La ciència i la seua conseqüència

Hi hagué un temps —no gaire remot, per cert— en què, encara, un catedràtic espanyol de províncies, amb l’ajuda d’un microscopi més o menys precari, guanyava el premi Nobel pels seus treballs sobre histologia. El cas ja no es pot repetir. Llevat d’excepcions molt singulars, qualsevol tipus d’«investigació científica», avui dia, necessita uns recursos materials ben amplis, sense els quals tota temptativa, per genial que siga en la seua concepció, està condemnada al fracàs: a quedar-se en mera temptativa, si més no. Només els «països rics» —o els «poderosos», si val el matís diferencial— poden permetre’s l’avantatge d’una ciència àgil i penetrant, amb possibilitats, o gairebé. És el que passa a l’àrea «occidental», i sospite que també a l’«oriental». Del Tercer Món, potser ni tan sols val la pena de parlar-ne, incloses les zones multimilionàries del petroli. No tot és una qüestió de diners, no cal dir-ho: l’Alcorà, per no dir més, va tenir i té molt a veure en l’assumpte. Però el més important és que la «investigació», cada dia més, per a anar avançant, exigeix uns dispositius tremendament cars en les seues càtedres, en els seus laboratoris, en els seus múltiples espais d’experimentació, i això determina les dades del problema.

Aquella profecia segons la qual els països rics seran en el futur més rics encara i els països pobres més pobres encara, no sembla que vaja a ser desmentida ni per les tribulacions energètiques de què tant es parla, i que han d’afectar més els rics que no els pobres. La tecnologia, i la seua insigne mamà la ciència —posem la majúscula: la Ciència—, es basen en uns precedents colonialistes, que ja no són els que van ser. Tanmateix, conserven moltes probabilitats de superar aquesta fallida —les ex-colònies díscoles— i mantindran la seua preeminència. D’altra banda, l’ensulsiada del tinglado de les «grans potències», si es produeix, repercutirà en els altres, en els «pobres», que s’alimenten de les seues engrunes, de les engrunes del «banquet» dels rics. Si la tecnologia dels «rics» s’atura, i la seua indústria i el seu comerç s’encongeixen, les multituds afligides del Tercer Món es veuran encara més afligides. Patiran més fam, més epidèmies, més superpoblació: més misèria. Tot va lligat. En la pràctica, perdrà més el «ric» quan ja no podrà ser-ho, perquè el «pobre» mai no acaba d’eixir de la seua pobresa. Amb tot, i en una hipòtesi apocalíptica, ningú no n’eixirà guanyant. Aquesta és la carta amagada que tenen els rics per a tornar a imposar-se als pobres: per a fer-los passar per l’adreçador.

I això no és tot, ni el pitjor. En una conferència internacional de científics celebrada a Viena fa poc, el tema donà peu a comentaris lleugerament tristos. Una cosa semblant als meus. L’agreujant començava en el ball de xifres, de percentatges, de milions de dòlars, que les estadístiques conegudes posaven davant els ulls del ciutadà observador. Perquè resulta que la major part de les inversions i de les subvencions que els «països rics» dediquen a la investigació científica van a parar a la tecnologia castrense i a les temptatives de dominar el cel —no el dels devots: el navegable—, més els alarmants secrets de l’àtom. Unes dades relatives a la dècada dels seixanta informen que el 63% dels cèntims que els EUA aplicaren a la ciència i els seus derivats tenia una aplicació militar, espacial o nuclear: la quantitat restant es dirigia a renovar els mecanismes de l’economia —de l’«altra indústria», s’entén— i a les bondats del que sol anomenar-se «benestar social». Per al «benestar social» només un 10%. No sé en quina partida caldrà imaginar que posen, per exemple, la investigació sobre el càncer, sobre les angúnies de la contaminació, sobre les mancances alimentàries, sobre tota altra cosa. Tant se val. Els números deuen ser mediocres.

No cal dir que els números no reflecteixen literalment la realitat, tal com ens la presenten. Els resultats de la ciència i la tecnologia, en les seues variants estratègiques, poden repercutir favorablement en sectors «civils». No ho sé. De qualsevol manera, la preferència pels plans armamentistes, directament o indirecta, és òbvia. No hi ha dubte que passa el mateix a l’URSS.

Ignore si l’URSS pot ser qualificada de «país ric»; és, si de cas, una «gran potència». Cal suposar, en efecte, que, més o menys, el repartiment de la seua «investigació científica» és paral·lel al seu rival ianqui. L’«edificació del socialisme», a l’URSS i fora de l’URSS, queda tan condicionada a exigències estranyes al «benestar social» i fins i tot l’«economia», com la supervivència del «capitalisme» als Estats Units i als seus satèl·lits. La conclusió és que el veïnat subaltern d’una banda i l’altra, en definitiva, només es beneficia de la ciència i de la tecnologia en els seus tràmits diaris, molt modestament. Recorden vostès aquella consigna, d’anys enrere, que deia: «Àtoms per la pau»?

Doncs ni tan sols això: les inevitables —perquè inevitables són— «centrals nuclears» només han creat pànic, aprensió, hostilitat. D’aquí a desconfiar de la ciència, en termes generals, seria tornar a les cavernes.

L’embolic, no l’aclareix ningú. Vivim, podem subsistir, gràcies a la ciència i a la seua tecnologia. Vostè pren el metro o ingereix una aspirina, puja en ascensor o engega el seu cotxe, menja un entrepà o entra en un quiròfan, i tot això implica, com a premissa, un munt de combinacions científic-industrials tremend. I no oblidem que cada avanç tecnològic implica, de seguida, una eliminació de mà d’obra: atur. La màquina substitueix l’home, l’elimina del procés de «producció», i el fet no té remei. Quan, el 1779, uns artesans del tèxtil, capitanejats per Ned Ludd, a Anglaterra, destruïren els primers telers mecànics, iniciaven una batalla perduda per endavant. Els actes ludites s’han repetit. Despús-ahir mateix, un líder sindical andalús, de Lebrija, exclamava: «Si cal cremar les màquines, les cremem!». És igual: Ludd i el de Lebrija no tenen res a fer. La «màquina» —la tecnologia— s’imposarà: s’ha d’imposar, siga capitalista o socialista la «societat» corresponent.

Els ludites s’aferren a la seua arcaica condició de jornalers o de menestrals: s’han de «proletaritzar», els agrade o no, i fins i tot en el mateix camp. La tecnologia, en els seus avanços, sempre produeix «atur». La palanca i la roda, en èpoques prehistòriques, ja ho feren. Descarregar l’home d’un treball físic, funció de la màquina, implica que unes gents es queden desocupades. Avui, això, és un drama.

Però com tornar enrere? L’exclusió de la màquina encariria encara més qualsevol cosa: el pa, el teixit, l’habitatge, la farmàcia, la gresca…

(Publicat el 29 de setembre de 1981 a Diario de Valencia)

De Punts de meditació