V. MARIA ENRICA

Cançó nova s’ha dictada

en el vint-i-tres d’abril;

treta n’és d’una minyona

que n’és perfecta, gentil.

Tota la seva hermosura

jo bé la vull explicar,

ella es diu Maria Enrica

el seu nom no es pot negar.

Aquesta gentil minyona

és del lloc de Sant Llorenç,

és d’un carrer molt alegre

on hi passen tots els vents.

Repareu-la quan va a missa,

quan ne va a missa el matí,

n’és fresca i regalada

com les flors en el jardí.

Repareu-la quan va a missa,

quan ne va a missa major,

jo no sé com ponderar-la

la seva perfecció.

Porta l’estrella del dia,

la porta pintada al front;

la dida què l’ha criada

és la més maca del món.

Un dia l’encontro sola,

jo l’amor li demaní,

ja me’n feia de resposta:

—Ai, jove, no us puc servir;

demaneu-me al meu pare

si ell us la vol donar,

jo ja us prometo des d’ara

que per mi no us faltarà.

Ja se’n va a trobà el seu pare

la resposta que n’hi fa:

—Per casar la meva filla,

ai, jove, m’hi vull pensar.—

Resposta no m’ha tornada,

no me la volen donar,

si amb ella no em caso

no sé de mi el que serà.