Contra el pacifisme

Ara, i potser sempre, els pacifistes tenen mala premsa. La tenim, vaja! Sembla que reclamar garanties de «pau» és una cosa que crea enormes problemes diguem-ne «morals» a un determinat tipus de gent, i es tracta de gent que basa els seus negocis —o el sou— en l’esperança d’una guerra qualsevol. No volen la pau, ells. O sí. Ben mirat, l’han de voler, perquè la guerra, avui, deu ser caríssima: en diners i en sang. Ells tampoc no són, realment, partidaris de la guerra. Són partidaris de la crispació sentimental del veïnat, a partir de la qual es poden justificar les grans operacions econòmiques de què es beneficien. Per exemple: a qui interessa que el Reino de España ingresse en l’OTAN? Al Pentàgon, és clar. Però el Pentàgon no deixa de ser un mite: hi ha, al darrere, una complicada articulació de dividends i de jornals, difícil d’imaginar per als ciutadans innocents. I qui diu el Pentàgon, diu el Kremlin, o el que siga. Si un dia parava la «carrera armamentística», a una banda o a l’altra, els llocs de treball disminuirien d’una manera dramàtica, perquè tot depèn, en última instància, de la tecnologia militar. Les aparences enganyen: no fabriquen medecines, ni les venen, per salvar-nos la vida, sinó per assegurar-se una mà d’obra viable que va des del bracer anònim fins al premi Nobel de les ciències més insignes. Aquest és el plantejament bàsic. I no hi ha dubte que els pacifistes podrien ser pura dinamita (o «goma-2», o com siga el nom de l’explosiu clandestí més eficaç): mera poesia lírica, al capdavall, i tanmateix aflictius. Si no ho fossen —vull dir: aflictius o conflictius— ni el ministre de la Guerra ni els capitans generals no farien els discursos que fan. Cal ser pacifista, encara que només siga per fotre’ls. A «ells». I per recobrar la consciència d’unes possibilitats de «vida» suaument humanes. El problema «moral» és nostre.

(Publicat a El Temps, número 3, 1984)