LII. LA REINA DE MORERIA

El dia de sant Joan

n’és un molt senyalat dia

faran festa els cristians

i els moros de Moreria.

Colren el pa el dia abans

per fer més festa aquell dia,

fan festa grossa els crislians

i els moros de Moreria.

No en fa no la reina mora

perquè en cerca una captiva,

no la vol de baixa mà

que princesa la voldria.

Ja n’envia els seus criats

a caçar per la marina,

no pas a caçar moixons

sinó a caçar captives.

Una princesa n’hi ha

que a collir floretes l’envien

en un jardinet que té

a la vora de marina.

Mentre n’estava collint

va quedar-se’n adormida

la troben els caçadors,

l’han trobada adormida.

Els vestits que ella portava

n’eren d’or i plata fina

i la camisa d’Holanda

més de cent duros valia.

La presenten a la reina,

la reina de Moreria:

—Veliaquí senyora reina

una molt bella captiva.—

La reina, quan la va veure:

—D’on has tret dama tan linda?

Ja mana als seus criats

que la tirin al foc viva.

Que quan la veuria el rei

d’ella s’enamoraria;

ella seria la reina

i jo fóra la captiva.—

Quan va dir eixes paraules

una vella responia:

—Reina li daré un consell,

consell de conselleria.

Més val que la faci anar

a rentar a la marina,

mentre anirà i vindrà

sos colors blancs en perdria.—

El rei se la va quedar

per fer-li cuidar ses filles.

Com més el sol la tocava

més hermosa apareixia.

Un dia estava bolcant

la més petita que havia,

la més petita, més xica,

la més petita i més linda.

—Ai filla, la meva filla,

a ma terra et voldria,

i et posaria per nom

donya Isabel de Castilla.

Que tenia una germana,

que per nom aquest tenia;

—Sentiu vós, el meu senyor,

el que ara diu la captiva?

—Si això no voleu que diga,

jo la faré cremar viva.

—Això sí que no ho fareu,

perquè a mi em mataríeu,

que si això fos veritat

germanes les dos seríem

i juntes al palau érem

a les terres de Castilla.