Justícia

«Justícia rigorosa…». L’expressió, tan freqüent, sempre m’ha semblat redundant. Vol dir-se que pot haver-hi una justícia que no siga rigorosa? Trobe que no. Si no és rigorosa, deixarà de ser justícia. Serà, probablement, una mena de «componenda» entre la voluntat —o la necessitat— de justícia i alguna altra cosa: la clemència, els diners, la força, la por, el càlcul. Totes les idees de justícia que conec, coincideixen a suposar una aplicació matemàtica de correspondències: tal has fet, tal has de trobar —ni bri de més, ni bri de menys. Des dels juristes més alambinats al folklore rural, passant per les escales graduades amb què els codis penals determinen multes i presons, tot i tothom participa en la mateixa concepció. Que això només és un residu fòssil del Dret Romà? Potser.

L’exactitud en el suum tribuere, però, no ha perdut el seu atractiu doctrinal i pràctic. I, en el fons del fons, la sentència del Talió hi continua burxant: «ull per ull, dent per dent». Les legislacions modernes s’han ablanit bastant, i no tenen la bàrbara exigència que els jueus antics trobaren normal.

Però, si a canvi d’un ull hom demana un dit o tres mesos de reclusió, i a canvi d’una dent el càstig es limita a una mòdica sanció pecuniària, no per això l’esquema de l’equivalència n’és eliminat. El concepte de justícia no varia. La justícia ha de ser rigorosa: per poc que minve en rigor, esdevindrà injustícia… Ara: i quin home es considerarà amb autoritat suficient per a formular el sistema de «mesures» de la justícia? Ah! (Un «ah» que tradueix el gest d’arronsar els muscles).

De Causar-se d’esperar