Observació d’un voyeur

Potser la «raça» millora. O m’ho sembla, a mi. Note que cada estiu, a vora mar, la multitud balneària resulta una miqueta més digna de ser mirada. Fa uns anys, quan les autoritats franquistes començaren a fer els ulls grossos en la qüestió de la «moral» diguem-ne «turística», l’espectacle era horrorós. Hi havia, sí, els cossos joves, generalment gràcils, de cuixes egrègies i torsos temptadors.

Però les persones d’una certa edat —dels trenta cap amunt— solien fer pena: hi abundaven les mamelles penjolloses, els culs incommensurables, les panxes agressives, els bíceps flàccids. Eren els residus de l’obesitat urbana, o, al contrari, també, les conseqüències d’una flacor malaltissa i així mateix procedent del món asfaltat. I eren, sobretot, la fatalitat dels anys.

Tot això que ni tan sols arriba a cridar-nos l’atenció quan el veïnat va vestit com déu mana, es convertia en escandalós des del moment que es llevava roba. L’escultor Manolo Hugué solia afirmar que «el cos humà és gòtic»: deforme. Una opinió massa pessimista, és clar. En tot cas, tampoc no és «grec». Siga com siga, la cosa va prenent un aire bastant més consolador. La ventripotència dels senyors disminueix, gràcies a la dietètica, al tennis o a vés a saber què; les senyores aguanten amb una relativa elegància el propòsit de dissimular les seues ruïnes físiques, amb l’ajuda de cosmètics, de fàrmacs, de massatges. Més val així. I el cas és que, moltes d’aquestes senyores, molts d’aquests senyors, no arriben encara a eliminar els seus michelins, i els exhibeixen sense vergonya. Potser pensen, com aquell personatge de la cort de donya Germana de Foix: «Bé està la carn sobre els ossos!»… Però —vull insistir-hi— el panorama canvia. Que vaja a més! Una «platja» agradable no solament la constitueixen la mar i l’arena, el paisatge i els restaurants, els xalets i l’eclipsi dels capellans: la qualitat «corporal» dels clients hi és decisiva. I, si no, pregunteu-nos-ho als voyeurs com jo…

De Notes d’un desficiós