Hedonisme

D’un temps ençà, la noble paraula «hedonisme», pròpia i pràcticament exclusiva dels manuals d’història de la Filosofia, s’ha banalitzat d’una manera escandalosa, i, estant-ne a favor o en contra, tothom l’empra sense massa escrúpols. De fet, és clar, aquesta trivialització només reflecteix una actitud ètica menor, d’anar per casa, gairebé automàtica: la de «passar-s’ho bé» mentre siga possible. I s’explica, en gran part, per una decadència general d’allò que en Pla solia dir-ne «dolorisme». No es tracta de cap novetat, em sembla. Si miràvem atentament la cosa, resulta que el procés de la «civilització» —de l’occidental, concretament— ha estat una temptativa sostinguda per eliminar el «dolor», i les seues causes i els seus efectes. Si mai no ha deixat d’haver-hi un cert personal que ha vist en el «sofriment» una font de mèrits sobrenaturals, la tendència ha estat mitigar-lo o suprimir-lo, bé acudint a Lourdes, bé acudint a la farmàcia. Més a la farmàcia que no pas a Lourdes. I d’aquí no ens hem mogut encara, perquè encara hi ha molt a fer. Una presumpta ideologia que propugne el «plaer» com a contrapartida, no acaba de veure’s definida. Per què? Potser perquè el «plaer» no és sinó una entelèquia: en tot cas, és ben poca cosa, i tampoc no paga la pena d’encaparrar-s’hi en excés.

D’altra banda, la tergiversació verbal a què ens tenen acostumats els moralistes fa que sovint anomenem «plaers» la tímida satisfacció d’unes necessitats fisiològiques elementals: la taula i el llit, per exemple. Això és una exageració. En realitat, l’autèntic símbol de l’«hedonisme» és l’aspirina…

De Sagitari