Els nous anacoretes

Cada època té els seus anacoretes i, és clar, la nostra no podia ser-ne l’excepció. Que la paraula no sorprenga, però: «anacoreta» significa, etimològicament, «aquell que s’ha apartat», «el qui es retira». De fet, doncs, i en un cert sentit, el cínic Diògenes entaforat en el tonell ve a ser tan «anacoreta» com sant Simeó Estilita dalt la columna. Sempre n’hi ha hagut, de gent que, en dissidència radical amb la pròpia societat, decideix separar-se’n. Sens dubte, l’exemple més vistós és el dels anacoretes per antonomàsia: «els Pares del Desert», de què parla el Flos Sanctorum. Aquells venerables primitius, moguts per les seues conviccions religioses, «abandonaren» l’àrea d’una vida civil regular, i fugiren —o es refugiaren— a l’erm, on, segons sembla, passaven el temps resant, fent penitència i resistint les temptacions del dimoni. Tanmateix, les formes de separació han estat molt diverses i fluctuants, al llarg dels segles: he citat Diògenes i la seua bóta, i convindria afegir-hi, per accentuar el contrast, els casos del suïcida romàntic, del client sistemàtic de l’alcohol, de l’esquizofrènic semi-voluntari… Si hem de creure els periòdics del dia, l’última modalitat d’anacoreta posada en circulació és aquest personatge líric, policrom, predominantment pelut i antihigiènic, que tots coneixem: beatnik o hippy, o com se’n diga, tant se val.

L’explicació més estesa sosté que, en el fons, es tracta d’una actitud hostil a l’anomenada «societat de consum». I potser sí, que és això. Pensant-ho bé, no podria ser sinó això. Beatniks, hippies o enarboradors de banderes negres, són una nova anella en l’antiquíssima tradició «rousseauniana» («beatus ille», «menosprecio de corte», Rousseau, Tolstoi, Gauguin, etc.) d’escrúpol davant la civilització. Des de fa cent anys, o més, aquest escrúpol —o fàstic, o recel— havia adoptat una referència més concreta: el «maquinisme», per expressar-ho amb un terme que avui ha esdevingut ja anacrònic. En realitat, el «maquinisme» equivalia a les perspectives completes, contradictòries però eficaces, de l’economia industrial. I la «societat de consum» és la fase última d’aquesta economia, en la seua versió capitalista. De tota manera, la repulsa no es limita a les oportunitats i a les seduccions del «consum». Va prou enllà, i abraça tot «un» món: un món que els protestataris conceben com un entrellat homogeni, i en el qual l’ús dels electrodomèstics i l’agressió al Vietnam semblen coses profundament solidàries. Les afables comoditats que la tècnica i els trucs publicitaris de l’«abundància» posen a la nostra disposició s’identifiquen amb les barrabassades de l’imperialisme i amb les alienacions més decisives. Almenys, el refús dels anacoretes ho involucra tot així.

És clar que ells, els anacoretes —fugitius o trànsfugues, al capdavall—, no ens ofereixen cap opció convincent, a la resta dels mortals. La seua sortida és impossible de generalitzar: drogues, pacifisme sistemàtic, Joan Baez, desdeny del treball, camisoles virolades, vagabundatge, ideologies misticoides, robinsonisme cultural… Ben poc revolucionari, tot plegat. En definitiva, les revolucions, mai no les fan els anacoretes. L’espectacle d’ara —és a dir: de tant en tant— sembla suggerir la possibilitat contrària, i n’hem vist colles excitades que adquirien el perfil èpic de la violència redemptora.

Però no: la crispació responia a premisses no exactament revolucionàries. Si hi ha algun conat de revolta, cal interpretar-lo encara com un pur gest d’insolència, bàsicament inútil, que comença i acaba en ell mateix. És obvi que els nostres «anacoretes» procedeixen de les mateixes ruïnes de la burgesia: dels estrats burgesos més precaris i en procés de degradació. Són «fills de família» disgustats. Com ho era Baudelaire, com potser també ho era Diògenes de Sinope, i ho eren els estilites cristians… En tot cas, no solen reclutar-se a la porta de les fàbriques. I els seus hàbits més específics, des de la indumentària als happenings, de l’LSD a les cabelleres esponeroses, són incompatibles amb qualsevol espècie d’ofici regular, d’aquells que serveixen per a guanyar-se la vida…

A mi, personalment, sempre m’han merescut un alt respecte, els anacoretes, siguen cínics, siguen ermitans —o hippies, ara. Trobe que, en el fons, tenen un punt d’herois. Però no tothom és capaç de renunciar a «les pompes i les vanitats del món», i valga la formula estereotipada. Les «pompes» i les «vanitats», són tan agradables! Són tan útils, de més a més! En la «societat de consum» en què vivim, el «consum» es projecta damunt una infinitat de trastos i de serveis que són, en general, extraordinàriament bondadosos. El transistor i l’antibiòtic, el cotxet i la nevera elèctrica, i les màquines de rentar i d’escriure, i tot això que cada dia anuncia la televisió, i més coses encara, no cal dir-ho, són l’«oferta»: s’ajusten a unes «necessitats» que sentíem, o que no sentíem, però necessitats. Fins i tot quan es tracta de «superfluïtats», no seria just de desdenyar-les. La «societat de consum» no és cap arcàdia, certament: però si no ho és, no serà pel «consum» en si, sinó pels mecanismes absurds a què el «consum» queda condicionat. De vegades, els seus detractors confonen els problemes, o no s’expliquen bé, i sembla que condemnen els tràmits quotidians més plausibles que ens brinden els recursos científics i tècnics. La veritat és que, gràcies a aquests recursos, comencem a tenir la sensació de poder escapar ja a les fatalitats del paleolític…

La menció del paleolític no és una broma: és, senzillament, una hipèrbole. En un determinat context, dir «societat de consum» seria tant com dir «neocapitalisme». Però, en la pràctica, les eventualitats del «consum», beneficioses i benèfiques, superen la frontera de les aprensions antineocapitalistes, i més aviat ens obliguen a plantejar la qüestió amb unes altres exigències, més vastes i alhora més penetrants. A partir d’una preexistent «societat de consum», com haurà de fer-se una revolució, o «la» revolució? El tema és suggestiu, i caldria revisar-lo de prop. Però ara parlàvem dels «anacoretes». Ells, d’entrada, s’aferren a una negació taxativa: tiren per un altre cantó. No volen «consumir». Millor dit: no volen incórrer en complicitat amb les estranyes i obscures forces que regeixen el «consum». Per això «s’aparten», «es retiren». S’abstenen de mol·lícies i de delícies que la societat de consum posa al seu abast, i aquesta abstenció té una arrel eminentment ètica. En última instància, el hippy és, probablement, una de les creacions «morals» més insignes dels nostres dies. El hippy, el provo, el beatnik: tant se val. L’anacoreta, l’etern i universal anacoreta. El seu sacrifici, avui, deu ser molt superior al que feia l’estilita protocristià: renuncia a més coses —l’aspirina inclosa. Però els anacoretes, ai!, no són cap solució. Fa bonic, que n’hi haja, d’anacoretes; però, insistesc, no són cap solució…

De Babels i babilònies