des de Palma, demanant-li ajuda, de la meva visita, del nostre viatge, de l’incident amb els dos inspectors de policia —que el comissari Fernández va cuitar a aclarir que estaven suspesos—, de la cita amb el xicot de l’accident que vam presenciar.

Vaig confirmar la declaració de la noia i vaig explicar, després, el segrest que havia patit a mans dels homes de la Camorra napolitana, de la xarxa internacional de traficants de droga, de la qual, que jo sabés i tal com havia declarat a la policia napolitana i després a la barcelonina, hi havien implicats el «Sudaca», el «Carabrut», els dos inspectors i un drogoaddicte anomenat Andreu Gimeno que tenia la certesa que era el cadàver que havia estat enterrat en el lloc d’en Jaume Rovira.

En el moment de parlar del viatge a Nova York, vaig mirar fixament al comissari Fernández. El policia va dir alguna cosa a cau d’orella del jutge i aquest va dictar per mi a l’escrivent «que havia anat a Nova York, prèvia autorització de la policia de Barcelona, per confirmar una sospita que tenia. I que allí havia reconegut Jaume Rovira però que el noi se m’havia escapat».

La Lena va declarar, aleshores, que havia rebut instruccions meves des de Nova York per tal de localitzar el senyor Rovira i alertar la policia sobre la conveniència de procedir a l’exhumació del cadàver.

Tot plegat va durar dues hores llargues. Vam repassar les declaracions i les vam firmar.

—Bé, senyores i senyors —va dir el jutge González Requena—. Moltes gràcies. Se’n poden anar. Els prego que es mantinguin a disposició de la policia per ulteriors investigacions.

Era ja a la porta, al costat de la Lena, quan el comissari em va dir:

—Vine amb mi, Arquer. Ens esperen al Pla de Palau.

Vaig dir-li a la Lena que ja la veuria al despatx, aquella tarda, i vaig esperar que el comissari es dignés explicar-me què passava.

Sense que m’ho indiquessin, vaig seure en una de les cadires, i vaig treure la pipa i la vaig encendre. L’Estivill va acabar de llegir la còpia de les declaracions que li havia ensenyat el comissari, em va mirar i va dir:

—Gràcies, Arquer. Veig que podem confiar en vostè.

—Hauria d’haver comunicat al senyor Estivill les seves sospites sobre la presència del noi a Nova York, Arquer —em va reptar el coronel Robles—. Si s’hagués sabut que en Jaume Rovira era allí, s’hauria pogut culminar l’operació conjunta anti-droga amb èxit.

—No n’estava segur, jo. Pensi que només l’havia vist en fotografia i que, en canvi, jo mateix havia presenciat, a Palma, l’accident en el qual tothom creia que havia mort.

El comissari Fernández em va tallar:

—L’Arquer s’ha portat bé, coronel. Gràcies a ell podem donar el cas per resolt. Ara ja tenim la branca espanyola de la xarxa de traficants de droga sencera. Giménez, Ferrer, Gimeno, De las Casas, Suárez, que desgraciadament han desaparegut, eren els peons. Jaume Rovira era el cap pensant. Suposo que en Rovira va assabentar-se de l’operació de Nova York i va córrer a alertar els seus socis italians i americans… He donat ordre de cerca i captura del xicot i ho he comunicat a la Interpol.

—Sí, crec que la seva hipòtesi és correcta. Quan hàgim detingut els dos ex-policies i en Jaume Rovira haurem donat un cop mortal al tràfic d’heroïna a Espanya —va dir el coronel Robles.

—Està satisfet, senyor Estivill? —va preguntar el comissari.

No m’ho podia creure. I, sobretot, em va costar d’empassar la resposta del polític socialista:

—Del tot, comissari. La col·laboració entre els cossos de seguretat de l’estat ha donat el resultat previst. En nom del ministre, a qui he mantingut informat, els felicito cordialment.

S’havia ennuvolat de sobte i feia una calor bruta, com la meva moral. No tenia ganes de dinar i, a més, se m’havia fet tan tard per tot, que vaig pujar al despatx, sense fer cas del paio que em seguia.

Vaig localitzar la Rosa Margalef a la seu del partit.

—Vine de seguida. Haig de parlar amb tu.

—No m’ho pots dir per telèfon? Tinc molta feina.

—No.

En canvi, la dona d’en Mateu Rovira em va dir que el seu marit encara no havia arribat al xalet de la Cerdanya.

—Que truqui a en Lluís Arquer de seguida que arribi, si’s plau.

La Lena continuava enfadada amb mi.

—Què et passa? —li vaig preguntar, quan ja estava fart de veure-la colpejar la màquina d’escriure com si fos culpable d’alguna cosa.

—Abandones el cas o no l’abandones? —va preguntar.

—Encara, no, Lena.

—Doncs per tu va el pollastre. Dimecres me’n vaig a Menorca.

—Sí, ja ho sé.

—Has decidit alguna cosa?

—Sobre què?

—Vols venir o no?

—No ho sé. Depèn de com vagin les coses.

