Qüestions d’edat

Els especialistes del ram ja gosen aventurar xifres, i ens parlen de les «expectatives de vida» que la societat ens proporciona. Quan no hi havia sociòlegs, la cosa era més vaga. Algú, potser Ciceró, sostenia que «no hi ha cap jove que no es puga morir demà, ni cap vell que no puga durar un any més». Avui, la idea corrent és que els joves no es moren tan aviat, si n’exceptuem el risc d’un accident, i que els vells poden perdurar llargament, si hi ha institucions que se n’ocupen. El problema a un altre nivell seria, què vol dir «vida» per als uns i per als altres. Bàsicament, «viure» és «no morir-se». Però «viure» com? La gent, en general, es resisteix a morir-se, i s’arrapa als metges, a les assegurances, als asils, per aconseguir-ho. Una locució familiar és exclamar: «Això no és viure!». I una definició de l’assassinat, naturalment extra-legal, és la de «fer-li, a algú, la vida impossible». Damunt, per complicar la cosa, hi ha els suïcides. Hi ha estadístiques sobre els suïcidis, que posen pell de gallina: no hi predominen els vells, precisament, segons sembla. Per què els vells es resisteixen a morir-se, s’hi resisteixen habitualment tant, quan ja per a ells la «vida» té escasses ofertes, i la seua «supervivència» acostuma a ser tenebrosament amarga? L’«instint de conservació»? Però la fórmula «instint de conservació» ja no la trobeu en els llibres ni en les converses. I tanmateix convindria reanimar-la. No s’explica, si no, aquesta dramàtica demanda de «residències» per a ancians.

I si ho confrontem amb els suïcidis dels joves, dels qui es maten —entre altres raons— per no arribar a vells, i a vells frustrats, com ho són tots, les preguntes se’ns multiplicarien. I qui les sabria contestar?

De Sagitari