La cautela

Fa anys que m’ho estic sentint dir: «Els teus lectors arribem a la conclusió que mai no estàs segur de res». En efecte! Quan escric, i quan parle —més quan escric—, no puc evitar els «però», els «tanmateix», els «em sembla», els «em fa la impressió que», els «si no ho recorde malament», els «no ho sé», els «és probable», i altres coses per l’estil. No són simples tics verbals, automàtics. Ben al contrari: no poden ser més deliberats. Perquè jo no estic segur de res. En definitiva, qui «està segur» d’alguna cosa, de qualsevol cosa? I què significa «estar segur»? Algú sabria explicar-me què significa el verb «significar»? Evidentment, d’alguna manera ens hem d’entendre, i «intentar entendre’ns» és la primera convenció. «Cadira», «quatre», «pa», «canonge», «arrendament», «cul», tot el diccionari, de cap a cap, esdevé la convenció immediata, i discutible. Quantes accepcions té la paraula «cel», o la paraula «vida», o la paraula «demà», posem per cas? Enunciem «sóc», «sou», «érem», «serem», i l’infinitiu «ser» és una pura il·lusió de l’esperit: «ser», «voler», «pensar», «creure», «comprendre». Potser «morir» ja és diferent. Tampoc no està massa clar: «al punt que hom naix comença de morir», repetia Pere Marc en un vers preciós. I la «biologia» no deixa de ser —«ser»?— una altra convenció: «biologia» o «tanatologia». Mentrestant, qui està «segur» de «què»? Un afable il·lustrat francès es referia càusticament a un seu contrincant: «Ja m’agradaria a mi estar tan segur d’una sola cosa com ell ho està de totes». Hi ha gent, molta gent, massa gent, que «estan segurs», i no sols de les «coses» —què és una «cosa»?—, sinó visceralment «segurs». En general, «estar segur», en els tràmits pragmàtics, no els lògics, equival a «tenir poder». Només estan «segurs», i segurs de «ser», els poderosos, i mentre ho són. Totes les «ontologies» descansen sobre la «força»… I no acabaríem mai.

(Publicat a El Temps, número 28, 1985)