—Aquesta mosqueta morta se t’ha begut l’enteniment, Lluís! I no en trauràs l’aigua clara. Mira quan t’ho dic.

La «mosqueta morta» va arribar quan ja plovia a bots i a barrals. Anava xopa. Li vaig donar una tovallola perquè s’eixugués. La Lena se la mirava amb mal ull.

—Em pensava que no volies tornar-me a veure, Lluís —em va dir, un cop asseguda davant de la meva taula de despatx.

—És important.

—De què es tracta?

—Digue-li a en Redon que en Jaume ho té malament. Si ahir em vau mentir un cop més, cosa que sospito, i sabeu on és en Jaume, aviseu-lo. La policia l’acusa de ser el cap de la xarxa de tràfic de drogues. Han llançat ordre de cerca i captura contra ell i s’han posat en contacte amb la Interpol.

—Vols dir que…?

—Vull dir exactament el que he dit. La cosa crema. La bòfia es vol treure aquest merder de sobre i ha tirat pel camí del mig: ara tothom està content i si en Jaume apareix procuraran no haver-lo de dur a judici. Aviseu-lo, Rosa, aviseu-lo!

Vaig anar-me’n d’hora a casa. Tenia una mica de mal de cap i li vaig dir a la Lena que si trucava el senyor Rovira que li digués que em localitzaria al pis.

Camí de casa vaig entreveure l’home que em seguia.

Em vaig prendre una aspirina i vaig posar l’Stabat Mater de Perlogesi. L’analgèsic i la música barroca i trista em van tranquil·litzar una mica.

A les vuit, la Lena em va telefonar per dir-me que plegava i que el senyor Rovira encara no havia trucat. Vaig marcar el número del xalet. S’hi va posar una minyona. El senyor Rovira havia arribat, sí, i li havien donat el meu encàrrec, però havia hagut de sortir de seguida amb la seva esposa, per atendre un compromís.

Havia parat de ploure, però el cel no havia esbandit i l’aire era carregat d’una humitat calenta i enganxosa. Vaig preparar-me una mica de sopar, vaig encendre el televisor i em vaig adormir davant d’un programa estúpid.

Em va despertar el telèfon.

—Sí?

—Arquer?

—Sí, sóc jo. Qui parla?

—Ens vam conèixer a Nova York, se’n recorda?

Em vaig despertar de cop.

—I tant! On ets? Haig de parlar amb tu personalment!

—Ja m’ho han dit.

—Com ho fem per veure’ns?

—És una mica difícil. No sóc a Barcelona i no em convé moure’m d’on sóc. Si vostè pogués venir…

—Digue’m on ets i vinc de seguida.

Hi va haver un silenci.

—És molt lluny. No crec que vulgui venir.

—Deixa’m que ho decideixi jo, això, noi.

—Sóc a Sant Sebastià.

Vaig renegar en veu baixa. Vaig mirar el rellotge. Eren les onze de la nit tocades.

—On podem trobar-nos de Sant Sebastià entre las sis i quarts de set del matí?

—Coneix la ciutat?

—Sí.

—Al pont del riu Urumea. Davant l’hotel Maria Cristina.

Fins que el rètol de l’autopista no em va indicar que era a l’alçada de Lleida no em vaig adonar del que havia fet. Cinc-cents quilòmetres de nit són molts quilòmetres per a un perdiguer cansat i desenganyat. Vaig envestir, doncs, la plana desèrtica dels Monegros amb una notable falta de coratge.

La son em va agafar passat Saragossa. L’autopista creava una monotonia que se m’havia instal·lat al seient del costat, a l’aguait d’una badada. Vaig aturar el cotxe a la primera estació de servei oberta, ja a Navarra, vaig fer benzina, vaig prendre dos cafès ben carregats i em vaig rentar la cara al lavabo.

Havia plogut feia poc i l’asfalt de l’autopista era negre i lluent, com una pel·lícula de cel·luloide en la que els fars projectaven un film de la sèrie B. Una història de lladres i serenos de la qual jo era el protagonista.

Mentre amb la mà esquerra aguantava el volant, amb la dreta manipulava el dial de la ràdio: m’arribaven retalls de programes nocturns per a solitaris. Veus que es volien íntimes em parlaven amb to íntim de coses ridículament íntimes. Vaig tancar la ràdio i vaig buscar una cinta a la guantera. Dido i Eneas de Purcell em faria més bona companyia.

A quarts de cinc, quan apareixia ja per l’horitzó una mica de claror, vaig passar per Pamplona. Hi havia un bocí d’autopista enlairada que feia que la ciutat quedés als meus peus, viva i alegre. Quan vaig creuar els barris perifèrics, però, em vaig adonar que era buida i ensonyada. Com jo.

Pocs quilòmetres més endavant, abans de la serralada d’Aralar, l’autopista s’interrompia. El coll que separava el pla de les muntanyes calia creuar-lo per una carreterona que em va obligar a reduir a seixanta per hora.

