Contra la música

No es produirà, qualsevol dia, una reacció a favor del silenci? Trobe que anem pel camí d’una saturació alarmant. Mai, la gent —les multituds— no havien tingut accés a la música sinó de tard en tard, i amb motius de festa religiosa o profana. Les classes altes, potser una mica més, però tampoc no gaire. Inventaren el gramòfon i els seus discos primitius, i això ja fou una mena de «democratització».

Amb els transistors i els altres trucs més o menys electrònics, la música ha esdevingut l’aliment sistemàtic de l’orella humana. En els bancs, en les botigues, en els cementeris civilitzats, en els bars, en els trens, a tot arreu, la música us acompanya. Pel carrer, veieu individus que caminen amb els auriculars posats, i els conductors de cotxes engeguen, amb el vehicle, la seua ràdio-casset. I no cal ni parlar dels locals especialitzats: les discoteques, per exemple. Ara no importa quina música siga: Bach o els Rolling, Mantovani o Peret, una «cobla» o un «corrido» de Plácido Domingo.

Cadascú, probablement, s’ajusta a les seues preferències, i que Déu Nostre Senyor ens faça a tots uns sants. El cas és que, vulguem-ho o no, naveguem permanentment enmig d’un «discurs sonor» qualsevol. Com que és molt fàcil de fer-ho, podríem atribuir-ne la culpa a les «multinacionals» del ram. I no ens equivocaríem… Un retorn al silenci? Serà difícil. En les àrees urbanes, el silenci no existeix. I, de més a més, per a què el silenci? Hem abandonat els usos de la conversa gratuïta, i tenim por de la soledat. Tot va lligat. El problema és que «sentim» música, i no l’«escoltem»…

De Sagitari