4. L’obra poètica

A pesar de la seua indubtable vàlua literària, Joan Fuster no ha estat un autor molt estudiat fins fa poc. És veritat que, darrerament, s’han publicat algunes aproximacions interessants, però insuficients encara. Queden molts aspectes de la seua obra per analitzar.

En el camp poètic, aquesta desconeixença ha estat durant alguns anys més que evident. Potser, en part, per la postura del mateix autor, que molt sovint ha manifestat l’escàs interès dels seus versos.

El fet és que, en un moment determinat, deixà de publicar-ne i la seua obra en prosa acabà per eclipsar totalment la poètica. Però «una actitud més imparcial —com ha dit Enric Ferrer— concedeix, si més no, un indubtable valor a la seua poesia, pel fet, entre altres raons, d’haver testimoniat el clima angoixós i desficiós de la transició dels anys quaranta als cinquanta».

L’any 1954 publicà el seu darrer i, potser, millor llibre de poemes, Escrit per al silenci. Després mantingué un llarg període d’absència trencat només per una reedició del mateix llibre. Finalment, el 1987 es decidí a publicar la seua poesia en un volum titulat Set llibres de versos, on es donava a conèixer gran part de la seua obra inèdita en companyia de la publicada anteriorment. Apareixen per primera vegada obres importants com Ofici de difunt i Poemes per fer.

En el Quadern Joan Fuster, editat per la revista Saó, Antoni Ferrer, en un article que duia per títol «Tres poetes distints i un sol Fuster perdurable», feia una interessant classificació temàtica de la seua poesia. Suggeria tres possibles línies de lectura que oferien també una interpretació cronològica.

La primera línia feia referència a la vida viscuda i es detectava clarament en els primers llibres de Fuster: Sobre Narcís, Ales o mans i, en part, Terra en la boca. En aquest tipus de poesia, l’autor s’interrogava sobre el sentit de l’existència i de la vida. No li interessava la fugacitat de la realitat, sinó la seua perduració en un altre ordre de coses més sublim i profund. Feia, podem dir, una poesia simbolista i existencial.

La segona línia tenia com a centre l’amor, però l’amor vist com la forma més intensa i excel·lent de viure la vida. Cronològicament, aquesta segona línia culmina en el llibre ja esmentat, Escrit per al silenci, on, de forma paradoxal, l’autor ens parla d’un amor que va ser però que continua sent, i és signe d’una perduració més alta.

Finalment, la tercera de les possibles línies de lectura apuntava a la polis entesa com a projecte col·lectiu d’habitar el món d’una manera humana. La poesia amorosa deixava pas a la social. Aquest tipus de poesia predomina en aquells llibres que han restat durant més temps inèdits. Alguns, per problemes amb la censura. Entre ells destacaríem Ofici de difunt. Aquesta línia, però, ja es veia venir al llibre Terra en la boca. Fuster anava perdent contenció i perfecció formal, però guanyava en intel·ligència, en penetració irònica i en punyent precisió expressiva.

Josep Ballester, per la seua part, ha realitzat una documentada anàlisi de la poesia de Joan Fuster més descriptiva que interpretativa. El seu estudi s’ha centrat en els aspectes formals i lèxics, però sense deixar de banda característiques com la ironia.