Coneixia el País Basc d’altres viatges professionals. Enmig de la foscor, trencada per una llepada de claror als cims, m’imaginava els costers verds de les muntanyes, l’arquitectura atlàntica de les cases, les lletres basques dels rètols dels bars, dels restaurants i de les botigues de queviures que trobava: Urriza, Beramendi, Aspiroz, Lecumberri, encara a Navarra, i més endavant, Lizarza, Leaburu, Tolosa, ja a Guipúscoa.

Quan vaig entrar en Donosti, el dia s’havia aixecat gris i humit. Queia un plugim gairebé invisible que entelava el parabrises i que em feia difícil llegir els noms dels carrers, retolats en basc i en castellà.

Els llums dels fanals del pont sobre l’Urumea eren encesos, encara, i tenien un halo de boira que els feia fantasmagories. Eren les sis i dotze minuts, en el rellotge del tauler del cotxe.

No hi havia ningú ni davant l’hotel, ni a la vorera de la riba del riu. Vaig baixar del cotxe per desentumir-me. Feia fresca.

Tenia la sensació que m’havien tornat a engalipar: havia sortit de casa gairebé a mitja nit, m’havia enfilat a la carretoina, m’havia gastat un munt de duros en benzina i autopistes i, finalment, quan havia arribat a la cita, no hi havia ningú.

Com que no em quedava cap més opció, vaig carregar la pipa i la paciència, em vaig repenjar al cotxe i vaig deixar que el plugim em xopés els cabells i la roba.

Gairebé m’havia adormit dret, com els cavalls, quan una veu va mormolar darrere meu:

—¿Luís Arquer, verdad?

Em vaig tombar amb els ulls ben oberts, espolsada la son: no es tractava d’en Jaume Rovira, això era evident.

—Egun On. —Era un jove cepat, de cabells negres, ulls lluents i barba carrada. Duia uns pantalons vaquers, un jersei d’estiu i una caçadora blava.

—Què vols? —li vaig dir en castellà.

—Sóc un amic d’en Jaume Rovira. —Parlava aquell castellà cantellut dels bascos. Em va allargar la mà—. Em dic Patxi Zabala. En Jaume no ha pogut venir personalment, però l’espera. Jo el duré amb ell. Vingui, tinc el cotxe aquí mateix.

Donosti s’anava desvetllant a poc a poc, amb mandra. Passaven alguns cotxes. Una dona vella, amb un impermeable transparent, passejava un parell de gossos que alçaven la pota a tots els arbres i a tots el fanals que trobaven. Un xicot jove treia el fetge per la boca i suava el xandall, per la riba del riu.

Patxi Zabala havia aparcat el seu Renault 5 de color verd poma a la plaça d’Okendo, darrere l’hotel.

El passeig i la platja de la Conxa eren buits. Quan vam passar pel túnel de sota el Monte Igueldo, em va venir una passió de son irresistible. Vaig fer un esforç sobrehumà per mantenir els ulls oberts i em vaig adormir con un liró.

Era un casalici enmig d’un prat, en un coster, a les envistes del poble. Un rètol, amb aquelles lletres característiques, que sembla que duen txapela, em va indicar que es tractava del caserío Garmendia. Patxi Zabala va aturar la carretoina en un angle de l’edificació i em va dir, amb un somriure obert:

—Ja hem arribat! Ha dormit bé?

—Sí, gràcies.

Vaig saltar del cotxe. Havia parat de ploure i un sol tímid treia el nas entre els núvols i feia que el verd fos més verd i més endolcit. Dos xicots, barbes carrades i cepats, com una còpia de Patxo Zabala, se’ns van acostar, com si ens esperessin.

—Kaxo —va dir Zabala.

—Egun On —ens van saludar. I un d’ells va afegir en castellà—: Sóc Jon i aquest és Mikel. Benvingut a la nostra llar. Ha esmorzat?

Però jo no estava per compliments.

—On és en Jaume Rovira?

—El veurà més tard —va dir el qui m’havien presentat amb el nom de Mikel—. Vingui amb nosaltres.

L’interior del casalici semblava un col·legi. L’era s’havia convertit en una mena de pati.

I, aleshores, vaig veure l’infern: una quinzena de nens i nenes entre els deu i els catorze anys seien a les escales o passejaven de dos en dos pel pati. Duien roba de carrer, vella i esparracada. Els membres d’aquelles criatures eren prims, abonyegats a les articulacions. Les mans els tremolaven i el seu pas era trontollant, com si bufés la galerna.

Però l’infern de debò era als ulls d’aquelles desferres: fugissers, atemorits, fixos, tèrbols… Quinze parells d’ulls que em van mirar sense expectació, sense esperança, amb una punta de bogeria. D’odi.

Jon em va agafar pel braç i em va arrossegar cap a l’entrada de l’edifici.

—Per aquí, per favor.

Em vaig deixar portar. Em sentia atemorit, com si aquelles criatures de malson m’anessin a saltar al coll i xuclar-me la sang.

—És un manicomi, això? —vaig preguntar amb un fil de veu.

—No —va respondre Patxi Zabala—. És un centre privat de rehabilitació per a nens heroïnòmans.