Universalitat de la por
No és freqüent que els especialistes en l’observació i l’anàlisi del comportament humà reconeguen a la «por» una importància decisiva com a factor moral de les relacions socials. En el fons, tendeixen a remarcar amb major èmfasi el paper que en aquest ordre de coses juguen les concupiscències: la de la carn, la dels diners, la del poder. No pot negar-se que aquestes modalitats d’«avidesa» compten molt, moltíssim, en la nostra vida individual i col·lectiva; però no incorreríem en exageració si afirmàvem que la por els supera en eficàcia penetrant i en universalitat. Qui s’ha sentit alguna vegada absolutament immune a la por, a una forma o altra de por? I qui no se sap vulnerable precisament per la por, encoberta o aguda, que l’embarga? El més poderós, ric o feliç dels mortals viu immergit en la por, potser en infinites pors, i la por de perdre la seua fortalesa, la seua opulència, la seua ventura, seria, sense anar més lluny, la seua màxima debilitat. Per a aquells que ni tan sols aconsegueixen aquests avantatges, les pors es multipliquen. Sí: resulta difícil d’imaginar un home «sense por». Potser algú que arribés a ser indiferent a tot, al dolor i a l’alegria, a la mort i a les seduccions dels sentits o de l’orgull, perdria la condició «temorosa» de l’home. Dubte, tanmateix, que mai haja existit ningú tan encuirassat i impassible.
Se’m dirà que hi ha gent «valenta», «valerosa». Evidentment. Però el valor, la valentia, no impliquen manca de por; de fet, per contra, pressuposen la por. Un famós torero —amb molta experiència en la matèria, per tant— va encunyar una bona definició del valor: consisteix a tenir por i aguantar-se-la. Aguantar-se la por, o desbordar-la amb un gest encara més agressiu que la mateixa intimidació —és a dir, l’«heroisme»—, no són, per cert, conductes massa habituals. Davant una amenaça real o imaginària, davant un risc, origen del temor, solem respondre més aviat amb reaccions de timidesa, de fugida o de ràbia desolada. L’excepcional, en efecte, és l’«heroi». La por té per premissa un sentiment d’impotència o d’inermitat enfront d’alguna cosa intuïda com a «perill», i això, segons els casos, excita o paralitza. El soldat en el combat, el torero en la plaça, el pinxo en la baralla, el màrtir en l’holocaust, etc., aconsegueixen de sobreposar-se a la perspectiva aterridora: encara que acaben malament, vençuts o vexats, la seua actitud se salva en «heroisme». La majoria, en canvi, som menys (o no gens) «valerosos», i cedim o ens hi resignem, emprenem la fuga o tractem de dissimular. El domini arbitrari i el xantatge, institucions fonamentals del món en què vivim, es basen en aquesta passivitat esporuguida: en una por o altra.
Perquè, ben mirat, hi ha moltes classes de por. Cadascú «té por» a la seua manera i segons la seua circumstància. Probablement, la subestimació de la por en les teories sociològiques, acusada al principi, és deguda al fet que amb aquesta paraula —«por»— abracem situacions molt diverses.
Diem: «por de morir», «por d’engreixar-nos», «por del ridícul», «por que ens enganyen», «por dels fantasmes», «por d’anar a la presó», «por d’arruïnar-nos», «por de caure malalt», «por de…». Totes les pors són idèntiques en el seu mecanisme i en les seues conseqüències. Però l’estímul i el grau o la intensitat varien en cada individu. Allò que a uns espanta, a uns altres ni tan sols immuta: res de més subjectiu. Hi ha paüres puerils que s’arrosseguen fins a la vellesa. Hi ha, d’altra banda, pors la causa de les quals és tangiblement afuada, i que no tots són capaços de sentir en la mateixa mesura. Siga com siga, sembla que cada societat ha tingut les seues «pors» predominants: unes pors que l’expliquen, o que ajuden a explicar-la. Em referesc ara a les de signe comunitari, a les que són compartides per àmplies zones de la ciutadania. Seria molt curiós de poder precisar i catalogar, per exemple, les que són pròpies de la nostra. Què temen els nostres veïns, què temen tots, els adults d’ací o d’allà? Què temen «més que res»: aquest seria el punt a dilucidar. I ens donaria molta llum sobre els altres aspectes de la nostra activitat social.
Una enquesta, realitzada fa poc a l’Alemanya Occidental, ha posat en relleu els temors que professa el contribuent mitjà d’aquell país. Val la pena d’airejar-ne el resultat. Un 23 per 100 de les persones consultades confessa que la seua por més gran és a la inflació: por que els diners —els seus estalvis i les seues inversions— perden valor. Un 19 per 100 tem l’Apocalipsi: l’acompliment literal de la fi del món profetitzat en el llibre de sant Joan. Un 13 per 100 tremola davant de la perspectiva que augmente la criminalitat i que l’ordre jurídic trontolle. Només un 12 per 100 consigna la seua por a una possible catàstrofe atòmica. Els altres percentatges manquen d’interès. Les quatre orientacions massives, que acabe de destacar, no revelen amb relativa exactitud el «caràcter» general de la societat regentada per Herr Erhard, l’Alemanya que ha manufacturat Adenauer? La por a la inflació i a l’augment de la delinqüència encaixa perfectament en un clima d’eufòria econòmica: d’una eufòria que, tot i ser-ho, no deixa de despertar desconfiances. La xifra considerablement baixa dels temorosos de l’hecatombe nuclear desconcerta una mica, però es comprèn: les cancelleries, ara per ara, semblen menys esquerpes a formular els seus antagonismes. Allò que ompli de perplexitat és, al capdavall, el 19 per 100 dels temorosos de l’Apocalipsi. En fi… Aquestes cales en l’opinió pública alemanya ens duen a preguntar-nos per les pors que es pateixen per ací. Seria suggestiva, una indagació en tal sentit.
3 de maig, 1964
D’Examen de consciència