XXVIII. L’ABANDONADA

Del Rosselló

en les muntanyes altes

del Rosselló,

n’hi ha un roser

que en fa les roses blanques;

del Rosselló.

Jo en cullo un pom

per dar a l’enamorada,

quan el veurà

tindrà una recordança.

Dolcel amor,

jo me’n tinc d’anar a França.

—Amic Joan,

com em deixeu vós ara?

Us en aneu

i me’n deixeu molt mala.

—Dolcet amor,

què voleu que us hi faça?

No us he fet mal

ni us he fet res per força,

no us he trencat

cap finestra ni porta.

Quan vaig trucar

per què obríeu la porta?

no hauria entrat

sense llicència vostra.

M’han agafat

els moços de l’esquadra

m’han agafat

i a la presó em portaven.

Porteu-me a dalt

a les cambres més altes,

allí en veuré

les muntanyes d’Espanya.

I l’Aragó,

el Rosselló i Cerdanya

i el roseret

que en fa les roses blanques.

Jo en cullo un pom

per dar a l’enamorada;

ai, pobre amor,

que sola l’he deixada.