2. Un temps difícil per a les idees
L’assaig mai no ha estat entre els nostres escriptors un gènere molt utilitzat. No obstant això, amb la tan esmentada i ja llunyana guerra d’Espanya es van enfonsar moltes de les iniciatives i de les possibilitats que s’havien anat creant des del noucentisme. Amb la victòria de les tropes del general Franco, la nostra llengua sofreix una forta pressió, sobretot en l’àmbit de les publicacions periòdiques.
La postguerra va ser un temps difícil per a les idees. La forta censura imposada per la dictadura s’encarregà de destruir qualsevol temptativa de debat i de reflexió ideològica.
Era evident que al règim dictatorial no li interessava la llibertat d’expressió.
L’assaig, més que cap altre gènere, es va veure afectat per una sèrie de causes externes que justifiquen la seua feblesa. Joaquim Molas n’ha enumerat algunes: «La falta d’una tradició operativa, la vida fluctuant de la universitat, la falta de professionals en el camp de les idees i de les lletres, la incomunicació amb els col·legues d’Europa i d’Amèrica, la falta d’uns mitjans de comunicació de masses, la falta d’una opinió pública i també d’unes possibilitats de crear-la amb un mínim de garanties, etc.».
Tot això va fer que, durant els anys 40, el gènere pràcticament no existira. Les poques aportacions serioses que s’hi van fer es realitzaren a l’exili. El mateix Fuster, uns anys més tard, començà en part la seua carrera assagística col·laborant en algunes revistes catalanes publicades a l’estranger. Durant la dècada dels 50 s’inicià una tímida represa. El tema dominant, però, de les reflexions dels nostres assagistes va ser inevitablement el país. Les conseqüències de la guerra i la catàstrofe produïda es mantenien vives. Al llarg dels 60 la situació anà canviant a poc a poc, gràcies a una relativa suavització de la censura i una recuperació econòmica afavorida per la situació internacional. Els temes d’interès es diversificaren. El concili Vaticà II afavorí el debat religiós. El diàleg entre cristians i marxistes es va fer bastant intens. Començà a preocupar l’estratègia obrera dins el món capitalista i la problemàtica d’una joventut cada vegada més activa. La situació i el futur d’Europa, la democràcia i el socialisme, així com la descolonització i els problemes de l’anomenat Tercer Món eren qüestions que causaven preocupació.
Entre els assagistes més importants d’aquests anys de postguerra podem citar els noms de Josep Ferrater Mora i de Jaume Vicens Vives. Tots dos reflexionaren sobre el país i la situació col·lectiva del seu poble. L’un, des del terreny de la filosofia amb el seu conegut llibre Formes de la vida catalana. L’altre, Vicens Vives, des del punt de mira de la història. El seu llibre Notícia de Catalunya serví al mateix Fuster com a incentiu per a plantejar-se la situació del poble valencià i escriure Nosaltres els valencians. Altres assagistes importants foren Josep Pla i Gaziel, però aquests ja amb una temàtica més variada, entre un humanisme de tradició clàssica i el testimoni personal. La resta es van moure dins els temes culturals de l’art i la poesia, de la crítica i la literatura. Potser caldria citar Carles Riba, Marià Manent, Joan Triadú, Josep Maria Castellet i Joaquim Molas entre altres.
Des de l’òptica valenciana, seria convenient no oblidar-se tampoc dels primers intents seriosos de reflexionar sobre el país realitzats per Martí Domínguez, E. Gómez Nadal o Manuel Sanchis Guarner, amb la seua coneguda obra La llengua dels valencians.
I és en aquest context històric i cultural descrit on caldria situar, en principi, l’obra de Joan Fuster. En principi perquè, amb el pas del temps, la seua obra ha evolucionat amb els canvis històrics, socials, culturals i polítics tot mantenint dues constants: d’una banda, l’àmplia cultura i saviesa adquirides en un temps en què no era gens fàcil aconseguir una formació; de l’altra, la seua independència ideològica enfront d’un poder despòtic partidari de l’uniformisme encefàlic. En aquest sentit resulta bastant significatiu que publicara en l’any 1964, quan encara en totes les monedes deia allò de «Caudillo de España por la gracia de Dios», en el seu llibre Causar-se d’esperar, una cita de Quevedo que diu: «Para ver cuán poco caso hacen los dioses de las monarquías de la tierra, basta ver a quién se las dan». I afegir, tot seguit, la següent exclamació: «No tot en els clàssics és arqueologia!».