XXI. LA VELLA

A Mallorca n’hi ha una vella,

a Mallorca n’hi ha una vella,

que en té cent cinquanta un anys;

que la rum rum, la vella,

que en té cent cinquanta un anys,

que la vella rumbant.

Ella es clenxa i es pentina,

com les nines de quinze anys,

tot el dia s’empolaina

tres hores en el mirall,

ja se’n baixa a la plaça

a la plaça a treure ball,

el primer que la va treure

n’és un pobre estudiant.

—Estudiant, si tu em volies

te’n faria un ric marxant,

te’n daria cent ovelles,

i també cent moltons blancs,

te’n plantaria botiga

de vetes i tafetans,

te’n donaria cent unces

totes cent en or comptant.—

Ja se’n van a cal notari

a fer capítols formals,

quan el notari els va veure:

—Que estàs boig, estudiant?

que no veus que n’és tan vella

que no té sinó un queixal

i encara se li belluga

com la flor es belluga al ram?

—Tant si n’estic boig com savi

casament que en tiri avant.—

El diumenge fan capítols,

el dilluns ja els casan,

el dimarts en cau malalta,

i el dimecres l’enterran.

Les absoltes que li feien

eren bramades en gran,

les llàgrimes que li queien

eren gotes de vi blanc,

les candeles que cremaven

candeles del nas penjant,

els que atiaven a l’enterro

’naven saltant i ballant,

l’estudiant li va al darrera

amb la bossa de l’arjant

l’estudiant anava al darrera

amb un flabiol sonant.

Amb els diners de la vella

ja en té una de vint anys.